miércoles, 31 de octubre de 2012

Josep Robert Torrent Prats (Ciutadella de Menorca, 8 de setembre de 1904 – 13 de novembre de 1990)


Pintor, dibuixant, caricaturista, humorista gràfic i professor. És fill de Rafel Torrent Faner, poeta acreditat. Estudia al col·legi dels Salesians de Ciutadella i pren lliçons de dibuix i pintura de Josep Moll “Mollet”, pare del filòleg Francesc de B. Moll. De jove treballa a la fàbrica familiar de talons per a sabates.

Afeccionat al dibuix i a la caricatura, dibuixa sempre que pot. Publica caricatures, humor gràfic i treballs de disseny i il·lustració a diverses revistes, entre elles “Menorca gràfica” y “Moda y Arte”. El 1932 es convoca la plaça de professor de dibuix de l’Escola Municipal de dibuix de Ciutadella per jubilació del citat Josep Moll. Als 28 anys guanya per concurs la plaça i passa a ser professor i director del centre durant més de 40 anys (1932-1975). El 1936 es casa amb Rita Llopis, mare de Margarida i Rafel. Vidu el 1942, es casa el 1945 amb Joana Campins i tenen dos fills, Carles i Pilar.
LA PRIMAVERA -José Roberto Torrent Prats
Josep Robert Torrent Prats, La primavera

El 1946 exposa per primera vegada a Menorca. El 1947 viatja a Mallorca, on coneix l’Escola de Pollença. El 1950 guanya la medalla de la Diputació Provincial del IX Saló de tardor del Cercle de Belles Arts de Palma amb la tela “El falcó” (1948). El 1951 fa el primer viatge a París, on coneix els pintors postimpressionistes francesos. El 1958 fa un segon viatge a París i, tot seguit, visita Holanda i el nord d’Espanya. El 1968 obté el premi Ciutat de Palma de pintura. El 1976 mor l’esposa i ell deixa la direcció de l’Escola Municipal de Dibuix per jubilació. Té temps per dedicar-se de ple a la pintura.

De jove s’interessa, sobretot, per temes socials i humans com la pobresa, la marginació, la soledat i l’amistat. Més endavant presta atenció al paisatge menorquí. Fa una obra de colors intensos i amb referències constants al paisatge de Menorca on reiteradament inclou arbres de fulla caduca, desfullats i nus. Fa ús d’una paleta de colors purs i d’una pinzellada curta i empastada. La composició es basa en un esquematisme que simplifica molt les coses, en l’adopció d’un punt de vista elevat, en l’absència d’ombres i en uns perfils molt marcats del dibuix. El 1977 la Galeria Danús (Palma) li dedica una exposició antològica. D’altra part, el 1977 el paisatge resta relativament relegat dins de la seva producció, mentre pren protagonisme la figura, dedicada a gent corrent: agricultors, pescadors, mares amb fills i altres motius que li permeten barrejar força i tendresa. Josep Torrent a Menorca juntament amb Miquel Llabrés i Jaume Mercant a Mallorca constitueixen la baula de transició entre la tradició paisatgística de les illes i l’assumpció del moviment de les avantguardes.

El 1990 mor a Ciutadella, als 86 anys. Poc després s’inaugura a Ciutadella el centre docent d’ensenyament primari Pintor Torrent. El 1991 el Consell Insular de Menorca organitza una exposició itinerant del pintor per Menorca sota el títol “El darrer Torrent”. El 1995 s’inaugura a Ciutadella la casa museu Torrent, amb una bona selecció de la seva obra. El 2004 el Consell de Menorca proclama l’any Torrent amb motiu del centenari del naixement del pintor i, aleshores, és proclamat fill il·lustre de Ciutadella. Té una entrada a la Gran Enciclopèdia de Mallorca i una altra a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura de les Balears.

Hi ha obra seva al Consell Insular de Menorca, als Ajuntaments de Ciutadella, Maó, Ferreries, Migjorn Gran, Es Mercadal, Alaior, Sant Lluís, Es Castell, Museu de Pollença, Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), Museu d’Art Modern i Contemporani “Es Baluard”, Casal Solleric (Palma), casa museu Torrent i altres institucions.


Bibliografia

Juan ELORDUY VAQUERO, “Torrent 1904-1990”, Consell Insular de Menorca, Ajuntament de Ciutadella i Fundació Sa Nostra, Maó 2004

GRAN ENCICLOPÈDIA DE LA PINTURA I L’ESCULTURA A LES BALEARS, 3, 313-314

GRAN ENCICLOPÈDIA DE MALLORCA, 17, 251


Premis i guardons
(Selecció)

1950  Medalla de la Diputació Provincial de les Balears, IX Saló de tardor, Cercle de
          Belles Arts, Palma

1954  Medalla de plata, XIII Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, Palma

1959  Medalla d’honor, XIX Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, Palma

1962  Primer premi de pintura, Saló de Primavera, Maó

1963  Primer premi de pintura, Saló de Primavera, Maó

1964  Medalla d’honor, Saló de primavera, Maó

1968  Premi Ciutat de Palma de pintura

1969  Premi Ciutat de Barcelona de pintura

1984  Primera medalla, Ateneu de Maó

martes, 30 de octubre de 2012

Josep Joan Alfonso Villanueva (Vigo, Galícia, 8 de juliol de 1940 – Palma, 20 de novembre de 2008)


 Economista i polític. Fill de Joan Alfonso, antic militant d’Esquerra Republicana, i de Carme Villanueva, viu a Petra durant la infantesa. Fa el batxillerat al col·legi Ramon Llull, de Manacor (1950-56). Després d’estudiar magisteri a Palma (1956-59), passa a la Universitat de Barcelona per cursar ciències econòmiques, on es llicencia (1965). A Barcelona és condeixeble de Narcís Serra i Pasqual Maragall. A més, obté el títol de graduat social.




        Josep J. Alfonso Villanueva, 2000 ca.


Mentre estudia a Barcelona, ingressa en el PSUC. De reton a Mallorca, intenta la implantació a Palma d’aquest partit, en col·laboració amb Ignasi Ribas, però l’intent no aconsegueix reeixir. El 1976 ingressa en el PSOE, en el qual ocupa els càrrecs de secretari d’organització i de política municipal. És diputat del Parlament durant les tres primeres legislatures (1983-1995). En aquesta etapa és secretari (1984-91) i portaveu parlamentari (1991-95) del Grup Socialista. És un diputat destacat, del qual es recorden les brillants i contundents intervencions que té en els debats dels pressupostos. Posteriorment , impulsa la creació (1996) i presideix fins al seu traspàs l’associació d’antics parlamentaris de les illes.

En els darrers anys 60 treballa a l’Organització Sindical de les Balears com a economista. El 1969 fa part com a conseller del IV Ple del Consell Econòmic Sindical de les Illes Balears i s’encarrega de la redacció de la ponència setena sobre comerç interior, de l’elaboració de la primera ponència sobre el sector primari en col·laboració amb Javier Sagrera Azpillaga i de la ponència onzena sobre vivenda en col·laboració amb Antoni Rabassa Pellicer. D’altra part, el 1969 elabora amb Antoni Rabassa Pellicer i Carles Cuéllar Vega el treball titulat "Anàlisis socieconómico de la hostelería en Baleares", col·loquialment anomenat "Llibre Blanc de l’Hostaleria a les Balears". Durant un temps porta la gerència d’una empresa hotelera.

Amb col·laboració amb Carles Cuéllar elabora el Pla de Transports de Palma, que dóna pas a la creació de l’Empresa Municipal de Transports (EMT). Entre 1981 i 1991 és gerent d’aquesta empresa. Posteriorment, n’és el cap dels serveis econòmics i d’estudis. En aquests anys publica articles d’economia al "Diario de Mallorca" i a la revista "Serra d’Or".

