sábado, 23 de noviembre de 2013

La minifaldilla

És usada a partir de 1921 per les dones que practiquen el tennis. En principi és una peça innovadora, de vestuari esportiu, que no té res a veure amb la manera de vestir habitual de la dona.

Es considera que la dissenyadora anglesa de moda Mary Quant és la inventora de la peça. Alguns pensen que el dissenyador francès de moda André Courrèges la va idear al mateix temps que Mary Quant. En tot cas, Mary Quant és la responsable de la seva difusió i popularització.

Mary Quant, nada l’11 de febrer de 1934 a Kent (RU), va fer-ne el disseny el 1962 i el 1963 la va posar a la venda a través de la seva botiga Bazaar, ubicada a King’s Road (Londres). La va presentar públicament el 10 de juliol de 1964. El 1965, coincidint amb la generalització de l’afecció a la música dels Beatles, la peça aconsegueix un èxit aclaparador.

Amb pocs mesos es posa de moda a les principals ciutats europees i la usen actrius i models del moment, com Catherine Deneuve, Sylvie Vartan i altres. Alhora esdevé símbol de l’alliberament de la dona, de la llibertat sexual, del canvi dels gustos en el vestir, de l’inconformisme i de l’esperit transgressor de la generació de la postguerra.

Es tracta d’una faldilla curta, que no arriba als genolls i que ressalta les cames i la figura femenina. Tot seguit s’associa a l’ús de botes altes, jerseis de coll alt, pestanyes postisses i pantis. Avui és una peça que usen dones de totes les edats a tot el món.


Agustí Buades Frau (Palma, Mallorca, 26 de març de 1804 – 9 d’abril de 1871)

Retratista, pintor i professor de pintura. Deixeble de Guillen Ferrer Puig, segons Marià Carbonell rep influències els anys de formació del pintor Pere Antoni Umbert Abraham. Admirador de la pintura barroca (Rubens, Murillo, Rembrandt, Ribera, Van Dyck…) i dels renaixentistes (Rafael, Ticià, Correggio…), s’interessa pels mestres locals del passat, com Guillem Mesquida, de qui copia l’autoretrat i el retrat de l’esposa.

Segons el Llibre de la Raó, entre 1822 i 1871, pinta 323 retrats i 166 obres d’altres gèneres. D’altra part, té més d’un centenar d’alumnes entre 1832 i 1869. Entre les obres més conegudes es poden citar el retrat de Joan Muntaner (12841), Maria Francisca Dameto i Despuig (1842), Tomàs Aguiló Cortès, el batle Jaume Mateu Bonet, el canonge Joan Ferrà, etc. Per a l’Ajuntament de Palma fa alguns retrats destinats a la galeria de fills il·lustres com el general de Josep M. Colubí Gomila (1845), del bisbe Miquel Salvà (1853), l’obra titulada “Retrat dels pares i del germà” (1855), sor Francinaina Cirer Carbonell (1856), el batle Miquel Lladó Amorós (1860) i altres.

Fa nombroses obres religioses com a copista i con a autor original. Per a la devoció privada realitza teles de mides petites i preu més assequible que les destinades al culte públic. Corresponen a aquest apartat una obra de Sant Nicolau de Bari (1841) per a la parròquia de Llucmajor, una Pietat per a l’església de la Misericòrdia (1844), una tela de Sant Lluís per a la parròquia de Valldemossa, etc.

Treballa les natures mortes, algunes composicions amb figura, paisatges i frisos (“arrimadillos”). El retrat de Bartomeu Sureda Miserol (1838), de gran intensitat psicològica, sembla reflectir la influència de Goya, que coneix a través dels retrats del matrimoni Sureda, ara a la National Gallery of Art (EUA). Dels dos retrats fa sengles còpies de mig bust. Fa diverses versions d’un betlem de figures retallades i muntades sobre petites peanes.

