domingo, 30 de enero de 2011

Gabriel de Semir i Carrós (Barcelona, 1884 - 3 de setembre de 1965)

Empresari, polític i soci de Creu Roja.

Fill de Francesc de Semir i Calbetó i Àngela Carrós Hansen, és germà de Francesc i Jaume. Estudia el batxillerat a Palma i obté el títol el 1901.

Dedicat als negocis, funda (1934) una empresa de transport de viatgers entre Manresa i Berga, la Companyia General d’Auto Transport SA (ATSA). Fa part d’una societat dedicada a la fabricació d’extintors i d’altres negocis industrials i comercials. Durant els anys del directori de Primo de Rivera, és designat diputat de la Diputació Provincial de Barcelona. Des d’aquest càrrec desplega una intensa activitat pública.

Mentre el seu pare treballa com a funcionari tècnic de la Delegació d’Hisenda a Palma, amb 16 anys es fa (1900) soci numerari de l’assemblea de Creu Roja a les Balears. El seu germà gran, Francesc, advocat, es casa a Palma amb Maria de l’Assumpció Rovira i Truiols.

Mor a Barcelona als 81 anys.

sábado, 29 de enero de 2011

Joan Mir Peña (Palma 1878 c. - ? )

Químic, farmacèutic, professor universitari i soci de Creu Roja.

Estudia el batxillerat a Palma. Posteriorment es llicencia i es doctora en ciències físiques i químiques i en farmàcia. De Palma estant, prepara les oposicions a càtedra de física i química d’Institut. Per oposició guanya (1906) plaça de catedràtic i és destinat a Cadis. Més endavant aconsegueix que el trasllat de càtedra a Granada, on exerceix, a més, com a professor auxiliar de la Facultat de farmàcia.

Escriu treballs de la seva especialitat, com “La cafeína. Estudios químicos” (1901) i manuals per a estudiants, com “Compendio general de química general y descriptiva” (Cadis 1906), “Compendio de Física” (Palma 1908), “Física razonada para segunda enseñanza" (Granada 1927) y “Nociones de Física i Química” (Granada 1928). El febrer de 1940 és promogut a catedràtic de segona categoria (sobre les set existents) per antiguitat, amb un sou de 18.000 ptes.

És soci de Creu Roja des del 1901. També ho és el seu germà metge Josep, que és elegit (1905) vocal de la Junta directiva i subdirector del magatzem.




Referències

GEM, “Mir Peña, Joan”, volum 11, pàg. 48, Palma 1991.

Revista de Creu Roja

Francesc de Semir Calbetó (Arenys de Mar, 1847 - Barcelona, 21 d'abril de 1919)

Afeccionat al teatre, tècnic superior d’Hisenda i soci de Creu Roja.

Segon fill d’Agustí de Semir Buch i Maria Josepa Calbetó Baralt, és germà d’Agustí i de Maria Assumpció.

Estudia a la Universitat de Barcelona i fa oposicions al cos tècnic superior d’Hisenda, que guanya. Destinat a la Delegació d’Hisenda a Palma, es dóna d’alta (1905) com a soci de número de Creu Roja juntament amb el seu fill Gabriel.

Durant els anys de joventut resideix a Arenys de Mar, on fa d’actor i dirigeix un grup d’afeccionats al teatre que ofereix representacions públiques (1870). Casat amb Àngela Carrós Hansen, és jubila com a Delegat d’Hisenda a Barcelona. Mor a Barcelona als 72 anys.

jueves, 20 de enero de 2011

Antoni Marquès Pons “Toni de Son Arro” (Ferreries, Menorca, 1924 – 2001)

Amo de Son Arro, persona generosa i altruista, regidor de l’Ajuntament, president de Creu Roja a Ferreries i de la Germandat de Donants de Sang de Creu Roja a Ferreries.

Nat a la finca de Sant Josep (Ferreries), és el fill major de Gabriel Marquès Seguí i Magdalena Pons Al•lès, que tenen 6 fills: 3 nois (Antoni, Miquel i Gabriel) i 3 noies (Maria, Margarida i Magdalena). En els primers anys de la dècada dels 40 passen de Sant Josep a Son Arro (Ferreries), una finca més extensa i més productiva. El pare la regeix durant 5 anys. A causa de la seva mort sobtada i prematura, assumeix la gestió de l’explotació agrària la seva vídua, que compta amb el suport del fill major, Antoni, encara menor d’edat.

Casat amb Àgueda Martí, tenen 10 fills, un dels quals mor en edat pupil·lar. Treballa a Son Arro durant prop de 40 anys fins que es retira. Passa aleshores a prestar serveis de xofer i transportista a una empresa de fabricació de mobles. Mentrestant, funda i presideix la Germandat de Donants de Sang de Creu Roja a Ferreries. És, a més, president (1984-88) de Creu Roja a Ferreries fins que Antoni Riudavets Salom accepta de substituir-lo (abril de 1988).