El 1979 fa part de la comissió que crea el PSIB-PSOE per a l'elaboració d’un esborrany d’avantprojecte d’estatut d’autonomia de les illes. La comissió està formada per Fèlix Pons Irazazábal, Gregori Mir Mayol, Josep Alfonso Villanueva, Joan Ramallo Massanet, Bartomeu Colom Pastor i Miquel Alenyà. Fa la tasca durant l’estiu del 1979, que complementa el juliol del 1980.

És soci de Metges del Món. Casat és pare de 4 fills. Té una entrada a la Gran Enciclopèdia de Mallorca i al llibre “Qui és qui”, que publica Promomallorca. Mor prematurament als 68 anys. Amb motiu del seu traspàs fan públic el condol el president del Govern de les Illes Balears, la presidenta del Parlament, el president de l’Institut d’Estudis Baleàrics i la secretaria del PSIB-PSOE.

El vaig conèixer a la Facultat d’Econòmiques, quan ell era a punt d’acabar la carrera. Vaig comptar amb el seu suport quan m'encarrego de fer, per compte d’ASIMA, la ponència d’indústria i la d’artesania per al IV Ple del Consell Econòmic Sindical de les Balears. Va ser ell qui em truca (1978) per comunicar-me que havia estat nomenat membre de la primera Comissió Mixta de Transferències de l’Administració Central al Consell General Interinsular. Uns dies més tard també m’ho diu Francesc Garí Mir. Coincideixo amb ell a la comissió de redacció de la proposta d’avantprojecte d’estatut d’autonomia de les Balears, que fem per al PSIB-PSOE. Ell proposa al Parlament que em demanin una compareixença per tractar-hi temes de turisme i medi ambient. La meva resposta és positiva i ell, que és present a l’acte, m’adreça vàries preguntes.

Com economista excel·leix per la capacitat d’anàlisi que té en compte totes les variables rellevants en els temes que tracta. Gaudeix d’un nivell elevat d’informació i d’un marc de reflexió basat en la visió crítica i lúcida de la realitat. Se sent incòmode amb les visions parcials de les coses i amb la confusió de judicis de valor i opinions. En el Parlament es fa famosa la seva veu de “crooner”. S’agrada d’escoltar música clàssica i de llegir.


Bibliografía

DIARIO DE MALLORCA, “Obituario”, 21-XI-2008

GRAN ENCICLOPÈDIA DE MALLORCA, 1, 105-106

QUI ÉS QUI, Promomallorca, Palma 1999, 26-27

Joan PLA GARCIA, “Las Orlas”, P & P ediciones, 266, Palma 1989

ORGANIZACIÓN SINDICAL, “Anàlisis socieconómico de la hostelería en Baleares”, Sindicato Provincial de hostelería y actividades turísticas de Baleares, Palma 1970.

ORGANIZACIÓN SINDICAL, “Ponencias y conclusiones del IV Pleno del Consejo Económico Sindical de las Islas Baleares”, Palma 1969

lunes, 29 de octubre de 2012

Antoni Montserrat Moll (Palma, 31 d’agost de 1954 – 19 de febrer de 2006)

Economista i polític. Fill de Pau Montserrat Palerm, mestre escultor i pintor, i Magdalena Moll Cifre, estudia el batxillerat al col·legi de Monti-sion. Es diploma en ciències econòmiques a la Universitat Autònoma de Barcelona (1974) i es llicencia a la UIB (1998).

Milita successivament a l’Organització d’Esquerra Comunista (1973), al Moviment Comunista de les Illes i al Partit Comunista d’Espanya (1977-81). És secretari de finances i acció social del sindicat CCOO (1977-78). El 1987 s’estableix per compte propi i munta un despatx d’assessoria fiscal, comptable i financera. Treballa les estadístiques d’ocupació i atur a les illes, que classifica per sectors, analitza l’evolució per branques d’activitat, fa agrupacions, construeix gràfics de sèries llargues i posa a l’abast d’institucions públiques i privades i estudiosos una informació detallada i precisa que abans mai no s’havia tingut disponible. Es fa habitual la seva imatge amb un ordinador portàtil a la mà, en el qual porta la informació laboral actualitzada i moltes altres dades d’interès.

El 1999 és nomenat director general d’economia del Govern de les Illes Balears. Des d’aquest càrrec impulsa l’aprovació de la primera Llei d’estadística de les Illes Balears i la creació de l’Institut Balear d’Estadística (IBESTAT). Popularitza les estadístiques referents a les Balears mitjançant l’edició i distribució de publicacions com ara “Balears en xifres”, editada en 6 idiomes. També té cura de l’elaboració de les taules input-output de les illes, la millora de les dades referents a l’afluència turística i a la despesa turística, etc. És el promotor del I Congrés d’Economia de les Illes Balears. Acabada la legislatura, és nomenat (2003) director-gerent de l’empresa bijutera menorquina Carretero y Timoner S.A.(CATISA). El 2004 és elegit president de l’Institut Tecnològic de la Bijuteria d’Espanya, amb seu a Maó (Menorca).

En els anys 70 és professor de l’ODEM (Organització d’Escoles del Mediterrani), dependent dels jesuïtes. És col·laborador de l’Informe Econòmic i Social de Sa Nostra i soci del Cercle d’Economia de Mallorca. Casat, és pare de dos fills. A causa d’un procés imprevist i molt ràpid mor a la Policlínica Miramar (Palma) als 51 anys d’edat.

Després del seu traspàs el Govern de les Illes institueix (2008) el Premi Antoni Montserrat Moll, que concedeix l’IBESTAT amb la finalitat de reconèixer i guardonar el mèrit estadístic. El premi s’atorga el 2008 a Joan Ginard Ferrer, el 2009 a l’Observatori Socioambiental de Menorca i el 2009 a Miquel Alenyà Fuster. Fa el lliurament el conseller d’Economia i Hisenda a la seu del Parlament.

Vaig mantenir amb en Toni Montserrat una llarga i ben sincera amistat. Ens aveníem i coincidíem en moltes coses, entre elles l’interés en l’anàlisi de l’economia de les illes. La seva col·laboració amb l’Informe Econòmic i Social, de Sa Nostra, va permetre incrementar significativament la informació estadística de les edicions anuals dels anys 1994-2000. També va permetre ampliar la informació gràfica de les edicions citades. D’altra part, la col·laboració amb el Servei d’Estudis Socials i Econòmics de Sa Nostra permet que l’entitat pugui publicar, entre 1995 i 2000, informes sobre l’evolució trimestral de l’economia balear i la seva distribució per illes.

El 9 de juny de 2005 el vaig veure per darrera vegada. Ens trobàrem a la seu de la Cambra Oficial de Comerç amb motiu d’una sessió del Cercle d’Economia sobre l’evolució del turisme, presidida per Alexandre Forcades i presentada per Jaume Cladera i Cladera, Ferran Porto Vila, José Antonio Roselló Rausell i Miquel Alenyà. Per motius de feina, aleshores residia a Maó (Menorca) i solament el veiem excepcionalment. Ens va sorprendre i celebràrem la seva presència. Férem una bona rotllana al seu costat. Estava de bon humor, tenia xerrera i se sentia a gust amb nosaltres. La conversa es va allargar.


Bibliografia

QUI ÉS QUI A MALLORCA, Promomallorca, 350

IN MEMORIAM, Antoni Montserral Moll. www. antoni monserrat moll. blogspot.com

VIQUIPÈDIA, Antoni Montserrat Moll

GRAN ENCICLOPÈDIA DE MALLORCA, 23, 236-237

Frank el Punto (Magúncia, Alemanya, 17 de gener de 1909 – Eivissa, 7 de febrer de 1972)


Nom artístic del pintor Frank Ludwig Schaefer. És fill únic de Ludwig Ignaz Schaefer, músic de l’orquestra simfònica de Magúncia, que als 63 anys es casa (1938) en segones núpcies amb Johanna Jacobine Berthes.

Viu els seus primers anys envoltat d’un ambient artístic. Fa els estudis primaris i secundaris a Magúncia, per passar després (1928) a la Universitat de Berlín i a l’Escola Superior d’Arts Plàstiques. Mentre estudia a la Universitat, treballa a una factoria de la companyia Siemens.

