sábado, 5 de diciembre de 2015

La família de Jesús de Natzaret

Jesús és fill de Maria, casada amb Josep de Natzaret, artesà (fuster). Quan Maria resta vídua, assumeix la tutela del seu fill Josep d'Arimatea, germà menor de Joaquim, pare de Maria.

Maria era filla de Joaquim i Anna.

Maria Salomé, germana de Maria, casada amb Zebedeu, és mare de Jaume el Major i de Joan Evangelista.

Maria Cleofàs, germana, cosina o solament cunyada de Maria, era casada amb Cleofàs, cosí germà de Josep de Natzaret. És mare de Jaume el Menor (pescador), Simó el Zelot (escrivent), Judes Tadeu (pescador). Casada tres vegades, també és la mare de dues filles: Lídia i Lisia.

Mateu, fill de Cleofàs, va ser publicà i recaptador d'impostos. Era germanastre (germà de pare) de Jaume el Major i de Joan Evangelista.

Isabel, cosina de Maria, era casada amb Zacharies. Va ser la mare de Joan el Baptista.

Josep d'Arimatea, membre del Senedrí, de l'exèrcit romà i propietari de la casa on tingué lloc el Sant Sopar i del sepulcre on és enterrat Jesús, era casat amb Ruth.

domingo, 22 de noviembre de 2015

Homenatge a Carles Blanes (juny de 1997)

El 27 de juny de 1997, quatre anys després de la jubilació, va tenir lloc a l’antiga sala de la Comissió Executiva de l’edifici Ramon Llull un homenatge a Carles Blanes consistent en el descobriment d’un retrat seu, obra de l’artista Maria Eugènia Vilanova. Al seu costat es va posar una placa commemorativa del fet amb els noms de tots els assistents. Jo vaig ser l’encarregat de llegir en nom dels companys unes paraules d’agraïment i d’homenatge. L’homenatjat, Carles Blanes, hi va ser present acompanyat de l’esposa, Rosa Jaume, i de la que havia estat la seva secretària durant vint-i-cinc anys, Rosa Mascaró. També assistí l’artista autora del retrat. Hi varen ser presents Pere Batle, Bartomeu Pisà, Fernando Marquès, Vicenç Serra, Antoni Ruiz Miñarro, Rafel Oliver Roca, Pau Dolç, Rafel Goberna, Josep Lluís Conrado, Jordi Villalonga i Miquel Alenyà. Després de l’acte es va servir un dinar a la Sala de Juntes de l’entitat. Actualment, el retrat es troba retirat i dipositat, juntament amb altres, a l’antiga caixa central de Son Fuster.

Visita de la Societat Arqueològica a l’Institut Ramon Llull (Palma)

Una trentena llarga de socis i amics de la Societat Arqueològica Lul·liana de Mallorca, encapçalats pel seu president Antoni Planas Rosselló, el 10 de novembre de 2015 visiten l’edifici de l’Institut Ramon Llull, on són rebuts per Gabriel Alomar Serra, professor d’Història, convocat per explicar els resultats de la investigació que porta endavant sobre la història de l’edifici inaugurat el 1916. El grup visita la terrassa superior de l’edifici, la segona terrassa superior, l’Observatori, els laboratoris de química (segona planta) i de ciències naturals (primera planta), l’Aula Magna (antiga aula 13), el despatx del director i la sala de professors. El prof. Alomar complementa l’exposició amb fotografies antigues i còpies de diversos documents. Isabel Moll Blanes, doctora en Història i membre del grup, afegí observacions que enriquiren l’exposició. Hi van ser presents antics alumnes del centre com Isabel Moll Blanes (Al), Jordi Vidal Reiners (Rll), Miquel Jaume Campaner (Rll), Albert Llodrà Rodríguez (Rll), jo mateix i altres.


Exposició de Ritch Miller a La Misericòrdia (Palma)

El 28 d’octubre de 2015 la Direcció Insular de Cultura del Consell de Mallorca va inaugurar a l’antiga capella de la Misericòrdia l’exposició Ritch Mille,r sempre, un homenatge al pintor que residí a Santa Maria amb motiu del 90 aniversari del seu naixement. Integrada per quinze teles i quinze papers (carbonets, tintes, sanguines, olis...), crida l’atenció per la magnífica selecció de les obres que mostra, l’excel·lent presentació que en fa, la correcció de la seva distribució i l’ús encertat de l’espai disponible. S’hi afegeixen un bon catàleg i un audiovisual ben grat sobre el pintor i la seva obra. La qualitat sorprenent i poc comuna de l’exposició fan d’aquesta un esdeveniment memorable en una ciutatr que ha deixat de valorar les bones exposicions de pintura.

Homenatge a Carles Blanes (19-XI-2015)

La Fundació Caixa de les Balears, la Junta de Patrons de la Caixa de les Balears, la Universitat de les Illes Balears i la Direcció Territorial de BMN-Sa Nostra organitzaren un merescut homenatge a l’antic director general de Sa Nostra. L’acte tingué lloc a l’auditori de la Fundació a Palma, el dijous 19 de novembre de 2015. Es projectà un reportatge audiovisual que recollí els records de diverses persones que havien tractat o conegut el personatge com Miquel Oliver, Lluís Blanes Nouvilas, Tomàs Bonilla Blanes, Antoni Mas Sorà, Isabel Moll Blanes, Pere J. Batle, Pau Dolç Bover, Miquel Pasqual, Josep Safortesa Calvet, Lluís Pinya Saiz, Josep Lluís Gradaille, Maria Barceló Crespí, Jordi Gaià Estelrich, Àngel Lloreda i jo. Feren ús de la paraula en el curs de l’acte Antoni Serra Calders, Antoni Aguiló Lluna, Tomàs Blanes Jaume, Llorenç Huguet Rotger i Jaume Canudes. L’equip encarregat de la realització de l’audiovisual, titulat Carles Blanes: història i destí, va estar format per Andreu Ramis, Antoni Perelló, Miquel Oliver i Gaspar Caballero. El muntatge i la locució era de Gaspar Caballero. Tancaren l’acte la coral de Joventuts Musicals i un grup coral de la UIB. Finalment es va servir una copa de cava al vestíbul del Centre de Cultura.