Persona senzilla, generosa i altruista, gaudeix de gran prestigi a la vila. És regidor de l’Ajuntament durant uns anys. Mor el 27 de novembre de 2001, als 77 anys, a causa d’una ràpida malaltia. El dia 8 de desembre de 2010 es posa el seu nom a les noves instal·lacions de l’oficina de Creu Roja i es penja un quadre memorial a la paret principal del local. A l’event hi assisteixen el batlle de Ferreries, Josep Carreres Coll; la regidora de Serveis Socials, Àngela Coll Truyol; el president de Creu Roja a Ferreries, Antoni Riudavets Salom; el president autonòmic i el secretari autonòmic de Creu Roja; la vídua, els fills i filles, nets, les seves germanes Margarida i Magdalena i altres familiars; el president de la Germandat de Donants de Sang de Ferreries i una àmplia representació d’amics i ferreriencs.

miércoles, 19 de enero de 2011

Francesc Jaume Ferrer (Palma, 27 de juny de 1899 – 4 de novembre de 1970)

Prevere i primer rector de la parròquia de Santa Catalina Thomàs, de Palma.

Estudia al Seminari Diocesà de Sant Pere (Mallorca) i per oposició ingressa al col•legi de la Sapiència. Rep l’ordenació sacerdotal el 2 de juny de 1928.

És nomenat (1928) vicari del Sagrat Cor i, posteriorment, de Sant Jaume, de Palma (1931). El 1938 és designat vicari encarregat de la parròquia de Santa Catalina Thomàs, de nova creació, càrrec que compatibilitza durant uns anys amb el de vicari de Sant Jaume. La nova parròquia s’ubica inicialment a la planta baixa del xalé Buades, poc després adquirit per Creu Roja per instal·lar-hi l’hospital. El local destinat a església té accés directe des del carrer a través d’un portal propi que dóna a la via d’Alfons el Magnànim (aleshores, carretera de Sóller) en un espai posteriorment ocupat per la càmera hiperbàrica i avui destinat al servei de farmàcia del centre.

S’encarrega d’iniciar, seguir i impulsar les obres de construcció del nou temple i de les edificacions annexes, que són les primeres que entren en servei. El conjunt s’ubica actualment a la plaça de Santa Pagesa, núm. 5. És nomenat rector de la citada parròquia el 1944, quan l’església es trasllada a l’actual sala d’actes parroquial, mentre continuen les obres de construcció del temple, que s’obre al culte a final dels anys 40 o principi dels 50, encara sense acabar. Compta amb la col·laboració successiva de dos grans vicaris, Bartomeu Ferrer i Pere Joan Llabrés Martorell.

A més de la feina pròpia de la parròquia, fa classes de religió a diversos centres, predica exercicis espirituals i es dedica a la direcció espiritual de religioses i laics. Manté sempre una relació privilegiada amb Creu Roja, les instal·lacions de la qual resten situades dins el terme de la parròquia que dirigeix. Té el costum de participar personalment i presidir sovint les celebracions religioses i les cerimònies de benedicció i inauguració de serveis o vehicles. De complexió gran i forta, s’agrada de donar una mà als picapedrers en la construcció dels murs de càrrega del temple mitjançant la col·locació de grans pedres de marès.

A petició pròpia es jubila als 70 anys, per bé que no deixa l’activitat de predicació i animació religiosa. Mor un any i mig després de jubilar-se i és inhumat al petit cementiri de l’ermita de Valldemossa.

lunes, 17 de enero de 2011

Llorenç Villalonga Pons (Palma, 1 de març de 1897 – 28 de gener de 1980)

Escriptor, metge psiquiatre i col·laborador voluntari de Creu Roja.

Fill de Miquel Villalonga Muntaner i de Joana Pons Marquès, fa el batxillerat a l’Institut Balear, de Palma (1909-1915) i estudia medicina i cirurgia a Múrcia (1918-20), Barcelona (1920-23), Madrid (1923-24) i Saragossa (1924-27), on es llicencia (1927). S’especialitza en psiquiatria a Barcelona (1936).

Instal·lat a Palma, treballa com a metge generalista en una consulta privada (1927), la clínica Peñaranda (1928-33), l’Hospital Provincial (1933-35), l’Hospital Psiquiàtric (1937) i el dispensari i consultori de Creu Roja (1937), del carrer 31 de desembre, on atén les especialitats de psiquiatria i nutrició.

Escriu novel·les tan destacades com “Mort de dama” (1931), “Bearn” (1956 i 1961), “L’hereva de donya Obdúlia” (1964), “Andrea Victrix” (1973) i altres. Les seves obres de teatre més conegudes són “Faust” (1956) i “Els desbarats” (1965), recull de peces costumistes, còmiques, absurdes i de vegades esperpèntiques. Dirigeix la revista “Brisas” (1934-36). Escriu l’article “Mi manifiesto” (1936), en el qual critica els intel·lectuals mallorquins signants del document “Resposta dels mallorquins al missatge dels catalans”.

