lunes, 19 de diciembre de 2011

Acte Institucional de Reconeixement de la Labor del Voluntariat de Creu Roja a les Illes Balears

• Digníssimes autoritats
• Vicepresidents de Creu Roja
• Voluntaris i voluntàries
• Amics i amigues

Un any més ens tornem a reunir aquí per retre un sentit homenatge a tots i cada un dels voluntaris i voluntàries de Creu Roja a les Illes Balears.

Es per a mi un honor i un motiu de gran satisfacció estar al capdavant d’una institució formada per persones de tan bons principis, valentes, compromeses i treballadores. El voluntariat de Creu Roja és un exemple, acreditat per 140 anys d’història, de lliurament a la causa de la solidaritat en uns temps difícils en els quals l’individualisme, la deshumanització i l’absència de valors sembla planar per sobre de totes les coses.

Ho hem escoltat al llarg d’aquesta tarda: la crisi econòmica continua fent mal a les persones més vulnerables. Són ben presents les situacions de marginació, desigualtat, injustícia i desempara, conseqüència en molts de casos de la soledat, la ignorància, la injustícia i la pobresa.

Des de Creu Roja, seguirem entestats a treballar en positiu i des de la confiança i seguretat que ens dóna comptar amb el suport del nostre voluntariat, dels nostres socis, dels nostres col•laboradors, del nostre personal laboral, de les entitats públiques i privades i de la població de les illes, per dur l’esperança i l’ànim necessari a les persones més vulnerables i necessitades a fi de trobar amb elles solucions justes, suficients i duradores als problemes que amenacen la seva autonomia, benestar i dignitat.

Esteu tots convidats a participar en aquesta iniciativa. Tinc el convenciment que sumant els nostres esforços i el nostre treball en equip, aconseguirem prevenir en molts de casos i alleugerir el sofriment de moltes persones.

Aquesta labor, la realitzarem atenent, sobre tot, les persones, aplicant l’estil que marquen els nostres principis fonamentals, tenint cura de la diversitat i la no discriminació i aplicant els criteris de transparència en la gestió i d’ús eficient dels recursos.

Avui és dia de celebració i reconeixement. És per això que vull felicitar molt sincerament totes les persones i entitats reconegudes i guardonades enguany, a les quals agraesc cordialment la seva col•laboració. També vull felicitar totes les persones, entitats privades i administracions públiques que han dedicat a aquesta institució temps, recursos, esforços i compromís. Vull unir-me a la felicitació col•lectiva a tot el voluntariat de les Balears en l’Any Europeu del Voluntariat i ho vull fer com a president de Creu Roja a les Balears, però, també, com a voluntari que continua, malgrat els temps i les circumstàncies, vivint i sentit el voluntariat com un element transformador de la societat i promotor de la justícia i el benestar social.

Moltes gràcies i Bon Nadal

Can Domenge, Palma, 16 de desembre de 2011

sábado, 17 de diciembre de 2011

Joan Vallcaneras Elías (Sóller 1917 - Palma 1995)

Tècnic de laboratori, directiu d’empresa i voluntari de Creu Roja. Treballa als Laboratoris Fortuny, de Palma, empresa de la qual arriba a ser el subdirector.

El 1934 es dóna d’alta com a voluntari de l’assemblea, de la qual és vicepresident (1954-1960) i president (1960-1985). Impulsa i incrementa la prestació de serveis de l’entitat en els àmbits sanitari, transport de malalts i ferits i de socors. Sota el seu mandat, s’amplia la seu social amb l’adquisició (1981) de Can Coixí. Compta amb el suport del vicepresident Antoni Garau Gomis i de la tresorera Maria Vázquez Pulgarin. En atenció als serveis prestats a l’entitat durant més de 50 anys, és guardonat (1975) amb la placa de segona classe. El Ministeri li concedeixen la medalla de Beneficència.

Salvador Elías Capellas (Barcelona, 1870 c. - Sóller, 21 d'abril de 1940)

Professor, comerciant, voluntari i directiu de Creu Roja. És director de l’Acadèmia Mercantil de Sóller, dependent de la societat d’ajudes mútues “Defensora Sollerica”. És titular d’una perfumeria, ubicada al carrer Lluna, núm. 27 (Sóller).

Com a voluntari de Creu Roja, després d’ocupar diversos càrrecs directius, és president de l’assemblea local des del 1913 al 1931. El 1918 instal·la a la seu social un dispensari.

Jeroni Estades Llabrés (Sóller 1860 - Madrid 1932)

Empresari, polític i soci de Creu Roja. És el cap del partit conservador a Sóller (1900-1905). En el període 1905-1913 és diputat provincial i, posteriorment, diputat a Corts (1914). Cofundador (1912) de la companyia Ferrocarril de Sóller S.A., n’és el director gerent. Sota el seu impuls s’inaugura el tramvia Sóller-Port de Sóller (1913) i l’electrificació de la línia del tren (1929). Com a soci de Creu Roja és nomenat vicepresident de la comissió local (2-IX-1906).

Sebastià Ameller Garriga (Alaior, Menorca, 1960)

Empresari del comerç, col·laborador de la Cope, voluntari i directiu de Creu Roja. Fill de Pere Ameller i Milagros Garriga, té 3 germanes menors. Estudia al col·legi La Salle d’Alaior ensenyança bàsica i aprèn tècniques d’administració i comptabilitat. Als 15 anys es posa a treballar en el serveis d’administració i control de la fàbrica de sabates Gomila Melià (Alaior), on presta el seus serveis durant 13 anys.

Als 22 anys adquireix (1988) la propietat d’un negoci de distribució i venda de records i objectes de regal. Ha estat regidor de l’ajuntament d’Alaior durant dos mandats (1991-1995 i 1999-2003). Es presenta a les eleccions municipals a les llistes del PP, la segona vegada com a cap de llista. Ha fet part de la Junta directiva del Centre Cultural d’Alaior sota la presidència d’Onofre Pons Quintana, germà de Santiago Pons Quintana. Ha estat membre de la junta directiva de l’APA del col·legi La Salle, d’Alaior.

És col·laborador de la Cope, on ha presentat durant 11 anys un programa de música i cançons del moment, amb gran èxit d’audiència. Ha fet de DJ a la discoteca del Casino CC3. És president de l’assemblea local de Creu Roja a Alaior des del 2007 i vicepresident (2009-2011) de l’assemblea de Maó.

Afeccionat a la música, al cinema d’acció i d'aventures i a la natació, és pare de tres fills (Pere, Jesús i Sebastià) i una filla (Milagros). Ha tingut acollit a casa seva un noi saharià durant tres anys, mentre ha cursat l’ESO i el grau mitjà.

Bernat Pomar i Pomar (Palma, 15 de juny de 1932 - 15 de desembre de 2011)

Músic instrumentista, violinista, compositor, concertista i pedagog.

Nat a Palma, estudia al Conservatori Professional de Música i Dansa de les Balears i s’especialitza en violí amb Ignasi Pinya Tarongí.

Fa part com a violinista de l’Orquestra Simfònica de Mallorca i de l’Orquestra Ciutat de Palma. Com a pedagog funda (1993) i dirigeix una escola de violí per a infants de 3 i més anys, ubicada al carrer Provença (Palma), on aplica el mètode d’aprenentatge “El meu violí”, creat per ell i basat en dibuixos d’animals i icones, que és utilitzat a diferents escoles de les Balears, Catalunya i València.

Com a compositor crea obres per a violí solista, orquestra de cambra i orquestra simfònica, que han estrenat l'Orquestra Simfònica de les Illes Balears, la Camerata Sa Nostra, els violinistes Jaime de la Jara, Francesc Garcia Fullana i altres. Entre les seves composicions destaquen "Danses de Mallorca", "Copeo de muntanya", "Al call de Girona" (1991), "Danses per a violí i orquestra I, II, III i IV" (1993), "Aquarius" (1998), "Dansa de bolero mallorquí", "Israel" (2000), "Cant a la tolerància" i "Cant trist per a la mort d’un bou", himne antitaurí. També composa cançons pop, com "Everiday is Sunday in Mallorca" i "Paraíso de amor". Aquesta darrera va fer part del repertori habitual del grup "Los Javaloyas".

Publica “El meu violí” (1994) i “El meu violoncel” (1996).

Pare de dues filles i un fill (Catherine, Joana Maria i Jaume), és singularitza com a persona plena de vitalitat, humanitat, saviesa i tolerància. Dedica la seva vida a la música i sent gran afecció per la pintura. Entre els seus deixebles es compten Xavier Pericàs, professor de l’Irineu Segarra i de l’escolania de Lluc, i el violinista Francesc Garcia Fullana.

El 2005 rep el premi Ramon Llull, del Govern, i el 2007 el premi Jaume II, del Consell Insular de Mallorca. El 2005 se li dedica un concert d’homenatge a l’Auditòrium (Palma) i el gener de 2012 es fa un concert dedicat a la seva memòria a l’església de Sant Marçal (Marratxí). Des del 2013 un carrer de Palma duu el seu nom.




Bernat Pomar i Pomar, 2005 ca.

domingo, 30 de octubre de 2011

Antoni Montcada i Cànaves de Mossa ( ? 1886 - Palma, 6 de juliol de 1954)

Advocat, polític i directiu de Creu Roja.

És advocat i exerceix lliurament la professió amb despatx obert al carrer de les Tereses, núm. 11 (Palma). És diputat provincial pel partit conservador i cònsol del Perú a Palma.

Se casa amb Maria Ripoll Fargas, germana de Catalina, esposa del metge Gaspar Reynés Font. Com a soci i voluntari de Creu Roja, és elegit secretari provincial. Ocupa el càrrec durant quatre anys (1920-1924). La família Cànaves de Mossa va tenir la propietat (XVI-XIX) de la possessió de Mossa (Escorca).

Margalida Rosselló Alenyà (Palma 1883 c. - 27 de juliol de 1962)

És la filla menor d’Alexandre Rosselló Pastors i Margalida Alenyà Ginard. Germana de Maria i Catalina, resta sense mare en morir aquesta de part (1886). Es trasllada a viure a Madrid amb el pare, quan és elegit diputat (1901). Estudia a Palma i a Madrid.

És sòcia i voluntària de Creu Roja i vicepresidenta de la comissió provincial (1933-36) durant el mandat de Manel Cirer Arbona. En dimitir aquest, li corresponen les funcions de presidenta accidental fins que pren possessió el nou president provincial, Emili Pou Magraner. Durant aquest interregne (novembre 1935 – gener 1936) presideix i dirigeix la sessió de la junta directiva del 28 de desembre de 1935.

Casada (1905 c.) amb l’advocat Antoni Pou Reus (Palma 1881-1934), tenen diversos fills i filles. El marit, polític liberal i reformista, és regidor (1909 i 1911) i batle de Palma (1912-13), senador (1923) i governador civil de les Balears arran de la proclamació de la II República (1931). Afeccionat a la navegació esportiva, és president del Club de Regates. Resta vídua (1934) durant el seu mandat com a vicepresidenta, fet que no impedeix que continuï en el càrrec.

Josep Sureda Massanet (Artà 1872 - Palma, 16 de gener de 1944)

Metge, acadèmic, voluntari i directiu de Creu Roja.

Estudia medicina a la Universitat de Barcelona, on es llicencia (1894) i s’especialitza en ginecologia i obstetrícia. El 1909 obre al carrer Samaritana un dispensari benèfic per atendre malalts sense recursos i el 1912 passa a prestar serveis al consultori de Creu Roja a Palma. El 1915 la comissió provincial el felicita per la rellevància dels seus serveis. El 1919 és guardonat amb la medalla de plata de la institució. Fa part (1920-1924) com a vicepresident tercer de la comissió provincial durant el mandat del president Damià Serra Sanjuan. En cessar en el càrrec, continua prestant serveis en el consultori de La Rambla. Fa part del quadre mèdic de Creu Roja del 1930.

És president (1915-1916) del col·legi de metges de les Balears. El 1919 és elegit acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Palma. Té el domicili i la consulta particular al carrer Danús, núm. 2, de Palma. El 1928 dirigeix una una clínica privada pròpia ubicada a l’esplanada de Santa Catalina (“Anuaruio Balear 1928”, pàg. 149). Publica diversos assatjos sobre temes mèdics, com “Lucha contra la tuberculosis” (1909), i temes culturals (“El deber de la cultura”, 1910),. Col•labora habitualment a la “Revista Balear de Ciències Mèdiques”.

Maria Antònia Villalonga Coll (Palma 1914 c. - 15 d'agost de 1994)

Propietària, rendista, infermera titulada, voluntària i directiva de Creu Roja. Filla de Gabriel Villalonga Olivar i Maria del Carme Elionor Coll Fuster, té un germà, Josep, advocat, casat (1939) amb Concepció Crespo Descatlar, que mor jove, i dues germanes: Carme, que mor el 1938 a sa Vileta (Palma) als 18 anys, i Elionor “Noreta”, que ingressa a la congregació de les Adoratius.

Fa els dos cursos d’infermera auxiliar de Creu Roja amb qualificacions excel•lents i es titula el 1938. Li correspon el braçal núm. 279. El març de 1938 passa a prestar serveis a l’hospital militar. El 28 de maig de 1938 és nomenada cap d’infermeres de Creu Roja. Treballa a l’hospital militar fins al juny de 1939 i l’octubre de 1939 s’hi reincorpora. És professora auxiliar de l’escola d’infermeres voluntàries de Creu Roja.