 L’assistència a l’acte va ser molt nombrosa. El Govern va estar representat per la consellera d’Hisenda i Administracions Públiques, Catalina Cladera Crespí. Per part de la família hi assistiren Rosa Jaume, Immaculada, Tomàs, Joan i Carles Blanes Jaume, Francesc Xavier Blanes Nouviles, Tomàs, Francesc (Xelo), Marga i Lavínia Blanes Valdès, Fernando Blanes Font, Isabel Moll Blanes, Jaume Solivellas Blanes i altres. Per part de la Junta de Patrons hi assistiren Jaume Canudes (pare), Fernando Alsamora Carbonell, Marià Sbert i Miquel Oliver. Hi assistí l’antic president de Sa Nostra l’eivissenc Antoni L. Marí Ramon. També hi eren Carme, Fernando i Antoni Marquès Conrado, fills de Fernando Marquès Tous. Entre els antics empleats de Sa Nostra hi assistiren Rosa Mascaró, Aina Pericàs, Bartomeu Mestre Sureda, Jordi Villalonga Muntadas, Vicenç Serra Bisbal, Miquel Rosselló Nicolau, Llorenç Julià Ribot, Bernardí Seguí Gelabert, Julià Mir, Antoni Fleixas Anton, Pere Batle, Joan Sard, Miquel Llabrés, Ramon Calafat, Paquita Tous, Guillem Genovard, Amador Estarellas Palomeque, etc. Entre els empleats actuals de BMN-Sa Nostra hi assistiren Jordi Mulet Descatlar, Joan Alenyà Blanes, Margalida Barceló Artigas, Sandra Mut, Malena Genovard Tous, Gabriel Genovard Tous, Sebastià Serra Gutiérrez, Borja Caballero Solivellas, Tolo Manera, Bartomeu Inglada, Gabriel Moncadas, Xaro Ruiz Abraham, Magdalena Company, Paula Pujol, etc. Per part de la Fundació Caixa de les Balears hi assistí Llúcia Martín Sans. També hi assistiren Joan Beltran Romeu, Maria Barceló Crespí, Vicenç Rotger Rabassa, Climent Picornell, Maria Antònia Garcia Sastre i molts altres. A l’ambient es respirava una barreja de satisfacció per l’acte del dia i d’astorament col·lectiu per l’absència prèvia d'un sobradament merescut reconeixement oficial.




domingo, 1 de noviembre de 2015

Josep Estelric Costa "Turricano" (Sant Joan, Mallorca, 5 d'octubre de 1922 - 31 d’octubre de 2015)

Prevere i historiador. Estudià al Seminari Conciliar de Sant Pere i el 1946 s’ordenà de prevere. Exercí el seu ministeri a diverses parròquies de Mallorca fins que és nomenat rector de la del Molinar (Palma) els anys 50, on impulsà un gran moviment juvenil, un camp d’esports i una sala de cinema, que amb el temps esdevingué el Teatre del Mar, encara actiu. Va ser director de la residència d’estudiants i obrers de Sant Pere (Casa de l’Església). Capellà del monestir de Santa Elisabet, de Palma, estudià els seus arxius de manera exhaustiva. Dirigí amb encert i eficàcia el Secretariat Diocesà de Missions. Afeccionat a l'excursionisme, participà en la creació i l'animació del Grup Vidalba.. Jubilat (1992) per raons d’edat, es retirà a Sant Joan, on desplegà una important labor pastoral, cultural i solidària. Participà en la creació del Col·lectiu Teranynines, que presidí. Mogut per una gran curiositat intel·lectual, dedicà moltes hores a la investigació històrica. Fruit del seu treball, publicà Catàleg de l’arxiu parroquial de Sant Joan (1990), La parròquia de Sant Joan, 1900-1993 (1993), El pujol de Consolació de Sant Joan (1993), Catàleg del museu parroquial de Sant Joan (1993), El convent de Santa Elisabet, Beguins, Terceroles, Jerònimes, 1317-2000 (2002). Va estudiar, divulgar i prestigiar l'obra de Pare Ginard, de Sant Joan. Va ser guardonat amb el premi Bartomeu Oliver de l'Obra Cultural Balear (2003) i el premi Jaume II del Consell Insular de Mallorca (2008). Morí als 93 anys d'edat.

sábado, 10 de octubre de 2015

Orígen del nom del Mercat de l'Olivar (Palma)

El 1515 les monges franciscanes del Puig de Santa Magdalena (Inca) decidiren traslladar-se a s'Esgaieta (Esporles), on establiren el Monestir de l'Olivar, en atenció a la gran quantitat d'oliveres que el rodejaven. El 1549 les monges franciscanes de l'Olivar adquireixen un solar a l'interior de Palma en un lloc situat entre les murades i el carrer de la Síquia (actualment carrer de Sant Miquel) i hi construeixen el Monestir de l'Olivar o de Nostra Senyora de la Concepció de l'Olivar. La desamortització de Mendizabal implica (1835) el tancament del Monestir i el trasllat de les monges franciscanes al convent de Santa Clara. L'antic edifici esdevé presó temporalment. Durant els anys de la Postguerra, el solar de l'antic convent i els de l'entorn, molt degradat, seu aleshores del barri xinès de Palma, és on, d'acord amb el projecte de Gabriel Alomar, es basteix el nou edifici cobert del mercat de Palma, fins aleshores situat a la Plaça Major. El nou mercat rep el nom de Mercat Municipal de l'Olivar. Consta d'un centenar de llocs de venda dedicats a fruites, verdures, peix i carn a la menuda. Durant molts d'anys hi tingué la seva seu a la planta del soterrani el mercat majorista, avui ubicat a Mercapalma. Rehabilitat i modernitzat el 1997 i amb posterioritat avui aporta una oferta atractiva, còmoda i moderna.