La seva obra, coherent, clara, nostàlgica i influïda per la literatura francesa, sobretot per Marcel Proust, té gran ressonància i li proporciona prestigi i anomenada. Casat amb Teresa Gelabert, resideix un temps a Binissalem (1937-40). Mor a Palma als 82 anys. El 1981 l'Ajuntament de Palma posà el seu nom a una plaça. El 1984 és proclamat fill il·lustre de Palma.


Referències

GEM, “Villalonga Pons, Llorenç”, v. 17 , pàg. 189-190 , Promomallorca Edicions, Palma 1991.

VIQUIPÈDIA, “Llorenç Villalonga i Pons”, darrera revisió 21-IX-2010.

“Llorenç Villalonga”, Biografia, escriptors.cat.

Josep-Francesc Sureda i Blanes (Palma, 1 de setembre de 1916 – 6 de maig de 1983)

Metge, humanista, pintor afeccionat i col·laborador voluntari de Creu Roja.

Fill de Miquel Sureda i Blanes i de Joana Blanes Viale, estudia medicina i cirurgia a la Universitat de Barcelona, on es llicencia (1940) i s’especialitza en urologia (1942). Es doctora a la Universitat Central de Madrid (1944) i s’especialitza en aparell circulatori (1948) i en medicina interna i endocrinologia i nutrició (1965).

Exerceix la medicina en la seva consulta privada del carrer Baró de Pinopar (Palma), on atén les visites d’una clientela nombrosa i addicta. Col·labora com a voluntari amb l’Hospital de Creu Roja a Palma, del quadre mèdic del qual fa part com a cardiòleg (1957), al costat d’altres 25 especialistes. Participa en la fundació (1961) i és el primer director del centre d’educació especial Mater Misericordiae, de la Congregació de les Germanes Franciscanes Filles de Maria.

Metge eminent, proper al malat i amb capacitat de comunicar-se amb ell i entendre-lo, gaudeix d’una personalitat polifacètica, humanística i sensible. S’agrada d’estudiar i investigar temes de medicina, publicar articles de medicina a revistes especialitzades i llegir prosa, poesia, publicacions d’història, art i arqueologia. Afeccionat a la pintura, fa paisatges rurals, urbans, jardins, marines i natures mortes. Malgrat tot, la medicina absorbeix de ple la seva activitat en els anys 50 i 60.

És acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de les Balears, professor de l’Escola Lul•lística Maioricensis, president del Museu Arqueològic d’Artà, membre del patronat del Museu de Mallorca, membre numerari de la Societat Catalana de Biologia, etc. Rep el premi Blanquerna de la Diputació Provincial de les Balears per la memòria que escriu sobre el projecte d’Hospital Provincial.

Casat (1940) amb Francisca Trujillo Guasp, tenen cinc fills: Joana Maria, Maria Coloma, Maria Francisca, Miquel i Maria Dolors. A causa d’una afecció cardíaca, mor a Palma l’abril de 1983, als 66 anys d’edat.


Referències

GEM, “Sureda Blanes, Josep Francesc”, v. 17, pàg. 61, Promomallorca Edicions, Palma 1991.

Felipe GARÍN ORTIZ DE TARANCO (director), “El pintor José Francisco Sureda y Blanes (1916-1983)”, Fundació Barceló, Palma 1993.

miércoles, 12 de enero de 2011

Junta directiva de Creu Roja a Ciutadella de Menorca (1981)

Constitució: 28-IV-1981


Llorenç Brondo Jover, president
Maria Dolors Salort, presidenta d’honor

Ernest Sanxo, vicepresident
Bartomeu Caules, vocal cap del destacament
Nicolau Brondo Oliver, vocal cap de la Unitat Militar
Miquel Àngel Mir Al·lès, vocal delegat de CRJ
Ignàsia de Loiola Vivó, vocal d’ordre intern
Apol·lònia Benejam, vocal de publicitat
Margalida Taltavull Marquès, secretària.



Font: “Menorca”, 28-IV-1981

martes, 11 de enero de 2011

Junta Directiva de La Veda (Palma) (1928)

Elegida el 5-III-1928



Gabriel Villalonga Olivar, president

Pere Alcover Sureda, vicepresident
Josep Quint Safortesa, tresorer
Pere Cabrer Torres, secretari
Gabriel Vidal Fluxà, bibliotecari





La Almudaina, 6-III-1928, pàg. 7

sábado, 8 de enero de 2011

Junta directiva de l’oficina de Creu Roja a Santa Maria del Camí (Mallorca) (1978)

Pessa de possessió: 10-VII-1978

Joan Josep Macanàs i de la Poza, president

Antònia Llinàs Dolç, vocal
Modesta Martínez Gutiérrez, vocal
Francisca Colombàs Dolç, vocal
Catalina Bibiloni Carrasco, vocal
Maria Fuster Vich, vocal

Festa de la bandereta (Creu Roja)

Des dels darrers anys del segle XIX són moltes les oficines de Creu Roja que recorren a les captes per obtenir fons destinats a sostenir les prestacions gratuïtes que donen, sobretot, en l’àmbit sanitari: dispensaris i consultoris propis, trasllats d’accidentats i malalts greus amb ambulàncies de la institució, adquisició del material mòbil, ajuts a famílies i persones excloses i marginades i prestacions als ferits i damnificats de guerres i catàstrofes naturals.