Fa part de la junta directiva de l’hospital constituïda el 1953 i del comitè provincial des de final dels anys 40. El 1969 és designada presidenta d’honor de l’assemblea provincial en substitució d’Ana Bucher Bodmer, quan trasllada el domicili a Bilbao (País Basc). Ocupa la presidència d’honor fins que se suprimeix el 1984, tot donant suport al president provincial. Resta al comitè com a vocal fins que acaba el mandat del president Fernando Villalonga Truyols (22-XI-1986). Per herència del seu pare obté la propietat de Son Grua, la finca dels Villalonga-Aguirre a Pollença.

Maria Antònia Villalonga Safortesa (Palma 1860 c. - 4 de gener de 1947)

Mare de família, sòcia i voluntària de Creu Roja. Filla de Marià Villalonga Togores (1810-1868), marquès de Can Desbrull, i de Catalina Safortesa Togores (1833-1912), la Gran Cristiana, té quatre germans.

Sòcia i voluntària de Creu Roja, és elegida presidenta de la junta provincial de l’associació de les Dames Infermeres de la Creu Roja. El 1924, en entrar en vigor els nous estatuts i crear-se el càrrec de presidenta d’honor és designada presidenta d’honor de l’assemblea provincial i presidenta de la junta d’assistències, de la qual fa part la seva filla Catalina en representació de les infermeres. Ocupa els dos càrrecs durant 7 anys.

La seva dedicació a la institució a través de l’associació de dames infermeres és premiada amb la medalla d’or, que li és lliurada en el curs d’una solemne celebració a la sala del trono de casa seva (Can Torrella), situada al carrer de Sant Jaume (Palma).

Casada amb Joaquim Gual de Torrella, tenen tres filles. El marit és propietari de s’Albufera Gran d’Alcúdia, Morneta (Binissalem), Canet (Esporles) i d’altres possessions. La seva filla Catalina és elegida (1937) presidenta de l’associació de dames auxiliars de Creu Roja i el 1937 és nomenada presidenta d’honor de l’assemblea provincial.

Catalina Gual de Torrella i Villalonga (Palma 1893 c. - 29 de gener de 1978)

Filla de Joaquim Gual de Torrella i Gual i de Maria Antònia Villalonga Safortesa, té vuit germans. Se casa (18-XII-1913) amb Pere Morell Fortuny, propietari de Pastorix i cap de la família Morell de Pastorix. Tenen el domicili al carrer Portella, núm. 11, de Palma (Can Fontirroig).

Fa (1923) el primer curs d’infermera auxiliar de Creu Roja, que uns anys més tard completa (1930) amb el segon curs i obté el títol. El 1930, a petició del president Pere Montaner Gual, es presenta a les eleccions a la junta directiva i és elegida per ocupar la plaça de vocal infermera. El 21 de maig de 1932 és guardonada amb la medalla de plata de la institució per la seva dedicació a l’atenció dels malalts dels dispensari de Creu Roja (La Rambla). Amb motiu de la presa de possessió del president Manel Cirer Arbona deixa la junta directiva.

El 20 d’agost de 1936 s’incorpora com a voluntària de Creu Roja a l’hospital d’evacuació del front de Manacor, on resta sense interrupció fins al 5 de setembre. Treballa amb els equips quirúrgics de campanya.

El 23 de gener de 1937 és designada presidenta d’honor de l’assemblea provincial. Juntament amb aquest càrrec, assumeix la direcció de l’escola d’infermeria, l’organització dels cursos biannuals 1937-38, 1939-40 i següents, de la citada escola, la presidència de l’associació de les dames infermeres voluntàries de Creu Roja i l’organització i control de les que presten serveis a l’Hospital Militar, la Clínica Naval i el consultori de 31 de desembre. Entre les alumnes de l’escola es troben en el bienni 1939/40 les seves nebodes, Maria Antònia i Maria del Pilar Olesa Gual, filles de la seva germana Maria de la Concepció.

El 12 d’abril de 1940 l’assemblea suprema de Creu Roja Espanyola li concedeix la medalla d’or. És presidenta d’honor fins que el 1953 la substitueix Anna Bucher, que havia estat durant uns anys segona presidenta d’honor. Resta vídua el 8 de febrer de 1970 i mor vuit anys després.

Manel Villalonga Pérez (Palma, 25 d'abril de 1822 - 16 de març de 1914)

Propietari, polític, voluntari i directiu de Creu Roja.

És el segon fill de Francesc Marià de Villalonga-Escalada, bibliòfil. Conservador i monàrquic, és regidor (1865-66) i segon tinent de batle (1866-68) de l’ajuntament de Palma. És (1873-1914) el primer president-delegat de Creu Roja a les Balears, càrrec que ocupa durant quaranta anys. És nomenat delegat de Creu Roja a Palma el 1873 i el 26 de gener de 1874 constitueix la primera comissió de Creu Roja a les Balears. Durant els darrers anys de vida compta amb el suport del Gabriel Bernabeu (1900-02) com a subdelegat de Creu Roja a les Balears i l’ajut de Nicolau Pinya Fortesa (1902-05) i de Víctor Valenzuela Alcarin (1905-14), com a delegats especials de Creu Roja a Mallorca.

Davant el procés d’obstrucció que pateix l’entitat, acusada per alguns ciutadans de lligada a la maçoneria, incorpora (1880) a la junta directiva persones independents i de relleu social, com Pere d’Alcàntara Penya Nicolau i d’altres, i compta amb el suport explícit de Mateu Jaume Garau, Bisbe de Mallorca (1875-86), que accepta (1880) la presidència honorària de la comissió provincial.

La institució té la primera seu en el baixos de Can Boneo, de la Rambla (Palma). Creu Roja manté la seu en aquesta ubicació fins que la trasllada (1900) a un nou local més espaiós, assenyalat amb els números 3, 5 i 7 de La Rambla (Palma).

També presideix el Cercle Mallorquí i la Junta Local de Salvament de Nàufrags. Per la seva participació (19-II-1900), juntament amb el seu fill Manel, en el salvament de les víctimes del naufragi del veler “Sebastiano”, esdevingut en aigües del Molinar (Palma), rep la medalla d’or de la Junta de Salvament de Nàufrags. És propietari de la finca Son Bordils, de 604 Ha (segons l’arxiduc Lluis Salvador) (Inca). Casat amb Emília Boneo Font, tenen cinc fills. És guardonat amb medalla d’or i la Gran Placa de l’entitat. Mor a Palma als 92 anys. La cerimònia de la conducció al cementiri de Palma constitueix una gran manifestació de dol.

sábado, 30 de julio de 2011

Rafel Gil Mendoza "Rafa Gil" (Burriana, Castelló, 18 de febrer de 1933 - Palma, 29 de juliol de 2011)

Notari, jurista, polític i articulista.

Fill de Rafel Gil Maties i Carme Mendoza i Mendoza, es trasllada a Palma amb la família el 1945. Resident al Terreno, cursa el batxillerat al col·legi de Sant Lluís Gonzaga i estudia Dret a la Universitat de Barcelona (1951-1956).

Fa oposicions a notaries i guanya una plaça a la Península. Amb motiu de la jubilació del notari de Palma Jeroni Massanet Sampol, obté la seva plaça. Munta (1976) la notaria a la planta 4 de l’edifici del Banc de Crèdit Balear de la plaça d’Espanya, on té com a primer oficial Joan Manel Cerdó Vives fins que aquest és baixa per jubilació. Com a notari treballa amb rigor i acreditada eficàcia. Aconsegueix convertir la notaria en una de les més actives i prestigioses de Mallorca.

Fa part del grup fundador de l’UCD a les Balears, partit en el qual milita, per bé que mai no accepta cap càrrec polític. És degà del Col·legi Notarial (1997-1982) i president d’Editora Balear (1985-1990), que publica el "Diario de Mallorca". Fa part de la Comissió dels Onze (1980-81), encarregada d’elaborar el Projecte d’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears en el marc de la Constitució de 1978. Hi fa aportacions que ell qualifica d’eminentment tècniques. Posteriorment, fa part de la Comissió Assessora per a la Reforma de l’Estatut d'Autonima de les Illes Balears (2007). Com a membre de les dues comissions estatutàries, rep en ambdues ocasions la medalla de la Comunitat Autònoma. Participa en la redacció de la Llei de Règim Jurídic de les Illes Balears. La seva opinió és tinguda en compte pel Govern i particulars, que sovint li demanen consell sobre temes jurídics. És acadèmic numerari de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Balears.

Publica a la premsa nombrosos articles d’opinió. Fa part del Grup Ramon Llull, creat el 2008 per elaborar articles d’opinió. Afeccionat a navegar, és vicepresident segon del Reial Club Nàutic de Palma (2003-2007). Afeccionat a la música, s’agrada d’interpretar amb la dona melodies dels anys 60 i altres. Afeccionat a la vida rural, és propietari de la possessió Fangar (Campanet), les cases de la qual restaura acuradament. És soci del Cercle d’Economia de Mallorca.

Dotat d’un esperit obert, liberal, moderat i lúcid, és un bon conversador i un excel·lent polemista. Casat amb Antònia March, són pares de diversos fills. Mor a Palma als 78 anys.

Sadurní Grech Pomares "Satur Grech" (Alacant, 6 de juny de 1914 - Palma, 31 de juliol de 2001)

Futbolista, entrenador i instructor de gimnàstica.

La seva dedicació al futbol s’inicia al Poble Nou (Barcelona), on aviat demostra les seves aptituds de defensa lateral. Juga en el Múrcia, Cartagena, Espanyol (1939-40) i Sabadell (1940-42). Amb el Sabadell juga a Palma un partit de copa amb el Mallorca i l’entrenador mallorquinista, Josep “Pitus” Prat Ripollès, es fixa amb ell, però el Constància s’avança i el fitxa quan manquen dos mesos per a la finalització de la temporada 1941-42.

El juny de 1942 el fitxa el Mallorca, on juga com a interior i mig dret i esdevé un dels protagonistes clau del primer ascens de l’equip a la segona divisió (1944). Amb aquesta categoria juga amb el Mallorca fins que el 1947 se’n va a l’Arenas (Saragossa). Allà deixa les botes per dedicar-se a entrenar. Entrena el Constància, Las Palmas (que ascendeix a primera divisió en la temporada 1950-51), Mallorca (1949-50 i 1953-54), Sevilla C.F. (amb el qual juga la copa d’Europa fins que cau en quarts de final davant el Reial Madrid) (1957), Atlètic Balears, Hèrcules (1960-61), Mallorca (1961-62), Tenerife, Racing Club de Ferrol (1965-66 a 3ª i 1966/67, 1967/68 i 1971/72 a 2ª), Compostel·la, U. E. Lleida i finalment el Constància.

Retirat del futbol, munta a Palma un gimnàs als baixos de Can Gabriel Pinya, al carrer Arxiduc Lluís Salvador, de Palma, on tinc l’oportunitat de conèixer-lo personalment i fer gimnàstica sota la seva direcció. Allà conec Baltasar Llompart Cortès i altres. Posteriorment, trasllada el gimnàs al carrer Lluís Vives, núm. 5 (Palma).

De gran corpulència, educat, competent i bon conversador, s’agrada de vestir amb corbatí. A l’edat de 87 anys mor a Palma, la ciutat on ha residit durant 60 anys. Descansa al cementiri de Palma.



Referències

“Satur Grech, un histórico del fútbol balear”, Última Hora, 30-VII-2011, pàg. 61.

“Grech Pomares, Saturní”, Gran Enciclopèdia de Mallorca, t. 6, pàg. 322.

Real Club Deportivo Mallorca, Wikipedia

Sevilla C. F., Historia del Club

viernes, 1 de julio de 2011

Alexandre Ballester Moragues (Gavà, Baix Llobregat, 26 de febrer de 1933 - Inca, 30 de juny de 2011)

Dramaturg, novel·lista, poeta i articulista.

Nat a Gavà, quan té un any la família es trasllada a Sa Pobla, on resideix tota la vida.

Comença escrivint la novel·la “Les nostres amagades servituts” (premi Ciutat de Palma 1965). Malgrat l’èxit que obté, aviat es decanta pel teatre. Publica “Jo i l’absent” (premi Ciutat de Palma 1966), “Foc colgat” (premi Carlos Lemos 1967), “A dins un gruix de vellut” (premi Josep M. de Segarra 1967), “Siau benvingut” (1968), “Massa temps sense piano” (1968), “La tragèdia del tres i no res (1968), “Fins al darrer mot” (premi Joan Santamaria 1968), “ Un baül per a Nofre Taylor” (1971), “L’única mort de Marta Cincinnati” (premi Born de Teatre, Ciutadella 1983), “Maria Magdalena o La penedida gramatical” (1971), “Cap cap pla cap al cap del replà” (1972), “Al caire de les campanes” (premi Teatre Principal 1987), “Les llàgrimes del vienès” (premi de la Crítica de Serra d’Or 1996), “Un no-res d’eternitat” (2010) i “Com passen les tempestes” (premi recull de teatre Josep Ametller, 2011). Ha escrit 16 peces teatrals, de les quals en va estrenar 12.


Alexandre Ballester Moragues, 2000 ca.


