sábado, 26 de octubre de 2013

Bonaventura Rubí Servera (Palma, 11 d’abril de 1936 – 24 d’octubre de 2013)

Empresari, tècnic agrícola i polític. Estudia el batxillerat al col·legi de Monti-sion (Palma), on és condeixeble de Joan J. Fuster Abbad, Antoni Yarza, Alexandre Forcades, Joan Bosch, etc., i hi obté qualificacions excel·lents, que el porten a ser distingit amb el títol de príncep del col·legi. Completa la formació estudiant a Madrid la carrera d’Enginyer Tècnic Agrícola.Es titula el 1961 i s’especialitza en mecanització agrària (1980), construccions rurals (1980) i explotacions agropequàries (1981).

Rep en herència del seu pare vàries finques rústiques, entre elles Son Saletes (Sencelles). Hi fa inversions en millores dels conreus agrícoles i ramaders que finança amb la venda de vàries propietats rústiques. El seu esperit emprenedor i innovador el porta a presidir el Col·legi d’Enginyers Tècnics Agrícoles de les Balears i (1972-1987), del Consell General d’Enginyers Tècnics Agrícoles (1987-1999) i de l’Institut Nacional d’Enginyers Tècnics Agrícoles d’Espanya (1993-1997). Lidera la fundació (1985) de la Federació Agrícola i Ramadera de les Balears (FARB), embrió de l’actual ASAJA, que presideix (1985-1998). Participa en la fundació de l’Associació d’Agroturismes de les Balears, que presideix (1986-1992).

Al final dels anys 80 crea a Sencelles la Unió Sencellera i es presenta a les eleccions municipals i és regidor (1987-1991). Posteriorment, és president del PP a Sencelles fins al desembre de 2012. És tinent de batlle de Sencelles (1991-2012). És president l’Associació d’Estacions de Servei de les Balears (1983-1986). És funcionari de la Conselleria d’Agricultura del Govern de les Illes Balears. Presideix l’Associació de Persones Grans de Sencelles des del 1999. D’altra part, és un dels primers dirigents del moviment dels Cursets de Cristiandat, amb els que col·labora en les etapes d’implantació a Mallorca i d’expansió posterior a la Península. És autor del llibre El almendro en Mallorca (1980).

El vaig conèixer durant la meva etapa com a cap de préstecs i crèdits del Banc Atlàntic (Palma).(1969-1971). D’aleshores ençà mantenim una molt bona relació de coneixença, respecte i consideració. Evitem sempre els temes polèmics que l’envolten més enllà de la seva voluntat i a pesar de la seva honestedat. Enamorat del camp, obert, comunicatiu, sincer i idealista, exerceix d’empresari i de promotor d’iniciatives col·lectives i d’associacions empresarials. Malgrat les sotragades de la vida, mai no perd ni l’humor, ni la ironia que el caracteritzen.

Casat amb Maria Serafina Cano, és pare de quatre fills: Elisa, Ventura, Margalida i Helena. Amb motiu del seu traspàs, la seva filla Helena li dedica un article al diari, que es publica als diaris de Palma. Té una entrada a la GEM.



Bibliografía

Helena RUBÍ, “Una vida de colores”, Última Hora, 26-X-2013, pàg. 24, Palma.

Joan PLA, “Las Orlas”, pàg. 231, P. i P. editores, Palma, 1989.

M.R. “Los empresarios destacan el espíritu emprendedor de Rubí”, Última Hora, 26-X-2013, pàg. 24, Palma.

GEM, XV, 14

DD.AA. “Qui és qui a Mallorca”, Promomallorca ed., pàg. 493, Palma, 1999.

lunes, 21 de octubre de 2013

Economistes de les Balears

Relació d'economistes de les Balears. Els uneix el fet d'haver col·laborat en les edicions del "Informe Econòmic i Social de les Illes Balears" i de la "Evolució econòmica de les Balears".

Pere Costa Porto
Víctor Garau Jaulin du Seutre
Alonso Ramallo Massanet
Antoni Fleixas Antón
Àngel Barahona Bibiloni
Bernat Salvà Alloza
Antoni Barceló Veny
Pere Albertí Huguet
Antoni Sastre Albertí
Francesc Sastre Albertí
Ferran Navinés Badal
Jaume Gelabert Vich
Francisca Oliver i Oliver
i ...





Mercè Amer Riera





Esteve Bardolet Jané





Carles Manera Erbina




Artur Saurí del Río


Paulí Buchens Adrover




Antoni Campins





Pere Mascaró Pons


A

José Antonio Roselló Rausell



Joan Mir Obrador




Antoni Montserrat Moll







sábado, 19 de octubre de 2013

Els 10 Mundials d'Espanya

Any        Lloc                   Classificació

1978      Argentina            Primera fase
1982      Espanya              Segona fase
1986      Mèxic                 Quarts de final
1990      Itàlia                    Vuitens de final
1994      EUA                   Quarts de final
1998      França                 Primera fase
2002      Corea i Japó        Quarts de final
2006      Alemanya             Vuitens de final
2010      Àfrica del Sud       Campiona
2014      Brasil

domingo, 13 de octubre de 2013

Bernat Julià Rosselló (Felanitx, 13 de març de 1922 – Palma, 3 d’octubre de 2013)



Prevere, canonge, compositor i professor de música. Fill de Bernat i d’Antònia, és el tercer de sis germans. Després d’iniciar els estudis amb les Germanes de la Caritat (Felanitx), s’incorpora a l’escolania de la parròquia (1930). El 1932 ingressa en el Seminari diocesà de Sant Pere en règim extern i el 1935 ho fa en règim d’internat. El 26 de maig de 1945 rep l’ordenació sacerdotal. És nomenat (1945) vicari in càpite de Son Negre (Felanitx), director de l’escolania i organista de la parròquia de Felanitx. Alhora amplia estudis de piano amb Antoni Torrandell i d’harmonia amb Rafel Vich.




El 1948 guanya per oposició la plaça de beneficiari i mestre de capella de la Seu de Mallorca. També és nomenat professor de cant gregorià i de piano del Seminari, director de l’Schola Cantorum i president de la Comissió diocesana de música sacra. El 1963 obté el títol superior de piano en el Conservatori de València. Amb el suport d’una beca de la Fundació March, es trasllada a Roma per ampliar estudis de composició, cant gregorià i teologia.

El 1966 funda la Capella Mallorquina amb el suport econòmic de la Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’. Fa el primer concert el 8 de juny de 1966 a la capella de Santa Anna del Palau de l’Almudaina. N’és el director durant 33 anys. Malgrat les relacions poc amistoses entre Bernat Julià i Josep Coll Bardolet, la Capella Mallorquina protagonitza el Concert del Torrent de Pareis que té lloc cada any el mes de juliol. La presència de Julià al capdavant de la Capella Mallorquina aparta Coll Bardolet d’aquesta manifestació coral entre 1968 i 1998. El 1999 hi torna i d’aleshores ençà hi assisteix cada any fins al 2006.