Les col·lectes es fan al carrer amb l’ajut de voluntaris en dies assenyalats, en els quals la presència de persones al carrer promet bones recaptacions. S’aprofita la celebració de la festa del patró o patrona de la localitat, la celebració d’un esdeveniment popular, com una fira, o una festa tradicional, com la de Sant Miquel (29 de setembre) que posava fi a l’any agrícola.

Maria Barbeito Cerviño (A Corunya, 2 de març de 1880 – 20 de novembre de 1970), escriptora, professora, pedagoga, galleguista, benefactora i fundadora d’institucions benèfiques, concep la idea de crear una festa pròpia, amb nom propi i sistema propi d’incentivació de les aportacions del públic. El 1912 posa en marxa la que anomena “Festa de la flor” per a la capta de fons destinats a la lluita contra la tubercolosi, sobretot la que afecta nois, noies i joves. Crea un esdeveniment consistent en el desplegament als carrers d’A Corunya d’un bon nombre de nois i joves, els quals, provistos de guardioles, demanen diners als transeünts a canvi d’una flor. El 1914 la reina Victòria Eugènia dóna el seu suport a la iniciativa. La "festa de la flor", sota el patronatge de la Junta de la Lluita Antituberculosa, que adopta com a emblema la creu de Lorena, s'estén per les principals ciutats del país. Un dels primers dies del mes de maig de 1928 té lloc a Palma una "festa de la flor", amb presència de les principals autoritats. El 16 de juny de 1949, dia del Corpus, en té lloc una altra de la seva seqüència anual.

Creu Roja Espanyola treballa paral·lelament en una direcció similar i decideix crear la que d’aleshores ençà s’anomena “Festa de la bandereta”. En comptes d’una flor es lliura als donants una petita reproducció en paper de la bandera de la institució (bandereta), que s’enganxa a una agulla que es pot fixar a la solapa o perxera. El 1915 tenen lloc vàries celebracions de la nova diada o festa.

La identificació de la jornada amb un nom simpàtic, la seva associació a una finalitat noble i l’espectacularitat visual del desplegament de les persones voluntàries abillades amb uniformes de la institució, provoca una bona resposta del públic i dels mitjans de comunicació.

Consta que a Barcelona el 13 de maig de 1915 té lloc la primera festa de la bandereta de la ciutat. En aquest cas la col·lecta es destina a l’atenció dels ferits de la guerra del Marroc i de la Primera Guerra Mundial.

El 1937 l’Assemblea Suprema de Creu Roja Espanyola de la zona nacional mana a totes les oficines de l’entitat que, amb motiu del dia de la Puríssima (8 de desembre), celebrin la festa de la bandereta. A Palma la jornada s’inicia amb una missa a l’església de les Tereses (La Rambla), que és oficiada per Mn. Mateu Canet Coll, capellà de l’ambulància de la casa. La recaptació aconseguida a Mallorca suma 13.585,60 ptes. La segona diada de la bandereta té lloc el 25 de juliol de 1938.

Junta dirctiva de Creu Roja a Ciutadella de Menorca (1968)

Presa de possessió: 31-X-1968

Nicolau Brondo Oliver, president
Dolors de Salord i d’Olives, presidenta d’honor

Ernest Sanxo Juaneda, vicepresident
Bartomeu Caules Anglada, comptador
Cristòfol Moll Reus, tresorer
Rafaela-Teresa Adrián Gener, secretària

Carolina de Salord i d’Olives, vocal
Maria del Carme Ruiz Morales, vocal
Ignàcia Vivó Pons, vocal
Maria Domingo Serra, vocal
Josep M. d’Olivar Canet, vocal
Doménec Marquès Gomila, vocal
Antoni Camps Bosch, vocal

jueves, 6 de enero de 2011

Guillem d'Olives Pons (Maó, Menorca, 14 de febrer de 1927 - 19 d'agost de 2002)

Advocat, empresari, polític, expert en art, soci i voluntari de Creu Roja.

Estudia el batxillerat a l'Institut Nacional d'Ensenyament Mitjà de Maó i cursa la carrera de dret en l'antiga Facultat de Dret de San Bernardo a Madrid.

És president del consell d'administració d'Editorial Menorca, editora del "Diari Menorca”, president de la Cooperativa Agropecuària, director de “Revista de Menorca”, de temes monogràfics insulars, i professor de l'Escola de Turisme de Menorca. També és president de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó (1965-1981), vocal del consell d’administració i vicepresident de Caixa de Balears “Sa Nostra” i president de l’oficina local de Creu Roja a Maó (1975-77). Esporàdicament publica articles d’opinió al "Diari Menorca” i a "Revista de Menorca".