Publica tres llibres de poemes: “Brot de murta”, “Rèquiem per a nou pams de terra” i “Taula per a tots”. També escriu relats curts. És cronista oficial de Sa Pobla. Escriu incansablement articles sobre història, etnografia, hagiografia, festes populars, tradicions balears, pintura, art, etc. Publica el seu darrer article el dimecres 29 de juny de 2011, que porta per títol “L’alegria de la festa” (DdB). Fa alguns reculls dels seus escrits periodístics que publica en forma de llibre, com “Retalls de la memòria” (2000), obra dedicada a temes de la història de Sa Pobla. Va ser presentada a Can Planes el 13 de gener de 2000 davant una nombrosa assistència. Vaig tenir el plaer de participar en la citada presentació fent l'anàlisi crítica de l'obra i d'alguns dels seus capítols.

Manté una posició inequívoca i ferma a favor de la llengua i la cultura catalana. Els seus escrits són assequibles i didàctics. Bon conversador, de tracte senzill i càlid, de fermes conviccions i d’actituds sempre correctes i respectuoses, va gaudir del respecte i l’afecte dels que varen tenir l’oportunitat de conèixer-lo i tractar-lo.

El seu teatre, inspirat sobretot en Eugene Ionesco, Samuel Beckett i Antonin Artaud, fa ús d’elements expressionistes i a partir d’elements del teatre de l’absurd desplega una sàtira punyent, de gran solidesa.

És distingit amb el premi Ramon Llull (2005), el premi Bartomeu Oliver, dels premis 31 de desembre de l’OCB (2009), l’Escut d’Or de la vila de Sa Pobla (1968) i el premi de l’Associació de teatres i auditoris públics” (2011). Una plaça de Sa Pobla, ubicada a l’indret de Cas Rafal, porta el seu nom. L’ajuntament de Sa Pobla convoca anualment un premi de narrativa que duu el seu nom.

Casat amb Catalina, és pare d'un fill. Mor a l’Hospital d’Inca (Inca) als 78 anys. L’ajuntament de Sa Pobla declara un dia de dol oficial (1 de juliol). Fan públic el seu condol el Consell Insular de Mallorca, el Govern de les Illes Balears i nombroses personalitats del món de les lletres i de la cultura. És inhumat en el cementiri de Sa Pobla.

sábado, 25 de junio de 2011

Metges voluntaris de Creu Roja a les Balears (1900-1986)

Octavi Sostres Cortès, metge del cos de Sanitat Militar, ocupa la vicepresidència de la comissió provincial durant 15 anys (1952-1967).

Ramon Rotger Pizà, metge, pare de Ramon Rotger Moner, fundador (1944) de la Clínica Rotger. Demana l’alta com a soci de Creu Roja el desembre de 1901, el 5 d’abril de 1902 és nomenat subdirector de l’ambulància i vocal de la comissió provincial. El 1905 figura a la relació de socis de l’entitat.

Bernat Calvet Ramon, metge oculista, és fill de l’enginyer i urbanista Bernat Calvet Girona (1912-1919), estudia el batxillerat a l’Institut de Palma i cursa la carrera de medicina i cirurgia a la Universitat de Barcelona. És condeixeble de Llorenç Villalonga a l’Institut i company a Barcelona. Participa a les tertúlies de la Granja Reus dels anys 50, que posteriorment es traslladen al Riskal. Reuneix una biblioteca important de llibres de la seva especialitat, que llega a l’amic i col•lega Joan J. Fuster Miró. Com a voluntari de Creu Roja presta serveis al dispensari de l’entitat a Santa Catalina (Palma) durant els anys de la guerra civil.

Joan Casas Llompart (Palma 1903). Metge, fa el batxillerat a l’Institut de Palma (1910-1917) i cursa la carrera de medicina i cirurgia a la Universitat de Barcelona. És company i amic de Llorenç Villalonga i Bernat Calvet Ramon. Participa a les tertúles de la Granja Reus dels anys 50, que posteriorment es traslladen al Riskal. Com a voluntari de Creu Roja presta serveis al dispensari de l’assemblea de Santa Catalina (Palma) durant els anys de la guerra civil.

Francesc Xavier Garau Armet (Palma 1905-1976). Metge especialista en aparell digestiu, cursa la carrera de medicina i cirurgia a la Universitat de Madrid, on es llicencia (1929). És acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Medicina de les Illes Balears. Com a voluntari de Creu Roja, presta serveis al dispensari de l’assemblea de Santa Catalina (Palma) durant els anys de la guerra civil.

Antoni Blanes Boysen. Metge i polític. Fa part de la comissió gestora de l’ajuntament de Palma fins a la seva defunció (1944). Com a voluntari de Creu Roja presta serveis al dispensari de Santa Catalina durant els anys de la guerra civil.

Francesc Valdés Guzmán (Madrid 1890 – Palma 1969). Metge cirurgià. Es llicencia (1913) i es doctora (1917) en medicina i cirurgia a la Universitat de Barcelona. El 1923 passa a residir a Menorca, on contreu matrimoni amb Margarida de Sintas Moll. El 1923 trasllada la residència a Mallorca. Funda (1925) i dirigeix la Clínica Valdés, de 14 llits, que funciona fins el 1963. Ingressa com a acadèmic numerari a la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Palma (1944).

Rafel Vanrell Grimaux. Metge i director durant un temps del dispensari de l’assemblea de Santa Catalina. És soci (des dels primers anys del segle), voluntari i vocal de la comissió local (1931-1936 i 1937-1939). Està casat amb Joana C. Mestre, presidenta d’honor de l’assemblea de Santa Catalina entre el 24 de febrer de 1937 i el 24 de novembre de 1938.

Martí Roca Garcias (Palma 1907). Metge internista. Es llicencia a la Universitat de Barcelona (1931), on és condeixeble de Joan Vidal Miralles. Exerceix la medicina a Palma amb discreció i eficàcia. Com a voluntari de Creu Roja presta serveis al dispensari de Santa Catalina durant els anys de la guerra civil.

Francesc Medina Martí (Santa Margalida 1905 – Palma 1989). Metge pediatra, pioner de la seva especialitat a Palma. Esdevé un professional de referència en els anys 40 i 50. És president del col•legi de Metges de les Balears (1951-1963). Un premi de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de les Balears duu el seu nom. Casat amb Concepció Roses Montis, són pares de dues filles i un fill. Com a voluntari de Creu Roja presta serveis al dispensari de Santa Catalina en qualitat de metge agregat durant els anys de la guerra civil.

Joan Salvà Abalos (Palma). Metge especialista en urologia. El 1956 inicia la prestació de serveis a l’hospital de Creu Roja en les àrees de consultes i cirurgia. El 1976 és nomenat cap de serveis de l’hospital i el 1980 substitueix Gonçal Aguiló en la direcció del centre. El 1986 deixa el càrrec a petició pròpia. Els empleats, voluntaris i col·laboradors del centre conserven d’ell un gran record.

Josep Mir Penya (1877-1955). Metge. És soci de Creu Roja des d’abans de 1905. Ocupa la presidència del col·legi oficial de metges de les Balears en dues ocasions (1923-1930) i (1940-1946).

Marià Aguiló Mercader, fill de Francesc de Sales Aguiló Pinya, nét de Marià Aguiló Cortès i cosí per part de pare i per part de mare de Gonçal Aguiló Mercader. En els quadres mèdics de l’hospital de 1955 i de 1957 apareix com metge de medicina general i d’urgències.

Josep Lluis Antich Rojas (Palma 1946), metge especialitzat en hematologia i hemoteràpia. És director del banc de sang de Creu Roja (1980-1987) i responsable de la unificació dels bancs de sang de les Balears.

Joan Galmès Toribio, metge especialista en anestesia i reanimació. El 1955 s’incorpora al quadre mèdic de Creu Roja, el 1961 és nomenat cap de la brigada sanitària i tot seguit és designat vocal de la comissió provincial, el 1962 aconsegueix que sigui aprovada la proposta perquè la brigada sanitària ocupi el local de Santa Catalina i el 1966 proposa la supressió de la banda de cornetes i tambors de l’oficina de Palma. Passa a dirigir (1970-1974) la brigada de tropes de socors, que substitueix i amplia les funcions de l’anterior brigada sanitària. El 1974 és nomenat cap del servei de banc de sang i del centre de donació de sang. El 1980, després del traspàs de Gonçal Aguiló Mercader, cessa a petició pròpia en la direcció del banc de sang.

Josep Llobet Munné, metge cirurgià i uròleg, s’incorpora el 1937 com a cirurgià al cos del personal de l’ambulància. Figura en el quadre mèdic de Creu Roja de 1939 i en el de 1955. És elegit acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Palma de Mallorca. A l’acte de recepció, el seu parlament és contestat per l’acadèmic F. Xavier Garau Armet.

Antoni Solivellas Llampaies (Selva 1894 – Palma 1984), metge especialista en cor i pulmó. És el segon fill de Jaume Solivellas Vidal (1861-1951), persona de confiança d’Antoni Maura a Selva, i de Margalida Llampaies Antic. Exerceix (1917) un temps de metge a Artà. Posteriorment s’especialitza i munta la consulta al carrer de Sant Feliu, núm. 9, de Palma. Voluntari de Creu Roja, fa part del quadres mèdics de l’entitat de 1939, 1955 i 1957.

Josep Ramon Sastre és metge de l’Hospital Insular d’Eivissa i metge del dispensari de Creu Roja.

Josep Costa Roig és metge i presta serveis al dispensari de Creu Roja.

Josep Tomàs Monserrat (Llucmajor 1934). Metge del cos de sanitat de l’Armada. Introdueix (1965) la medicina hiperbàrica a Mallorca i és el responsable médic de la cambra hiperbàrica de la Creu Roja (1980-1995). És acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Palma, que presideix (1991-2000). És guardonat amb la medalla de plata de Creu Roja

Blai Llopis Faner (Ciutadella 1920). Metge especialista en traumatologia i reumatologia. És pioner a Espanya en l’estudi de la cirurgia de les artritis cròniques progressives.

Marià Rosselló Barbarà (Llucmajor 1939). Metge especialista en urologia i andrologia, en medicina del treball i en medicina de l’educació física i l’esport. És cap provincial de socorrisme (1971-1980) i director (1975-1986) de l’escola de socorrisme de Creu Roja. És delegat personal de Creu Roja de la Mar (1975-1976) i vicepresident (1976-1986) de la delegació provincial de Creu Roja de la Mar. És vocal de la comissió provincial de Creu Roja.

Damià Tous Nadal és metge amb domicili al carrer Unió, núm. 53, de Palma (Cf. Anuario Balear 1928, pàg. 186).

Josep Caubet González, metge especialista en aparell digestiu, és secretari de la Junta provincial de l’AECC a les Balears. Fa part del quadre mèdic de Creu Roja des del 1955 al 1966. És vocal de la comissió provincial durant deu anys (1956-1966) i professor de l’escola d’infermeres. Ocupa (1962-1980) el càrrec de director del Centre Oncològic de la Junta provincial de les Balears de l’AECC.

Bartomeu Vanrell Camps, metge, el 1928 té la consulta al carrer de Sant Domingo, núm. 44, de Palma (Cf. “Anuario Balear 1928”, pàg. 187).

Antoni Rebassa Roig, metge i soci de Creu Roja. És vocal de la comissió provincial (1900-1903), director de l’ambulància (1903-1906) i inspector provincial (1907). Dóna suport (1900) a la proposta d’obrir un dispensari i consultori a la seu de l’entitat a Palma. Segons “Guía de las Baleares” (1891), pàg. 163, té el domicili al carrer de la Pietat, de Palma.

Santiago Villalonga Llabrés, metge, és vicesecretari primer de la comissió provincial de 1893, director del magatzem (1900-1902), vicepresident segon (1902-1906), president de la comissió d’hisenda (1903), director del magatzem (1907) i inspector provincial (1916-1920). Té el domicili al carrer del vi (General Barceló), núm. 12 (Cf. “Guía de las Baleares”, pàg.163).

Miquel Costa Alomar, metge especialista en pediatria i puericultura, s’incorpora al quadre mèdic voluntari de Creu Roja el juliol de 1925. A la consulta que hi té 3 vegades per setmana compta amb el suport de dames auxiliars infermeres i de sòcies de l’entitat, sobretot amb el d’Empar Pou, vídua del general Bernat Riera i directiva de la comissió provincial. El 1936 és nomenat cap del servei de l’ambulància i el 1950 s’incorpora com a vocal a la comissió provincial. El 1959 és nomenat cap de la brigada de tropes sanitàries. Ocupa el càrrec fins que es jubila per raons d’edat el 1961. Presta serveis voluntaris a Creu Roja durant 36 anys. Té la residència al carrer Minyones, núm. 7 (Palma).

Miquel Kirchofer Sorà, de vegades escrit Kirschofer, és metge especialista en cor i pulmó. Descendent d’un pilot de la marina mercant del port de Palma del s. XIX, s’incorpora al quadre mèdic del dispensari de Creu Roja abans del 1925 i fa part de la comissió provincial entre 1932 i 1936. El 1937 apareix en el quadre mèdic de l’entitat per darrera vegada. Té el domicili al carrer Estanc, núm. 19 (Palma).

Sebastià Villalonga Gelabert és metge especialista en otorrinolaringologia. S’incorpora al dispensari de Palma el 1915 c.. El 1919 és guardonat amb medalla de plata. El 1920 és vocal de la comissió provincial amb el càrrec de director del magatzem sanitari. El 1930 és director del dispensari, càrrec que ocupa fins a la seva defunció. El 1934 s’incorpora de nou a la comissió provincial i el 1937 n’és designat vicepresident. El 1939 i el 1940 fa classes a l’escola d’infermeres de Creu Roja. Té el domicili al carrer del vi (General Barceló), núm. 18 (Palma).