Bernat Julià Rosselló

D’altra part, organitza les Setmanes Internacionals d’Orgue, que tenen lloc entre 1971 i 1998, gràcies al patrocini continuat de la Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’. Deixa la direcció de l’event el 1998, per bé que continua vigent sota la direcció d’altres persones fins que l’entitat d’estalvi decideix prescindir-ne, atesa la proliferació que es dóna en els primers anys 2000 de festivals d’orgue.

Assumeix la tasca encaminada a aconseguir que el centre d’ensenyança musical de Palma esdevingui Conservatori Professional de Música. Aconseguit l’objectiu, el 1977 n’és nomenat director i professor del centre. El 1980 és designat acadèmic numerari de l’Acadèmia de Belles Arts de Palma, després dita de les Illes Balears. El 1990 es jubila com a director i professor del Conservatori. El 1997 fa els 75 anys i passa a ser canonge emèrit i capellà jubilat.

El 2000 rep la medalla d’or de l’Ajuntament de Palma. El 2012 celebra a la Seu el seu 90è aniversari. Com a compositor és autor de Fantasia balear, Divina Comèdia, El pi de Formentor, Danza de los honderos, Nuredduna, etc. Mor l’octubre de 2013 als 91 anys, després d’un temps amb problemes de salut que el retenen a casa seva, per bé que mai no deixa de composar. El 7 d’octubre de 2013 se celebra a la Seu el funeral, que és presidit pel Bisbe de Mallorca i acompanyat per la Capella Mallorquina. És inhumat a la capella que el Capítol de la Seu té en el cementiri de Palma.

El conec personalment quan ingrés (1955) com a baix a l’Schola Cantorum. Ens retrobem quan soc nomenat (1996) director de l’Obra Social de Sa Nostra i celebrem el 30è aniversari de la fundació de l’agrupació coral el mateix 1996 amb un gran concert a l’Auditori de Palma, la publicació d’un llibre commemoratiu i un sopar d’aniversari a Can Tàpera. El cessament del patrocini de Sa Nostra a la capella Mallorquina constitueix un problema de difícil gestió ja que és fruit d’una situació complexa teixida entre el propi Bernat Julià i el Consell d’Administració de l’entitat, del que fan part aleshores Josep Carles Tous Prades i Gabriel Lladó Vidal. Ens tornem a trobar el 2005 a l’Acadèmia de Belles Arts de les Illes Balears, on reprenem les bones relacions mútues, que sempre són respectuoses i afectuoses. Quan per iniciativa del Jaume Mir es planteja (2007) la candidatura d'una coneguda cantautora per a una plaça vacant d’acadèmic numerari, Bernat Julià presenta una oposició tancada, basada en motius que res no tenen a veure ni amb la música ni amb la trajectòria memorable de l’artista. El fet produeix una situació de frustració i ruptura, que dóna pas a alguna dimissió i deixa l’Acadèmia tocada.



Bibliografia

Diego LEÓN FIORAVANTI, “El canonge Bernat Julià”, Catedral de Mallorca, Palma.

Antoni FULLANA MORAGUES, “Capella Mallorquina (Obra Social de de la Caja de Ahorros de Baleares). 10 años de historia (1966-1976)”, Caixa de les Balears, Palma, 1977.

Antoni FULLANA MORAGUES, “Capella Mallorquina. 30 años de historia” (1966-1996), Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’, Palma, 1996.

GEM, VII, 238

GEM, III, 112.

Josep Frederic Yarza Colomar (Palma, 1937 – 8 d’octubre de 2013)

Metge, polític i col·laborador d’entitats soldàries. Fill d’Antoni Yarza i de San Pedro, estudia el batxillerat al col·legi de Monti-sion (Palma). Es llicencia en medicina i cirurgia a la Universitat de Barcelona i es diploma en medicina d’empresa a Madrid (1966).

Treballa com a especialista en medicina interna de l’Hospital de Son Dureta (1967-1974). A partir de 1974 és metge d’atenció primària de l’INSALUD. A més, té oberta al públic una consulta privada.

Entre 1986 i 1987 és el president del Sindicat Mèdic Lliure de les Balears. És regidor (1987-1991) i tinent de batlle (1991-1995) de l’Ajuntament de Palma. Entre 1991 i 1992 presideix la Fundació Pilar i Joan Miró (Palma). Treballa amb dedicació i convicció en la defensa de les persones amb discapacitat, la qual cosa el duu a presidir (1997-2008) la Coordinadora de la Federació de Persones amb discapacitat de les Balears, col·lectiu del que fa part una filla seva.

Persona afable, senzilla i disposta sempre a donar una mà als que més ho necessiten, deixa un llegat de solidaritat, simpatia, esperit reivindicatiu i voluntat de servei, difícil d’oblidar. El vaig conèixer de ben jove, quan érem veinats de Can Marquès i Planes, finca ubicada entre els carrers Joaquim Botia, Santiago Rusiñol, Via Roma i Via Portugal (Palma). Quan vaig ser director de l’Obra Social de Sa Nostra i gerent de la Fundació Sa Nostra, tinguérem l’oportunitat de tractar-nos de bell nou, arran del programa d’Ajuts Solidaris de l’entitat, del que ell n'era benficiari en representació de la Coordinadora de persones amb discapacitat.

Als 75 anys, mor a Palma, l’octubre de 2013. És incinerat en la intimitat. La Coordinadora-federació balear de persones amb discapacitat publica a la premsa un comunicat d’homenatge que titula “En record del nostre amic el doctor Pep Yarza”. El 19 d'octubre de 2013 els treballadors de l'Àrea de Sanitat de l'Ajuntament de Palma publiquen en el Diario de Mallorca una lletra d'homenatge que titulen "En memòria de Josep Yarza". Té una entrada a la GEM.



Bibliografía

COORDINADORA, “En record del nostre amic el doctor Pep Yarza”, Diario de Mallorca

G.V. "Obituario, José Yarza Colomar", Última Hora, pàg. 23, 10-X-2013.

REDACCIÓN, “Fallece a los 75 años el médico y exregidor del PP José Yarza Colomar”, Diario de Mallorca, 10-X-2013, pàg. 14.

Joan PLA, “Las Orlas”, P i P editores, Palma, 1989.

GEM, XVIII, 262.


Esteban Pisón Escobar (Madrid, 1925 – Palma 13 d’octubre de 2003)

Poeta i funcionari públic. Llicenciat en Ciències Polítiques (1947), es doctora en Dret (1950) a la Universitat de Madrid. Per oposició accedeix al Cos Tècnic de l’Administració Civil de l’Estat.