Gràcies a la seva intervenció es recupera i restaura l’antic edifici de la capella de Sant Antoni Abat, de Maó, avui convertida en sala de cultura de Caixa de les Balears “Sa Nostra”. També evita (1977) la desaparició del retaule barroc de Sant Antoni Abat, del 1748, d’autor anònim, que ocupa la paret frontal de la citada capella. Restaurat, es conserva en el Museu de Menorca. La pintura de la pradel·la central representa la llegenda de la intervenció de Sant Antoni Abat (o Abbas) a la conquesta de Menorca per Alfons III el 1287. Expert en pintura, reuneix una interessant col·lecció d’obres d’art i antiguitats. És acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando.

Com a polític, és regidor, tinent de batlle i batlle en funcions de l’ajuntament de Maó. A les eleccions generals de 1977 és elegit senador per Menorca a les llistes de la UCD.

Casat amb la sevillana Maria Dolores Olivares D’Ángelo, tenen quatre fills. Persona de tarannà obert, dialogant i conciliador, s’agrada de propiciar l’entesa i la concòrdia en el seu entorn i en les institucions que regeix. És cavaller del Sant Sepulcre. Mor a Maó el 2002, als 75 anys. Proclamat a títol pòstum soci d’honor de l’Ateneu, un dels premis d’aquesta institució duu el seu nom.

Miquel Bosch Flexas (Santa Catalina, Palma, 24 de febrer de 1940)

Capità mercant, oficial de l’Armada, voluntari i directiu de Creu Roja.

Neix a la casa assenyalada amb el número 162 (ara 74) del carrer de Sant Magí (abans carrer Gran), de Santa Catalina (Palma). És el segon fill de Pere Joan Bosch Castelló “Perejoan”, que era voluntari de l’oficina de Creu Roja a Santa Catalina, i de Rosa Flexas Balaguer. La seva mare és de la família Flexas del molí d’en Garleta (Es Jonquet). Té quatre germans: Maties, Jerònima, Pere i Jaume.

Estudia (1948-1956) a l’Institut “Ramon Llull”, de Palma, on fa el curs preparatori amb el mestre santamarier Antoni Salvà, l’ingrés, el batxillerat elemental i el batxillerat superior. El seu curs és un viver de professionals brillants, com Bartomeu Balaguer Barceló, Bernat Balaguer Monterrubio, Miquel Pocoví Juan, Jordi Cerdó Barceló, Joan Oliver Bauzà, Xavier López-Pinto Ruiz, Ignasi Sanguino Vidal, Josep Santaner Garau, Felip Mora Juaneda i molts d’altres. Tot seguit, amb 16 anys, es matricula (1956) a l’Escola Nàutica, de Palma, on obté (1958) el títol d’agregat de nàutica. Fa dos anys de pràctiques a la motonau “Cala Blanca”, de Naviera Mallorquina, del grup Salas, i s’examina de pilot a Barcelona (11-VI-1962).

Ja titulat, treballa a Naviera Mallorquina com a primer oficial, on s’encarrega del comandament de la motonau amb casc d’acer “Cala Blanca”, destinat a la línia de Civitavecchia, Gènova, Livorno, Barcelona, València, Màlaga, Oporto i Leixoes. S’embarca, després, com a capità del iot anglès “Tindor” amb el qual recorre (entre maig i octubre de 1963) la Costa Blava, Montecarlo i La Riviera. A continuació presta serveis a la Naviera Cofruna, de València, amb la qual navega fins a la regió dels Grans Llacs i al port de Duluth (Llac superior). Ho fa com a capità amb comandament amb el vaixell “Torres de Cuarte”, de passatgers i càrrega, de 5 mil tones. Passa a Naviera Ason com a capità del “Juanita Chacartegui”, de càrrega. El 10 d’abril de 1968 s’examina a Madrid i passa a capità de la marina mercant. S’embarca en el vapor “Alcacer” amb el qual fa viatges a la línia València, Alemanya R.F. y Mar Bàltica (Suècia, Dinamarca, Finlàndia, Polònia i Alemanya de l’Est).

El 14 de febrer de 1970 ingressa per oposició a l’Armada com a alferes de navili. Embarca a la corbeta “Diana” i serveix en el petrolier “Teide” i el calador CR-1. Com a comandant duu la patrullera de vigilància de pesca V-21 i el pescamines “Ulla”. El 1981 és nomenat segon comandant de la Base Naval de Sóller, càrrec que manté fins al 1987, llevat d’un període de 6 mesos (1986-87) que passa embarcat com a ajudant de marina de Santurce (Bilbao). El 1987 és nomenat comandant de la Base Naval de Sóller, on resta fins que passa a la situació de reserva (2005). El 1988 ascendeix a capità de corbeta i el 1992 a capità de fragata. Durant els anys de servei a l’Armada és guardonat amb la creu, l’encomanda i la placa de Sant Hermenegild, la creu i la placa del Mèrit Naval i la creu del Mèrit Aeronàutic.