Es relaciona amb la Bauhaus i de manera especial amb alguns dels seus capdavanters. Acabats els estudis, a partir del 1935 treballa en una empresa de disseny gràfic i viatja a Holanda i París. El 1937 s’estableix per compte propi i viatja a Dinamarca, Àustria, Suïssa i Itàlia. Entre 1935 i 1940 fa les primeres exposicions a Berlín, on mostra els seus treballs inspirats en l’expressionisme figuratiu de Nolde i Kokoschka. Durant la IIGM és mobilitzat i destinat a serveis jurídics laborals de la indústria aeronàutica. No és destinat al front a causa d’una dolença renal, que l’acompanya la resta de la vida.

En el ple del conflicte, trasllada la residència familiar a la casa d’uns camperols d’una localitat allunyada, on es refugia amb l’esposa Ingeborg i la filla Christiane, nada de fa poc. Aleshores comença a experimentar amb l’expressionisme abstracte. Després d’una estada a Paris, el 1950 s’instal·la a Bremen per accedir als ajuts oficials a la creació plàstica. El 1954 guanya el concurs per a la decoració del vestíbul de l’emissora Ràdio Bremen. Poc després guanya un altre concurs per a la decoració d’un hospital infantil a Bremen. L'esposa fa representacions de teatre de teresetes. El 1955 passa per Eivissa, que l’impressiona profundament. Torna a Bremen, atén els encàrrecs pendents i aixeca la casa. S’instal·la a Eivissa i, tot seguit, exposa a la galeria El Corsario. En els anys següents rep la influència del Grup Eivissa 59.

A Eivissa fa composicions que segueixen les pautes de l’expressionisme figuratiu, per bé que evoluciona gradualment vers l’informalisme. Durant aquests anys adopta el nom artístic de Frank El Punto, arran de la confusió freqüent que es produeix al servei de la llista de correus. Les lletres que hi rep les guarden en funció del segon nom, Ludwig, en comptes de fer-ho pel cognom. Demana als amics i coneguts que adrecin les lletres a Frank seguit de l’ela amb un punt. D’aquí ve l’expressió de Frank ela punt, que aviat esdevé Frank El Punto.

En els anys 1962-1965 treballa en el marc de l’abstracció informal a un ritme lent i molt elaborat. Utilitza signes cal·ligràfics, fets amb gestualitat meditada i reflexiva. Entre 1967 i 1969, arran d’una crisi personal, simplifica els gestos i fa els trets més curts i fragmentats. Aconsegueix imprimir a les obres una gran força expressiva en el marc d’una atmosfera de serenitat i calma. Confessa i demostra gran admiració per Braque. Titula “Homenatge a Georges Braque” la tela que presideix el saló principal de la societat eivissenca Ebusus.

Al llarg de la vida duu una intensa activitat expositiva a Alemanya i Espanya. Fa exposicions a Eivissa, Menorca, Palma, la Península (Barcelona, Múrcia, Màlaga, Madrid, València, Granada, Begur, Cadis, Bilbao, Còrdova...), Alemanya (Berlin, Bremen, Munic, Magúncia, Bonn, Hamburg...), França (París) i Suïssa (Zuric). Es tenen documentades més de 45 exposicions individuals i més de 35 participacions a exposicions col·lectives entre 1951 i 1972. El 1964 obté el Gran Premi Illa d’Eivissa a la I Biennal Internacional d’Eivissa. El 1971 participa a la primera Exposició Internacional de Pintors d’Eivissa,, que es presenta a la seu de l’Escola d’Arts i Oficis d’Eivissa sota el patrocini de l’Ajuntament d’Eivissa, l’Institut d’Estudis Eivissencs i la Direcció General de Turisme del Ministeri. Té entrades al seu nom a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears, al Diccionari Ràfols i a l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera. El Museu d’Art Modern i Contemporani “Es Baluard”, de Palma, té una obra seva.

Mor prematurament als 63 anys. Amb motiu del seu traspàs, el 1973 se li dedica a Eivissa una exposició d’homenatge. També té lloc una exposició d’homenatge a la Haus Widmann Galerie (Àustria), d’obra antiga i recent. L’acte inaugural inclou una conferència del Dr. Eberhard Lutze, amic del pintor, i un concert amb obres de J. S. Bach. El 1991 li dedica una exposició monogràfica la Galeria Van der Voort, d’Eivissa. També el 1991 s’inclou una obra seva a l’exposició “Una visió històrica de la pintura a Eivissa, 1900-1959”, que es fa al MAC d’Eivissa. La Conselleria de Cultura del Govern i el Consell Insular de Mallorca inclouen una obra seva i una nota biogràfica a l’exposició “100 anys, 100 pintors (1893-1993)” que es mostra a sa Llonja (Palma) el 1993. El 1996 està representat a l’exposició “Abstraccions”, que organitza la Conselleria de Cultura del Govern balear. Inclou una obra seva l’exposició “Eivissa, anys 60”, que té lloc al MAC d’Eivissa el 1998. L’Obra Social de Caixa de Balears Sa Nostra organitza dues exposicions successives, una a la Sala de Cultura d’Eivissa (desembre 1998 - gener 1999) i l’altra al Centre de Cultura de Palma (febrer-març de 1999), que acompanya d’un acurat catàleg il·lustrat de 152 pàgines.

Amb motiu de l’exposició al Centre de Cultura de Sa Nostra a Palma, tinc l’oportunitat d’entrevistar-me personalment amb Christiane Gerrit Schaefer de Rose, la filla del pintor, que assisteix a la inauguració de la mostra. Ens explica anècdotes del pare i la mare; de la seva vida de jovençana a Eivissa en els anys 60; dels seus estudis a i dels condeixebles d’aleshores, entre ells Antoni Lluís Marí Ramon, president en aquells moments de Sa Nostra; de l’afecció del pare a la pintura i la música i de les exposicions que fa a Alemanya i altres indrets d’Europa. Sa Nostra adquireix aleshores per a la pinacoteca de l’entitat, dues teles magnífiques del pintor.


Bibliografia

Pere A. SERRA BAUZÀ, “El misteri de Frank el Punto i l’eclectisime de Juli Ramis”, ‘Memòries d’un Museu, diàlegs en  es Baluard’, 86-90, Editorial Ensiola, Palma 2007

OBRA SOCIAL DE SA NOSTRA, “Frank El Punto”, catàleg il·lustrat exposició 1998-1999, 150 pàg., Palma 1998

CONSELLERIA CULTURA DEL GOVERN BALEAR, CONSELL INSULAR DE MALLORCA I AJUNTAMENT DE PALMA, “100 anys, 100 pintors (1893-1993)”, Sa Llonja, maig-juny, 78 i 132, Palma 1993

GRAN ENCICLOPÈDIA DE LA PINTURA I L’ESCULTURA A LES BALEARS, 2, 123-125

DICCIONARI RÀFOLS, 4, 77

ENCICLOPÈDIA D’EIVISSA I FORMENTERA, edició digital

domingo, 28 de octubre de 2012

Margaret Hall-Sweeney (Lawrence, Massachussets, EUA, 28 d’agost de 1904 – Valldemossa, Mallorca, 9 de juny de 1973)


Aquarel·lista i dibuixant. Filla de Peter Myles Sweeney i Mildred Mc Neal-Sweeney, estudia a Madrid i Neuchatel (Suïssa). El 1923 ingressa a l’Escola de Belles Arts de Ginebra (Suïssa), on estudia pintura i guitarra.