Trasllada la residència a Mallorca als 43 anys, després del maig de 1968, on és inspector de la Delegació del Ministeri de Turisme a les Balears (1968-1973), secretari general de la Delegació del Ministeri d’Indústria a les Balears (1974-1982) i cap dels serveis perifèrics del Ministeri de Cultura a les Balears (1985-1990). Entre 1973 i 1974 és cap provincial de Comerç Interior a Àlaba.

Promotor de lectures i activitats poètiques i animador del premi de poesia “Reina Amalia”, escriu nombroses obres de poesia, com les titulades Poemas a pintores del “Reina Amalia” y a un pintor vecino (1979), Las 6 caras del cubo 100 Picasso (1981), Poemas del Reina Amalia 83 (1983), En el noventenario de Miró (1983), Antología poètica de una hora (1985), 7 poemas para 7 encuentros (1991) i Aleluyas a Miró (1993), llibre que inclou obres dels artistes Nils Burwitz, Jandro, Remigia Caubet, Caty Juan, Eduard Vich i altres. D’altra part, és el promotor de les Lectures-votacions de Poesia Reina Amalia i director de Cuadernos Reina Amalia de poesia.

Entre 1981 i 1984 és col·labordor d’Última Hora (Palma) amb la columna Un vaso de agua. Finalment, és col·laborador de la publicació Buenas Noticias (Palma). Jubilat el 1990, mor a Palma als 78 anys.



Bibliografia

ÚLTIMA HORA, In memoriam ... “Esteban Pisón, poeta”, 13-X-2013, Palma

GEM, XIII, 156-157.

martes, 8 de octubre de 2013

Pintura de la Caixa de les Balears 'Sa Nostra'


Enterrament de Ramon Llull, oli/tela



Antoni Gelabert, Son Bibiloni, oli/tela, 1904 c.

Pere Blanes Viale, oli/tela

Santiago Rusiñol, Fossar de pedres, oli/tela

Antoni Gelabert Massot, Dona asseguda. oli/tela, 1907

cuadro
Antoni Ribas Oliver, Pescadors arribant de la feina, oli/tela, 1874

Eivissa (Josep Tarrés Palau)
Josep Tarrés Palau, Port d'Eivissa, oli/tela, 1933

Antoni Fuster Fortesa, La Seu i sa Llonja des del Mollet, oli/taula, 1895 c.













domingo, 6 de octubre de 2013

Manuel Hernández Mompó (València, 10 d’octubre de 1927 – Madrid, 25 de gener de 1992)

Pintor. Fill de Josep Hernández, pintor i professor de dibuix, i de Maria Mompó, té un germà, Josep Maria, dos anys més gran que ell, que es dedicarà a la decoració. Entre 1931 i 1937 és alumne de l’Escola Municipal Lluís Vives. De ben jove practica el dibuix amb models vius (al carrer, des de la finestra de casa, de passeig, amb familiars, etc.), sota el guiatge i la supervisió del pare, que no li deixa emprar els colors perquè pensa que així és més ràpid i eficaç l’aprenentatge del dibuix.


Els anys 40. Professor de dibuix.

A partir de 1940 assisteix a les classes de l’Escola d’Arts i Oficis Artístics de València. El 1942 ingressa a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles, de València. El 1948 presenta la primera exposició individual al Centre Artístic de Granada i fa una estada en aquesta ciutat gràcies a una beca de la Residència de Pintors.

El 1948 exposa a la Sala Prat, de València i el 1949 obté el títol de professor de dibuix.

H. Mompó, Carrer de festa, 1977

Els anys 50. L’alliberament

El 1951 viatja a París, on hi fa una estada de sis mesos que li serveix per entrar en contacte amb les avantguardes i, sobretot, per alliberar-se d’influències i lligams anteriors, inclosos els del pare. S’interessa sobretot per Cézanne, Picasso, Matisse, Kandinsky, Gris, Klee, Miró, Braque i altres. El 1954 obté una beca del Ministeri d’Educació per residir un any a l’Acadèmia Espanyola de Belles Arts de Roma. Coneix Dalí, De Chirico, Lucio Muñoz i altres pintors. És aquest any un temps d’anàlisi dels pintors del passat i de recerca d’un llenguatge propi. A Roma coneix To-Postma, l’holandesa que serà la seva esposa i la mare de les seves dues filla i del fill. Admira els mosaics de Ràvena, l’obra de Leonardo da Vinci, Giotto, Mantegna i, també, de Modigliani, Chirico, Morandi, etc.

El 1955 marxa a Holanda, on entra en comunicació amb el grup Cobra, fet que li permet avançar en la cerca d’un llenguatge propi i d’uns colors propis. Es posa en contacte amb els grups informalistes. Admira els treballs de Rembrandt, Vermeer i, sobretot, l’impressiona el Museu Stedeligk d’Art Contemporani d’Amsterdam. Pinta personatges diversos sobre el fons de la Mediterrània. Se n’adona que els seus colors són els mediterranis. Deixa de banda la pintura de cavallet i de model.

El 1957 torna a Espanya i s’estableix a Aravaca (Madrid). El 1959 obté una beca de 75.000 ptes. de la Fundació Joan March per estudiar la tècnica del mosaic. Continua buscant el seu llenguatge plàstic, que gradualment es concreta amb el maneig d’elements i recursos mínims. D’altra part, es decanta per l’ús de la tela i del paper com a suports habituals.


Els anys 60. Eivissa, la descoberta del blanc

En començar el decenni dels anys 60 del segle XX, trenca definitivament amb es lligams formals de l’etapa de formació i amb la influència de les avantguardes. Mentrestant obté diverses medalles i alguns guardons a certàmens nacionals i internacionals. El 1963 visita Eivissa, l’illa blanca de Rusiñol, que el mou a fer un ús més intensiu dels blancs. El blanc esdevé per al pintor la representació de l’espai, de l’aire, de l’atmosfera. Exposa a la mostra col·lectiva del grup Ibiza-59.

Atret per l’illa i per la colònia de pintors de diverses nacionalitats europees que hi resideixen, decideix passar temporades a l’illa, que alterna amb estades a Madrid. Continua avançant en la definició dels codis de signes, lletres, jeroglífics i ideogrames que incorpora de manera permanent a la pintura. Amb 12 teles de grans dimensions destinades a la decoració del Pavelló d’Espanya de la XXXIV Biennal de Venècia obté el premi Unesco.


Els anys 70. A Mallorca

El 1973 marxa als EUA amb motiu d’una exposició a Santa Bàrbara (Califòrnia). L’estada es perllonga durant un any a causa de l’interés que troba a conèixer de primera mà el moviment minimalista.

