jueves, 6 de diciembre de 2012

Francesc Bosch Bauzà (Esporles, Mallorca, 24 d’agost de 1917 – Palma, 28 de novembre de 2009)


Baríton. La nit de Nadal del 1924, als 7 anys, canta per primera vegada La Sibil·la a la parròquia de Sant Pere, d’Esporles. Tot seguit comença a estudiar solfeig sota el mestratge de Joan Calafell, organista d’Esporles. Després estudia piano (1926-32) fins que decideix dedicar-se plenament al cant. Rep classes de cant d’Artur Baratta. Alhora cursa estudis a l’escola d’Esporles.

El 1940 es desplaça a Barcelona per estudiar repertori de sarsueles amb José Ezpeitia fins que s’uneix a la companyia de Marcos Redondo, amb la qual debuta al Teatre Líric, de Palma, el 20 d’octubre de 1943. El desembre de 1943 passa a fr part de la companyia del tenor José Rojas. El 1944 s’incorpora com a primer baríton a la companyia de Ricardo Mayral, amb el qual actua per tota Espanta. Durant la temporada 1945-46 forma la companyia Francesc Bosch, que actua a Catalunya, València, Alacant i Madrid. El 1947 i el 1948 actua a Mèxic, Cuba i als EUA (NY i Miami), amb la companyia de Federico Moreno Torroba. El 1949 actua per primera vegada a Madrid.

Amb el suport d’Elionor Servera Melis amplia estudis a Roma, on coneix el P. Antoni Martorell. En tornar de Roma forma companyia amb Angeleta Navés i l’empresari Jordi Castell. El 1951 debuta al Teatre Principal, de Palma. Les seves sarsueles preferides són “El cantar del arriero”, “La Dogaresa”, “Los gavilanes”, “Luisa Fernanda”, “Marina”, “La del Soto del Parral” i altres. Les cançons que més li agrada interpretar són “Amapola” (la primera que aprèn), el bolero “Muñequita linda”, l’ària del “Cantar del arriero”, el pasdoble per a duet de “La del manojo de rosas”, etc. El 1960 s’intal·la a Palma i alterna el treball com a xofer turístic amb assatjos, proves de veu i actuacions musicals. Fa part dels fundadors del col·lectiu d’Artistes Lírics al costat de l’actriu Catalina Valls Aguiló, la soprano Maria Josep Martorell, el pianista i compositor Andreu Bennàssar i el baríton Gabriel Aguilera. Amb aquest col·lectiu enregistra dos discs compactes i una adaptació lírica de diverses rondalles mallorquines.

El 4 de maig del 1990 li és dedicat un homenatge al Teatre Principal, en el curs del qual intervenen la Coral dels Antics Blauets, el baríton Gabriel Aguilera, la soprano Margalida Garrigós, Els Valldemossa, Honorat Moll, Bonet de Sant Pere, Jaume Sureda i altres. El 2000 Antoni Salas Colom publica l’opuscle, de 80 pàgines, “Francisco Bosch, barítono, su obra y su arte”. El 29 de juny de 2002 rep la medalla d’or de la vila d’Esporles. El 29 de juny de 2008 és proclamat Fill Il·lustre d’Esporles. Té una entrada al seu nom a la Gran Enciclopèdia de Mallorca.

Entre 1991 i 1995 és regidor de l’ajuntament d’Esporles. El 1998 enregistra el disc compacte “Un cant a la vida”. Amic del P. Antoni Martorell, sovint va a missa de 12 els diumenges i festius a la basílica de Sant Francesc, de Palma, que celebra el P. Martorell. Delecta els assistents amb el cant dels himnes i càntics litúrgics amb la seva veu robusta, ben timbrada i potent. A l’acabament de la missa ens trobem i parlem breument quan anem a saludar el P. Martorell.

Casat (1953) amb Maria Sans, és pare de dos fills, Mateu i Rafel. Mor a Palma , als 92 anys d’edat, el novembre de 2009.


