martes, 4 de enero de 2011

Gabriel Roig Amengual (s'Arenal, Palma, Mallorca, 28 de maig de 1959)

Fill de Francesc Roig, titular d’una empresa dedicada a trencar pedra, fer picadís i transportar materials de construcció, i de Catalina Amengual, és el segon fill del matrimoni. El germà major, Pere (S’Arenal, 1949), 10 anys més gran que ell, mor (1969) als 20 anys.

Estudia a l’Escola Graduada Mixta de Llucmajor durant dos cursos i, després, al col•legi de Sant Bonaventura (Llucmajor), de les Germanes Franciscanes. Acabat (1976) el batxillerat elemental, estudia (1976-79) tres cursos de comptabilitat a l’Acadèmia Cots, del carrer de Sant Feliu (Palma), i fa les pràctiques a l’empresa “Hijos de Francisco Arguimbau”. El febrer de 1979 s’incorpora al servei militar com a voluntari de sanitat. Destinat a les oficines, obté la llicència el 31 d’octubre de 1980.

Abans de fer el servei militar treballa com administratiu a l’empresa de joieria Gregory, on fa feina a les tardes durant els mesos del servei militar. Allà es familiaritza amb el maneig d’una màquina comptable Olivetti de lector magnètic. Durant el servei militar està a les ordres del capità d’oficines militars Tomàs Navarro Suau, que alhora és cap d’administració de l’oficina provincial de Creu Roja a Palma. Per mediació seva entra en comunicació amb el president provincial de Creu Roja, Ferran Villalonga Trullolls, amb qui s’entrevista. Arriben a un acord i el primer de novembre de 1980 és alta a Creu Roja com a auxiliar administratiu. El 1982 és nomenat vocal de la junta directiva amb el càrrec de tresorer.

Com a empleat de Creu Roja assumeix, en una primera etapa, tasques administratives, que ha de compatibilitzar amb feines d’organització de la festa anual de la bandereta i altres encàrrecs de Maria Bordoy Vidal. L’adqusició (1984) d’un ordinador Nixdorf i la baixa com a comptable de Jordi Reus, que s’incorpora a la plantilla del Banc Comercial Transatlàntic, li permeten, en una segona etapa, assumir les tasques administratives del Banc de Sang i les funcions de la gestió informàtica, mentre Joan Batle s’encarrega del control de l’oficina provincial, per bé que ambdós col•laboren en totes les tasques d’administració i comptabilitat que tenen al seu càrrec.

La tercera etapa es dóna marcada per l’arribada (1992) del nou secretari provincial, Juan Carlos González. El seu tarannà ordenat els permet treballar amb major comoditat i més eficiència que en l’etapa anterior. Sota la direcció del secretari, s’encarrega de les tasques informàtiques i de supervisar i mantenir al dia la comptabilitat de les onze oficines locals, a les quals visita una vegada cada mes. En aquesta etapa combina les tasques administratives amb la realització d’algunes accions de caire social, com la gestió de l’acollida de 21 vietnamites que arriben com a refugiats, el seu allotjament a una casa del carrer del Marquès de la Sènia i el seguiment corresponent. També realitza tasques de cerca i localització de persones i altres encàrrecs. Val a dir que la gestió de les tasques informàtiques, la manté fins que el 1999 s’incorpora a la plantilla de la casa Jaume Damians Gelabert.

La quarta etapa s’inicia el gener de 2001, quan passa a l’hospital com a cap d’administració i apoderat, en substitució de Diego López Ferragut, que havia causat baixa. Quatre anys més tard, l’abril de 2005, és nomenat director gerent de l’hospital en substitució de Gabriel Uguet Adrover, que havia demanat la baixa per treballar a una empresa hospitalària. Sota la seva direcció, l’hospital construeix un nou bloc quirúrgic, que és inaugurat amb assistència de la consellera de sanitat, Aina Castillo, la directora nacional dels hospitals de Creu Roja, Carmen Martín, i el president autonòmic de les Balears, el dia 13 de març de 2007.

Casat (1982) amb Plàcida Perelló, tenen una filla, Caterina (s’Arenal, 1987). Viuen a s’Arenal a la casa on va néixer i té una casa que empra com a lloc d’esbarjo a Ses Cadenes, on visqué durant 14 anys (1969-1982), dels 10 als 24 anys. És el lloc dels seus records de joventut i on té els millors amics.

La família del pare és originària de Llucmajor, on és coneguda pel malnom “Garbes”. La família de la mare, originària de Ses Cadenes, és una de les tres famílies de la localitat: “Paparrina”, “Maonès” i “Moló”. La seva àvia materna, Catalina Capellà Campins “Paparrina”, va ser una dona forta, d’empenta i feinera, que en els anys durs de la postguerra (40 i primers 50) regí una acreditada i reconeguda botiga de queviures frescos, mentre feia alhora les feines de mestressa de casa d’una família amb dos fills i dues filles.

Pilar Montaner Maturana (Palma, 13 d'abril de 1876 - Valldemossa, Mallorca, 23 de setembre de 1961)

Pintora. Filla de Jaume de Montaner Vega-Verdugo, aristòcrata i marí de guerra, i d’Elvira Maturana, uruguaiana, als 14 anys resta orfe de la mare, en morir aquesta a Madrid el 13 de juny de 1890. Aleshores es trasllada a Madrid, on estudia dibuix al taller d’Emilio Ordóñez. Als 18 anys torna a Palma i als 20 se casa (19-X-1896) amb Joan Sureda Bimet, que li obre les portes del món artístic i cultural del moment. Casada, estudia pintura amb Ricard Anckermann i Antoni Ribas. Entre 1902 i 1904 fa una estada a Madrid, on rep classes de Joaquim Sorolla. També assisteix a les classes de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. El 1906 amb Antoni Gelabert viatja a Madrid per fer còpies de pintors clàssics al Museu del Prado.