El 1974 s’instal·la a Mallorca. Resideix primer a Palma i, després, a Alaró (1977), on viu 6 anys. Redueix i simplifica els signes, però incrementa els volums de suggerències que aporten les obres que fa. Exposa a la Sala Pelaires (1974), de Palma. A Alaró crea els artefactes que anomena alarons, en es que es perd el suport limitador i amb l’ús del metacrilat aconsegueix que les taques de clor semblin suspeses  en el aire. A Mallorca es relaciona amb Joan Miró, Ritch Miller, Juli Ramis, els pintors del Grup Dimecres, i altres.


Els anys 80. Madrid, definitivament

El 1981 inicia una sèrie d’escultures fetes amb planxes de ferro d’una sola peça tallada o doblegada i pintada de blanc amb algunes taques de colors purs. Vol que semblin papers blancs pintats i abandonats a l’espai com a elements destinats a acompanyar la natura.

El 1982 participa a l’Exposició col·lectiva “Pintura Abstracta Espanyola 1960-1970”, que presenta a Madrid la Fundació Joan March.. El 1983 s’instal·la a Madrid i en els Talleres de Arte Actual, del Círculo de Bellas Artes de Madrid, imparteix un curs per a pintors joves. El 1984 la Sala Parpalló (València) i el Palau Medici-Riccardi (Florència) organitzen conjuntament una exposició retrospectiva de la seva obra, que s’exposa successivament en els dos centres.

El 1984 li és concedit el Premi Nacional d’Arts Plàstiques. El 1985, amb motiu de l’adhesió espanyola a la Comunitat Econòmica Europea, realitza l’edició especial d’una serigrafia. El 1986 participa a l’exposició col·lectiva “Pintors per la Pau” que es presenta al Palau de Cristall de Madrid. El 1987 és designat acadèmic numerari de l’Acadèmia de Belles Arts de València i realitza dos murals de ferro per al Palau de la Música de València. A partir de 1988 viu entre Mijas (Màlaga) i Madrid.


Els anys 90. “Amb Mompó”

El 1991 el Centre Cultural Pelaires (Palma) li dedica com a homenatge l’exposició “Amb Mompó”, que inclou obres seves i dels amics: Alfaro, Canogar, Chillida, Guinovart, Hernández Pijoan, Millares, Ràfols Casamada, Valdés, etc.

El gener de 1992 mor a Madrid als 64 anys. La seva vida constitueix un exemple emblemàtic de dedicació a la pintura, d’investigació de nous camins, d’esforç i coherència i, sobretot, de cerca d’un llenguatge propi, singular i personal, que enriqueix i enalteix el món de la plàstica.

Hi ha obra seva a la Fundació Joan March (Madrid), al British Museum (Londres), al Centre d’Art Reina Sofia (Madrid), al Museu d’Art Abstracte Espanyol de Conca, al fons d’art contemporani de l’Ajuntament de Palma, a la Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’ i a altres col·leccions institucionals i privades. Té entrades a la Gran Enciclopèdia Temàtica de la Comunitat Valenciana, a la GEM i a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears. El 2005 el Museu Reina Sofia (Madrid) publica un catàleg raonat de l’obra completa del pintor.



Bibliografia

Cristina ROS, “Mompó”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, t. 3, pàg. 274-280, Promomallorca ed., Palma, 1996.

CATÀLEG-1993, “100 anys, 100 pintors (1893-1993)”, pàg. 92 i 136, Govern Balear i Consell Insular de Mallorca, Palma, 1993.

CATÀLEG-1991, Exposició “Amb Mompó” al Centre Cultural Pelaires, Basilio Baltasar editor, Palma, 1991.

Josep MELIÀ, “Il·luminar-se d’alegria”, Catàleg-1991, pàg. 11-15.

Francisco CALVO SERRALLER, “El arte como un don”, Catàleg-1991, pàg. 25-27.

Manolo H. MOMPÓ, “Manolo H. Mompó”, Catàleg-1991, pàg. 29-38.

C.C.C. PELAIRES, “Biografia de Mompó”, Catàleg-1991, pàg. 41-43.

GEM, 7, 9-10.



Exposicions individuals

1948     Centre Artístic de Granada.
             Sala Prat, València
1950     Sala Mateu, València
1951     Institut Francès, València
             Sala Mateu, València (“París vista per H. Mompó”)
1952     Llar Gallega de València (“Galícia a traves de H. Mompó”)
             Sala del Centre Industrial d’Alcoi
1954     Sala Mateu, València.
1956     Sala Carpa, Madrid.
             Galeria Stella, Gijón.
1957     Sala Clan, Madrid.
1958     Galería Dintel, Santander.
             Ateneu de Madrid.
1959     Sala Neblí, Madrid.
1961     Galeria Synthese, París
1962     Galeria Diario de Notícias, Lisboa
             Mortimer Brandt Gallery, NY
             Círculo de la Amistad, Còrdova
1963     Galeria Biosca, Madrid.
1965     Galería Juana Mordó, Madrid.
             Galería Iván Spender, Eivissa.
1966     Galeria Claude Bernnard, París.
             McRoberts Tunnard Gallery, Londres.
1967     Galería Buchholz, Munic.
             Galaría Grises, Bilbao.
1969     Galeria Val i 30, València
             Ajuntament de València.
1972     Galeria Iván Spence, Eivissa.
1973     Galería Juana Mordó, Madrid.
             Ruth S. Schaffner Gallery, Santa Barbara, Califòrnia.
             Campbell Gallery, San Francisco, EUA.
1974     Sala Pelaires, Palma.
             Galería Ciento, Barcelona.
1975     Galería Canem, Castelló.
             Galeria Itàlia, Alacant.
             Galeria Juana de Aixpuru, Sevilla.
             Galeria Il Coleexionista, Roma.
1976     Galería Trece, Barcelona.
             Galería Lozano, Bilbao.
1977     Galería Juana Mordó, Madrid.
1978     Galeria Itàlia, Alacant.
             Galeria Pepe Rebollo, Saragossa.
             Galería Trece, Barcelona.
             Galería Once, Mèxic D. F.
1979     Galeria Theo, València.
1980     Galería Juana de Aizpuru, Sevilla.
             Galeria Theo, Madrid.
1981     Sala Pelaires, Palma.
             Galeria Theo, València.
             Galeria Collage, Madrid.
1982     Museo de Bellas Artes de Caracas.
1983     Instituto Espanyol de Atenas.
             Galeria Cellini, Madrid.
             Galeria Odile, Saragossa.
             Galeria Itàlia, Alacant (Exp. antlògica).
1984     Sala Parpalló, València U(Exp. retrospectiva).
             Palazzo Medici-Riccardi (Florencia) (Exp. retorspectiva).
             Galeria Juan Prats, Barcelona.
             Galeria Theo, València.
             Galeria Kaj Frosblom, Helsinki.
1985     Sala Pelaires, Palma.
1986     Galería Theo, València.
             Galería Cellini, Madrid.
1987     Galeria Bennàssar, Pollença, Mallorca.
1989     Galería Trazo, Santander.
             Galeria Itàlia, Alacant.
1991     Centre Julio González, IVAM, València.
              “Amb Mompó”, Centre Cultural Contemporani Pelaires, Palma.