Bibliografia

GEM, 2, 228, i 23, 63

Antoni SALAS COLOM, “Francisco Bosch, barítono, su obra, su arte”, Gráficas Salas, Palma 2000

Joan MAS I VIVES, Francesc PERELLÓ FELANI, Ramon DÍAZ VILLALONGA, "Diccionari del Teatre a les Illes Balears", 1, 113-114, Lleonard Muntaner i Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Palma 2003

PART FORANA, “Mor el baríton Francesc Bosch Bauzà”, 3-16 desembre de 2009

Miquel Dolç i Dolç ( Santa Maria del Camí, Mallorca, 4 de desembre de 1912 – Madrid, 27 de desembre de 1994)


Filòleg, poeta, traductor i professor universitari. Fill d’Antoni Dolç i de Rosa Dolç, és el setè de set germans. Fa els primers estudis a l’escola de Santa Maria i als 12 anys ingressa a l’institut religiós dels clergues regulars o teatins. Cursa estudis eclesiàstics a Roma i Sicília (1924-34). Torna a Mallorca als 22 anys, fa el batxillerat a l’Institut Ramon Llull, de Palma, i durant els anys de la guerra civil serveix com a intèrpret dels militars italians que arriben a Mallorca en els primers mesos de la guerra civil.

Entre 1939 i 1942 estudia a la facultat de Filosofia i Lletres (secció de Filologia Clàssica) de la Universitat de Barcelona, on es llicencia (1942) amb la qualificació de premi extraordinari. L’any següent obté per oposició la càtedra de Llengua Llatina a l’Institut d’Osca, que ocupa durant 12 anys (1943-1955). Es doctora en Filosofia i Lletres a la Universitat de Madrid (1951) amb premi extraordinari i guanya per oposició la càtedra de Llengua Llatina de la Universitat de Sevilla (1955-57). El 1957 per concurs de mèrits passa a ocupar la mateixa càtedra a la Universitat de València (1957-68). El 1968 obté el trasllat de la càtedra a la Universitat Autònoma de Madrid (1968-82), on és degà de la Facultat de Lletres.

Col·labora amb la Fundació Bernat Metge amb traduccions del llatí al català d’obres de Virgili, Ovidi, Tàcit, Prudenci i altres. Des del 1960 és membre del consell directiu de la citada fundació. Com a poeta publica “El somni encetat” (1946), “Ofrena de sonets” (1946), “Elegies de guerra” (1948), “Petites elegies” (1958), “Flama” (1962), “Imago Mundi” (1972), “L’ombra que s’allarga” (1984) i altres obres i reculls. Com a traductor, publica la versió al català de l’obra “Els Lusiades”, de Camoes i al castellà de l’obra “De la brevedad de la vida”, de Sèneca (1944). Exerceix la crítica literària amb obres com “El color en la poesia de Costa i Llobera” (1953), “Virgili i nosaltres”, “Estudis de crítica literària: de Ramon Llull a Bartomeu Rosselló Pòrcel” (1994) i altres. Publica articles i col·laboracions en diversos mitjans escrits, com “Destino”, “La Vanguardia”, “Serra d’Or”, “La Almudaina”, “Lluc”, “La Nostra Terra”, etc.

Casat (1945) amb Maria Eugènia Rincón, és pare d’un fill, Miquel Antoni. Obté diversos premis com el Premi Nacional de Traducció (1987) per la versió de “De la natura”, de Lucreci, i el premi de Crítica de Serra d’Or (1989). És distingit amb la creu de Sant Jordi (1983) i l’encomana de l’Ordre Civil d’Alfons X el Savi (1951). És professor de la Maioricensis Schola Lul·lística (1951) i director (1993-94) de la Gran Enciclopèdia de Mallorca. El 1993 és proclamat fill il·lustre de Santa Maria del Camí. El 1999 rep la medalla d’or de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears. Un carrer de Santa Maria del Camí duu el seu nom.


Bibliografia

AJUNTAMENT DE SANTA MARIA DEL CAMÍ, “Miquel Dolç, Fill Il·lustre de la vila de Santa Maria del Camí”, Documenta  Balear, Col·lecció “Coanegra”, Palma 1994

GEM, 4, 322-323

Maria del Carme BOSC, “Miquel Dolç: els fets i les paraules”, Ajuntament-1994, 15-23

Josep M. LLOMPART, “Presentació de l’obra ‘Imago Mundi’ de Miquel Dolç”, Parlament, 23-VIII-1973, Cases de Son Pou de Coanegra (Santa Maria del Camí), Ajuntament-1994, 36-40