Bibliografia

Joan RIERA, "Mercat de l'Olivar, un error de cinco siglos", Diario de Mallorca, 26-VIII-2015, pàg. 12, Palma.

MERCAT MUNICIPAL DE L''OLIVAR, "Una mica d'història", www.mercatolivar.com



El palo de Mallorca

És un licor de color obscurs, de tacte viscós i d’una densitat elevada. S’elabora a Mallorca des de la segona meitat del segle XIX. S’obté mitjançant la maceració en alcohol i aigua de dos productes tropicals, la quina i la genciana. Se li afegeix sucre, que es caramel·litza durant el procés d’elaboració, figues seques, most, garrofes i alcohol d’origen vegetal. La genciana li dóna l’amargor que el caracteritza i el sucre li proporciona el color obscur que el distingeix i el sabor dolç que té. Usat inicialment com a producte medicinal contra les febres, avui és apreciat com a aperitiu.
El seu nom prové del nom primitiu (palo quina) en medicina de l’escorça de la quina. Té una graduació situada entre els 25 i els 36 graus. El contingut  en sucre és de 300-500 g/l. El 1993 s’aprovà el Reglament de la seva denominació geogràfica d’origen. Destinat al consum interior de l’illa, no s’exporta.


Les herbes de Mallorca

Licor que s’obté per maceració en aiguardent o anisat de diverses herbes aromàtiques i medicinals. Les herbes dolces s’obtenen amb la barreja d’herbes com l’herba sana, l’herba lluïsa, moraduix, camamil·la, romaní, tarongí, fonoll, clovella de llimona, fulla de llimoner, alfabeguera i l’aiguardent o anisat. Les herbes seques s’obtenen macerant en aiguardent, anisat sec o caçalla herbes com les esmentades abans. Són les preferides dels gatons, ja que el fet de tenir un contingut baix en sucre evita l’embafament, que limita el consum del producte.

La preparació es fa al voltant del mes de maig. Es maceren durant dos mesos aproximadament i es poden consumir durant tot un any sense que perdin les propietats. La producció es divideix en dos grups, la familiar per a consum propi i la industrial per a la venda i l’exportació.

Els àrabs descobriren l’obtenció d’alcohol per destil·lació el segle IX. Poc després el sistema arriba a la Península ibèrica, des d’on passa a Castella, Aragó i Catalunya, i després a França i Europa. Els mercaders venecians contribuïren a la difusió del consum d’alcohol a Europa. Ramon Llull va fer aportacions importants al procés de la destil·lació el s. XIII.

La producció i el consum d’herbes seques i dolces arrelà a Mallorca i es va estendre. Al principi se li atribuïren propietats medicinals i curatives, fet pel qual la seva producció i venda es va restringir als apotecaris, als quals s’atribueix la idea de barrejar l’aiguardent o anisat amb herbes medicinals o aromàtiques el segle XVI. La supressió del Monopoli d’Índies i l’obertura del comerç de Mallorca amb Amèrica va afavorir l’augment de la producció i de les vendes.

El 2002 es va aprovar el Reglament de la denominació geogràfica d’Herbes de Mallorca, la qual cosa permet garantir la qualitat del producte i la protecció del nom geogràfic. Val a dir que es va determinar que el contingut màxim de sacarosa de les herbes seques és de 100 g/l i el seu grau alcohòlic mínim es de 35 graus. Les herbes dolces han de tenir un contingut de sacarosa no inferior als 300 g/l i un grau alcohòlic mínim del 20º. Actualment es produeixen les anomenades herbes mesclades, fruit de la demanda freqüent als bars de mesclats d’herbes, que es feien abocant en un mateix got herbes dolces i seques.

A Eivissa es produeixen les herbes eivissenques, semblants a les de Mallorca, també protegides per un reglament de denominació geogràfica d'origen.



lunes, 28 de septiembre de 2015

Les bledes

Originàries de la costa mediterrània i del nord d’Àfrica, consta que el segle I dC les consumien els grecs i els romans. Els àrabs van estendre el seu cultiu i els atribuïren propietats medicinals. Són riques en calci, potassi, vitamines A, C i E, fibra i tenen propietats lleugerament diürètiques. Aporten molt poques calories, cosa per la qual solen fer part de les dietes de control del pes. Es consumeixen bullides i amanides amb oli d’oliva, com a farciment de pastissos (cocarrois) i combinades amb mongetes i botifarra, amb arròs, canalons, llenties, cigrons, etc. No valer una bleda es diu d’una persona molt xereca. Ser una bleda es diu d'una persona excessivament delicada, feble i curta d'enteniment. Fa part del refranyer amb dites com Bledes a casa, bledes a l’hort i a casa més que enlloc, que significa que per tot hi ha defectes a corregir.

Els alls

L’all, de la família de les liliàcies, pertany al gènere de les cebes, els porros i els alls. Segons els historiadors, prové de l’Àsia central, des d’on es propagà a l’àrea mediterrània a través d’Egipte. Hi ha evidències que es consumia a Egipte 3.000 anys aC. Va ser usat coma condiment i com a medicament pels antics egipcis, grecs i romans. Es distingeixen dos grups: els alls blancs i els alls tendres. Es conserven en enfilalls, que es guarden en llocs frescos. Són rics en potassi, magnesi i vitamines B1, B3 i B6. Els principals països de producció són la Xina, França, Itàlia i Espanya.

Els cocarrois

Són uns pastissos propis de Mallorca. De pasta prima, són farcits de verdura, generalment d’espinacs, bledes o coliflor, per bé que se’n fan de ceba amb una mica de tomàquet i un tros de xulla. Tenen forma semicircular o de mitja lluna de juntes entorcillades amb pessics. Probablement és deriven de l’antiga tradició jueva, si bé el nom és d’origen provençal. La pasta és feta de farina, oli, saïm (mantega), un ou per donar color a la pasta i pebre vermell. La pasta pot ser dolça, llisa o salada. El nom també s’usa per designar pastissos propis del lloc a Menorca i a l’Alguer (Sardenya). Ser un cocarroi es diu a Mallorca d’una persona mancada d’energia o d’habilitat.


sábado, 29 de agosto de 2015

Climent Garau Arbona

Sobre les tres de la matinada d'avui ha mort a Bunyola (Mallorca) Climent Garau Arbona després d'una llarga malaltia. Tenia 90 anys fets i era en possessió del Premi Ramon Llull 2000 del Govern Balear i de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Va ser president de l'Obra Cultural Balear (1970-1976), fundà i presidí el Grup Blanquerna i impulsà el coneixement i l'ús de la llengua catalana a  Mallorca.