Premis i guardons

1946     Medalla d’Or de Pintura, Exposició d’Art Universitari, València.
1954     Premi Navigazione Italiana, Exposició”El paisatge italià
              vist pels artistes estrangers”, Viareggio, Itàlia.
1962     Segona Medalla de Pintura, Exposició Nacional de Belles Arts, Madrid.
1963     Gran Premi de Pintura, II Certamen Nacional d’Arts Plàstiques, Madrid.
1966     Primera Medalla de Pintura, Exposició Nacional de Belles Arts, Madrid.
1968     Premi UNESCO, XXXIV Biennal de Venècia.
1982     Premi Alfons Roig, València.
1984     Premi Nacional de Belles Arts, Madrid.
1990     Premi al Mèrit Cultural, Generalitat Valenciana, València.

1992     Medalla d’Or, a títol pòstum, al Mèrit en les Belles Arts.

sábado, 5 de octubre de 2013

Francesc Hernández Monjo (Maó, Menorca, 22 d’abril de 1862 – Barcelona, 7 de desembre de 1937)

Pintor. De jove estudia dibuix, pintura i música a Maó. Es dedica a fer classes de dibuix i pintura a Maó (1885 c. – 1890 c.) fins que trasllada la residència a Barcelona sobre el 1890, amb 27 o 28 anys. A Barcelona amplia la seva formació sota la direcció del pintor Eliseu Meifrén.

El 1890 participa a l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid i el 1894 ho fa a la l’Exposició Nacional de Barcelona. El 1898 realitza per a la firma Tasso de Barcelona una sèrie d’aquarel·les de vaixells de guerra per il·lustrar el llibre Los buques de la armada española. El 1911 participa a la I Exposició General de Belles Arts de Maó. El 1920 participa a l’Exposició General de Belles Arts de Barcelona i el 1936 està representat al I Saló d’Independents. També exposa a Amèrica del Sud.

Francesc Hernández Monjo, Velers i vapors de càrrega, oli/tela

Entre 1880 i 1890 la seva obra fa part de la pintura realista de la segona meitat del segle XIX. Fa quadres de petit format en els que predomina el dibuix sobre el color. A les composicions la línia de l’horitzó és molt baixa i el celatge ocupa la major part de la tela, mentre els vaixells i la superficie de la mar esdevenen els elements principals de l’obra. La paleta és de colors suaus, amb predomini dels verds, blaus i blancs.

A partir de 1890, el pintor fa ús d’elements nous i més agosarats, on la mar brava, les veles desplegades i els celatges força treballats fan part dels motius principals. La paleta incorpora colors càlids.

Entre 1920 i 1937, a les escenes marineres afegeix temes de la costa catalana no sempre identificables. La paleta amplia la gamma de colors càlids. Els celatges ennuvolats i la mar brava creen escenes de gran moviment, propícies per a les atmosferes de dificultat, perill o dramatisme. En tot cas, els pinzells de l’artista reflecteixen l’admiració que sent per la mar, els vaixells, els mariners sacrificats, feiners i esforçats i la navegació.

Visita Mallorca en divises ocasions, on té amistat amb Anglada i Tito Cittadini. Mor a Barcelona el desembre de 1937 als 75 anys.

Hi ha obra seva al Museu de Menorca, Ateneu de Maó, Escola Nàutica de Barcelona, Museu de les Drassanes de Barcelona, l’antiga col·lecció de Bartomeu Planas Rosselló, després de Bartomeu March i actualment dispersada en gran part, llevades algunes peces singulars, i altres col·leccions institucionals i privades.



Bibliografia

Cristina ANDREU ADAME, “Hernández Monjo, Francesc”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, t. 2, pàg. 313-315, Promomallorca ed., Palma, 1996.


Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Francisco Hernández Monjo”, pàg. 246, Lluís Ripoll editor, Palma, 1981.

Antiga col·lecció de Bartomeu Planas Rosselló (quadres de vaixells)


Francesc Vidal i Vidal, Barca de tres mastils Ignasi Fuster, oli/tela, 1879

cuadro
Edward Arnold, La corbeta Palma, oli/tela, 1858

William Howard Yorke, El veler Rafel Pomar, oli/tela, 1875



Pere Sureda Montaner (Valldemossa, Mallorca, 28 de febrer de 1909 – sa Cabaneta, Mallorca, XX d’agost de 1983)

Pintor, dibuixant i humorista gràfic. Fill de Joan Sureda Bimet i de la pintora Pilar Montaner Maturana, és el menor d’onze germans. Animat pel pintor Josep Puigdengolas, estudia pintura amb la seva mare, que complementa amb una àmplia base autodidacta. Conforma els seus ideals artístics i el seu estil auster, sobri i ordenat, a través de les relacions i l’amistat que manté amb William Edward Cook i Archie Gittes.

Pinta paisatges, marines, retrats, escenes de la vida quotidiana al camp i sent predilecció per les escenes de ball mallorquí, que anima amb algun toc d’ironia o d’humor. Pinta a Valldemossa, Deià, Llucalcari, Sóller, Palma i sa Cabaneta (Marratxí). Fa ús de les tècniques de l’oli, l’aquarel·la, l’aiguada i per al dibuix, la tinta, el carbonet i el llapis. 


Pere Sureda Montaner, La marina de Valldemossa, oli/tela


Exposa per primera vegada a una mostra col·lectiva a l’Ateneu (1936), on presenta dos retrats, un d’ellsdel metge i novel·lista Llorenç Villalonga. El 1941 fa la primera exposició individual al Cercle de Belles Arts de Palma. El 1942 exposa a Barcelona i participa, a més,  a l’Exposició Nacional de Belles Arts de Barcelona. És seleccionat per William E. Cook per participar a una exposició col·lectiva als EUA..

S’incorpora al Grup dels Set i participa en les dues exposicions del col·lectiu, la de les Galeries Costa (1948) i la de les Galeries Quint (1949). Posteriorment, exposa individualment a Galeries Quint (1959), a Santa Maria del Camí (Mallorca) el 1975 i a Palma el 1980 i el 1982.

Fa una pintura depurada i austera, que elimina tot el que és prescindible per incloure solament el que considera essencial. Prescindeix dels elements anecdòtics i decoratius. Fa ús d’un cromatisme atenuat, exempt d’estridències, que cerca combinacions harmòniques i equilibrades d’un esquist classicisme.

