Catedràtic d’institut de física i química.
Membre d’una família dedicada a l’ensenyament, és fill de José Casares Gil,
catedràtic de física i química de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de
Barcelona i nét d’Antonio Casares Rodríguez, catedràtic de química de la
Universitat de Santiago. El seu pare és nebot de Ramon Gil , catedràtic de física de la Universitat de
Santiago. Es llicencia en ciències exactes i físiques i es dedica a
l’enseyament. Oposita a càtedra d’institut el 1932 als 32 anys. Nomenat
catedràtic el 15 d’agost de 1932, exerceix la docència a l’Institut de Ceuta
fins que arran de l’esclat de la guerra civil és inhabilitat en ser considerat
republicà i per llegir la revista Nueva Pedagogía , tractada de comunista. Acabat el conflicte,
presenta recurs contra la sanció, que guanya i es reincorpora a la docència. El 1953 obté per concurs de trasllat la càtedra de física i química de l’Institut
“Ramon Llull” de Palma, on exerceix successivament els càrrecs de cap
d’estudis, secretari i vicedirector. Publica a la revista Anales de la Sociedad Espanyola
de Física i Química els articles La
hidroxilamina como agente de precipitación (1930) y La didroxilamina como agente de precipitación (II) (1931). Amb la
col·laboració d’A. Casares publica a la mateixa revista Sobre la investigación cualitativa
del flúor en los huesos (1930) i Método
rápido para descubrir y determinar el flúor en las aguas minerales (1930). Escriu
i publica l’obra titulada Refutación de
los fundamentos de la Relatividad (1952) y Hacia una nueva física (1953). És membre de l’Instituto de Estudios
Jienenses. Mor a Palma als 79 anys.
lunes, 24 de noviembre de 2014
Suscribirse a:
Entradas (Atom)