Climent Garau Arbona (Palma, 5 d'octubre de 1924 - Bunyola, Mallorca, 29 d'agost de 2015)

Farmacèutic, analista clínic, activista cultural i polític. Neix en el far de la Riba (Palma). És fill únic de Miquel Garau Massanet, enginyer tèxtil, natural de Capdepera, i d'Antònia Arbona Colom, natural de Sóller. Aprova el curs d'ingrés a l'Institut de Palma (1936), però no pot cursar el batxillerat fins que acaba la guerra. Es llicencia en farmàcia a la Universitat de Barcelona (1951) i s’especialitza en bramatologia i microbiologia a la Universitat de Madrid (1961). El juny de 1962 funda a Palma el Centre d’Anàlisis Biològiques. El 1965 es fa soci de l’Obra Cultural Balear de la mà de Pau Alcover de Haro. El 1970 el mateix Pau Alcover de Haro, fill deJoan Alcover, el proposa com a president i resulta elegit. Ocupa la presidència durant dos mandats tot al llarg del període 1970-1976. Durant el seu mandat, l'entitat incrementa el nombre de socis i el volum d’activitats que desplega. El 1975 funda el partit ANAM (Aliança Nacional Mallorquina) i el 1976 crea el GASI (Grup Autonomista i Socialista de les Illes). Després s’incorpora al Partit Nacionalista de Mallorca, fundat per Josep Melià Pericàs. En el marc de la coalició electoral Unió Autonomista, encapçala la llista d‘aquesta formació al Senat a les eleccions generals de 1977. Finalment, s’afilia al PSM que el presenta a les eleccions generals de 1982. En cap de les dues ocasions surt elegit. El 1982 ven la farmàcia que té a Bunyola des de 1952. Ho fa per poder dedicar-se a les anàlisis clíniques plenament. El 1985 funda i presideix el Grup Blanquerna, dedicat a l’estudi de la realitat cultural i nacional de Mallorca. El 2008 Jaume Mateu Martí publica el llibre Climent Garau, un fil de memòria, anàlisi i descripció de la seva biografia. El 2011 publica el llibre De prop i d’enfora, de caràcter autobiogràfic. El 29-XII-2008 rep un homenatge al Teatre Principal de Palma. És guardonat amb el Premi Ramon Llull del Govern de les Illes Balears (2000) i la Creu de Sant Jordi, de la Generalitat de Catalunya (2003). El 2010 rep el Premi Cap Vermell, de Capdepera. El març del 2012 és un dels signants del manifest Crida ciutadana per la llengua, promoguda per l’Obra Cultural Balear. Té una entrada a la GEM. Casat amb Camila Blanes, és pare d'una filla i de dos fills.

domingo, 19 de abril de 2015

Enrique Ochoa (El Puerto de Santa Maria, Cadis, 27 d’abril de 1891 - Palma, 6 de setembre de 1987).

Pintor. Nom artístic del pintor Enrique Estévez Ochoa, nat a El Puerto de Santa Maria el 27 d’abril de 1891, fill de Francisco Estévez Fernández, tinent d’Infanteria, i Milagros Ochoa Ríos. Té una germana, Maria Felisa. Orfe de pare i mare, als 8 anys és enviat a la Academia Maria Cristina, de Toledo, per a la formació d’orfes de militars. El 1907 s’instal·la a Sevilla per estudiar a la Escuela Superior de Bellas Artes. El 1914 es trasllada a Madrid, on treballa com a il·lustrador de revistes, pinta, exposa i viatja. El 1919 es casa amb Julia Puertas González i són pares d’un fill, José. A mitjan dècada dels anys 20 viatja a Barcelona per a una exposició, però s’hi instal·la i s’uneix sentimentalment amb la pintora Carme Osés Hidalgo. Al final dels anys 20 es traslladen a Mallorca. El 1960 és elegit acadèmic numerari de la Reial Academia de Belles Arts de Palma, de la que serà vicepresident. Mor als 87 anys a l’Hospital de la Creu Roja, de Palma. Descansa al cementiri de El Puerto de Santa Maria. La seva obra es caracteritza per les varietats d’estils que abasta, per l’ús que fa de referències simbolistes i per l’atenció que presta a la representació plàstica de la música. Va ser deixeble seu i de Carme Osés el pintor Joan Miquel Roca Fuster. Té una entrada a la GEM i una altra a la GEC.

sábado, 18 de abril de 2015

Jaume Mas Porcel (Palma, Mallorca, 5 de setembre de 1909 - Alacant, 2 de març de 1993)

Compositor i pianista. Cursa el batxillerat a l’Institut de Palma amb la promoció que es gradua el 1929. Inicia els estudis de piano a Palma amb Miquel Negre Nadal i els acaba al Conservatori de Madrid amb Josep Tarragó Arana. Amplia estudis a l’École Normale de la Musique (París). De retorn a Mallorca (1930), es dedica a l’ensenyament i a fer concerts. Poc després de l’inici de la Guerra Civil és inhabilitat per a la docència per la Comissió Depuradora de l’Ensenyament i la Cultura. El 1960 obté per oposició la càtedra de clavecí del Conservatori d’Alacant. El 1983 li és concedida la Creu d’Alfons X el savi. Composa obres per a piano, cor, clavecí, orquestra, piano i orquestra, etc. Amb la Cantata Lul·liana obté el primer premi del Consell Superior d’Investigacions Científiques. El 2010 l’Ajuntament de Palma erigeix un monument en la seva memòria, obra d’Alceu Ribeiro, que s’ubica en el jardí del davant de la façana Sud del Conservatori de Música.