Andreu Buades Ferrer (Palma, 1902 c. - 1965 c. )

Empresari i polític. Fill de Gabriel Buades Vidal (1860- ?) i nét d’Andreu Buades Mir (1829-1902). És el més gran de sis germans: Antoni (1891-1967), Francesca, Gabriel, Jaume i Josep Buades Ferrer. Estudia el batxillerat a l’Institut de Palma, on obté el títol (1919).Tot seguit cursa la carrera de pilot de la marina mercant. Es dedica al comerç i esdevé un empresari de relleu. Té un negoci propi de venda d’estris d’alumini, ganiveteria, bateries de cuina, vidre i ceràmica, a la plaça de Cort, núm. 24 (Palma).

En representació del sector del comerç és (1928) vocal de Comitè Paritari Comercial de les Balears. És un dels impulsors de la Unió de Dretes i realitza una important tasca difusora del partit (1931), a la seu del qual imparteix la conferència Los problemas obreros vistos desde la derecha. Posteriorment, publica un opuscle de 39 pàgines sobre aquest tema, estampat a la Impremta La Esperança (1932). Fa ús de la paraula al Coliseu Balear en el curs del míting que hi té lloc l’abril del 1932 amb la participació de José M. Gil Robles. Els articles i col·laboracions a la premsa signats amb el pseudònim de Mercator li són atribuïts. Coneix i defensa la doctrina social de l’esglèsia i molt especialment l’encíclica Rerum Novarum, de Lleó XIII. En els anys 50 és membre de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació.

Es fa construir (1933-1934) un xalet a la cruïlla dels carrers Francesc Layret (després Capità Salom, ara Alfons el Magnànim) i Josep M. Pons i Gallarza, amb habitatge, capella i magatzems. L'arquitecte Josep M. Olesa Frates hi aplica solucions racionalistes, manifestes en el gran hivernacle del primer pis. La façana s'inspira en les formes dels casals rurals mallorquins. L'immoble és adquirit per Joan Massanet Moragues, que posteriorment el ven a la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de les Balears. El 1948 l'adquireix la Creu Roja, que hi instal·la (1949) el seu hospital. Dos dels seus fills, Buades Salom, varen ser procuradors dels tribunals.

domingo, 19 de junio de 2011

Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC)

Entitat creada el 5 de maig de 1953 per l’empresari català Josep Biosca Torres. Va ser inscrita en el Registre d’Associacions amb el núm. 3.827, secció primera, amb data del 29 de setembre de 1966. És declarada d’utilitat pública pel Consell de Ministres del 24 d’abril de 1970.

Té la seu a Madrid, però es troba present arreu del territori de l’estat a través de 52 Juntes Provincials, amb representació a més de dues mil localitats. La seu central es troba ubicada en el carrer Amador de los Ríos, núm. 5, 28010 Madrid. Té el CIF G-28/197564. Telèfon 913 194 138. El telèfon d’infocàncer és el 900.100.036.

És una entitat privada sense afany de lucre que treballa en els àmbits d’investigació, prevenció, informació, diagnòstic precoç, assistència psicològica, atenció social i cures pal·liatives.

Compta amb el suport de voluntaris, socis i personal contractat. Els voluntaris pertanyen a tres grups: els que tenen contacte amb malalts (fan visites a hospitals, visites domiciliàries, serveis de companyia, etc.), els que no tenen contacte amb malalts (fan tasques de sensibilització, promoció, administració i altres) i els que ocupen càrrecs de direcció i govern. Els socis fan aportacions periòdiques en diners. El personal contractat suma un total de 744 persones aproximadament. El nombre de socis en
suma més de cent mil. El nombre de voluntaris és de l’ordre dels 15.000. Disposen de 21 pisos i residències a distints indrets de l’estat.

El seu objectiu consisteix a disminuir l’impacte de la malaltia i promoure la millora de la qualitat de vida de les persones.

Els valors que inspiren l'acció de l'entitat, definits el 2009, són els següents:

Unitat i cohesió
Professionalitat i integritat
Responsabilitat i compromís
Eficiència
Vocació d’ajuda i servei, la qual cosa implica solidaritat, generositat, esperit de cooperació i participació positiva.
Dinamisme, constant adaptació a l’evolució de les necessitats de la societat i col·laboració amb altres entitats i institucions.
Transparència en la gestió
Independència

La representant de l’entitat és la presidenta nacional, Isabel Oriol y Díaz de Bustamante.

L’àmbit d’actuació és el territori espanyol.

Junta de Barcelona: C/ Marc Aureli, 14, baixos, 08006 Barcelona, Tf. 932 009 290
Junta de Girona: Edifici Fòrum, C/ Albareda, 3 i 5, 17004 Girona, Tf. 972 201 306
Junta de Tarragona: Avda. Ramon i Cajal, 29, 1r, 43001 Tarragona, Tf. 977 222 293
Junta de Lleida: C/ Pallars,25, 25004 Lleida, Tf. 973 238 148
Junta de les Balears: C/ Sant Ignasi, 77A, 07008 Palma, Tf. 971 244 000
Junta de València: Plaça Polo de Bernabé, 9, baixos, 46010 València, Tf. 963 391 400
Junta d’Alacant: Avda. Catedràtic Soler, 4, 03007 Alacant, Tf. 965 924 777
Junta de Castelló: Avda. Doctor Clara, 36, baixos, 12002 Castelló, Tf. 964 219 683
Maó: C/ Pintor Calbó, 38, 07703 Maó, Tf. 971 353 244
Eivissa: C/ Josep Zomoza Bernabeu, 5, 07800 Eivissa, Tf. 971 194 691

viernes, 17 de junio de 2011

Manel Sorà Bonet (Eivissa 1901 - 1980 c.)

Catedràtic i director d’Institut, animador cultural i artístic, soci i directiu de Creu Roja.

Fa els estudis primaris i secundaris a Eivissa (1911-1918). Estudia a la Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona i, després, a la de Madrid, on es llicencia (1924) i s’especialitza en geografia i història. Durant un temps exerceix de professor ajudant del geògraf Manuel de Terán a la Universitat de Madrid. A proposta de Ramon Menéndez Pidal i Claudio Sánchez-Albornoz exerceix de professor a l’Instituto Escuela, de Madrid (1921-1925).

Establert a l’illa, accepta fer-se càrrec (1925), juntament amb Joaquim Albergar Barberán, del col•legi municipal. Albergar és el director i ell el secretari. Guanya per oposició la càtedra de geografia i història de l’Institut de Segona Ensenyança Santa Maria, d’Eivissa, i n’és designat director (1934), càrrec que ocupa fins a la seva jubilació (1971), durant 37 anys. Durant el seu mandat com a director, es construeix i inaugura el nou edifici del centre (1962). És professor de gramàtica i cal·ligrafia (1934) de l’Escola d’Arts i Oficis.

És president (1939-42) de la junta directiva Ebusus, societat cultural i artística. Durant la seva presidència es reprenen les activitats associatives, artístiques i culturals. Publica articles de recerca històrica, com el titulat “Restos de la edad de bronce en Ibiza y Formentera”, (100). És vicepresident de l’Agrupació d’Estudis Eivissencs “Ca Nostra”. Impartí conferències sobre art, història, música i etnografia.

Com a voluntari i soci de Creu Roja, és vicepresident primer de l’assemblea insular en dues ocasions (1932-1936) i (1937-40). És president en funcions entre el setembre de 1936 i gener de 1937.

martes, 14 de junio de 2011

Ramon Tejedor Mercadal (Menorca ? - Maó, 9 de març de 2002)

Especialista en arqueologia, directiu d’empreses i voluntari de Creu Roja.

Com a voluntari de Creu Roja, és president de l’assemblea local de Maó durant sis anys (1979-1985). Sota el seu mandat, Creu Roja adquireix (1980) el xalet “La Rosaleda” (Maó), on s’ubica l’oficina local.

És president de la Mutualitat Maonesa de Previsió i vocal de la comissió de Patrimoni Històrico-Artístic de Menorca.

Publica diversos treballs sobre temes arqueològics de Menorca, com “Excavaciones arqueológicas submarinas de Menorca” (Maó 1978) i “Los bronces del pecio de Fartarix”, premi 1975, tema lliure, de l’Ateneu de Maó. Participa en la fundació d’AP a Mernorca i és regidor de l’ajuntament de Maó.

domingo, 12 de junio de 2011

Josep M. Olesa Frates (Palma)

Cursa el batxillerat a Palma. Estudia arquitectura superior i obté el títol el 1923.

El 1928 és secretari de l’associació d’arquitectes de les Balears, que aleshores presideix Jaume Alenyà Ginard.

És l’arquitecte de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de les Balears, per a la qual fa l’edifici de Can Tàpera i el de l’antiga Residència de Persones Grans. Per al Bisbat de Mallorca projecta i dirigeix les obres del Seminari Nou, ubicat a Son Gibert (Palma), l’església parroquial de Sant Joan (Mallorca) i altres.

Per a Andreu Buades Ferrer fa (1934) l’edifici del xalet Buades, després convertit en l’hospital de Creu Roja (Pons i Gallarça cantonada amb Francesc Layret, després Capità Salom i ara Alfons el Magnànim). És una obra significativa dels seus treballs clarament regionalistes l’edifici (1933) per a Coloma Garcia (Santiago Rusiñol cantonada amb Baró de Pinopar) en la qual s’inspira per al projecte del xalet Buades, que reprodueix diversos elements d’aquella, com és el gran hivernacle de la cantonada, de disseny racionalista. Val a dir que el xalet Buades s’acosta millor que la casa de Coloma Garcia a la concepció original d’antic casal rural mallorquí.

És deixeble de Guillem Fortesa Pinya. En els seus inicis aplica a l’arquitectura solucions racionalistes, que combina amb elements de l’arquitectura tradicional. Posteriorment, evoluciona vers un eclecticisme funcional. Els edificis de Can Tàpera, Seminari Nou, xalet d'Andreu Buades i casa de Coloma Garcia, posen de manifest les seves preferències per les façanes blanques i els portals d'accés amb arcs de mig punt.



Referències

Jaume MAYOL AMENGUAL, “Mallorca 1932”, www.annuairemassilia.files.wordpress.com

Miquel Pieras Pons (Palma)

Comerciant, soci ciclista i voluntari de Creu Roja.

Es dedica al comerç d’oli d’oliva i d’escorxa d’alzina, amb magatzem i botiga a l’avinguda del Comte de Sallent, núm. 14, de Palma. L’escorça d’alzina s’utilitzava com a colorant (marró) de pells i com a additiu en la fabricació de soles a les quals donava qualitat i durada.

El 1900 és nomenat secretari de la comissió provincial en la candidatura que se sotmet a votació a l’assemblea general del 8 de març de 1900. Dos dies després, s’incorpora com a vocal a la candidatura que és elegida a l’assemblea general del dia 10 de març de 1900. Al llistat de socis del 1905 apareix com a soci ciclista de l’entitat, al costat de Josep Barnils i Joan Pensabene.



Referències

Rafel ALENYÀ, “Anuario Balear 1928”, pàg. 120.

SECRETARIA, Oficina autonòmica de Creu Roja IB.

Ramon MOLINA DE DIOS i Antònia MOREY TOUS, “Ferrocarril, transformaciones económicas y especulación urbanística: la ciudad de Palma (1870-1940)”, UIB, ‘IV Congreso de Historia Ferroviaria’, Màlaga, setembre de 2006.

sábado, 11 de junio de 2011

Mateu Enric Lladó i Lladó ( Palma 1855-1908)

Polític liberal, soci i voluntari de Creu Roja.

Soci de Creu Roja, el 1880 és elegit vicepresident primer i el 1900 vicepresident quart de la comissió provincial de Creu Roja.

El 1897 acompanya Valerià Weyler en el seu retorn triomfal a Mallorca, després de ser rellevat en el comandament de l’exèrcit a Cuba arran del canvi de govern a Madrid. El 1898 és elegit vicepresident del Cercle weyl·lerista de Mallorca.

El 1899 es presenta a les eleccions municipals com a candidat pel districte vuitè de Palma i és elegit regidor. En constituir-se el nou ajuntament (1-VII-1899), és designat tinent de batle.

El 1900 fa part de la comissió municipal enviada a Madrid per gestionar l’aprovació del projecte d’eixample de Palma. El comiat al port de Palma reuneix unes dues mil persones, entre les quals es troben el governador civil, el delegat d’Hisenda, el secretari del Bisbat i altres personalitats. És elegit batle de Palma el març de 1901 i ho és fins al maig de 1902. Un carrer de Palma duu el seu nom.


Referències

Antoni MARIMON RIUTORT, “Les repercussions de les guerres de Cuba i de les Filipines a les Illes Balears”, nota 336, UIB, Palma 1993.

Joan POU MUNTANER, “Relaciones históricas (1896-1900)”, Societat Arqueològica Lul·liana, Palma 1998.

viernes, 3 de junio de 2011

Josep Roig Salleras "En Pep de Son Amat" (Porreres, Mallorca, 2 de setembre de 1931 - 12 de juny de 2001)

Empresari i polític.

Com a empresari, segueix la tradició familiar i es dedica a l’explotació de les canteres de gravilla de Son Amat.