El 1918 els pares decideix viatjar per Europa. Després d’una breu estada a Newquay (Anglaterra), el 1919 s’estableixen a Madrid, on la filla estudia durant 4 anys. El 1923 passen a Ginebra. Un temps després, s’estableix a Valldemossa (Mallorca), on resideix entre el 1927 i el 1936. Coneix el pintor austríac Erwin Hubert, de qui pren classes d’aquarel·la i amb el qual pinta sovint del natural. D’ell pren l’afecció a l’aquarel·la, per bé que estilísticament i tècnicament se situa en posicions ben diferents a la del mestre. Manté relacions d’amistat amb la família de Joan Sureda Bimet i Pilar Montaner Maturana. També amb les dels pintors d’Eliseu Miefrén i Joan Fuster Bonnin.

En esclatar la guerra civil (1936), marxa a Ginebra, on es casa el 1938 i és mare de dos fills, Peter i Patrick von Hoffmann-Grossenbuch. El 1950 torna a Valldemossa, on resideix fins a la seva defunció el 1973. Viatja sovint per Espanya, Europa, el Nord d’Àfrica i els EUA. Aprofita els viatges per pintar a Grècia, Itàlia, Alemanya, Turquia, Egipte, Marroc, etc. També pinta a Menorca i Eivissa. S’agrada de pintar paisatge, paisatge urbà, mercats, ports, cases de pagès, oliveres, interiors, barques, etc. Ho fa amb energia i amb trets de gran seguretat. Fa ús freqüent de colors intensos i de llums rotundes, que transmeten a les composicions una força notable. Participa poc en concursos i certàmens, que considera pensats per a pintors amb manca de seguretat en ells mateixos. El 1929 participa al Saló de tardor del Cercle de Belles Arts. Exposa a Palma, Ginebra, Alemanya, Madrid, Barcelona i Londres. Mor a Valldemossa als 68 anys. Descansa en el cementiri de la vila.

Amb motiu del desè aniversari del seu traspàs, el Cercle de Belles Arts de Palma li dedica (1983) una exposició d’homenatge i publica un opuscle de 12 pàgines. El 2011 la Fundació Coll Bardolet, amb seu a Valldemossa, li dedica una exposició retrospectiva de 45 obres i edita un catàleg de 278 treballs entre aquarel·les i dibuixos. S’ha mostrat obra seva a l’exposició “Pintors americans d’ahir”, que el Govern munta a sa Llonja el 1992 i a “100 anys, 100 pintors (1893-1993)”, que el Govern i el Consell Insular de Mallorca presenten a sa Llonja el 1993. Té una entrada a la Gran Enciclopèdia de Mallorca i una altra a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears”.


Exposicions

1929  Saló de tardor, Cercle Malloruí, Palma (col·lectiva)
1930  Galeries Mallorquines, Palma
1030  Societé Mutuelle Artistique, Ginebra
1931  Galeries Costa, Palma
1931  Gladbach, Alemanya
1932  Madrid
1933  Barcelona
1934  Munic, Alemanya
1934  Galeries Costa, Palma
1956  Londres, Regne Unit
1960  Galeries Costa, Palma


Bibliografia

BIBLIOTECA MANEU, “Margaret Hall-Sweeney”, Palma 1988

CONSELLERIA DE CULTURA, Govern balear, catàleg exposició “Pintors americans d’ahir”, Palma, abril-maig 1992, 88-89

CONSELLERIA DE CULTURA et al., Govern balear, catàleg exposició “100 anys, 100 pintors (1893-1993)”, Palma, maig-juny 1993, 66 i 135-136

Gabriel QUETGLAS OLIN, "Margaret Hall-Sweeney. Acuarelas 1930", Palma 2011

GRAN ENCICLOPÈDIA DE LA PINTURA I L’ESCULTURA A LES BALEARS, 2, 302-303

GRAN ENCICLOPÈDIA DE MALLORCA, 6, 397

sábado, 27 de octubre de 2012

José Luis Tudanca (Tudanca, Cantàbria, 17 de maig de 1944 - Palma, 22 de setembre de 2011)

Nom artístic del pintor José Luis González i González, nat a Tudanca (Cantàbria) el 1944. Estudia decoració a Barcelona i fixa (1970) la residència a Mallorca, on comença a treballar com a decorador per incrementar gradualment l'activitat plàstica, que anys més tard esdevé l'única que exerceix i a la qual es dedica plenament. Com ell diu "a Mallorca troba l'espai per a la reflexió, el repòs i la inspiració poètica que la seva obra demana".

José Luis Tudanca, 2000 ca.

Exposa per primera vegada el 1978 a Palma. També exposa a Pollença, Santander, Madrid, Deià, Inca, Sineu, Barcelona, Sóller i Perú.

Treballa el paisatge i l'abstracció mitjançant tècniques mixtes i l'aquarel·la. També treballa el dibuix. Les composicions sobre tela es beneficien del valor expressiu de textures, empastos i raspats. Crea atmosferes intimistes, composicions irreals properes al surrealisme i ambients poètics. Fa ús dels jocs de clarobscur i dels contrastos de colors. Mostra preferència pels blaus, grocs, verds i vermells. Sent predilecció per l'aquarel·la. S'agrada de pintar al camp i a la platja amb l'ajut de papers de grans dimensions, on capta la natura entesa com a caleidoscopi de colors. En els darrers anys viatja sovint al Perú, on troba nous motius d'inspiració.

El 1984 obté la medalla d'or del Saló de tardor, del Cercle de Belles Arts de Palma. El 1992 obté el premi Ciutat de Palma de pintura.

José Luis Tudanca, Sense títol

Té entrades pròpies a la Gran Enciclopèdia de Mallorca i a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l'Escultura a les Balears. El 1989 el Consell Insular de Mallorca li dedica una exposició a la sala d'exposicions de la Misericòrdia (Palma). El 1996 exposa al Casal Balaguer, de l'Ajuntament de Palma.

Hi ha obra seva als museus municipals de Sa Pobla i Porreres, Conselleria d'Educació del Govern de les Illes Balears, Caixa de Balears "Sa Nostra" i a nombroses col·leccions d'institucions i particulars.

El vaig conèixer personalment i el 1997 li vaig comprar una tela molt notable per a la pinacoteca de Caixa de Balears Sa Nostra. Coincidirem sovint a actes relacionats amb la pintura, inauguracions, celebracions, presentacions, etc. És un home senzill, cordial, enamorat de la seva professió, honest i feiner. Quan la malaltia ja fa estralls en la seva salut, segueix treballant i ho fa fins uns dies abans de morir. Ens deixa el 22 de setembre de 2011, als 67 anys.

Amb  motiu del seu traspàs, Josep Bauzà i Pizà al Diari de Balears i Mariana Díaz a Última Hora li dediquen escrits d'homenatge.


Bibliografia

CONSELL INSULAR DE MALLORCA, "Tudanca", catàleg exposició 1989, Palma

AJUNTAMENT DE PALMA, "Tudanca, sèrie musicals", catàleg exposició 1996 al Casal Balaguer, Palma

GRAN ENCICLOPÈDIA DE MALLORCA, 17, 335

GRAN ENCICLOPÈDIA DE LA PINTURA I L'ESCULTURA A LES BALEARS, 4, 335-336

Mariana DÍAZ, "Fallece el pintor Tudanca, quien acababa de inaugurar una exposición en la galería Matissos", Última Hora, 22-IX-2011, Palma

Josep BAUZÀ I PIZÀ, "Adéu a Trinidad Huertas Rus i José L. González "Tudanca", Diari de Balears, 26-IX-2011, Palma


Darreres exposicions

2006  Galeria Fran Reus, Palma, "PerúPerúPerú", abril-maig

2007  Galeria Juan Manuel Lumbreras, Bilbao, "Viaje por Perú", juny-juliol

2007  Bennàssar Galeries, Pollença, setembre-octubre

2008  Museu de Porreres, "Tudanca", abril

2008  Galeria Can Janer, Inca, "Tudanca", maig

2008  Galeria Mar Gaita, Palma, "José Luis Tudanca", octubre-novembre

2009  Galeria Mar Gaita, Palma, "Aquarel·les Vich i Tudanca", setembre-octubre

2010  Auditòrium sa Màniga, Cala Millor, "Tudanca", juny-juliol

2010  Galeria Racó 98, Sóller, "Tudanca, Lluís Vidal i Rubén Martín de Lucas"

2011  Galeria Matissos, Colònia de Sant Jordi, "Illes de sal", setembre




viernes, 26 de octubre de 2012

Jaume Mercant Melis (Capdepera, Mallorca, 25 de setembre de 1910 – Palma, 26 d’abril de 1999)

Artista pintor. De formació bàsicament autodidacta, rep algunes classes de pintura de Josep Pons Frau i orientacions tècniques del pintor romanès Arthur Segal (1875-1944), resident a Cala Ratjada entre 1933 i 1936.