Gabriel Alomar Esteve (Palma, Mallorca, 28 d’octubre del 1910 - 25 de desembre del 1997)

Arquitecte, urbanista i assagista. Cursa el batxillerat a la Salle i s’examina a l’Institut de Palma amb qualificacions brilllants. Es titula en arquitectura a Barcelona (1934) i pel Massachusetts Institute (1945). Redacta el pla d’ordenació de Palma (Pla Alomar), que s’aporova el 1950, amb la creació de l’avinguda de Jaume III i el Passeig Mallorca, l’ordenació del Jardí del Rei i altres reformes. Impulsa i participa en la creació del Museu Etnològic de Muro. És autor de nombrosos llibres i publicacions sobre arrquitectura, sociologia, pintura i temes històrics. És guardonat amb la gran creu d’Alfons X el savi.

Fèlix Pons Marquès (Palma, Mallorca, 16 de febrer del 1910 - 23 de febrer del 1970).

Advocat i polític. Nét de Josep Lluís Pons i Gallarza i pare de Fèlix Pons Irazazábal, cursa el batxillerat a l’Institut de Palma amb la promoció de 1920-1926. A Barcelona es llicencia en dret i, tot seguit, obre un bufet d’assessorment jurídic que ubica al carrer Morei, núm. 24, de Palma. ´Afiliat al Partit Regionalista, durant la II República és regidor de l’Ajuntament de Palma. Després de la Guerra civil es relaciona amb el grup democristià de Jiménez Fernández. El 1962 participa en el Fòrum Europeu que es reuneix a Múnic. Quan torna d’Alemanya és desterrat sis mesos a l’illa de Lanzarote i se li retira el passaport, que no recupera. Advocat de prestigi, és degà del Col·legi de Missers de les Balears (1956-1961), presideix la Comissió Econòmica de la Diòcesi de Mallorca, el RCE Mallorca i el Consell d’Administració del Banc de Crèdit Balear. El 2015 el Col·legi d’advocats dedica a la seva memoria un acte d’homenatge.

Joan Mascaró Forners (Santa Margalida, Mallorca, 8 de desembre del 1897 - Comberton, Cambridge, 19 de març del 1987)

Lingüísta i filòleg orientalista. Cursa el batxiller a l’Institut de Palma amb la promoció que es gradua el 1914. Després de cursar estudis a l’Escola de Comerç, es llicencia en literatura anglesa i llengües orientals a Cambridge. Durant la II República és professor d’anglès a l’Institut Escola de la Generalitat de Catalunya i de sànscrit a la Universitat de Barcelona. El 1939 es trasllada a Cambridge, on fa classes i tradueix del sàncrit a l’anglès diverses obres que impulsen en l’àmbit anglosaxó l’interès dels anys 60 i 70 per la filosofia oriental.

Gabriel Roca Garcies (Palma, Mallorca, 1896 - 1986)

Enginyer de Camins, Canals i Ports. Cursa el batxiller a l’Institut de Palma amb la promoció que es gradua el 1913. Essent director del Port de Palma (1940-1962), projecta i dirigeix la construcció del dic de l’Oest, el moll de Sant Carles, el Passeig Marítim i el Club Nàutic de Palma. És director del Port de Barcelona  És director general de Ports (1960-1966) i president del Consell d’Obres Públiques (1960-1966). Rep nombrosos guardons, entre els quals cal citar la medalla d’or de Palma i la medalla d’or de les Balears al mèrit en el traball.

Jaume Lladó Ferragut (Selva, 20 de juny de 1886 - Palma, 24 d’agost de 1975)

Historiador i professor. Cursa el batxillerat a l’Institut General i Tècnic de Palma amb la promoció 1903-1909. Estudia filosofia i lletres (secció d’història) a les universitats de Barcelona i València. Treballa com a cronista oficial de Selva (1937) i com a arxiver de l’Ajuntament de Palma. Ordena i publica els catàlegs de nombrosos arxius municipals i parroquials de Mallorca, els arxius dels templers i dels hospitalers (1944), els de la Universitat Literària i els de l’Estudi General Lul·lià (1946). Tembé publica els Llibres de la Mercaderia i el Llibre del Consolat de Mar (1955). Durant 31 anys, entre l’octubre del 1925 i la seva jubilació (1956), és professor auxiliar interí (1925-1930) i professor auxiliar numerari de lletres de l’Institut de Palma (1930-1956), on també s’encarega de la biblioteca. És autor de Historia del Estudio General Luliano de Mallorca y de la Universidad Literaria de Mallorca (1973). Publica nombrosos articles a revistes científiques i al Correo de Mallorca. Rep l’Encomanda d’Alfons X el Savi i és acadèmic corresponent de la Real Academia de la Historia. Un carrer de Palma, un de Selva i una plaça de Ses Salines duen el seu nom. Té una entrada a la. GEM. Mor a Palma als 89 anys

Joan Ferragut Martí (Palma, Mallorca, 18 de setembre de 1942 - 14 d’abril de 2015).

Metge especialista en endocrinologia infantil. Estudia medicina a la Universitat de Navarra, on en llicencia i es doctora. S’especialitza en endocrinologia a la Clínica Universitària de Pamplona. Posteriorment, s’especialitza en pediatria a l’Hospital Christopher Children’s de Filadèlfia (EUA). Allà, sota la direcció del professor DiGeorge, s’especialitza en endocrinologia infantil. Els anys 70 s’incorpora a l’Hospital Infantil la Fe, de València, on treballa fins que torna a Mallorca per incorporar-se a l’Hospital Infantil de Son Dureta, inaugurat el 1978, on exerceix de director de la secció de Pediatria fins a la seva jubilació el 2009.

lunes, 2 de marzo de 2015

Guillem Maria de Brocà i de Montagut (Reus, Baix Camp, 21 d’abril del 1850 – Riudecanyes, Baix Camp, 23 d’octubre del 1918).