Josep Roig Salleras, Foto GEM



És batle de Porreres del 1976 al 1979. Posteriorment, és elegit batle (1987) com a independent dins la candidatura d’Aliança Popular-Partit Lliberal. No obté majoria i governa mitjançant un pacte amb el PSOE. El 1991 encapçala la llista municipal de la candidatura del Partit Popular i Unió Mallorquina i obté majoria absoluta. El 1993 s’afilia al Partit Popular i el 1995 és elegit batle per a un tercer mandat consecutiu. Tot plegat, és batle de Porreres en dues etapes: la primera de 3 anys (1976-1979) i la segona de 12 anys (1987-1999). Durant el seu mandat es construeix la piscina municipal, una estació depuradora, la ronda de circumval·lació i pistes esportives. També s’asfalten camins rurals, es remodela l’Auditori Municipal i s’impulsa la instal·lació de la xarxa d’aigua potable.

És vicepresident de la CAEB i vocal de Mutua Balear i Mapfre. Presideix la Federació Empresarial Balear de Transport de Mercaderies i l’Associació Balear de Canteres. A Porreres és president de la Unió Esportiva Porrerenca, president d’honor de la banda de música La Philharmònica Porrerenca, que té més de 150 anys d’existència, i vicepresident de la Cooperativa Agrícola.

De talant lliberal i obert, és de tracte proper i càlid. Afeccionat a la caça i la pesca, és casat amb Catalina i pare d’un fill. Mor als 70 anys i és inhumat al cementiri de Porreres. La Philhàrmonica Porrerenca dedica cada any un concert a la seva memòria.

lunes, 30 de mayo de 2011

Josep Claret Rubira (Girona 1908-1988)

Arquitecte i dibuixant artístic.

Estudia a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, on es titula (1933). S’inicia en l’exercici de l’arquitectura al despatx de Josep Lluís Sert. Inicialment aplica solucions racionalistes. Després de la Guerra Civil, evoluciona cap un eclecticisme basat sovint en formes tradicionals i localistes. Fa part del grup fundador del GATCPAC. S’agrada de fer dibuix artístic, que constitueix la seva gran passió.

El 1938 és mobilitzat per la República i amb el grau de capità d’aviació és destinat a Menorca per supervisar les obres de construcció del primer aeròdrom de l’illa, situat prop de la carretera de Sant Lluís. El 1939 és sotmès a procediment de depuració i a judici sumaríssim, que acaba amb el sobreseïment i la llibertat definitiva. Resta a Menorca fins el 1957. Durant aquests anys és l’únic arquitecte municipal de Maó, elabora el Pla General del municipi de Maó (1944) i signa uns 500 projectes públics i privats.

Són obres seves l’Institut Joan Ramis i Ramis, l’Hotel Port Mahón, el xalet Codina, el xalet “La Rosaleda” (seu de l’oficina de Creu Roja a Maó), l’Hotel Xuroy d’Alcalfar i d’altres edificacions.

La seva obra és objecte d’investigació per la tesi doctoral de Maria Mercè Pareta Marjanedas, llegida a la Universitat de Girona el 2010, titulada “Josep Claret, arquitectura i societat”. D’altra part, ha estat explorada amb dues exposicions: una és organitzada pel Museu d’Història de la ciutat de Girona i l’altra per la Delegació a Girona del Col•legi d’Arquitectes de Catalunya. Un compendi d’aquesta darrera es trasllada a Menorca sota el títol de “Josep Claret, arquitectura a Menorca 1939-1957”. Es pot visitar entre el 19 de febrer i el 19 de març de 2010 al claustre del Carme, de Maó.

viernes, 27 de mayo de 2011

Concessió medalla de Creu Roja a Santiago Pons Quintana

L’any 1974 funcionava a Alaior una agrupació de donants de sang de Creu Roja. Les aportacions d’Alaior al banc de sang de Creu Roja eren moltes i abundants. Tant era així que l’ajuntament d’Alaior va acordar concedir un premi de reconeixement a dos donats destacats. Em referesc a Francesc Juanico Pons i Bartomeu Ameller Llopis. El lliurament de la distinció va tenir lloc a la sala de plens de l’ajuntament el 12 d’agost de 1974.

Arran d’aquest fet, Santiago Pons Quintana amb un grup de col•laboradors assumeix la tasca de constituir a Alaior l’oficina local de Creu Roja. La seva tasca de preparació culmina el 7 de maig de 1975 amb la creació de l’assemblea local de Creu Roja. Els assistents a la primera assemblea acorden proposar com a primer president Santiago Pons Quintana, qui accepta el repte i es posa al front d’un equip de gestió qualificat i amb voluntat de fer coses útils a favor de la comunitat.

Durant 5 anys hi dedica temps, capacitat de gestió, energies i esforços personals. Ho fa sense mirar les hores de dedicació ni el treball personal necessari per imprimir a l’assemblea de Creu Roja l’impuls necessari per arrelar amb realitzacions concretes i ben útils en el camp de la prevenció d’accidents, de donació de sang, de salvament, d’atenció a les persones en situació de vulnerabilitat, els serveis preventius a platges i els serveis preventius terrestres.

Per la feina feta, la dedicació, l’esforç i la generositat de la vostra contribució al servei de tots, Creu Roja Espanyola ha acordat distingir-vos avui amb la medalla de plata de la institució.


Alaior, 27 de maig de 2011.

jueves, 26 de mayo de 2011

IV Diada dels Voluntaris i Voluntàries de Creu Roja a les Balears

Voluntaris i voluntàries de Creu Roja,

Siau benvinguts i benvingudes a la IV Diada dels Voluntaris, que heu organitzat vosaltres. Aquesta, com les tres diades anteriors, la de Lluc, la d’Andratx i la de Son Amar, tracta de recordar i de demostrar amb fets, sobre tot, tres coses:

- Que la solidaritat i la generositat són font d’alegria i de festa.

- Que als voluntaris de Creu Roja ens agrada conèixer-nos, compartir taula i conversa i fer bulla plegats.

- Que l’Any Europeu del Voluntariat és celebrat a les Balears per voluntaris i voluntàries que porten 140 anys d’experiència, de treball altruista i de servei a les persones vulnerables.

Al llarg de les properes hores tindrem actuacions diverses de voluntaris, de cantants, de circ, d’humor, de grups musicals i altres. Facem tot el possible perquè esclati l’alegria que ens acompanya i l’esperit de festa que neix de la consciència de la feina ben feta. Facem que amb la música, les cançons, les narracions i l’humor es posi bé de manifest que els voluntaris i les voluntàries, sempre i per tot, associem l’alegria i la festa amb l’afirmació dels nostres valors.

Volem un món amb pau, volem un món sà i saludable, volem un medi ambient tractat amb respecte i responsabilitat, rebutgem la violència, demanem treball digne per a tothom. Volem que en néixer, ningú no estigui condemnat a la misèria i a la fam. Volem un món just, solidari i sensat, on els valors de la gratuïtat i la generositat siguin principis universals i predominants d'acció i convivència.

N’estem tan convençuts dels valors del voluntariat que continuarem treballant dia a dia, hora a hora, per contribuir a fer possible aquest somni nostre, aquesta utopia, aquesta gran il·lusió.

D’altra part, vull manifestar-vos que els voluntaris que estem provisionalment i transitòriament ocupant llocs de direcció i govern a les 16 assemblees territorials de les illes en la nova etapa que s’iniciarà de manera immediata amb la propera elecció i designació dels presidents insular i locals per al període 2011-2015, volem ser més oberts, més propers, més acostats a tots vosaltres: a les vostres inquietuds, als vostres problemes, als vostres suggeriments, a les vostres iniciatives. Per aquest motiu, des de fa poc hi ha un vicepresident encarregat de dinamitzar i donar fluïdesa a totes les vies possibles de comunicació, relació i interrelació. Doneu-li feina, tota la que tingueu per convenient. Vos puc ben assegurar que hi trobareu sempre una resposta positiva, l’ànim disposat a escoltar i la voluntat d’aportar solucions.

En nom de Creu Roja don les gràcies a tots els presents, voluntaris i familiars. Don les gràcies a la comissió de dinamització per la bona feina que una altra vegada ha fet. Don les gràcies a totes les persones que ens han acompanyat i ens acompanyen per fer d’aquesta una diada memorable.

Voluntaris, voluntàries, familiars, amics i col·laboradors, gaudiu de la festa perquè amb la vostra feina, la vostra bona feina del darrer any, la teniu ben merescuda.

He dit.

(MA)



Palma, Parc de la Mar, 29 de maig de 2011.

viernes, 13 de mayo de 2011

Ignasi Gutiérrez Juny (Maó, 11 de març de 1865 - Alaior, 21 de febrer de 1949)

Telegrafista, músic i soci i directiu de Creu Roja.

Fill de Joan Gutiérrez Pons i Àngela Juny Fe, neix al carrer del Bastió, de Maó. Després de cursar el batxillerat a l’institut de Maó, fa oposicions al cos d’oficials tècnics de Telègrafs. Compleix diverses destinacions fins que el 1893 és nomenat cap de l’estació telegràfica d’Alaior, on fixa la seva residència. Ocupa el càrrec fins que es jubila (1931) als 66 anys, amb més de 40 anys de servei.

Fa part del primer comitè (1899-1907) i del segon comitè (1907) de Creu Roja a Alaior amb el càrrec de secretari.

Afeccionat a la música, és intèrpret i compositor. És seva la música de la sarsuela popular “Dony Pere Singlà”, la lletra de la qual és de Pau i Joan Fàbregues. Estrenada a Menorca, s’hi ha representat en diverses ocasions. El 27 de gener de 2008 s’ofereix una representació al Teatre Principal de Maó.

Ordenat i rigorós, es de caràcter senzill, atent, proper i servicial. Es guanya la simpatia i l’afecte dels que el coneixen. Casat amb Magdalena Gomila Palliser, d’Alaior, són pares d’una filla, Àngela. Mor a Alaior als 84 anys.

Llorenç Pons i Pons (Alaior, 5 de desembre de 1857 - 26 de setembre de 1920)

Metge, polític i soci, voluntari i directiu de Creu Roja.

Fill de Llorenç Pons Villalonga i Margarida Pons Puig, neix a una casa del carrer de la Rocassa, d’Alaior. Estudia el batxillerat a Maó. Tot seguit cursa els estudis de medicina i cirurgia i es doctora.

Com a metge es distingeix per la intensa dedicació als malalts, especialment als més necessitats. De profundes conviccions democràtiques, el singularitza una permanent dedicació a les qüestions socials.

Fa part del primer comitè de Creu Roja a Alaior (1899-1907) i del segon (1907) amb el càrrec de tresorer.

És batle d’Alaior en tres ocasions entre 1894 i 1910. Exerceix també com a jutge de pau de la vila.

De caràcter obert, tolerant, generós i dialogant, es casa amb Dolors Travesí Guàrdia, de Valladolid, tia del publicista Màrius Verdaguer Travesí i del professor d‘anglès Joaquim Verdaguer Travesí. Poc després de la seva mort als 62 anys, és proclamat fill il·lustre d’Alaior. El carrer on va néixer duu el seu nom.

sábado, 7 de mayo de 2011

Bartomeu Marí Mayans (Eivissa, 1895 c. - 13 de setembre de 1936)

Directiu de l’empresa familiar, soci i directiu de Creu Roja.

Fill de Joan Marí Mayans, cirurgià dentista i fabricant de licors, és el segon de tres germans: Joan, Bartomeu i Vicenç. Juntament amb el pare i el germà major, Joan, exerceix tasques directives a l’empresa familiar, una destil·leria dedicada a la fabricació de frígola, herbes, anís “Marina”, absenta, palo i altres licors. Actualment, l’empresa gira sota el nom de destil·leries Marí-Mayans.

Com a soci de Creu Roja fa part de la candidatura encapçalada per Joan Torres Guasch que es presenta a les eleccions de Creu Roja del 23 d’octubre de 1932 i resulta elegida. Ocupa el càrrec de comptador (1932-1936).

Cau en l’afusellament d'un centenar de persones de relleu detingudes al Castell que fa un grup d’anarquistes abans d’abandonar l’illa. Mor el vespre del diumenge 13 de setembre de 1936 al costat del seu germà Joan. El març de 1941 és nomenat, a títol pòstum, soci perpetu d’honor de la societat cultural Ebusus.

A la mort del germà Vicenç, el seu fill Bartomeu Marí-Mayans Tur (Eivissa, 1927–1998) es fa càrrec de la direcció de l’empresa “Marí-Mayans”, que amplia i modernitza.

Antoni Molina Rodríguez (Cartagena, 1890 c. - 13 de setembre de 1936)

Empresari ebenista, directiu i voluntari de Creu Roja.

Fuster i ebenista, és titular d’un taller acreditat de fabricació de mobles a Eivissa, que regenta amb societat amb el seu germà Josep. Com a soci de Creu Roja, és elegit (1932) vicecomptador de l’Oficina insular. El 16 de novembre de 1934, a proposta del comitè insular, és nomenat president de l'Assemblea insular de Creu Roja a Eivissa. A partir d’aleshores presideix les sessions del Comitè fins a la que té lloc el 21 de maig de 1936 i signa el vist-i-plau de les actes corresponents.