Col·labora amb la premsa local amb dibuixos i acudits, que publica a Brisas (1934-1936), La Almudaina (1948), Baleares (anys seixanta i primers setanta) i Diario de Mallorca (1972-1980). És col·laborador de La Codorniz (1944). Per al diari Baleares crea el personatge d’en Calafat, un pagès mallorquí astorat i confús davant els canvis que es donen a l’illa amb l’emergència del turisme. Són els seus interlocutors en Galiana, en Pep Mindano i madó Gurumbau.

Publica Chistes y pasatiempos publicados en ‘La Almudaina’ (1949), Coses d’en Calafat (1966), etc.

Passa els darrers anys de la seva vida al Molí de sa Cabaneta, on resideix amb l’esposa, Catalina Canyelles, la filla, Elvira, i la mare, Pilar Montaner. Pinta, té cura d’un poblat colomer i gaudeix de la companyia de molts d’animals (cans, moixos, gallines, etc.). També té  un corral per al conreu d’hortalisses i flors, aquestes a càrrec de l’esposa.

Al llarg de la vida, obté diversos premis i guardons: el primer premi del I Saló dels Humoristes del Cercle de Belles Arts, de Palma, la medalla de bronze (1947) del Saló de Tardor del Cercle de Belles Arts, la medalla d’or de la Diputació provincial del Saló de Tardor (1948), la medalla de plata del Saló de Tardor de Palma (1958), el premi Ciutat de Palma de pintura (1987) i el premi Picarol de dibuix (1980).

Mor a sa Cabaneta als 74 anys. Amb motiu del primer aniversari del seu traspàs, l’Ajuntament de Santa Maria del Camí li dedica en el marc de les festes patronals una exposició d’homenatge. El 1998 la Fundació Barceló presenta una exposició sobre el Grup dels Set i edita un catàleg que reprodueix en part el de la presentació del grup el 1948, amb textos de Robert Graves, Miquel Àngel Colomar i J.B.G. (Joan Bauzà Guanyabens). Amb motiu del centenari del seu naixement, Raphael Pherrer realitza un vídeo de 5:32 minuts que titula Cent anys amb Pere Sureda, que està disponible a la xarxa.



Bibliografia

Margalida TUR, “Sureda Montaner, Pere”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’,  t. 4, pàg. 288, Promomallorca ed., Palma, 1996.

Rafel PERELLÓ, “El Grupo de los Siete (1948-1949)”, Fundació Barceló, Palma, 1989.

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Pedro Sureda”, ‘Las Baleares y sus pintores’, pàg. 198-199, Lluís Ripoll, editor, Palma, 1981.





viernes, 4 de octubre de 2013

Joan Pisà Canyelles (Palma, 24 d’octubre de 1877 – 7 de juliol de 1962)

Pintor i professor de dibuix artístic. Interessat en el dibuix i la pintura des de ben Jove, assisteix a les classes que imparteix Llorenç Cerdà Bisbal en el seu estudi. Allà és condeixeble de Francesc Rosselló, Vicenç Llorens, Enric Vaquer i altres.

Als 19 anys ingressa (1896) a l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando (Madrid) i hi estudia durant dos cursos (1896-1898). Posteriorment, passa a Barcelona per ampliar coneixements. De retorn a Mallorca s’incorpora a l’Associació d’Artistes Pintors i a la Lliga d’Amics de l’Art. Treballa amb discreció i constància. Fa una obra que segueix les passes de l’academicisme classicista , per bé que incorpora elements presos del corrent modernista en voga a Mallorca a partir de la presència a l’illa. els primers anys del segle XX, de Santiago Rusiñol, Joaquim Mir, William Degouve de Nuncques, etc.


Joan Pisà Canyelles, Aiguader, oli/tela, 1943

Exposa per primera vegada a la mostra inaugural del Cercle de Belles Arts del Veloz Sport Balear (1915). El 1918 és nomenat professor de l’Escola de Belles Arts de Palma. Ocupa el càrrec fins a la jubilació forçosa el 1947.

El 1920 participa a l’Exposició Regional d’Art, que organitza l’Ajuntament de Palma. Després d’una pausa en l’exercici de la pintura de 22 anys, el 1942 presenta un retrat a l’Exposició “Homenatge a les generacions d’artistes mallorquins mestres de l’actual”, que té lloc a sa Llonja. El 1945 exposa a Galeries Costa i al Cercle de Belles Arts (Palma). A més, participa amb la tela La meva mare en el I Saló de Primavera que s’exposa a sa Llonja. També el 1945 exposa al Cercle de Belles Arts el seu autoretrat. Per a la galeria de Fills Il·lustres de Palma fa els retrats de Miquel dels Sants Oliver, Alexandre Rosselló Pastors, Miquel Font Gorostiza, Rafel Blanes Tolosa, Josep Tous Ferrer i alguns altres.

En el curs dels anys 40 exposa vàries vegades al Cercle de Belles Arts, a la Galeries Melià i a les Galeries Costa. Torna a fer una exposició el 1955, que és celebrada amb un sopar d’homenatge que li ofereixen els amics. El 1956 realitza el retrat de l’arquitecte Gaspar Bennàssar Moner, que exposa el 1957.

Pinta paisatges, marines, retrats, escenes costumistes, natures mortes i composicions amb figura. Pinta al Port de Sóller, Sóller, Palma, Llucalcari, Camp de Mar (Calvià), Es Portitxol, etc. El Port de Sóller constitueix el seu principal motiu d’inspiració. S’agrada de representar marines d’aigües tranquil·les, escenes marineres, escenes de bany al port, barques a la vela, composicions amb peixos i personatges com Vell amb un ase, Pagès mallorquí, La venedora d’indiots, etc. D’aquesta darrera obra fa un original i una o vàries rèpliques de mides diferents. És curiosa la composició que titula L’adobador de cossis, dedicada a una professió avui desapareguda. Li agraden les composicions lluminoses, de colors suaus i matisats i de perspectives àmplies i profundes. Els primers anys del segle XX fa alguns nocturns i horabaixes de llums decadents, d’acord amb la moda imposada per Rusiñol, que segueixen nombrosos pintors locals. Coneix i domina l’ofici, treballa sense preses i té bona cura dels detalls i dels acabats.

El 1960 és designat acadèmic numerari de l’Acadèmia de Belles Arts de Palma. Ocupa la vacant deixada per Francisco Bernareggi. Fa la darrera exposició al Cercle de Belles Arts del 10 al 23 de desembre de 1960. Mor a la seva casa del Corb Marí (Palma) el juliol de 1962 als 85 anys.

Amb motiu del centenari del seu naixement el Cercle de Belles Arts, de Palma, li dedica una exposició antològica al Casal Balaguer. El 1998 la Fundació Barceló presenta una exposició retrospectiva del 3 al 8 de febrer de 1998 i edita un catàleg il·lustrat de 26 pàgines amb 34 reproduccions a color.