Jurista i historiador del dret català. Fill de Salvador de Brocà i de Bofarull, advocat, magistrat i president de l’Audiència Provincial de les Balears, estudia a Reus i a Palma. Cursa el batxillerat a l’Institut Balear (1860-1866) amb qualificacions brillants. Es llicencia en dret a la Universitat de Barcelona (1869) i s’hi doctora (1870). Com a jurista té despatx obert al públic a Barcelona. S’especialitza en història del dret català. Participa en la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans (1907). És president de la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya (1899-1901) i degà del Col·legi Oficial d’Advocats de Barcelona (1911-1915). Publica col·laboracions a la Revista Jurídica de Catalunya. És membre de la Comissió encarregada de codificar el dret civil de Catalunya (1915). Un carrer de Reus porta el seu nom.



Bibliografía

GEC.cat

J. M. FONT i RIUS, Guillem M. de Brocà, semblança biogràfica, IEC, Barcelona, 2000.



domingo, 1 de marzo de 2015

Bernat Vidal i Tomàs (Santanyí, Mallorca, 18 de novembre de 1918 – Palma, Mallorca, 27 de març de 1971).

Farmacèutic, poeta, novel·lista i historiador. Estudia el batxillerat a l’Institut de Palma amb la promoció que es gradua el 1936. Acabada la guerra civil, estudia a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona, on es llicencia (1945). Munta la farmàcia de Santanyí que regeix personalment durant 25 anys (1946-1971). Juntament amb Blai Bonet i Llorenç Vidal constitueix l’anomenada Escola de Santanyí. Exerceix el mestratge dels poetes mallorquins de la postguerra. Escriu dues obres de narrativa, que titula Memòries d’una estàtua i La vida en rosa. Publica diverses mongrafies històriques. La seva producció poètica s’inclou a l’antologia Els poetes insulars de postguerra, editada per Manel Sanchís i Guarner. Publica articles a La AlmudainaDiario de Mallorca, FelanitxPerlas y CuevasLlucPonent i altres. Té un carrer dedicat a Santanyí i un a Palma. El 1982 va ser declarat fill il·lustre de Santanyí. L’Ajuntament de Santanyí instituí un premi de poesia que porta el seu nom.

Bibliografía

Miquel PONS BONET, Bibliografía de Bernat Vidal i Tomàs, BSAL-41, pàg. 423-444, Palma, 1985.
GEC.cat
GEM, 18, 135.

domingo, 8 de febrero de 2015

Làzaro de l'Institut

El gelater Lázaro de l'Institut serví els alumnes dels Instituts Ramon Llull i Joan Alcover (Palma), de les Escoles de Comerç, Arts i Oficis i Normal de Mestres, situades en el lloc antigament anomenat camp del Tirador, durant uns 40 anys, entre els darrers anys 30 i els primers anys 80 del segle passat. Treballa com a venedor ambulant de llepolies a l'hivern i de gelats a la primavera i a l'estiu. L’especialitat de l’hivern eran unes pomes petites cobertes de caramel de sucre. Les preparava ell a casa seva. També tenia moneatos torrats, cacauets, nesples i llepolies per a les noies. Els gelats (talls de “mantecado” servits entre dues neules ben quadrades) eren de la casa Frigo. No faltaven els “polos” de sabors per triar (taronga, llimona, fresa, menta...). Tenia el costum de posar el taulell o el carret, segons l’època de l’any, al costat de la porta d'accés del centre i era conegut i apreciat per tots. Climent Garau Arbona i Francesc de Borja Moll Casesnoves a les seves memòries autobiogràfiques parlen expressament d’ell. Durant els anys de la guerra va estar tancat a Can Mir.

Els anys 70, a proposta d’un nombre elevat d’alumnes, en col·laboració amb la direcció, rep un homenatge consistent en la seva investidura com a alumne honorari del centre. Va ser una festa multitudinària i molt emotiva, que tingué lloc en el saló d’actes (actual biblioteca municipal) ple a vessar. Làzaro hi assisteix trasbalsat i commogut. Perquè no hi faltàs res, el director li imposa la beca i li dedica unes paraules d’elogi i de reconeixement.

Els records són febles i trencadissos, però el d’en Lázaro es manté viu en la memòria de unes quantes generacions d’alumnes dels centres esmentats abans. Quan li sobrava temps i els dies no lectius, voltava per Palma passejant la seva oferta, però el seu lloc preferit, el seu lloc propi i natural, era situat al costat de les escales d’accés al vestíbul de l’Institut.



sábado, 7 de febrero de 2015

Personatges populars de Palma de la postguerra

Els anys de la postguerra destacaren a Palma alguns personatges singulars que adquiriren notorietat, anomenada i gran popularitat. Entre ells cal citar na Bel Rollet, en Titoi, na Beleta des Born, en Nicolau Marieta, en Matasetzes, el loter Lorenzo del carrer de Sant Miquel, en Lázaro de s'Institut, en Recio, etc.

A na Bel Rollet ens referim en una entrada específica. En Titoi era un enllustrabotes que prestava més atenció a la venda a la menuda de tabac de contraban als vianants que passaven o passejaven pel Born que a la neteja de sabates i botes.

Na Beleta des Born era una dona de gran presència que portava sempre una bossa atapeïda de tabac de contraban que oferia més o menys dissimuladament als vianants que passaven pel seu costat. Tenia el costum de situar-se a la cantonada que hi ha davant de Can Alomar entre el Passeig del Born i el carrer de Sant Feliu. A estones es movia tot al llarg de la voravia de l'esquerra del passeig. Mantenia amb en Titoi una molt bona relació d'amistat i, si convenia, de col·laboració.

En Nicolau M. era de complexió magre i senzilla i tenia el costum de visitar cada dia la tomba de la seva mare en el cementiri municipal de Palma, a la que sempre portava un ram de flors. No amagava la seva homosexualitat i no molestava ningú. Volia passar desapercebut immers en la seva soledat. Els dies de visita dels soldats americans al port de Palma es movia pel Born i pels indrets més concorreguts de la ciutat fins que un dia d'hivern de molt de fred aplegà una pulmonia que li causà la mort.