No és persona significada políticament i no té cap militància política coneguda. Cau en el crivillament d'un centenar de persones de relleu detingudes al Castell d'Eivissa que un grup d’anarquistes executa abans d'abandonar l'illa. Mor sobre les 21:30 h del diumenge 13 de setembre de 1936, al costat d’altres socis de l’entitat. El 29 d’abril de 1941 és nomenat, a títol pòstum, soci perpetu d’honor de la societat cultural Ebusus.

domingo, 10 de abril de 2011

Can Buades S.A. (Aixeteria Buades)

L’empresa coneguda com Can Buades o Aixeteria Buades va ser fundada el 2 de gener de 1900 a Palma per l’industrial Gabriel Buades Vidal. Explota un taller de foneria dedicat a la fabricació i comercialització d’objectes de bronze i llautó, llums d’oli, aixetes de gas, aixetes per a botes de vi i cubes, mobles metàl·lics, llumeneres, brasers, etc.

Gabriel Buades Vidal, nat a Palma el 1860, comença la trajectòria professional en el taller del seu pare Andreu Buades Mir (1829-1902), dedicat a la fabricació i venda d’aixetes per a usos industrials i agrícoles. El gener de 1900, als 40 anys, Gabriel Buades Vidal decideix desvincular-se de l’empresa familiar i crear la seva pròpia empresa.

El 1921 Gabriel Buades Vidal cedeix la direcció del negoci al seu fill Antoni Buades Ferrer, que havia treballat al seu costat des de ben jove. Aquest amb la seva iniciativa i empenta amplia els tallers de fabricació, els locals comercials dedicats a la venda i introdueix la fabricació de nous productes. El 1928 l’empresa té ubicats els locals comercials a la Plaça de Cort, que l’anuari de 1928 classifica com a establiment de coureria, llauneria i ceràmica. En esclatar la guerra civil adapta la producció a la fabricació d’armes per a l’exèrcit nacional.

El 1939 comença la II Guerra Mundial, la qual cosa impedeix la importació d’aixeteria cromada per a usos domèstics (cambres de bany). Can Buades s’especialitza aleshores en la fabricació d’aquest tipus de grifonaria i aconsegueix que el mercat l’aculli amb un bon nivell d’acceptació. El 1950 s’inaugura la nova fàbrica de Can Buades, que ocupa un solar de 17.000 m2 procedent per segregació de la finca de Son Costa, amb accés per Eusebi Estada, núm. 80, de Palma.

Antoni Buades Ferrer mor el 1967, als 76 anys, després de diversos anys d’haver estat laringotomitzat a causa d’una afecció de gargamella. Deixa l’empresa als seus fills, els quals designen president Bartomeu Buades Fiol (1967-1985) i director general (1967-1974) Antoni Buades Fiol. L’economista Lluís Moià Bareche, antic cap d’administració de la casa, ocupa la direcció general a partir de 1974.

En els primers anys 70 l’empresa compta amb 770 treballadors assalariats, en el que és considerat el moment de més activitat productiva de la societat. Segueixen uns anys d’estabilitat i d’esforços per impulsar les exportacions a l’estranger. La qualitat i el bony disseny de les aixetes de Can Buades gaudeix de general reconeixement i l’empresa garanteix el bon funcionament de les unitats durant 10 anys.

El 1985 la família Buades ven el negoci a la multinacional americana Stanadyne per gairebé 400 milions de ptes. Quatre anys més tard (1989), l’adquireix el Grup Teka. El solar d’Eusebi Estada es ven a una immobiliària i la planta es trasllada al carrer Conqueridor, núm. 2, de Binissalem (Mallorca), llevat d’algunes unitats de fabricació instal·lades al Centre Penitenciari de Palma. El 2010 per fer front als problemes derivats de la crisi financera internacional el Grup Teka amplia el capital de la societat.

Guillem Fortesa Pinya (Palma 9 de març de 1892 - 22 d'octubre de 1943)

Arquitecte, urbanista i polític.

Fill de Bartomeu Fortesa Aguiló, de la família Fortesa de can “Querol”, i d’Anna Pinya Cortès, té dos germans, Miquel i Bartomeu. Estudia el batxillerat a l’Institut General i Tècnic de Palma (1901-1908) i fa la carrera a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, on obté el títol (14-XI-1917). Té el despatx professional al carrer de Sant Bartomeu, núm. 15, de Palma.

Ocupa el càrrec d’arquitecte diocesà (a partir de 1919), arquitecte director de construccions escolars de l’Estat a les Balears (1921-1936), professor de l’Escola d’Arts i Oficis (1925-1930), delegat de Belles Arts a les Balears (1931-1936) i arquitecte municipal de Palma (1933-1943).

Les seves obres més conegudes són la façana del celler Cooperatiu de Felanitx (1921), el convent de les Saleses (1923) (desaparegut), l’església de les Reparadores (1924) (actualment saló d’actes de les acadèmies), clínica Munar (després Hostal Arxiduc) (1925) (desaparegut), Can Alzamora (magatzem i estatge) (1925) (desaparegut), reordenació de l’esplanada de Santa Catalina (1930), remodelació de la capella del Santíssim de l’església de Santa Eulàlia (Palma), construcció de les esglésies del Molinar, El Terreno i Santa Tereseta de l’Infant Jesús, grup escolar Jaume I (1935) amb col·laboració amb Karl Hack, plaça de les columnes de Garcia Orell (Palma), la Casa del Poble (desapareguda) i altres. Cal citar, també, els seus projectes d’una escalinata entre la murada i la Seu, de'una oficina de Correus a la plaça Weyler, ambdós no realitzats, i el projecte de l'edifici de l'Arxiu de Regne de Mallorca.

Altres obres seves són el col·legi de les religioses agustines (Sant Miquel/Joan March) (1922) (desaparegut), casa de Ferran Alzamora (Gilabert de Centelles/Bisbe Maura) (1922) (desaparegut), edifici del xamfrà entre 31 de desembre i comte d'Empúries (1925), edifici de la Impremta Nova Balear (Alexandre Rosselló amb Costa i Llobera) (1927-28), sanatori de Caubet (1928) amb col·laboració de Ricardo García Guereta, xalet per a Damià Esteve (Pau Iglesias/Antoni Frontera) (1933)(desaparegut), l’oratori de les mines de Son Fe (1933), xalet per a Enric Fàbregues (C/ Joan Mestre) (1934), xalet per a Ramon Fortuny a Valldemossa (1934), grup escolar Joan Mas i Verd, a Montuïri (1935), casa per a Rafel Feliu (Sant Bartomeu/Vicenç Mut) (1936), casa per a Gabriel Tarongí (Alexandre Rosselló/Marquès de la Fontsanta) (1940), capella per a les religioses dels Sagrats Cors de s’Olivera (1940), la clínica Grau (1940), cas metge Ferrando a Montuïri i altres. Fa els grups escolars de Manacor (1924), Sa Pobla (1925), Pont d’Inca (1927), Vilafranca de Bonany (1928), Campanet (1929), Felanitx (1933), Sant Llorenç (1936) i molts altres.

Com a arquitecte, el seu estil reflecteix l’afecció per les formes tradicionals, l’atenció que presta a l’arquitectura mallorquina dels palaus senyorials i rurals, l’ús freqüent de les formes pròpies del portal forà de mig punt, la utilització de la pedra de marès vista, les teulades de doble vessant amb teula àrab, la introducció d’elements italianitzants i, cap al final de la seva vida, una acurada depuració de formes amb aplicació de solucions sòbries i funcionals. Coneixedor del racionalisme de Le Corbusier, se serveix d’aquests coneixements per adoptar solucions innovadores i crear espais d’interior oberts generosament a l’exterior. Són seguidors seus els arquitectes Josep Olesa Frates, Gabriel Alomar i Josep Ferragut.

Com a polític va ser president de Nostra Parla (1916) i del Centre Regionalista de Mallorca (1917-1919) i membre de l’Associació per la Cultura de Mallorca. El desembre de 1919 s’incorpora al partit lliberal regionalista, encapçalat per Joan March i fa part de la llista amb la qual el partit concorre a les eleccions a l’ajuntament de Palma. Surt elegit regidor i és batle de Palma entre gener i octubre de 1923. Participa en la redacció de l’avantprojecte d’Estatut de les Illes Balears (juny 1931) i fa part de la comissió redactora del projecte d’Estatut d’autonomia de Mallorca i Eivissa (juliol 1933). Signa el document “Resposta dels mallorquins al missatge dels catalans” (1936). Durant la guerra civil i anys posteriors cessa tota activitat política.

El 1931 publica “Pel ressorgiment polític de Mallorca”, recull d’articles i parlaments de la seva època regionalista. Publica col·laboracions a “Ofrena”, òrgan de Nostra Paraula, Butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, “La Veu de Mallorca” (segona època) i als diaris "Correo de Mallorca", "La Almudaina" i "El Día". Imparteix conferències, com la titulada “L’art de construir les ciutats i la reforma de Palma”, llegida al Museu Arqueològic Diocesà el capvespre dels dies 10 i 15 de febrer de 1921 i publicada per Amengual i Muntaner (Palma 1921).

Afeccionat a viatjar, visitar exposicions d’arquitectura i assistir a convencions i jornades internacionals sobre temes de la seva especialitat, es manté al dia pel que fa a l’avanç dels coneixements en arquitectura. És acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Palma (1926), acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando (1928) i vocal de la junta de monuments artístics. Després de la seva mort els amics i familiars li dediquen un homenatge pòstum i publiquen un opuscle de 24 pàgines, no numerades, que no es pogué dur a impremta per motius de censura política i del qual es fa (1944) una reduïda edició mecanografiada. Un carrer de Palma duu el seu nom. A títol pòstum és nomenat magister de la Maioricensis Schola Lul·lística. El seu arxiu resta dipositat a la Societat Arqueològica Lul·liana.




Guillem Fortesa Pinya, 1930 ca.


Referències

Jaume OLIVER JAUME i Miquel SEGUÍ AZNAR "Guillem Fortesa, arquitecte escolar", Conselleria de Cultura, Educació i Esports, Palma 1993.

Guillem FORTESA PINYA, “Estudis sobre arquitectura i urbanisme”, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, volum 1, Barcelona 1984.

Miquel SEGUÍ AZANAR, “Introducció” a Fortesa-1984, pàg. 5-25.

GEM, “Fortesa Pinya, Guillem”, t. 6, pàg. 27-29, Palma 1991.

Miquel FULLANA. “Memòria civil”, núm. 1, ‘Baleares’, 5-I-1986.

Enciclopèdia.cat, “Guillem Forteza i Pinya”.

lunes, 4 de abril de 2011

Miquel Rivera Bagur (Alcúdia, Mallorca 30 de gener de 1919 - Palma 19 d'abril de 1999)

Pintor i dibuixant. De formació autodidacta, és un exponent destacat de l’informalisme plàstic a Mallorca.

Mobilitzat per l’exèrcit, lluita en els fronts de l’Ebre i Extremadura. Posteriorment participa a la División Azul. Durant l'estada a Rússia, fa dibuixos que tracten de reflectir l’horror de la guerra i les angoixoses condicions de vida en el front i en el seu entorn. En aquesta primera etapa, el seu treball es decanta (1943-44) per l’expressionisme, amb la voluntat de plasmar un món interior de vivències i records dolorosos i esfereïdors. Tot seguit, experimenta un temps amb el realisme (anys 50) per arribar a continuació a l’art naïf. Es dedica a treballar dins d’aquest corrent des del 1959 de la mà del fotògraf, escriptor i marxant d’art Ernest Ehrenfeld (1910-1978), que en morir (1978) llega bona part dels seus béns i de la seva pinacoteca, amb obres de Rivera Bagur, a l’ajuntament d’Eivissa.

Fa la primera exposició individual a la galeria Danús (Palma 1954). Participa en el Grup Tago, creat el 1959 i format pels pintors i pintores Francesc Duran “Fraver”, Antonio Vélez, Miquel Morell, Pere Quetglas Ferrer “Xam”, Joan Antoni Ferrero, Joan Gibert, Caty Juan, Merche Sofia Pinto, Teresa Heydel, Francesc Carreño i altres, i pels escriptors Rafel Jaume i Manel Picó. Participa en les activitats que organitza el grup.

A Xicago (1961) fa la primera exposició a l’estranger. Segueixen exposicions a Alemanya, Àustria, NYC, Beverly Hills, Hamburg, Zurich, Paris, Caracas, Formentor, Itàlia, França, Marroc, a l’Àfrica subsahariana, etc. També exposa a Palma, Alcúdia, Formentor, etc.

Fa ús d’un cromatisme vibrant, alegre i intens. Incorpora a l’obra flors, animals, arbres i personatges, que situa en un marc de serenor, tranquil·litat, absència de conflictes i innocència, que contrasta fortament amb l’atmosfera de les seves primeres pintures i es relaciona amb ella. Combina simetries, presta gran atenció als detalls, fa ús de veladures i transparències de color i s’agrada de mirar les perspectives des d’un punt de vista frontal. Situa els personatges en escenaris que evoquen la pau i la benaurança del Paradís. La temàtica es focalitza en la parella, Adam i Eva, l’home i el paisatge. Fa olis, tècnica mixta, papers i dibuix.

Obté la medalla del Saló de Tardor del Cercle de Belles Arts (1960 i 1971). Hi ha obra seva al Centro de Arte Reina Sofia (Madrid), Museu Frans Hals (Holanda), Museu del Monestir de Lluc, Museo Espanyol de Arte Contemponáneo (Madrid), Museu de Pintura Naïf de l’Île de France (Paris), etc.