Comença a pintar de molt jove, però la manca de recursos l’obliga a treballar en diverses ocupacions fins al 1970. Primer fa de fuster, que és l'ofici del pare. Després del 1957 fa de cambrer, porter d’una finca plurifamiliar, acomodador del cinema Capitol i ordenança del Col·legi d’Arquitectes.

Interessat en el paisatge rural, urbà i les marines, s'agrada de crear grans panoràmiques. Pinta sobretot a Capdepera i, també a Artà, Cala Ratjada. A partir del 1957 pinta preferentment temes de Palma i voltants (Illetes, Es Jonquet, Sant Bernat, la Seu ...). A més, pinta a Valldemossa, Puigpunyent i altres indrets. També fa escenes d’interior, algun retrat familiar i algunes composicions religioses.

El 1941 es casa amb Margalida Servera, que li dóna el suport que necessita per dedicar-se a la pintura. El 1944 fa a Artà la seva primera exposició. El 1949 exposa a Galeries Costa (Palma), animat per Gabriel Fuster Mayans "Gafim" i Josep M. Costa. El 1957 fixa la residència a Palma. Entre 1957 i 1961 viu en el Secar de la Real i treballa com a fuster. El 1970 es jubila i es dedica plenament a la pintura.

Les obres presenten espais solitaris que transmeten sensacions de soledat, desempara i abandonament. Abunden les ombres remarcades i les línies rectes, sinuoses o trencades. Fa ús d’una visió ingenuïsta dels temes, que depura, simplifica i estilitza amb recursos de caire naïf amb trets propis del surrealisme. Les teles són plenes de silenci i calma. No hi ha figures humanes, ni trànsit, ni moviment. S'agrada de pintar contrallums.

Obté medalla de bronze al X Saló de tardor (1951) i medalla de plata al XI Saló de tardor (1952). En els anys 70 es fan diverses exposicions retrospectives que serveixen per donar a conèixer la seva obra i obtenir el reconeixement que mereix. El 1986 la Fundació Bartomeu March Servera li dedica una exposició d’homenatge i edita un catàleg amb la col·laboració de Caixa de Balears “Sa Nostra”. El 1989 la Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern Balear li dedica a sa Llonja (Palma) una exposició antològica.

Hi ha obra seva al Consell Insular de Mallorca i a nombroses col·leccions. Li dediquen una entrada la Gran Enciclopèdia de Mallorca, la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears i l'enciclopèdia.cat. El pintor està representat a l’exposició “100 anys, 100 pintors (1893-1993)” que el Govern fa a sa Llonja (Palma) entre maig i juny de 1993.

Malalt a partir dels darrers mesos de 1974, deixa de pintar progressivament. Mor als 89 anys d’edat.


Bibliografia

GRAN ENCICLOPÈDIA DE MALLORCA, 10, 388

GRAN ENCICLOPÈDIA DE LA PINTURA I L’ESCULTURA A LES BALEARS, 3, 141-148

FUNDACIÓ BARTOMEU MARCH SERVERA, “Mercant”, catàleg de l’exposició de 1986, 22 pàg., Caixa de Balears “Sa Nostra”, Palma 1986

CONSELLERIA DE CULTURA, EDUCACIÓ I ESPORTS DEL GOVERN, “Mercant”, catàleg exposició a sa Llonja, Palma 1989

Damià FERRÀ-PONÇ, “Conversa amb Jaume Mercant”, ‘Lluc’, 622, 8


Exposicions

1944  Artà (primera exposició)

1949  Galeries Costa

1959  Puigpunyent

1972  Galeria Pelaires

1974  Col·legi d'Arquitectes (del 15/V al 8/VI), Palma

1975  Capdepera

1986  Fundació Bartomeu March Servera

1989  Sa Llonja, novembre


Exposicions col·lectives
Relació parcial

1951  Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, Palma

1952  Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, Palma

1952  Quatre pintors, Museu Regional d'Artà

1964  I Certamen nacional de paisatge i costums de les Balears, Diputació
          provincial

1993  "100 anys, 100 pintors (1893-1993)", sa Llonja, maig/juny


Premis i homenatges

1951  Medalla de bronze, X Saló de tardor, Palma

1952  Medalla de plata, XI Saló de tardor, Palma

1964  Medalla d'or del I Certamen nacional de pintura de paisatge i costums de les
          Balears

1975  Homenatge de Capdepera al pintor, 24 d'agost de 1975

1989  Exposició a sa Llonja i publicació d'un catàleg il·lustrat a color de 234 pàgines.



miércoles, 24 de octubre de 2012

Prudenci-Joan Alcón Agustín "Joan Alcón" (València, 30 de gener de 1937 – Palma, 23 d’octubre de 2012)

Artista pintor. Format a la Reial Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles, de València, comença a exposar el 1956. Amplia estudis a París (1960-63) amb una beca del Govern francès i a Alemanya (1965-70). El 1974 fixa la residència a Mallorca i munta l’estudi a un annex de la casa que té a Son Espanyol (Palma). Té relacions de parentiu amb Josep Agustín Palmer (1895-1977), antic redactor del diari “Última Hora” i, durant un temps, president del seu Consell d’Administració.

Al llarg de la seva trajectòria professional, de 53 anys de durada, obté nombrosos premis i reconeixements, entre els quals cal citar els següents: medalla d’or de pintura del SEU, medalla d’or del IV Saló de Benimar (Alacant) (1956), premi Elcano de l’Exposició Nacional de Belles Arts de Sevilla (1960), medalla d’or del Certamen Internacional de Pintura de Pollença (1972) i premi Ciutat de Palma de Pintura (1973). Té una entrada al seu nom en la Gran Enciclopèdia de Mallorca.

La pintura que fa es caracteritza per l’ús freqüent de textures matèriques, un cromatisme intens i ben contrastat, la utilització esporàdica de formes geomètriques i la força expressiva que dóna al gest de la pinzellada. La temàtica abasta el rostre humà, preferentment el femení, el nu, les natures mortes, el paisatge naturalista i l’abstracció expressionista. Els seus treballs s’insereixen dins l’àmbit figuratiu, propi d’un realisme fantasiós d’inspiració onírica i poètica. Crea atmosferes de pau i soledat, que en la pintura de rostres i nus es presenten amarades d’un erotisme dolç i delicat. Han analitzat la seva obra els crítics d’art Josep Bauzà i Pizà, Gaspar Sabater, Josep Perelló Paradelo, Joan Pla Garcia, Josep M. Almagro, Gabriel Fuster Mayans “Gafim”, Josep Piñol, Damià Ramis Caubet i altres.

Foto
Joan Alcón, Sense títol, mixta/tela

Fa nombroses exposicions individuals i participa en moltes exposicions col·lectives a les Balears, Península, França, Alemanya, Suècia, Itàlia, Àustria, Regne Unit, EUA i Veneçuela. El 1976 participa a l’exposició dedicada al realisme fantasiós que es fa a Viena (Àustria). Del 23 de setembre al 16 d’octubre de 2012 presenta una important exposició, la darrera que fa en vida, a l’Auditori i Palau de Congressos d’Águilas (Lorca, Múrcia), que és inaugurada pel regidor de cultura i patrimoni, Francisco Miguel Martínez, acompanyat del pintor Manuel Coronado, amic de l’artista, del crític d’art Antonio Martínez Cerezo i d’un públic nombrós.