Destaca, sobretot, per la sobrietat, els fons obscurs, la il·luminació amb el gust classicista pel clarobscur, un punt de llum exterior, figures assegudes i girades tres quarts per evitar la frontalitat. S’ajusta a l’estil neoclàssic de principi del s. XIX. Obté una medalla d’or a l’Exposició Industrial de les Balears de 1848 i una altra a l’Exposició Industrial de les Balears de 1849. Un carrer de Palma de la zona de la Creu Roja duu el seu nom. El 1854 és designat acadèmic numerari de l’Acadèmia de Belles Arts de Palma.

Hi ha obra seva al Museu de Mallorca, Consell Insular de Mallorca, Ajuntament de Palma, nombroses esglésies i parròquies de Mallorca, la Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’, Palau Episcopal, Museu de Lluc, Sa Bassa Blanca, la família i altres col·leccions institucionals i privades. Dels quadres que li interessen particularment fa rèpliques per a la seva col·lecció privada, que conserva encara la família a l’antic domicili del carrer de Sant Nicolau.



Bibliografía

Marià CARBONELL, “Buades Frau, Agustí”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, t. 1, pàg. 318-325, Promomallorca ed., Palma, 1956.

Lluís RIPOLL i Josep COSTA FERRER, “Agustín Buades”, Galerias Costa ed., Palma, 1948.

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Agustín Buades”, ‘Las Baleares y sus pintore’, pàg. 26-30, Palma, 1981.

GEM, 2, 259-260.



La Caixa de Pensions a les Balears. Inauguració de la primera oficina.

La Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis de Catalunya i les Balears va ser fundada a Barcelona el 1904 per Francesc Moragas i Barret. La primera oficina de l’entitat a Palma es va inaugurar el 23 de novembre de 1913 amb un gran acte social. Era situada al carrer d’en Quint (pas d’en Quint) a la cantonada amb el carrer de la costa d’en Brossa. Va dur la representació de l’INP a les Balears. Amb motiu de l’absorció (1990) de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, fundada el 1844, l’entitat va adoptar el nom de Caixa de Pensions i Estalvis de Barcelona. És coneguda per la logomarca de “la Caixa”.


Bibliografía

M.R./R.C., “La Caixa abrió su primera oficina en Palma hace 100 años”, Última Hora, 23-IX-2013, pàg. 24.


Jean Gardner Batten (Rotorua, Nova Zelanda, 15 de setembre de 1909 – Palma, Mallorca, 22 de novembre de 1982)

Aviadora, escriptora i aventurera. Afeccionada a l’aventura i a volar amb avió, obté el carnet de pilot d’aviació el desembre de 1930 al Regne Unit. És la primera dona que vola d’Anglaterra a Amèrica del sud. El 16 d’octubre de 1936 arriba amb el seu avió a Nova Zelanda en un vol d’onze dies i 45 minuts que la porta des del RU. Travessa en solitari l’Oceà Atlàntic en diverses ocasions. Rep diverses condecoracions, entre elles el guardó màxim de la Federació Aèria Internacional (FAI). El 1939, arran de l'inici de la II Guerra Mundial, el seu avió és requisat per al servei actiu, però el seu concurs personal no és acceptat. Aleshores es retira i no torna a volar. A partir dels anys 60 fixa la residència a Mallorca. Escriu les obres autobiogràfiques Solo Flight (1934), My Life (1938) i Alone in the sky (1979). Mor en el seu apartament del carrer Joan Miró, de Palma, als 73 anys a causa de la mossegada d’un gos. No vol que l’atengui cap metge. Inhumada al cementiri municipal de Palma, descansa en un níxol amb un baixrelleu amb la seva imatge, finançat pel govern de Nova Zelanda. Un carrer de la Bonanova (Palma) duu el seu nom.


Bibliografia

GEM, 18, 326

R.I., “Se cumplen 31 años de la muerte de la aviadora Jean Batten”, Última Hora, 22-XI-2013, pàg. 24.