La seva figura és tractada extensament a la “Gran Enciclopèdia de la pintura i l’escultura a les Balears” (Palma 1996). El 1990, l’ajuntament d’Alcúdia publica un estudi de la seva figura i obra realitzat per Jaume Torres Estradé.




Bibliografia

Jaume POMAR, "Miquel Rivera Bagur", 'Vint pintors de Mallorca', pàg. 87-98, Documenta Balear, Palma, 2003.

Josep BAUZÀ I PIZÀ, “Recordant l’artista naïf Rivera Bagur (1919-1999)”, Diari de Balears, 4-IV-2011, pàg. 56, Palma 2011.

ENCICLOPÈDIA D’EIVISSA I FORMENTERA, “Rivera Bagur, Miquel”, Consell Insular d’Eivissa i Formentera, t. 10, Eivissa, 2010.

Joan Carles GOMIS, “Rivera Bagur, Miquel”, ‘Gran Enciclopèdia de la pintura i l’escultura a les Balears', t. 4, pàg. 142-146, Palma 1996.

Jaume TORRES ESTRADÉ, “Rivera Bagur”, Diccionari Ràfols ed., Barcelona 1990.

GEM, 14, 325.

Camilo José CELA, “M. Rivera Bagur”, catàleg de l’exposició al Club dels Poetes (Formentor, Pollença), Palma 1962.

domingo, 27 de marzo de 2011

Federico Sopeña Ibáñez (Valladolid, 25 de gener de 1917 – Madrid, 22 de maig de 1991)

Historiador de l’art, acadèmic, musicòleg, crític musical, professor, publicista i prevere.

Fill de l’enginyer Mariano Sopeña Atienza i d’Assunción Ibáñez, neix a Valladolid i passa la infantesa a Bilbao, on fa els primers estudis i ingressa al conservatori de música. El 1927 la família s’estableix a Madrid, on continua els estudis de música, fa el batxillerat i es llicencia i doctora en filosofia i lletres a la Universitat Complutense. El 1943, als 26 anys, ingressa en el seminari de Vitòria i comença els estudis sacerdotals. S'ordena de prevere el 1949.

El 1949 és nomenat vicerector de l’església espanyola de Montserrat (Roma). El 1951 és designat delegat del Ministeri d’Educació al Conservatori de Madrid i als centres oficials d’ensenyança musical. El 1955 és nomenat catedràtic numerari d’estètica i història de la música del Reial Conservatori de Música de Madrid. El 1958 és elegit acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando (Madrid). Poc després és nomenat rector de l’església de la Ciutat Universitària de Madrid. El febrer de 1960, amb motiu d’una estada a Roma, imparteix una conferència al Pontifici Col·legi Espanyol de Sant Josep, de Roma, sobre el pla d’estabilització de l’economia espanyola.

El 1969 és designat secretari de l'Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. El 1971 és elegit acadèmic corresponent a Madrid de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (Barcelona). El 1977 és elegit director de l’Acadèmia d’Espanya a Roma, càrrec que ocupa fins el 1981, quan és nomenat director del Museu del Prado. En cessar en el càrrec (1983), concentra el seu treball en l’elaboració de la biografia de Manuel de Falla. El 1988 és designat director de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando.

Publica obres sobre temes diversos de música, com “Stravinsky”, “Joaquín Turina”, “Introducción a Mahler”, “Vida y obra de Liszt”, “Picasso y la música”, “La música en el museo del Prado”, etc. També publica obres de caràcter religiós. Des del 1939 publica articles de crítica musical a diaris com “Arriba” i “ABC” i a revistes com “Blanco y Negro”.

Des del 1956 és prelat domèstic del papa Pau VI. El juny de 1973 rep de mans de l’Ambaixador de França les insígnies d’oficial de l’Ordre francesa de les Arts i les Lletres. El 1985 rep el premi José González de la Peña, que administra la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. El febrer 1991 rep el premi de Castella i Lleó d’Humanitats. Mor a Madrid als 74 anys. Les seves restes reposen al cementiri de La Almudena (Ciudad Lineal, Madrid).

Feiner de mena, es distingí pel seu caràcter apassionat, el seu verb rotund, vibrant i clar, la seva vasta cultura, els seus interessos multidisciplinars i la preferència que sempre mostrà per la música. La Fundació Isaac Albéniz li dedica (Madrid 2000) un llibre col·lectiu que titula "Federico Sopeña y la España de su tiempo, 1939-1991. Libro homenaje".



Referències

AAVV, "Federico Sopeña y la España de su tiempo, 1939-1991. Libro homenaje", Fundación Isaac Albéniz, Madrid 2000.

Antonio GALLEGO GALLEGO, "Sopeña Ibáñez, Federico", Museo Nacional del Prado, Enciclopedia, Enciclopedia Online, Fundación Amigos del Museo del Prado, Madrid 2011.

lunes, 14 de marzo de 2011

Bernat Riera Alemany (Andratx, Mallorca 1874 - Palma 1926)

Metge militar, especialista en malalties infeccioses, professor i voluntari de Creu Roja.

Descendent dels Riera de Son Cladera per part del pare i de la família Alemany d’Andratx per part de la mare, estudia el batxillerat a Palma i cursa la carrera de medicina a Barcelona, on es llicencia. S’incorpora per oposició al cos de sanitat militar (1889). Serveix a València i Palma, fins que és destinat a Cuba (1896), on exerceix de metge al regiment Alfons XIII i és cap mèdic de diversos hospitals. Acabada la guerra, és destinat a l’Hospital Militar de Palma, que dirigeix (1923-1926) fins que ascendeix a general (1926). Publica diversos estudis sobre malalties infeccioses, que constitueixen la seva especialitat.

Com a voluntari de Creu Roja, s’encarrega de les classes de l’escola d’infermeres de Palma, tasca que realitza amb il·lusió i satisfacció. Casat amb Empar Pou, vicepresidenta de la junta directiva de Creu Roja a Palma (1924-1932), la seva filla Concepció després de cursar els estudis d’infermeria a l’escola de Creu Roja a Palma, col·labora com a voluntària amb l’entitat i fa part de la junta d’assistències i, posteriorment, de la junta directiva provincial. En atenció als mèrits contrets com a professor de l’escola d’infermeres, l’assemblea suprema el distingeix (1924) amb la medalla d’or de la institució.

És guardonat (1899) amb la creu de Maria Cristina. És acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Palma, de la qual n’és president (1915-1916). Un carrer de Palma (General Riera) i un altre d’Andratx són dedicats a la seva memòria. Mor prematurament als 51 anys. Llega la seva biblioteca i l’instrumental quirúrgic de la seva propietat a Creu Roja.


Bernat Riera Alemany

Bernat Riera Alemany, 1926 ca.


Referències

GEM, “Riera Alemany, Bernat”, V. 14, pàg. 300, Palma 1991

VIKIPÈDIA, “Bernat Riera Alemany”, 30-XII-2009

Arxius, Creu Roja, Illes Balears

Antoni Jaume Garau (Llucmajor 1824 - Palma 7 de novembre de 1885)

Metge, voluntari i directiu de Creu Roja a les Balears

Estudia al Seminari Diocesà de Palma com a becari del Col·legi de la Sapiència (Palma), del qual és elegit rector (1844-1846). Abandona els estudis eclesiàstics per cursar medicina a la Universitat de Montpeller (França), on es doctora (1850) amb una tesi d’urologia. Revalida el títol a la Universitat de Barcelona. Casat amb Catalina Servera, s’instal·la a Palma, on es dedica a l’exercici professional de la medicina.

Dirigeix l’hospital dels malalts de còlera, ubicat a Sa Llonja, durant l’epidèmia de 1865. És vocal d’Instrucció Pública, metge de la Inclusa i vocal de la Junta de Beneficència. En diverses ocasions és regidor de l’ajuntament de Palma. Participa en la fundació de la Societat Arqueològica Lul·liana al costat de Bartomeu Ferrà Perelló, Estanislau de Kostka Aguiló, Pere d’Alcàntara Peña, Gabriel Llabrés Quintana i d’altres. Estudiós de Ramon Llull, fa part de la Junta de la Causa Pia Lul·liana.

Com a voluntari de Creu Roja, fa part de la primera comissió d’aquesta institució a Palma (1874), és vicepresident de la segona (1878) i vicepresident de la tercera (1880) al costat del seu amic Pere d’Alcàntara Peña. Germà menor de Mateu Jaume Garau, bisbe de Mallorca, gestiona que aquest doni suport públic a l’entitat, cosa que fa el 1880. Per a alguns desinformats, Creu Roja era aleshores sospitosa de ser una institució maçònica. En atenció als mèrits de la seva contribució a l’entitat, és guardonat (1878) amb medalla d’or per l’assemblea suprema de Creu Roja.

El 1874 és elegit acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Palma i el 1884 és designat president de la Societat Arqueològica Lul·liana. Mor als 61 anys.


Referències

GEM, “Jaume Garau, Antoni”, T. 7, pàg. 173, Palma 1991

Joan POU MUNTANER, “Noticias y Relaciones históricas de Mallorca (1881-1885)”, T. VI, pàg. 356-357, Palma 1985

Butlletí de la Societat Arqueològica Lul•liana, novembre 1855, Palma 1885

Arxiu de Creu Roja Espanyola, Oficina autonòmica, Illes Balears

sábado, 5 de marzo de 2011

Manuel Llofriu Cerqueda (+ Barcelona 16 d'octubre de 1961)

Industrial, directiu d’empreses, soci i voluntari de Creu Roja.

Fill d’Ernest Llofriu Clarís i Cèlia Cerqueda. El seu germà Rafel es casa amb Leonie Guizy i la germana Empar se casa amb Jaume Assens Barba. A la mort del pare (14-I-1934) es fa càrrec de la presidència i la gerència de l’empresa “Establiments i vidrieries Llofriu S.A.”.

La societat, fundada el 1860, es dedica a la fabricació mecanitzada de vidre buit. Comprèn una llarga sèrie de productes, entre els quals es compten flascons, ampolles,
vasos de perfumeria, pots de conserves, bòtils de cervesa i gasosa, envasos de centrals lleteres, vidre per a la conservació d’antibiòtics, sèrum i plasma, recipients per a farmàcies i laboratoris, etc. Fabrica estufes de coure i vidre per a cultius, aparells per a laboratoris i d’altres elements. Fa instal·lacions completes de laboratoris i farmàcies. El catàleg general de l’empresa dels anys 20, editat en cobertes dures i amb lletres en relleu, incorpora 1.617 gravats en 290 pàgines.

Té establiments de venda a Barcelona (Balmes, 21 i 23), Palma, Madrid i València i fàbrica a Palma. Aquesta s’ubica en un gran solar del carrer Indústria, núm. 90, cantonada amb el carrer Manos. Ocupa sobretot treballadors del raval de Santa Catalina. En els anys trenta, la plantilla se significa per l’activisme sindical i republicà. Després de la guerra civil, les autoritats civils i els sindicats verticals s’afanyen a facilitar-hi i impulsar-hi baixes voluntàries per jubilacions avançades, fet que a la llarga provoca la inviabilitat de l’empresa i el seu tancament per manca de personal especialitzat. El procés es veu afavorit pel canvi de qualificació urbanística del solar que ocupa, on avui s’aixequen blocs d’habitatges.

Soci i voluntari de l’oficina de Creu Roja a Santa Catalina (Palma), n’és elegit president el primer de març de 1931 (poc abans de la proclamació de la II República), acompanyat de Margalida Garcias Terrassa com a presidenta d’honor. Es manté en el càrrec fins al 26 de setembre de 1934. Casat amb Isabel Camprubí, tenen 2 fills, Ernest i Manuel, i una filla, Isabel, que es casa amb Lluís Puertas. Mor a Barcelona el 1961.

viernes, 4 de marzo de 2011

Cristina de Montis i Von Der Klee (Guatemala 1874 - Eivissa 1951)

Culta, melòmana, mare de família nombrosa, sòcia i directiva de Creu Roja.

Filla de Mariano de Montis y Romero de Tejada, natural de Cadis, descendent d’una família d’origen sard, una branca de la qual s’estableix a Andalusia en el s. XVII, i d’una filla del baró Friederich von der Klee i la seva esposa Josefina Guillen de Ubico y Pardomo. Després de viatjar per Europa i residir temporalment a Paris, Berlín i Viena, el matrimoni amb els fill s’estableix a Barcelona, on Cristina coneix el capità Joan Tur Palau, natural d’Eivissa.

Casats (1905), s’estableixen a Eivissa a la casa de la Portella (o Can Balanzat), prop de la Catedral i tenen 6 fills: Joan, Guadalupe, Marià, Fanny, Màrius i un altre. En morir el sogre, Joan Tur Llaneres d’Espanyol, gran terratinent d’Eivissa, traslladen el domicili a Can Llaneres, de Dalt Vila.

El marit ascendeix en l’escala militar i arriba a general. Voluntària de Creu Roja, és elegida (1917) presidenta de la junta de dames infermeres auxiliars i el 1924, arran de l’entrada en vigor dels nous estatus de l’entitat, és elegida presidenta d’honor de l’assemblea insular d’Eivissa i Formentera. Ocupa el càrrec fins el 1931, quan és suprimit durant la II República. Com a presidenta d’honor impulsa les activitats del cos d’infermeres auxiliars que presideix, fomenta la participació activa de les associades en el consultori i dispensari de l’entitat, promou l’animació del col•lectiu i la captació de fons amb destinació a la cobertura dels dèficits públics en sanitat i serveis socials. És l’animadora de la recaptació de fons per a l’adquisició d’un aparell de raigs X destinat al dispensari de Creu Roja. Comparteix el seu treball directiu amb els presidents insulars Manuel A. Escandell Ferrer i Salvador Quetglas Ramon. És guardonada (1929) amb la medalla d’or de l’entitat.