En Matasetzes era un intern acollit a la residència per a indigents de la Misericòrdia. Era baixet, magre i d'aparença molt feble (d'aquí el seu malnom),  però tenia una llengua viperina a l'hora d'insultar els que el molestaven o se'n reien d'ell. Habitualment demanava almoina al portal de la Seu de Mallorca. S'estava llargues hores guardant els vianants que passaven per davant de la reixa de ferro que separa el jardí de la Misericòrdia de la voravia de la Via Roma.

En Lorenzo del carrer de Sant Miquel era un loter baldat que anava en cadira de rodes. Feia cas a tots els vianants que li compraven bitllets de loteria o el saludaven simplement en passar. Sempre era en el mateix indret del carrer, tot just al costat de la Ferreteria Bauzà. S'hi estava hores immòbil a l'espera dels clients.

En Lázaro de s'Institut era un venedor ambulant de gelats a la primavera i a l'estiu i de llepolies diverses a l'hivern. Tenia la seva parada al davant de l'Institut tots els dies lectius. Atenia els al·lots i les al·lotes dels Instituts, l'Escola Normal de Mestres, l'Escola de Belles Arts i l'Escola de Comerç. Els dies de festa i els no lectius rodava amb el seu carret per Palma, sobretot per la plaça d'Espanya, el carrer dels Oms i rodalies. Poc abans de retirar-se, el claustre de l'Institut Ramon Llull acordà nomenar-lo alumne honorari del centre. En el marc d'un acte solemne i molt concorregut, el director li imposà la beca que el distingia com a estudiant honorari de batxillerat.

En Recio era un home exageradament gras a causa de l'elefantiasi que patia. Feia part d'una família acomodada i era una persona integrada socialment, per bé que sempre es movia sol per Palma a causa del ritme lent dels seus desplaçaments.

sábado, 31 de enero de 2015

Tacons de Pasqua

Plat de budells de xot trossejats petits i guisats amb espècies. És un plat propi del temps pasqual. A Mallorca els tacons es posen dins un budell ample que es bull i es menja amb arròs.

La recepta apareix citada en el receptari de l’agustí fra Jaume Martí (1712-1788), però els seus orígens són anteriors.

Els budells de me es fan nets amb llimona o taronja, es mantenen en aigua durant tota una nit, es fan trossos petits i es bullen. S’hi afegeixen senyals i cervell de xot, es condimenten amb xulla, trossos petits de sobrassada, espècies (pebre bo, canyella…), sal, herbes aromàtiques (moraduix, romaní…). Amb la barreja que s’obté es farceixen les taleguetes fetes de budell gruixat, generalment el bisbe o estómac, convenientment cosides com un camaiot. Les taleguetes farcides es sofregeixen i, després, se’ls afegeix brou suficient de gallina per coure-les amb foc perllongat. Es poden fer de les mides que es vulgui, però el més habitual és que siguin de mig pam.

Va ser un plat popular durant molt de temps, per bé que actualment és una raresa gastronòmica.


"Callos" a la madrilenya

Plat propi de l’hivern madrileny. Es fa amb budells de vaca o de me, que es trossegen i es condimenten amb espècies. Es couen a foc lent, se serveixen ben calents i es mengen acompanyats de “chorizo”, “morcilla” i vi. Ha deixat de ser un plat fet a casa a causa del temps de cocció que demanen els seus ingredients. És un plat que es consumeix a restaurants, per bé que actualment ha esdevingut una de les tapes més característiques.

Al Principat s’elaboren amb cigrons (“callos” amb cigrons), amb arròs o "a la madrilenya".



Bibliografía

Antoni CONTRERAS MAS, Capítols de cuina mallorquina, Edicions Documenta Balear, Palma, 2014.



viernes, 16 de enero de 2015

Pere d’Alcàntara Penya Nicolau (Palma, 19 d’octubre de 1823 - 15 d’abril de 1906)

Escriptor costumista, pintor, arquitecte, enginyer i advocat. Fill d'Antoni Penya Rotger (1792-1858) i de Josepa Nicolau Oliver (1801-1882), estudia (1833-1841) a l’Acadèmia de Belles Arts de Palma i cursa (1836-1841) el batxillerat a l’Institut Balear. Comença la carrera de dret a Barcelona i es llicencia a Madrid (1849). Cursa estudis de música, astronomia, anatomia, dibuix, pintura, física, química i enginyeria. De retorn (1850) a Mallorca, treballa d’advocat (1850-1851), delineant d’obres públiques (1851-1854), aparellador de carreteres (1852-1854), mestre major de fortificacions i edificis militars (1854-1880) i pèrit agrònom. Dissenya les esglésies de Sant Alfons, de Felanitx (1878), de Sant Felip Neri, de Porreres (1886) i de La Soledat, de Palma, la caserna del Carme, de Palma (1855), l’Hospital Militar de Palma i altres edificis. Publica estudis d’història. Escriu poemes, obres en prosa i obres de teatre. Col·labora als diaris i revistes i dirigeix L’ignorància (1881-1883). Fa part de la junta que funda (1880) la Societat Arqueològica Lul·liana. És membre de la societat El Porvenir del Obrero i de la Societat Astronòmica de París. Com a voluntari, forma part en qualitat de vicepresident de la Junta directiva provincial de la Creu Roja elegida el 1880. Fill il·lustre de Palma, un carrer de la ciutat duu el seu nom.


lunes, 12 de enero de 2015

Espinagada

Coca de pasta, coberta, de forma rectangular, que conté espinacs i anguiles. Habitualment es presenta pujada d’espècies, fet que contribueix a combatre el fred propi de l’època més freda de l’hivern. El consum d’espinagades es concentra a l’entorn de les festes de Sant Antoni Abat (17 de gener). Es creu que inicialment l’espinagada contenia solament espinacs i era una menja associada a l’abstinència quaresmal. Posteriorment se li afegirien les anguiles de s’Albufera, cosa que permetia contenir el caràcter quaresmal del producte i, a més, no l’encaria, atesa la proximitat de l’obtenció, la captura amb la mà i la seva relativa abundància.