Voluntari de Creu Roja de l’oficina de Sóller des del 1992, en agraïment pels seus serveis durant molts d’anys com a patró de l’embarcació de salvament marítim “Verge de Lluc”, de Creu Roja, és distingit amb la medalla de bronze (1994) i la de plata (8 de desembre de 2004). El gener de 2006 és designat president de Creu Roja a Sóller.

És afeccionat a pescar, jugar a tenis, llegir i reunir-se amb els amics. De jove practicà el submarinisme. El 1964 es casa amb Àngela Gómez Llases, néta de Blai Llases Bonet, patró d’altura de la marina mercant, que féu molts viatges a vela a les Antilles. Tenen dos fills, Pere Joan i Rosa Anna, i dos nets, Miquel i Pere. El 2006 el Govern de les Illes Balears li atorga el Premi Ramon Llull.

miércoles, 5 de enero de 2011

Comissió de Creu Roja de la Mar a Portocristo (1979)

Ramon Servera Amer, president

Gesina Elisabeth Mertens, vicepresidenta

Sebastià Perelló Bonet, tresorer
Joan Bonet, secretari
Bartomeu Rosselló Ramonell, metge

Marc Caldentey, vocal
Bernat Galmès, vocal
Joan Brunet, vocal
Gabriel Gomila Servera, vocal
Gabriel Gibanell Perelló, vocal


Nota: la sessió constitutiva va tenir lloc el 6-VI-1979
a l’Hotel Perelló, de Portocristo (Manacor, Mallorca, Illes Balears)

martes, 4 de enero de 2011

Gabriel Roig Amengual (s'Arenal, Palma, Mallorca, 28 de maig de 1959)

Fill de Francesc Roig, titular d’una empresa dedicada a trencar pedra, fer picadís i transportar materials de construcció, i de Catalina Amengual, és el segon fill del matrimoni. El germà major, Pere (S’Arenal, 1949), 10 anys més gran que ell, mor (1969) als 20 anys.

Estudia a l’Escola Graduada Mixta de Llucmajor durant dos cursos i, després, al col•legi de Sant Bonaventura (Llucmajor), de les Germanes Franciscanes. Acabat (1976) el batxillerat elemental, estudia (1976-79) tres cursos de comptabilitat a l’Acadèmia Cots, del carrer de Sant Feliu (Palma), i fa les pràctiques a l’empresa “Hijos de Francisco Arguimbau”. El febrer de 1979 s’incorpora al servei militar com a voluntari de sanitat. Destinat a les oficines, obté la llicència el 31 d’octubre de 1980.

Abans de fer el servei militar treballa com administratiu a l’empresa de joieria Gregory, on fa feina a les tardes durant els mesos del servei militar. Allà es familiaritza amb el maneig d’una màquina comptable Olivetti de lector magnètic. Durant el servei militar està a les ordres del capità d’oficines militars Tomàs Navarro Suau, que alhora és cap d’administració de l’oficina provincial de Creu Roja a Palma. Per mediació seva entra en comunicació amb el president provincial de Creu Roja, Ferran Villalonga Trullolls, amb qui s’entrevista. Arriben a un acord i el primer de novembre de 1980 és alta a Creu Roja com a auxiliar administratiu. El 1982 és nomenat vocal de la junta directiva amb el càrrec de tresorer.

Com a empleat de Creu Roja assumeix, en una primera etapa, tasques administratives, que ha de compatibilitzar amb feines d’organització de la festa anual de la bandereta i altres encàrrecs de Maria Bordoy Vidal. L’adqusició (1984) d’un ordinador Nixdorf i la baixa com a comptable de Jordi Reus, que s’incorpora a la plantilla del Banc Comercial Transatlàntic, li permeten, en una segona etapa, assumir les tasques administratives del Banc de Sang i les funcions de la gestió informàtica, mentre Joan Batle s’encarrega del control de l’oficina provincial, per bé que ambdós col•laboren en totes les tasques d’administració i comptabilitat que tenen al seu càrrec.

La tercera etapa es dóna marcada per l’arribada (1992) del nou secretari provincial, Juan Carlos González. El seu tarannà ordenat els permet treballar amb major comoditat i més eficiència que en l’etapa anterior. Sota la direcció del secretari, s’encarrega de les tasques informàtiques i de supervisar i mantenir al dia la comptabilitat de les onze oficines locals, a les quals visita una vegada cada mes. En aquesta etapa combina les tasques administratives amb la realització d’algunes accions de caire social, com la gestió de l’acollida de 21 vietnamites que arriben com a refugiats, el seu allotjament a una casa del carrer del Marquès de la Sènia i el seguiment corresponent. També realitza tasques de cerca i localització de persones i altres encàrrecs. Val a dir que la gestió de les tasques informàtiques, la manté fins que el 1999 s’incorpora a la plantilla de la casa Jaume Damians Gelabert.