És una persona d’esperit positiu, jovial i optimista, que troba en la pintura i en la música els principals motius de satisfacció i gaudi. Sociable, bon conversador i amic dels amics, demostra un esperit lluitador i disciplinat en els processos de recuperació física que ha de seguir després d’un episodi cardiovascular. Rodejat d’afecte, simpaties i de la companyia dels seus, Rainer, Denise, Lourdes i Miquel, mor a Palma l’octubre de 2012, als 75 anys.

El vaig conèixer personalment el 1976 a través de la seva esposa Cristina, que aleshores treballa en el despatx d’administració de finques de Josep Alemany. El vaig visitar vàries vegades, sol i acompanyat, a l’estudi de Son Espanyol i li vaig comprar dues teles: un paisatge i una composició de rostres amb la imatge, seductora i colpidora, de Cristina. El vaig acompanyar en diverses inauguracions d’exposicions a Palma i Pollença. Ens trobem diverses vegades a la Galeria Jaume III (Palma). Ens trobem per darrera vegada davant de l’edifici Minaco, a les avingudes de Palma, on tenim una conversa animada pel seu bon humor i la cordialitat que el singularitza. Parlem de pintura, pintors, exposicions i d’una propera visita a l’estudi que s’ajorna a causa d’una leucèmia inoportuna i cruel.

no title no. 4 by Juan Alcon
Joan Alcón Agustín, Paisatge, 2005 ca.



Bibliografia

Damià RAMIS CAUBET, “Alcón: luz, sombra y penumbra de la realidad”, Catàleg, s/d.

Marià PLANELLS, “Juan Alcón: nuevo realismo ideográfico”, Batik, núm. 50, Palma

A. SPAETH, “Alcón”, catàleg, Galeria de arte Jaime III, Palma, s/d.

GRAN ENCICLOPÈDIA DE MALLORCA, 1, 78

martes, 23 de octubre de 2012

Sebastià Gayà Riera (Felanitx, Mallorca, 30 de juliol de 1913 – Palma, 23 de desembre de 2007)


Prevere, canonge, cofundador i promotor dels cursets de cristiandat. El seu pare dirigeix a Felanitx un col·legi privat de batxillerat fins que el 1919 emigra amb la família a Buenos Aires. El fill, amb 14 anys, torna a Mallorca el 1927 per ingressar en el seminari diocesà de Sat Pere. Mentre estudia filosofia ingressa per oposició al Col·legi  Major de Nostra Sra. de la Sapiència (Palma), del qual és elegit rector. Rep l’ordenació sacerdotal el 22 de maig de 1937.

Després de prestar serveis a la direcció de presons i a la secretaria de Capitania General (Palma), s’encarrega de l’assistència religiosa del Regiment d’Enginyers (Palma). Alhora, s’incorpora al seminari diocesà com a professor de literatura universal i de llengua catalana. A més, és professor de religió dels col·legis Cervantes i Lluís Vives.

El 1947 és nomenat pel bisbe Joan Hervàs canceller secretari de la Diòcesi (1947-1955) i poc després canonge de la Seu. És consiliari diocesà dels Joves d’Acció Catòlica, delegat episcopal de la peregrinació a Santiago de Compostela (1948) i director de l’escola de dirigents dels Cursets per a caps de peregrins. El 1948 assisteix a la clausura del primer curset de cristiandat, que té lloc en el monestir de Sant Honorat (Randa) del 7 al 10 de gener de 1949. D’aleshores ençà es manté en relació amb el moviment dels cursets, en els quals participa com un dels iniciadors, impulsors i dirigents del moviment.

El 1956 es nomenat membre de la Comissió Catòlica Espanyola d’Emigració, des de la qual impulsa l’expansió internacional dels cursets. Es trasllada a Madrid, per bé que durant el curs 1957/58 imparteix l’assignatura d’Història de la Filosofia al seminari de Mallorca. El juny de 1958 torna a Madrid i el 1962 és designat vicedirector executiu i secretari nacional dels cursets de cristiandat, càrrec que l’obliga a viatjar molt, fins al punt que al llarg de la vida visita més d’un centenar de països per raons del seu treball. En atenció a la rellevància dels seus serveis, és designat prelat d’honor de Sa Santedat.

El 1984 és operat del cor i uns anys després (1988) es jubila. Torna a Mallorca i s’allotja a la residència d’ancians de Sóller. Mor als 94 anys. El 29 de desembre de 2007, a partir de les 12 h, es diu una missa de cos present a la capella del monestir de Sant Honorat (Randa) i, tot seguit, és conduit a peu al cementiri de Randa. En finalitzar l’acte, els assistents canten l’himne “De colores” i altres cançons acompanyades a la guitarra. Al funeral, que té lloc el 3 de gener següent a la Seu, assisteixen el bisbe de Terrassa, el bisbe emèrit de Corocoro (Bolívia), 16 preveres, familiars, cursillistes i un públic nombrós.

Publica “Reflexión para cursillistas de Cristiandad” (1960) i “La segunda evangelización de Europa en el pensamiento de Juan Pablo II. Documentos y estudios” (1990). Té una entrada a la Gran Enciclopèdia de Mallorca.

Vaig ser alumne seu d’Història de la Filosofia en el curs 1957/58. Record que duia les classes molt ben preparades i explicava els temes amb gran claredat i eloqüència. Afegia a les explicacions sucosos comentaris sobre qüestions d’actualitat, costums, anècdotes i fets diversos, a través dels quals ens demostra una elevada qualitat humana i un gran nivell intel·lectual. Imparteix el curs, tot aprofitant un recés en les funcions que té al capdavant de la Comissió Nacional d'Emigració. Ordenat i pulcre, s'agrada de vestir amb discreta i sòbria elegància. Dotat d'una gran capacitat de treball, manté durant molts d'anys un ritme de 12 hores diàries o més de feina.

Bibliografia

Santiago MIRÓ, entrevista, juliol 1998, www.entrevistasenmadrid.blogspot.com,

GRAN ENCICLOPÈDIA DE MALLORCA, 7, 209

ÚLTIMA HORA, “Solemne entierro de monseñor Sebastià Gayà Riera, www.cursilloenmadrid.org, 2007

José PACHECO, “Ha falllecido Sebastián Gayá Riera, uno de los iniciadores de los cursillos de Cristiandad”, www.lavozdelamor.blogspot.com.es, 2008

domingo, 21 de octubre de 2012

Raimon Clar Garau (Algaida, Mallorca, 2 de desembre de 1931 – Palma, 6 de març de 2010).


Jurista, notari i polític. Fill de Josep i Assumpció, estudia el batxillerat al col·legi de Monti-sion (1940-1948) amb brillants qualificacions. És condeixeble d’Antoni Bernat Girbent, Antoni Roig Muntaner, Sebastià Planas Llabrés de Jornets, Joan Juan Marquès, etc. Fa la carrera de Dret a Madrid, on es llicencia (1953). Guanya (1957) les oposicions de notari i exerceix a les localitats de Gérgal (Almeria), Belvis de la Jara (Àvila), Lalín (Pontevedra) i Palma (1971-2001).

Del 1961 al 1963 és professor de dret civil de la Universitat de Madrid. Entre 1974 i 1977 és degà del Col·legi de Notaris de les Balears, conseller del Banc de Crèdit Balear i president de la Federació Catòlica d’Associacions de pares d’alumnes. A més, és professor (1985-88) de Dret Mercantil de la UIB.

El 1975 funda i dirigeix l’associació Concurrència Democràtica Balear (1975-76), que s’integra en la coalició d’Unió del Centre Democràtic i en el partit que, després de les eleccions, es crea amb el mateix nom. Encapçala la llista de la UCD a les eleccions generals del 1977, que obté 4 dels 6 diputats de les Balears. Com a diputat presideix la Comissió de Cultura del Congrés dels Diputats, fa part de l’assemblea de Parlamentaris de les Balears i és conseller de Cultura (1978-79) del Consell General Interinsular. Aprovada la Constitució, el 1979 abandona la política.