Pren el nom dels espinacs, introduïts a la Península pels àrabs el segle VIII i a Mallorca a partir del segle X. La captura d’anguiles a s’Albufera és antiga, però no apareix documentada fins a mitjan segle XIV. No és segur que l’anguila s’afegís al producte durant el relativament breu període del domini àrab a les Balears. S’aconsella menjar-la acompanyada de vi i d’un vas d’aigua si molt convé.

Les espinagades actualment poden ser de mussola i de verdura (coliflor, bledes, espinacs, porros, ceba tendra, alls tallats i pèsols). S’hi afegeixen saïm, julivert, oli d’oliva i un vermell d’ou per donar color a la pasta. També es fan espinagades de llom amb col, per bé que predominen les d’espinacs i anguiles de s’Albufera. Quan les anguiles escassegen i pugen de preu se n’importen de València.


sábado, 10 de enero de 2015

Els caragols

El caragol o cargol és un mòl·lusc gateròpod que ha desenvolupat un pulmó per repirar (pulmonat). Té la closca en forma d’espiral.

Segons els especialistes en història de la gastronomia, el caragol s’incorpora a l’alimentació humana en una època primerenca, que se situa vers l’any 1.800 a. C., a l’edat de bronze. Són, però, els romans els que eleven el caragol a la categoria d’aliment freqüent i força generalitzat. El seu consum adquireix gran difussió a França, Països Catalans, Castella i Portugal. A les Illes Balears la seva aplicació culinària es troba documentada a partir dels segles XIII i XIV.

Es cuinen de molts diverses maneres, si bé les més habituals són els caragols a la llauna, caragols a la suïssa, caragols farcits, greixonera de caragols, etc. S’aconsella el seu consum acompanyat de vi de bon cos i d’all-i-oli. Les principals espècies comestibles són el caragol bover, de closca de color verd,  i les viudes, de mida més petita i closca de colors esblanqueïts. El caragol de vinya o de vinyet es cria als camps de vinya i és de mida més grossa. Es parla de caragols terrers per distingir-los dels de la mar. És molt apreciat l’arròs de caragols.

L’etimologia del nom és desconeguda. S’ha volgut trobar el seu origen en el llatí, però no s’han pogut resoldre les dificultats que presenta la proposta. Coromines creu probable que és un mot fundat en el renou que fa la closca.

Hi ha moltes expressions i frases fetes que fan ús del mot com mesclar ous amb caragols, ser una olla de caragols, haver de mester més temps que un caragol, brusca de caragols, etc.

Són molt interessants les referències que han fet als caragols des del punt de vista gastronòmic Néstor Luján (El libro de la cocina española), Josep Pla, Antoni M. Alcover (Les rondalles mallorquines), Antoni Tugores, Antoni Contreres Mas (Capítols de cuina mallorquina), etc. Són importants les referències que hi fan el receptari de Fra Jaume Martí i el de Fra Francesc Roger de Ciutadella.



miércoles, 7 de enero de 2015

Guillem Fortesa Valentí (Palma, Mallorca, 1830 - 1873)

Arxiver, assagista,  poeta i crític literari i teatral. Estudia el batxillerat a l’Institut Balear (Palma) amb la promoció del 1846. Treballa a l’arxiu municipal de Barcelona i al de l’Acadèmia de la Història (Madrid). És autor de Juicio crítico de las obras de don Antonio de Capmany de Montpalau (1857) i de Algunas reflexiones acerca del estado actual de las letras en España (1860). Participà vàries vegades als Jocs Florals de Barcelona. Com a poeta és conegut sobretot pel poema en català L’orfenet savoiard. Després de la seva mort es publiquen les Obras críticas (1882) i les Obras literarias (1894). D’esperit bohemi i crític prou destraler, mor prematurament als 42 anys.



Bibliografía

GES, Guillem Forteza i Valentí.

VIQUIPÈDIA, Guillem Forteza i Valentí.

Joan MAS i VIVES, Forteza Valentí, Guillem, Diccionari del teatre a les Illes Balears, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pàg. 290, Barcelona, 2003.

Margalida TOMÀS, Sol contra tots: aproximació a la biografia de Guillem Fortesa i Valentí, Randa, 54, pàg. 109-128, Barcelona, 2005.



sábado, 3 de enero de 2015

La sopa

És un plat destinat a l'alimentació humana que combina un líquid saborós i elements sòlids de mida petita. La seva ingesta es fa amb cullera. Se serveix com a primer plat del dinar o del sopar.

El brou, base de totes les sopes, s’obté per cocció de verdures, carn, peix, marisc, ossos de bestiar vacú, talls de carn de gallina, menuts de pollastre, etc. Habitualment s’hi afegeixen condiments com la sal, el julivert, els alls, el safrà i espècies. Els elements sòlids poden ser miques de pa, trossos de pa fregit, fideus i altres elements fets amb pasta de farina, etc.

Els especialistes estableixen que el seu origen es dóna a les terres de la Mediterrània i a Europa fa uns 8.000 anys (6.000 aC.). Neix després de la invenció del foc i la seva difusió comporta un augment de l’esperança de vida, una millor conservació de la dentadura, l’ajornament i la reducció de les molèsties derivades del desgastament de la dentadura, una millora general del benestar personal i col·lectiu, un alleujament de la digestió, etc. Sembla que les primeres sopes es feien amb brou al que s’afegia pa esmicolat per donar-li densitat.

Es distingeixen les sopes de brou, les cremes o purés i els cuinats (de llegums o similars). També es distingeix entres les sopes fredes (gaspatxo, vichyssoise, etc.) i calentes.

La paraula, d’origen germànic (suppa), és adoptada pel llatí, d’on passa a les llengües romàniques i a les del seu entorn. La paraula fa part de nombroses dites i frases fetes de la llengua catalana, com ara Sembla que els àngels li fan sopes, Estar com una sopa, Del seu pa en farà sopes, etc.