La quarta etapa s’inicia el gener de 2001, quan passa a l’hospital com a cap d’administració i apoderat, en substitució de Diego López Ferragut, que havia causat baixa. Quatre anys més tard, l’abril de 2005, és nomenat director gerent de l’hospital en substitució de Gabriel Uguet Adrover, que havia demanat la baixa per treballar a una empresa hospitalària. Sota la seva direcció, l’hospital construeix un nou bloc quirúrgic, que és inaugurat amb assistència de la consellera de sanitat, Aina Castillo, la directora nacional dels hospitals de Creu Roja, Carmen Martín, i el president autonòmic de les Balears, el dia 13 de març de 2007.

Casat (1982) amb Plàcida Perelló, tenen una filla, Caterina (s’Arenal, 1987). Viuen a s’Arenal a la casa on va néixer i té una casa que empra com a lloc d’esbarjo a Ses Cadenes, on visqué durant 14 anys (1969-1982), dels 10 als 24 anys. És el lloc dels seus records de joventut i on té els millors amics.

La família del pare és originària de Llucmajor, on és coneguda pel malnom “Garbes”. La família de la mare, originària de Ses Cadenes, és una de les tres famílies de la localitat: “Paparrina”, “Maonès” i “Moló”. La seva àvia materna, Catalina Capellà Campins “Paparrina”, va ser una dona forta, d’empenta i feinera, que en els anys durs de la postguerra (40 i primers 50) regí una acreditada i reconeguda botiga de queviures frescos, mentre feia alhora les feines de mestressa de casa d’una família amb dos fills i dues filles.

Pilar Montaner Maturana (Palma, 13 d'abril de 1876 - Valldemossa, Mallorca, 23 de setembre de 1961)

Pintora. Filla de Jaume de Montaner Vega-Verdugo, aristòcrata i marí de guerra, i d’Elvira Maturana, uruguaiana, als 14 anys resta orfe de la mare, en morir aquesta a Madrid el 13 de juny de 1890. Aleshores es trasllada a Madrid, on estudia dibuix al taller d’Emilio Ordóñez. Als 18 anys torna a Palma i als 20 se casa (19-X-1896) amb Joan Sureda Bimet, que li obre les portes del món artístic i cultural del moment. Casada, estudia pintura amb Ricard Anckermann i Antoni Ribas. Entre 1902 i 1904 fa una estada a Madrid, on rep classes de Joaquim Sorolla. També assisteix a les classes de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. El 1906 amb Antoni Gelabert viatja a Madrid per fer còpies de pintors clàssics al Museu del Prado.

El 1910, animada pel pintor Eliseu Meifrén, fa la primera exposició individual, que presenta a Palma, a l’antic local del Cercle de Belles Arts, situat al costat del teatre Líric, en un edifici avui derruït que ocupava part del solar actual de l’Hort del Rei. Després, exposa a Barcelona (1917), Madrid (1918), Marsella, Barcelona (1921), Buenos Aires (1928) i Palma (1931). És guardonada a Madrid (1906), Marsella (1907), Barcelona (1911) i Palma (1957). La seva pintura és reconeguda per la crítica i el públic. Fa part del grup fundador de l’Associació d’Artistes Pintors (1910) al costat d’Antoni Gelabert.

La temàtica que tracta és variada, per bé que mostra preferència per les composicions de figura, el retrat i el paisatge. L’estil evoluciona des d’un realisme detallat vers un modernisme influït per Joaquim Mir i Rusiñol i, sobretot, per Eliseu Meifrén a partir del anys que aquest resideix a Valldemossa (1907-10) i és director de l’Escola de Belles Arts de Palma. Pinta personatges populars, com “Madò Calafata” (1899), escenes populars (”Esperant els nuvis”), festes (“Festa pagesa del s. XVIII”), escenes camperoles (“La verema”), jocs de nins (“La baldufa”), temes urbans (“La seu a l’hora daurada”), ametllers en flor (“Ametllers”), molins, els seus fills, les dides (“Les dides”), les mainaderes i les oliveres que tant fascinen Ruben Dario. També pinta retrats dels seus hostes i dels seus amics, com Ruben Dario (1913-14), Unamuno (1916), Gabriel Alomar (1917), Miquel Costa i Llobera, Llorenç Riber, Eugeni d’Ors i d’altres. Es relaciona amb Joaquim Sorolla, l’arxiduc Lluís Salvador, Antoni Maura, Azorín, Santiago Rusiñol, Joaquim Mir, Màrius Verdaguer, John Singer Sargent, Miquel Unamuno, Gabriel Alomar, Jorge Luis Borges, Eliseu Meifrén, etc.

La situació econòmica de la família es debilita durant els anys 20 a causa de la mala administració i d’un tren de vida superior al sostenible. El 1931 és embargat el Palau del rei Sanç, que aquest monarca féu construir el 1321 per al seu fill Martí, malalt dels pulmons. Era la vivenda que ocupaven durant les estades a Valldemossa. Mare de 14 fills, dels quals 11 superen l’edat pupil•lar, a partir d’aleshores veu com la mort se n’enduu alguns d’ells: Jacobo (1935), Felip (1937), Pazzis (1939), Margalida (1949), Joan (1955), etc. El marit mor a Valldemossa el 28 d’abril de 1947. El trasbals interromp per sempre el retrat que fa de Lluís Ripoll Arbós. Malgrat els problemes econòmics i familiars, no deixa de pintar. Davant les dificultats mostra un esperit fort i resistent, a pesar de les aparences de feblesa. Manté l’estabilitat de la llar per sobre dels estirabots masclistes del marit i els desequilibris que l’acompanyen en els darrers anys de la vida.