Fa part de la comissió que elabora l’avantprojecte de llei de la reforma de la compilació de Dret Civil de les Balears. El 1975 es elegit president del Cercle Mallorquí. En els anys 90 fa part del grup que prepara la documentació prèvia a la canonització del beat Ramon Llull. També presideix l’Acadèmia de la Cuina i el Vi de Mallorca i participa en el consell assessor del Museu d’Art Modern i Contemporani “Es Baluard” (2001-2006). El 2007 és membre de la Comissió Assessora de Dret Civil del Govern de les Illes Balears. També és membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Balears. Jubilat el 2001, mor a Palma als 78 anys. El parlament de les Illes Balears, presidit aleshores per Aina Rado, el distingeix amb la medalla de la institució (31 de maig de 2010).

Vaig participar a les reunions prèvies a la constitució de l’associació Concurrència Democràtica Balear, que tenen lloc en un local del carrer de Sant Gaietà (Palma) i en els sopars de companyonia que es fan a un restaurant del mateix carrer. Moltes gestions que he de fer davant notari me les resol ell, com la compra de la casa que els meus pares tenien llogada al carrer Via Roma.. Anys més tard tornem a coincidir a la Comissió Assessora del Museu “Es Baluard”. La seva afecció a la pintura i una selecta col·lecció pròpia d’obres excel·lents demostren el seu bon criteri artístic i el seu gust per la pintura de l’illa.

Va ser un home de clara intel·ligència, de tracte exquisit i eficaç i d’un gran nivell cultural. Senzill i proper, l’interessen tots els assumptes que afecten les illes, inclosos els de caràcter econòmic. Cada any em demana un exemplar de la darrera edició de l’Evolució econòmica i sempre que pot assisteix a l’acte de presentació de l’obra, que aleshores es fa habitualment als salons de l’Hotel Palas Atenea (Palma).


Miquel Font Cirer (Palma, 4 de gener de 1941 – 21 de febrer de 2011)


Bibliòfil, impressor i editor.

Estudia el batxillerat al col·legi La Salle (Palma) (1951-57), on és condeixeble de Miquel Ferrà Martorell, Josep Carles Tous, Gabriel Moll Blanes, Miquel Deyà, etc.

Afeccionat a la fotografia, munta un laboratori propi a la Plaça Major (Palma), dedicat a la realització de fotografies que publica a la premsa local. El 1970 funda la impremta Imatge/70, dedicada a la publicació de llibres i cartells. En els primers anys 70 publica els cartells i fullets dels partits politics no legalitzats. Per a l’exposició “Miró 80”, que es presenta (1973) a la seu del Col·legi d’Arquitectes imprimeix un cartell inspirat en els colors de la bandera republicana, fet que provoca un procés que no prospera arran de l’amnistia del 1977.

El 1984 crea l’empresa editorial “Miquel Font editor”, que publica llibres sobre la història i la societat de Mallorca distribuïts en 14 col·leccions, com ara “Miramar” (dedicada a l’arxiduc Lluís Salvador), “Obres de Ramon Llull” (edicions facsímils), “La Rodella” (temàtica jueva), “Imatges d’ahir” (àlbums fotogràfics dels pobles de Mallorca), “Arca de Noé” (biografies), etc.

Com a bibliòfil reuneix una biblioteca de més de 15 mil títols sobre temes de les Balears i una trentena de pel·lícules anteriors a la Guerra Civil relacionades amb les Balears. També té arxius i col·leccions de fotografies antigues i modernes.

Treballador i estudiós, acumula una gran cultura. Es recordat com un contador entranyable d’històries i anècdotes. Persona discreta i austera, no s’agrada de ser fotografiada. Són col·laboradors seus Valentí Puig i José Carlos Llop. Sempre compta amb l’amistat de Lleonard Muntaner i Lluís Ripoll. Té les entrades Miquel Font editor (v. 11, 28-29) i Font Cirer, Miquel (v. 5, 371) a la Gran Enciclopèdia de Mallorca. Mor sobtadament el febrer de 2011 als 70 anys. Continua la seva labor el fill Miquel Font Poquet, responsable de l’editorial des del 1999. La filla porta la direcció del Taller 6A.


Pere Vidal Amengual (Palma, 30 de juny de 1934 – 20 d’octubre de 2012)


Empresari. Fill de Joan i Paula, estudia el batxillerat a l’Institut Ramon Llull (Palma) (1945-1952), on es condeixeble de Vicenç Jasso, Joan Miquel Marcó i Antoni Soto.

Dedicat al sector de l’hostaleria, des de la joventut desplega l’activitat professional en l’àmbit de les sales de festes i és director d’importants establiments d’oci com “El Cortijo Vista Verde” i altres. En els anys 60 treballa en el Sindicat de l’Espectacle, des d’on impulsa la creació (1976) de la patronal de les discoteques, de la qual és designat secretari general. Com a vocal del Foment del Turisme de Mallorca, promou el Musical Mallorca, esdeveniment que obté amb tres edicions una notable repercussió dins l’àmbit espanyol i europeu.

Elegit president de l’Associació d’empresaris de sales de festes, discoteques i similars de les Balears (2000-2011), ocupa la presidència del sector a nivell de tot l’estat (2006-2010). Afeccionat als esports, és directiu de l’equip de bàsquet del Patronat Obrer.

Distingit amb el nomenament de cavaller de l’Ordre de Cisneros, rep la medalla d’or del Foment del Turisme de Mallorca i la de l’Associació d’Empresaris de Sales de Festes de les Balears, de la qual és designat (2011) president d’honor. Casat amb Joana, és pare de tres fills (Joan, Paula i Joana Maria). Excel·lí per la capacitat de negociació, les habilitats dialèctiques i l’esperit emprenedor.

miércoles, 17 de octubre de 2012

Bartomeu Fortesa Pujol (Felanitx, Mallorca, 17 de juny de 1939 - Barcelona, 6 de desembre de 2000)

Filòsof, investigador i professor.

Fill de Bartomeu Fortesa Pinya (1894-1957), enginyer agrònom i escriptor, i d’Elisa Pujol Solanellas, natural de Reus, té dues germanes (Aina i Elisa) i un germà (Francesc “Xisco”). Els pares viuen durant 10 anys (1934-44) a Felanitx, ja que el pare és el director de l’Estació Enològica i professor de ciències naturals de l’Institut. Tot seguit i durant quatre anys (1944-48) resideixen a Son Ferreret (Gènova) fins que passen (1948) a ocupar una casa de nova construcció que l’àvia paterna, Aina Pinya Cortès (1862-1963), ha fet construir per a ells al carrer Faust Morell (Palma), segons plànols que havia deixat enllestits el fill arquitecte, Guillem Fortesa Pinya (1892-1943). La família paterna descendeix dels Fortesa de Can Querol.


Família Fortesa Pinya, 1950 ca. Bartomeu Fortesa Pujol és el
tercer de la segona fila (drets)

Fa el batxillerat i el curs preuniversitari al col·legi La Salle, de Palma (1949-56). El 1956 ingressa en el seminari diocesà de Mallorca, on fa amb dos anys els tres cursos de filosofia (1956-58). El 1958 es trasllada a Roma per estudiar teologia a la Universitat Gregoriana, on es llicencia amb un “cum laude” (1962). Ordenat de prevere (1963), torna a Mallorca i és destinat com a vicari cooperador a la parròquia d’Artà. Es trasllada a Barcelona, on se secularitza en els primers anys de la dècada dels 70, es casa i munta una botiga de mobles que gira sota el nom comercial de “Orden”. Fa una llarga estada d’estudis a Munic (Alemanya) i el 1977 torna a Roma, on obté amb “magna cum laude” la llicenciatura en filosofia a la Universitat Gregoriana. El 1978 es llicencia en filosofia a la Universitat de Barcelona i el 1993 hi obté el doctorat amb la tesi “Empirisme i objectivitat a la filosofia de Thomas Hobbes”.