Hi ha obra seva a la Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’ (La venedora d’indiots), a diverses col·leccions institucionals de les Balears i a col·leccions privades.



Bibliografia

CATÀLEG-1998, “Joan Pizà (1817-1962)”, Fundació Barceló, Exposició del 3 al 28 de febrer de 1998, Palma, 1998.

Pep BAUZÀ PIZÀ, “Joan Pisà: mestria i equilibri”, Catàleg-1998, pàg. s/n.

Margalida TUR, “Pisà Canyelles, Joan”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, t. 4, pàg. 32, Promomallorca, Palma, 1996.

CATÀLEG-1992, “Arts i Oficis”, Exposició al Casal Solleric, març 1992, pàg. 35, Ajuntament de Palma, Palma, 1992.


jueves, 3 de octubre de 2013

Médard Verburgh (Roulers, Bèlgica, 16 de febrer de 1886 – Uccle, Bèlgica, 10 d’abril de 1957)

Pintor. Després de fer els primers estudis, el 1899, als 13 anys, es posa d’aprenent en el taller d’un decorador. A partir d’aleshores treballa i estudia a la vegada. Entre 1905 i 1907 assisteix a les classes de l’Acadèmia de Belles Arts de Roulers. El 1907 ingressa a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Brussel·les, on completa els estudis oficials (1907-1911).

El 1910 fa el primer viatge a París. El 1911 obté una beca per a un viatge d’estudis a Itàlia, que inicia el 1913. El 1912 fa a Brussel·les la seva primera exposició individual. Entre 1910 i 1913 investiga els efecte de la llum i del color. Posteriorment, fa sovint temes de crepuscles i sortides de sol. El 1913 presenta a l’Exposició Internacional de Belles Art de Gant una obra. Mentrestant el taller d’Auguste Oleffe esdevé el punt de trobada del nucli del denominat fauvisme brabançó, del que fa part el pintor.

Medard Verburgh - La Femme Au Plateau Noir
Médard Verburgh, Dama amb safata de fruites, oli/tela

El 1916 participa al Saló d’Hivern de la Galeria Giroux, que el consagra com a un dels valors joves més sòlids del fauvisme brabançó. El 1921 contreu matrimoni a Londres amb Berthe Kestemont. Estudia Cézanne, Monet, Gauguin, etc. El 1922 s'estableix a Ostende (Bèlgica), on experimenta amb la pintura expressionista. El 1929, atret pel magnetisme de la gran metròpoli, es trasllada a NY. Allà es relaciona amb Josep M. Sert i José de Creeft, espanyol d’origen holandès. Pinta paisatges urbans de la gran ciutat. Exposa individualment i participa a algunes exposicions col·lectives. A la vista dels estralls de la crisi econòmica de 1929, torna a Europa. Aconsellat per José de Creeft, s’instal·la al Port de Pollença (Mallorca), on es relaciona amb Anglada, Cittadini, Bellini, Diehl, etc. Poc després passa a Eivissa, on pinta amb gran intensitat. Viatja sovint entre Pollença i Eivissa.

El 1932 torna a NY on exposa teles fetes a Eivissa i a Mallorca. El 1933 coneix Josep Costa “Picarol”, que li explica el projecte que té d’urbanitzar Cala d’Or a la manera eivissenca. El pintor s’interessa pel projecte i el 1934 viatja a Bèlgica per gestionar la venda de solars entre les seves amistats i els seus coneguts. El 1935 neix el seu únic fill, Jean. Reprèn els pinzells amb entusiasme i hi treballa fins que comença la Guerra Civil espanyola, que el porta a Bèlgica, però torna aviat. El desembre de 1936 és a Mallorca pintant. El comportament del nu femení com a temàtica predominant de la seva obra es manté fins al 1940, després desapareix pràcticament. Fa la primera exposició a Mallorca el 1940 al costat de Casimir Tarrassó, Sebastià Junyer i Joan Borrell Nicolau. Tot seguit, exposa a Barcelona i a Madrid. El 1948 amb la família torna a Bèlgica de manera definitiva.

Treballa diversos gèneres (paisatge rural, paisatge urbà, retrat, natures mortes, nus femenins, escenes costumistes, etc.). Mostra preferència pels colors clars, que tracta de manera harmònica i suaument contrastada, a diferència del que fa el fauvisme francès. Construeix les composicions sobre la base d’equilibris ben compensats i estructurats acuradament. La facilitat natural que té per a la pintura li permet fer una producció abundant i variada que reflecteix els aires de gaubança i benestar que l’envolten quan treballa amb els pinzells. Les seves obres contenen habitualment elements singulars i sorprenents, que transmeten interès i brillantor a l’obra, sigui una natura morta, un paisatge, un retrat o una composició amb figura.

Malgrat tenir la residència a Bèlgica, es manté amb contacte amb Mallorca. El 1951 obté la medalla d’honor del X Saló de Tardor del Cercle de Belles Arts, de Palma. El 1952 participa al I Saló d’Hivern de la Galeria Danús. El 1955 participa en el XIV Saló de Tardor i obté la medalla de la Diputació Provincial de les Balears. El 1954 pateix un ictus cerebral, del que es recupera. Tres anys més tard mor a Uccle a l’edat de 71 anys.

El 1968 el Museu d’Ixelles li dedica una exposició d’homenatge amb 133 obres. El 1990 el Consell Insular de Mallorca presenta al Centre Cultural de la Misericòrdia una exposició retrospectiva amb 57 obres. El 1993 està representat a l’exposició “100 anys, 100 pintors (1893-1993)”, que ofereixen a sa Llonja el Govern Balear i el Consell Insular de Mallorca en homenatge al centenari del diari Última Hora. El 1993 la Galeria Joan Oliver “Maneu” (Palma) li dedica una exposició monogràfica. El 1994 es publica el catàleg raonat de la seva obra amb una relació de més de 1.100 obres, realitzada pel seu fill Jean Verburgh. Té una entrada a la GEM i una altra a  la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l'Escultura a les Balears.



Bibliografía

José M. PARDO, “Verburg, Médard”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears”, t. 4, pàg. 357-363, Palma, 1996.

Serge GOYENS DE HEUSCH i Jean VERBURGH, “Médard Verburgh (1886-1957)”, Lanno ed., Tilt, 1994.

CATÀLEG-1993, “100 anys, 100 pintors (1893-1993)”, pàg. 52 i 153, Exposició col·lectiva a sa Llonja, Govern Balear i Consell Insular de Mallorca, Palma, 1993.

Lluís RIPOLL, "Medard Verburgh", Panorama Balear, Núm. 127, Lluís Ripoll editor, Palma, 1986.