Mor a Valldemossa el 1961, als 85 anys d’edat. El Cercle de Belles Arts li dedica dues exposicions antològiques (1961 i 1976), la Fundació Barceló mostra (1995) una exposició retrospectiva de l’obra i edita un catàleg i l’Arxiu de Can Bordils (Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Palma) ofereix (2010-2011) una mostra del seu llegat i presenta el llibre “Memòries de Pilar Montaner”. Un carrer de Palma i un de Valldemossa duen el seu nom.


Bibliografia

Catalina ESCARRER BAUZÀ, “Pilar Montaner Maturana”, ‘Diccionari biogràfic de dones (on line)’, 2011.

Gabriel CARRIÓ, "L'entorn de Pilar Montaner", Suplement de cultura, 'Diari de Balears', Palma 8-I-2011.

Isabel PEÑARRUBIA MARQUÈS, “Pilar Montaner Maturana”, Ajuntament de Palma, Palma 2006.

Margalida TUR CATALÀ, “Muntaner Maturana, Pilar”, ‘Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears’, v. 3, pàg. 281-287, Palma 1996.

FUNDACIÓ BARCELÓ, Catàleg de l’exposició rememorativa “Pilar Montaner (1876-1961)”, Palma 1995.

Antònia SASTRE PALLICER i Carme BOSCH JUAN, “Muntaner Maturana, Pilar”, ‘Gran Enciclopèdia de Mallorca’, v. 11, pàg. 119-120, Palma 1993.

Bru MOREY COLOM, “Donya Pilar Montaner”, ‘El Día del Mundo’, 27-XI-1993, pàg. 11, Palma 1993.

Miquel SARMIENTO, “Pilar Montaner”, ‘La Última Hora’, pàg. 3, 14-IV-1910, Palma 1910.




Pilar Montaner Maturana




Obras


Pilar Montaner Maturana, "Ametllers florits", oli/tela, 1935 ca.



lunes, 3 de enero de 2011

Ricardo Burguete Lana (Saragossa, 3 de febrer de 1871 - València, 18 de març de 1937)

Militar, acadèmic, escriptor, soci i voluntari de Creu Roja.

Estudia a Saragossa i als 14 anys ingressa (1885) a l’Acadèmia General Militar (Saragossa). Amb la graduació de tinent d’infanteria intervé a la campanya de Melilla de 1893. Participa a les guerra de Cuba i pels seus mèrits es distingit amb la creu laureada de San Fernando i l’ascens a capità. Destinat a Filipines és ferit en acció i ascendit a comandant per mèrits de guerra. Posteriorment és ascendit a tinent coronel per antiguitat. Participa a la campanya de Melilla de 1909-1910 i és ascendit a coronel pel seu comportament en el combat de Beni-buifur.

Amb el grau de general de divisió és nomenat alt comissari al Marroc i cap de l’exèrcit d’Àfrica. Com a tinent general ocupa les capitanies generals de Burgos i Madrid. Tot seguit és nomenat (1928) director de la Guàrdia Civil i, després, president del Consell Suprem de Guerra i Marina.

És dóna d’alta com a soci de Creu Roja el 28 de gener de 1897, als 25 anys, i ho és tota la vida. Entre juliol de 1900 i juny de 1901 és soci de Creu Roja a Palma. Causa baixa el 6 de juny de 1901, en ser destinat a Barcelona. El 1933, a petició pròpia, és nomenat president nacional de Creu Roja Espanyola. Essent president nacional viatja a Palma i s’allotja a l’Hotel Almudaina, on es troba malament. Tracta de comunicar-se per telèfon amb l’oficina principal de Creu Roja a Palma, però no ho aconsegueix. Aleshores es comunica amb l’oficina de Santa Catalina, que li envia de seguida un metge perquè l’atengui. Poc després el visiten el president i el secretari de l’oficina de Santa Catalina, que són informats del caràcter lleu i transitori de la indisposició. El dia següent rep la visita de Manuel Cirer Arbona i Antoni Bernat Jaume, president i secretari de l’oficina de Creu Roja a Palma. Cessa en el càrrec de president nacional de Creu Roja Espanyola (1936) arran de l’inici de la guerra civil.

Estudiós de la història, escriu les seves memòries (actuacions a Cuba i Filipines), “Hágase Ejército” (2 volums), “Nuevos métodos de combate” i altres obres. Deixa inèdita la seva obra "Historia de Cataluña". És designat acadèmic de número de la Reial Acadèmia de la Història. Fidel a la República, es trasllada a València, on mor als 66 anys d’edat.