Guanya per oposició plaça de professor agregat (1979) i, posteriorment, una càtedra (1981) de filosofia d’institut. El 1999 passa a ser professor de la Universitat Ramon Llull, on imparteix un curs de doctorat sobre Hobbes. Dedicat a la investigació, desplega una intensa activitat amb l’equip KAL de la Universitat de Barcelona, del qual és el coordinador. Publica “Maquiavelo y Hobbes. Selección y presentación de textos político-filosóficos” (1984), “Thomas Hobbes: Libertad y necesidad, y otros escritos” (1991), “Empirisme i objectivitat a la filosofia de Thomas Hobbes” (la seva tesi doctoral) (1994) i “L’objectivitat a la filosofia lingüística de Thomas Hobbes” (1999). A més, publica articles d’investigació a l’Anuari de la Societat Catalana de Filosofia i a revistes especialitzades com “Convivium”, “Veritas” i “Archives de Philosophie”.

Publica treballs sobre patrística, art (“L’imaginari del Barroc”, conferència, 12-V-2000), crítica literària i ètica. Amb línia amb els treballs sobre Thomas Hobbes i gràcies a una excel·lent preparació filològica, tradueix del llatí a l’espanyol l’obra “De Corpore” (El Cuerpo), que es publica el 2010. A la revista “El Mirall”, de l’Obra Cultural Balear”, publica “Bartomeu Fortesa Pinya: reflexos” (1994), escrit dedicat a comentar la figura del seu pare. A partir del 1994 és corresponsal a Espanya i Portugal del “Bulletin Hobbes” i membre de la New York Academy of Sciencies. Des del 1992 és membre de la Societat Catalana de Filosofia, de la Junta Directiva de la qual és vocal a partir del 1998.

Casat amb Dolores González Ruana, és pare de tres fills. Equilibrat, rigorós, ordenat, auster, cult i feiner de mena, treballa sense peresa amb el desig de ser exhaustiu en les anàlisis que fa i en la recerca de fonts i referències. Afeccionat a la música, s’agrada d’escoltar Mozart, Beethoven, Bach i, sobretot, peces gregorianes. Moltes vegades el vaig sentir alabar la missa gregoriana de difunts. És afeccionat al teatre i procura anar a totes les representacions que té a l’abast. Sent predilecció per “Un tramvia anomenat desig”, de Tennessee Williams. Afeccionat a la lectura de prosa i poesia, durant un temps té com a llibre de capçalera una antologia poètica de Miquel Hernández, que actualment conserva Joan Pla. S’agrada de fer sovint llargs recorreguts amb el BMW. Mai no oblida la relació de la seva nissaga paterna amb el poble jueu i, quan cal, es mostra identificat amb les seves arrels, que també són les meves. Malalt i amb problemes de dicció durant un temps, suporta el seu estat amb una presència d’ànim admirable, sense deixar de treballar.

No es desvincula mai de Mallorca, a la qual se sent lligat genèticament i vitalment. A Sant Telm (Andratx) té un apartament en el qual passa caps de setmana i temporades a l’estiu. A l’illa manté amistats de tota la vida, com les que el lliguen a l’escriptor i periodista Joan Pla, al catedràtic Romà Pinya Homs, al seu cunyat Ramon Rosselló, al prevere Jaume Santandreu, als cosins Aina i Carles Fortesa, als amics “cursillestes” i altres. Participa a les XVIII Jornades d’Estudis Locals, que tenen lloc a Palma del 15 al 17 de desembre de 1999, amb la comunicació “Aristòtil en el tombant de l’Edat Mitjana”, que publica (2000) l’Institut d’Estudis Baleàrics, que està dedicada, entre altres qüestions, a analitzar alguns aspectes de la relació entre Ramon Llull i el filòsof grec. Els quatre germans són propietaris per herència (1963) de la possessió de Son Santiscle, també dita Es Rafal (Palma), situada entre el Camí dels Reis i la carretera de Palma a Puigpunyent, que és de la família des del 1753. 

El 6 d’octubre del 2000 llegeix la ponència “La formació de la tradició política” en els col·loquis de Vic. El 6 de novembre de 2000 llegeix la lliçó inaugural del curs 2000/01 de la Societat Catalana de Filosofia, que tracta el tema “Ètica de l’home i ètica del ciutadà”. El 5 de desembre de 2000 mor a Barcelona, sobre les 14:15 h, als 61 anys d’edat. Amb motiu del seu traspàs la Societat Catalana de Filosofia dedica a la seva memòria el dotzè anuari (2001) i la publicació dels col·loquis de Vic (2001). 




Som condeixebles d’estudis primaris al col·legi La Salle de Palma juntament amb Fernando Sánchez-Monge Álvarez, Joan Gomila Vidal, Agustí Estela Ripoll, Josep Antoni Barceló Rosselló, Salvador Llamas Fuentes, Lluís Moyà Bareche, Pere de la Portilla Costa, Bartomeu Cabot Company i altres. Anys més tard, coincidim com a estudiants de filosofia a les aules de Son Gibert. Entre 1956 i 1960 mantenim una bona relació d’amistat. Els dos elaborem per al certamen anual de 1959 el treball “La filosofia en els textos de Pius XII”, que obté el premi. Els estius sovint anem d’excursió amb bicicleta a Portals Vells i a altres indrets de l’illa, com Valldemossa. Ell, Joan Pla i jo formem en aquells anys una espècie de tern avingut i força actiu. Fan part del grup Vicenç Jasso, Josep Noguera, Biel Vidal Arcas, Jaume Muntaner, Manolo Haro, Marià Cortès, Guillem Ramis, Bernat Pou, Gaspar Aguiló, Josep Antoni Fuster, etc. Separats pels camins de la vida, Tomeu em convida a la seva missa nova (1963), que compta amb la presència i la paraula del jesuïta argentí Hugo Achával, que a Roma havia estat conseller seu i meu.

Convocat per Joan Pla, assisteixo a la missa que, el dilluns 11 de desembre de 2000 a partir de les 19:30 h, ofereixen en sufragi seu a la capella de la Casa de l’Església la família, amics de joventut i els “cursillistes” amb els quals mai no perdé el contacte. Per desig seu la cerimònia s’acompanya de fragments de la missa de rèquiem de Mozart, de la qual cosa té cura el seu fill Israel. Diu la missa i fa el sermó Jaume Santandreu. Hi són presents Marià Cortès, Joan Horrach, Joan Pla, Miquel Alenyà, Romà Pinya, etc. Ocupen la presidència la vídua Lola i els tres fills, les germanes Aina i Elisa, i Ramon Rosselló. Abans del condol, Romà Pinya, Joan Pla, la fillola Catalina Rosselló i la filla Maria Fortesa, llegeixen paraules d’homenatge a l’amic, al padrí i al pare.


Bibliografia:


Salvador GINER, Israel FORTEZA i Jordi SALES, “L’actualitat de Thomas Hobbes i la traducció de Bartomeu Forteza del De Corpore”, Anuari de la Societat Catalana de Filosofia, XXII, 63-76, 2011.

F. J. FORTUNY, “Història de la filosofia, avui”, dedicatòria, lliçó inaugural del curs 2002/03 de la Societat Catalana de Filosofia, XIV, 7-29, 2003.

Dídac RAMÍREZ SARRIÓ, “A la memòria de Bartomeu Forteza”, Anuari de la Societat Catalana de Filosofia, XII, separata, 2001.

Josep MONTSERRAT MOLAS, “Estudis hobbesians del segle vint”, dedicatòria, Anuari de la Societat Catalana de Filosofia, XII, 2001.

“Son Santiscle”, Possessions de Mallorca, www.possessionsdepalma.net.

Bartomeu Forteza i Pujol”, nota biogràfica annexa a l’edició de “L’objectivitat a la filosofia lingüística de Thomas Hobbes”, Edicions Universitat de Barcelona, 1999.

Joan PLA GARCIA, “Las Orlas”, P & P ediciones, 253, 1989.