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Médard Verburgh”, 'Las Baleares y sus pintores’, pàg. 233-235, Palma, 1981.

Rafel PERELLÓ PARADELO, “Pintores extranjeros en Mallorca. Médard Verburg”, R. Perelló editor, Palma, 1979.

 GEM, 18, 74-75.



Exposicions individuals

1916     Galerie Breckport, Brussel·les.
1918     Galeries Sneyers, Brussel·les.
1921     Cercle Artistique et Littéraire, Brussel·les.
1925     Galerie Louis Manteau, Brussel·les
1927     Cercle Artistique et Littéraire, Brussel·les.
1928     Galerie Breckpot, Anvers.
             Zaal’t Moleken, Gant
1929     Galerie Thémis, Brussel·les.
1930     Newhouse Galleries, NY.
             Marie Sterner Gallery, NY.
1932     Galerie Studio, Ostende.
1934     Galerie Georges Giroux, Brussel·les.
             Galerie Breckpot, Anvers.
1938     Galerie de la Toison d’Or, Brussel·les.
             Stadshalle Rousselare, Roulers.
1940     Galeries Costa, Palma.
1942     Galeries Costa, Palma.
1944     Galeria de Arte Pictoria, Barcelona.
1945     Galeries Costa, Palma.
             Galeria Pictoria, Barcelona.
1946     Cercle de Belles Arts, Palma.
              Galeria Argos, Barcelona.
1947      Libreria Buchholz, Madrid.
1949     Galerie Georges Giroux, Brussel·les.
1952     Sala Gaspar, Barcelona.
             Cercle de Belles Arts, Palma.



Exposicions posteriors al traspàs del pintor

1958     Galerie Breughel, Brussel·les.
1961     Galerie Breckpot, Anvers.
1965     Galerie de la Madeleine, Brussel·les.
1968     Musée d’Ixelles, Brussel·les.
             Galerie Nos Peintres, Ostende.
             Cultureel Centrum Burgemeester, Malinas.
             Provincial Gallo-Romeins Museum, Tongres.
1969     Galerij Campo, Anvers.
1971     Galerij Ado, Malinas.
             Oud-Hospitaal, Alost.
              Galerij Pieter Coecke, Alost.
1972     Galerie Racines, Brussel·les.
1977     Galerie Horizons, Brussel·les.
             Maison de la Culture, Namur.
1983     Galeria Danús, Palma.
             Galerie Presences Louise, Brussel·les.
1990     Centre Cultural de la Misericòrdia, Palma.
1993     Galeria Joan Oliver “Maneu”, Palma.



Alexis Macedonski (Bucarest, 1884 – Tarragona, 1971)

Pintor. Fill major d’Alexandru Macedonski (Bucarest, 1854-1920), poeta, novel·lista i crític d’art, estudia belles arts a Bucarest fins que amb una beca de l’Estat es trasllada (1905) a Itàlia per assistir a les classes de pintura de l’Acadèmia de Belles Arts de Florència (1905-1907).. Posteriorment passa a París, on exposa al Saló de Tardor (1908). El 1909 visita Espanya (París Basc, Castella la Vella, Madrid i Granada). Torna a París per esposar al Saló dels Independents (1911)..

Alexis Macedonski - Playa
Alexis Macedonski, Des de Cala Barques, oli/tela

La Primera Guerra Mundial el sorprèn a Bucarest. S’allista com a soldat, per bé que posteriorment obté diversos ascensos per mèrits. És nomenat pintor de guerra i com a tal realitza les obres que titula La patrulla i El recluta, que es conserven al Museu Militar de Bucarest. Acabada la guerra, resta a Bucarest, on es dedica al retrat i a temes figuratius (2918-1920).

El 1921 es trasllada a la Provença. Aleshores col·labora com a escenògraf i director artístic amb una empresa productora de cinema que treballa amb el realitzador René Clair. Al final del anys 20 torna a Bucarest, on presenta (1928) una exposició d’obres pròpies i de la seva esposa, la pintora Florena Laura Cantemir.

El 1934 visita Mallorca amb l’esposa per primera vegada i s’estableixen a Pollença, on neix llur filla Florita Macedonski (Pollença, 1936). En esclatar la Guerra Civil, marxen a Itàlia, però tornen a l’illa el desembre de 1936. Acabada la guerra, exposa sovint a Palma, Barcelona i Madrid, mentre pinta amb diligència per guanyar-se la vida, ja que els seus béns a Europa es troben bloquejats. Posteriorment exposa també a París i a Berlín.

El 1948 presenta a Palma una exposició antològica, de 60 obres (retrats, figura, paisatges, natures mortes, flors, etc.). El 1958 fa el quadre L’assumpció de la Mare-de-Déu per al Santuari de Sant Salvador (Felanitx).

A Pollença pinta, sobretot, paisatge i natures mortes. En passar a Palma, es dedica principalment al retrat i pinta quadres al·legòrics, com La Revolució i L’any mil. El 1947 es nomenat professor d’estètica i art de la Maioricensis Schola Lul·lística, de Palma. L’obra que realitza a Palma es caracteritza per un cromatisme variat i contrastat i per la creació d’unes atmosferes que respiren pau i serenitat. La pinzellada és ràpida i espontània, fet que sovint dóna a les creacions un cert aire d’esbós inacabat, per bé que suggerent i atractiu. Demostra preferència pels colors blancs i vermells. Utilitza les tècniques de l’oli, l’aquarel·la, el pastel, el llapis o la ploma.

El 1959 es trasllada a Barcelona des d’on viatja amb freqüència a França. Finalment fixa la residència a Tarragona, on mor el 1971. Té entrades a la GEM, la GEC i a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears. La seva filla Florita Macedonski ha demostrat grans aptituds per a la pintura.



Bibliografía

Margalida TUR, “Macedonski, Alexis”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, tom 3, pàg. 49-51, Promomallorca ed., Palma, 1996.

Rafel PERELLÓ PARADELO, “El pintor Alexis Macedonski”, Panorama Balear, núm. 136, Palma, 1994.

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Añexis Macedonski”, ‘Las Baleares y sus pintores”, pàg. 227-229, Palma, 1981.

GEM, 8, 156.



Exposicions (selecció)

1908     Saló de Tardor, París, França
1911     Saló dels Independents, París, França
1928     Exposició antològica, Bucarest, Rumania
1940     Galeries Costa, Palma (gener)
1940     Exposició Alexis i Florena Macedonski, Galeries Costa, Palma
1941     Galeries Costa, Palma
1942     Barcelona
1943     Galeries Costa, Palma
              Madrid
              Cercle de Belles Arts, Palma
1944     Galeries Costa, Palma
1946     Galeries Costa, Palma
1948      Exposició antològica, Palma
              Galeries Quint, Palma