El 1910, animada pel pintor Eliseu Meifrén, fa la primera exposició individual, que presenta a Palma, a l’antic local del Cercle de Belles Arts, situat al costat del teatre Líric, en un edifici avui derruït que ocupava part del solar actual de l’Hort del Rei. Després, exposa a Barcelona (1917), Madrid (1918), Marsella, Barcelona (1921), Buenos Aires (1928) i Palma (1931). És guardonada a Madrid (1906), Marsella (1907), Barcelona (1911) i Palma (1957). La seva pintura és reconeguda per la crítica i el públic. Fa part del grup fundador de l’Associació d’Artistes Pintors (1910) al costat d’Antoni Gelabert.

La temàtica que tracta és variada, per bé que mostra preferència per les composicions de figura, el retrat i el paisatge. L’estil evoluciona des d’un realisme detallat vers un modernisme influït per Joaquim Mir i Rusiñol i, sobretot, per Eliseu Meifrén a partir del anys que aquest resideix a Valldemossa (1907-10) i és director de l’Escola de Belles Arts de Palma. Pinta personatges populars, com “Madò Calafata” (1899), escenes populars (”Esperant els nuvis”), festes (“Festa pagesa del s. XVIII”), escenes camperoles (“La verema”), jocs de nins (“La baldufa”), temes urbans (“La seu a l’hora daurada”), ametllers en flor (“Ametllers”), molins, els seus fills, les dides (“Les dides”), les mainaderes i les oliveres que tant fascinen Ruben Dario. També pinta retrats dels seus hostes i dels seus amics, com Ruben Dario (1913-14), Unamuno (1916), Gabriel Alomar (1917), Miquel Costa i Llobera, Llorenç Riber, Eugeni d’Ors i d’altres. Es relaciona amb Joaquim Sorolla, l’arxiduc Lluís Salvador, Antoni Maura, Azorín, Santiago Rusiñol, Joaquim Mir, Màrius Verdaguer, John Singer Sargent, Miquel Unamuno, Gabriel Alomar, Jorge Luis Borges, Eliseu Meifrén, etc.

La situació econòmica de la família es debilita durant els anys 20 a causa de la mala administració i d’un tren de vida superior al sostenible. El 1931 és embargat el Palau del rei Sanç, que aquest monarca féu construir el 1321 per al seu fill Martí, malalt dels pulmons. Era la vivenda que ocupaven durant les estades a Valldemossa. Mare de 14 fills, dels quals 11 superen l’edat pupil•lar, a partir d’aleshores veu com la mort se n’enduu alguns d’ells: Jacobo (1935), Felip (1937), Pazzis (1939), Margalida (1949), Joan (1955), etc. El marit mor a Valldemossa el 28 d’abril de 1947. El trasbals interromp per sempre el retrat que fa de Lluís Ripoll Arbós. Malgrat els problemes econòmics i familiars, no deixa de pintar. Davant les dificultats mostra un esperit fort i resistent, a pesar de les aparences de feblesa. Manté l’estabilitat de la llar per sobre dels estirabots masclistes del marit i els desequilibris que l’acompanyen en els darrers anys de la vida.

Mor a Valldemossa el 1961, als 85 anys d’edat. El Cercle de Belles Arts li dedica dues exposicions antològiques (1961 i 1976), la Fundació Barceló mostra (1995) una exposició retrospectiva de l’obra i edita un catàleg i l’Arxiu de Can Bordils (Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Palma) ofereix (2010-2011) una mostra del seu llegat i presenta el llibre “Memòries de Pilar Montaner”. Un carrer de Palma i un de Valldemossa duen el seu nom.


Bibliografia

Catalina ESCARRER BAUZÀ, “Pilar Montaner Maturana”, ‘Diccionari biogràfic de dones (on line)’, 2011.

Gabriel CARRIÓ, "L'entorn de Pilar Montaner", Suplement de cultura, 'Diari de Balears', Palma 8-I-2011.

Isabel PEÑARRUBIA MARQUÈS, “Pilar Montaner Maturana”, Ajuntament de Palma, Palma 2006.

Margalida TUR CATALÀ, “Muntaner Maturana, Pilar”, ‘Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears’, v. 3, pàg. 281-287, Palma 1996.

FUNDACIÓ BARCELÓ, Catàleg de l’exposició rememorativa “Pilar Montaner (1876-1961)”, Palma 1995.

Antònia SASTRE PALLICER i Carme BOSCH JUAN, “Muntaner Maturana, Pilar”, ‘Gran Enciclopèdia de Mallorca’, v. 11, pàg. 119-120, Palma 1993.

Bru MOREY COLOM, “Donya Pilar Montaner”, ‘El Día del Mundo’, 27-XI-1993, pàg. 11, Palma 1993.

Miquel SARMIENTO, “Pilar Montaner”, ‘La Última Hora’, pàg. 3, 14-IV-1910, Palma 1910.




Pilar Montaner Maturana




Obras


Pilar Montaner Maturana, "Ametllers florits", oli/tela, 1935 ca.