Amb facilitat per a l’aprenentatge d’idiomes, en parla uns quants (alemany, francès, castellà i català). Culta, melòmana i afeccionada a tocar el violí, fa concerts a casa seva i té el costum de viatjar regularment a Barcelona per assistir a les temporades d’òpera del Liceu. De caràcter lliberal i tolerant, es fa amb tothom, presta ajut a jueus fugitius de l’Alemanya nazi i es manifesta contrària a les desqualificacions personals i a les crítiques intolerants de fets i persones. També es relaciona amb les personalitats que visiten l’illa, com Sorolla, Menéndez y Pelayo, Mercedes Martínez de Campos (duquessa consort de la Torre), Juan Contreras y López de Ayala (marquès de Lozoya), Rusiñol i Blasco Ibáñez.

Mor a Eivissa als 76 anys, rodejada de l’afecte i el respecte de molts. Les exèquies, presidides pel bisbe d’Eivissa, Antoni Cardona Riera, constitueixen una manifestació espontània de dol. És inhumada en el cementiri d’Eivissa. Un carrer de Figueretes (Eivissa) duu el seu nom. El seu fill Marià és dedica a la pintura i Màrius, professor de matemàtiques de l’Institut Santa Maria, és alcalde d’Eivissa (1958-1966).


Referències


JBM, “Montis i von Klee, Cristina”, ‘Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera’, Consell Insular d’Eivissa i Formentera.

Lydia SÁNCHEZ HERGÓN, “En la vida de Cristina de Montis la realidad supera a la ficción”, Diario de Ibiza, 23-II-2009.

Marián SUÁREZ FERREIRO, “Clara Campoamor: una mujer recuperada”, texte de la conferència llegida a Eivissa, elblogdemarian.org, 2006.

Josep Vives Verger (Palma 1877 - 18 de març de 1943)

Periodista, crític d’artm soci i voluntari de Creu Roja.

Fa part de la redacció dels diaris “Heraldo de Baleares” i “La Tarde”. Despés passa a la redacció de “La Última Hora”, on treballa fins a la seva defunció. És corresponsal de “La Vanguardia” a Palma. Escriu el llibre “Mallorca. Apuntes para una guía del ciclista” (1897). Participa en la fundació (1908) de l’Associació de la Premsa de les Balears”, que presideix en la dècada dels anys 20.

En el període 1900-06 és vocal de la Junta directiva de Creu Roja a les Balears, de la qual és soci actiu necessari. Juntament amb el seu germà Enric, constitueixen el primer suport professional de comunicació de Creu Roja a les illes. En aquesta tasca disposen de la col•laboració del també periodista Pere Ferrer Gibert.

Enric Vives Verger (Palma 1878 - 22 de febrer de 1932)

Periodista, crític d’art i soci de Creu Roja.

Inicialment és redactor dels diaris “Heraldo de Baleares” i “La Tarde”. Posteriorment passa a la redacció de “La Última Hora”, on treballa fins a la seva defunció. Juntament amb el seu germà Josep s’encarrega de la crítica d’art, a través de la qual defensa l’obra d’Antoni Gelabert. Funda la revista “Baleares” (1917-25) i n’és el director (1917-23) i l’administrador. És cap de redacció del setmanari de Pollença “La Prensa” i col•labora amb el setmanari solleric “Sóller”. Participa en la fundació de l’Associació de la Premsa de les Balears (1908), de la qual és el secretari. En alguns dels seus escrits usa el pseudònim Cyrano.

Des de les pàgines de “La Prensa” defensa el projecte de construir a Pollença un monument a Costa i Llobera, que és rebutjat per Miquel Ferrà, l’Associació d’Amics de l’Art i el propi Costa i Llobera. Intervé en la polèmica que es manifesta a través del setmanari “Sóller” sobre el projecte de tapar el torrent de Sóller (1914). Al costat del prevere Emili Sagristà defensa la proposta del cobriment complet enfront de la tesi contrària defensada públicament per Miquel Ferrà, Francisco Bernareggi, Maria Antònia Salvà i d’altres.

El 1900 es dóna d’alta com a soci de Creu Roja i és elegit vocal de la Junta directiva. Es manté en el càrrec tot al llarg del període 1900-06, juntament amb el seu germà gran, Josep. Els dos constitueixen el primer suport professional de comunicació de l’oficina de Creu Roja a les Balears.

Manel Fiol Calafat (Palma, 21 de setembre de 1935 - Madrid, 4 de març de 2010)

Primer director nacional de CRJ i tècnic i voluntari de Creu Roja.

Estudia a la Facultat de Dret de la Universitat de Múrcia i a la de Valladolid. Amplia estudis en el Centre Internacional de la Infància, de Paris, i a la Universitat de Minnesota (EUA). Ingressa al Cos d’Oficials Instructors de Joventut.

El dia primer d’agost de 1970 el President Nacional de Creu Roja Espanyola, Francisco Queipo de Llano y Acuña, el nomena director de Creu Roja Joventut (CRJ), secció de nova creació. L’Assemblea Suprema de Creu Roja ratifica el nomenament el 14 de novembre de 1970. La gestació de CRJ havia començat el 1964 mitjançant les anomenades brigades escolars, que intervenien en centres educatius en temes de primers auxilis i cures personals.

En els primers anys combina la implantació de CRJ a les principals ciutats espanyoles amb viatges a Canadà, Iugoslàvia, Itàlia, Anglaterra i altres països, per conèixer de primera mà diverses seccions juvenils de Creu Roja i els seus sistemes d’organització, actuació i captació de voluntaris i voluntàries.

Atesa la seva aptitud per a les relacions personals i els coneixements que té d’idiomes, és seleccionat per treballar a la seu de la Federació Internacional de Creu Roja i la Mitja Lluna Roja a Ginebra, on roman durant 9 anys (1990-1998). Després d’una trajectòria professional intensa, torna a Espanya per treballar al costat del President Nacional, Juan Manuel Suárez del Toro, fins que es jubila. En aquesta situació continua com a voluntari al costat del President Nacional, al qual dóna suport en temes de relacions internacionals i cooperació. També col•labora en tasques de comunicació i relacions personals amb el departament de Cooperació Internacional de l’Oficina Central, que aleshores dirigeix la seva esposa, Mercedes Babé Romero. El 2007 és nomenat vocal de la Comissió Nacional de Garanties del Drets i Deures dels Voluntaris.

El 30 de maig de 1968 és designat vocal en representació de la secció de patinatge de la Comissió Directiva del Consell Nacional d’Esports. És vocal del Consell d’Administració de Caixa d’Estalvis de les Balears “Sa Nostra”, càrrec que ocupa (2004-05) fins als 70 anys. Mor a Madrid el 2010, als 74 anys.

En homenatge a tota una vida dedicada a les persones vulnerables a través de Creu Roja, li és concedida a títol pòstum la Placa d’Honor de l’entitat, que recull la seva vídua en el marc de la celebració del Dia Internacional de Creu Roja. La cerimònia de lliurament de guardons té lloc, sota la presidència de la Infanta Cristina, al Museu de Santa Cruz, de Toledo, el 12 de maig de 2010.

miércoles, 2 de marzo de 2011

Tomàs Navarro Suau (Palma, 21 de desembre de 1926)

Militar, oficial de secretaria de Creu Roja i vocal del seu Comitè provincial.

Nat a Palma el dia de Sant Tomàs, rep el baptisme el dia de Sant Tomàs Becket. Fill de Tomàs, carrabiner, i Magdalena, és el menor dels seus germans, Magdalena, Josep i Antoni.

Fa els estudis primaris a l’escola graduada i als 14 anys ingressa com a educand de banda al Regiment d’infanteria. És promogut a corneta i als 16 anys, com a fill de militar, passa a soldat i és ascendit a corneta d’ordres. S’examina de caporal de segona i aprova l’examen abans de tenir l’edat reglamentària per ser-ho. Passa 7 anys com a caporal de segona abans d’ascendir a caporal de primera. Durant 25 anys és sergent, la qual cosa li permet de casar-se (1952). Passa al cos d’oficines militars i compleix serveis a la Caixa de Reclutament, Capitania, Govern militar, Intervenció i a la Prefectura de Sanitat, on coneix Gabriel Roig. Ascendeix a tinent, capità i, finalment, a comandant (1984). Un any després passa a la situació de reserva activa amb 59 anys (1985).

El gener de 1966, sota la presidència de Gabriel Villalonga Olivar, s’incorpora a l’oficina provincial de Creu Roja com a oficial de secretaria amb un sou de mil pessetes mensuals. Substitueix Pere Massanet Sampol que havia demanat la baixa després de 15 anys de servei. De bon començament s’encarrega de les altes, baixes i liquidacions de la Seguretat Social. Aleshores hi ha 5 o 6 persones d’alta. El 1977 és designat vocal de la junta directiva de Palma, on inicialment fa funcions de secretari d'actes. El 1980 assumeix el càrrec d’oficial major de l’oficina i rep el nomenament el 2 de març de 1982. Treballa a Creu Roja durant 21 anys (1966-1987) i fa part de la junta directiva provincial durant 10 anys (1977-1987). El 8 de març de 1975 és guardonat amb la medalla de plata de Creu Roja.

Recorda amb simpatia i admiració el president Ferran Villalonga, guarda molt bon record d’Anna Bucher, la senyora Bebé, i de les germanes Maria i Magdalena Jaume. S’enorgulleix d’haver seleccionat com a ajudants Gabriel Roig i Joan Batle. Recorda amb emoció la monja que sota mà li lliurava un complement de sou de 500 ptes. mensuals. Recorda anècdotes hilarants com la d’una voluntària presumida que es queixà d’allò més, davant el secretari i davant el president, perquè havia rebut una invitació escrita en còpia de paper carbó.

Casat amb Maria Febrer, és pare de dos fills i una filla. Afeccionat a la pintura, s’hi dedica amb intensitat a un taller que es munta al fons del jardí. Fa paisatges, marines, composicions de figura, natures mortes i escenes nocturnes. Presideix la sala menjador una esplèndida tela del Pi de Formentor feta anys enrere. Senzill, sincer, auster, modest i lúcid, conserva el sentit de la ironia i de l’humor de la joventut.

Gesina Harmanna Elisabeth Mertens "Ingrid Mertens" (Groningen, Holanda, 24 de gener de 1946 - El Terreno, Palma, 1-3 de febrer de 1985)

Infermera diplomada i voluntària de Creu Roja.

Filla d’Harmannus Van Den Berg i d’Elisabeth Maria Luchtenberg, té un germà, Pieter Harmannus Van Den Berg, funcionari públic, resident a Holanda. Estudia a Holanda i Alemanya, on es titula en infermeria.

Casada (1969) amb Karl Mertens (Budapest 1907), agent immobiliari, de nacionalitat austríaca, no tenen descendència. Estableixen la residència al xalet Villa Aulis, de la urbanització de Cala Romàntica (S’Estany d’en Mas), Portocristo (Manacor). Munta a casa seva un lloc de socors, on atén persones malaltes i accidentades de les urbanitzacions de Cala Romàntica i Portocristo Novo i indrets propers, a les quals presta serveis de primers auxilis i altres propis de la seva professió.

Com a voluntària de Creu Roja, és elegida vicepresidenta de la secció de Creu Roja de la mar a Portocristo, quan aquesta secció es constitueix a l’Hotel Perelló el 6 de juny de 1979. Posteriorment, és elegida (1984) vocal de la comissió provincial. El 1976 és guardonada amb la medalla de plata de la institució, que li és lliurada a Manacor pel president provincial, Ferran Villalonga Trullols, en un acte al qual assisteixen el batle de Manacor, Rafel Muntaner Morey “Coca”, la presidenta d’honor de Creu Roja a les Balears, Antònia Villalonga Coll, i el president de Creu Roja a Manacor.

Per cobrir les necessitats de Creu Roja a Portocristo sol•licita a l’assemblea de Creu Roja de la ciutat de Darmstadt (Hessen, Alemanya) la donació d’una ambulància de segona mà. Ella havia estat voluntària d’aquesta assemblea quan cursava a la ciutat els estudis d’infermeria. Li és enviada (1977) una ambulància de marca Mercedes, amb els emblemes i inscripcions de la Creu Roja alemanya. Pintada de nou, l’ambulància presta serveis a Portocristo durant uns anys, per passar, després, a Palma. Es manté en servei fins a finals de 1993. Amb motiu del rodatge d’una pel•lícula, el productor s’interessa per l’ambulància. La repara, la repinta i posa el motor a punt. Feta la filmació prevista, la retorna a Creu Roja.

Coneguda com a Ingrid Mertens, ocasionalment s’agrada de recordar el seu cognom de fadrina, Van Den Berg o Vandenberg. Resta vídua el 1978 (13-X-1978) i trasllada la residència a El Terreno (Palma). Després de gairebé 15 anys de residència a Mallorca, mor sobtadament els primers dies de febrer de 1985, als 39 anys, i és inhumada al cementiri de Palma. Destina una part de l’herència a Creu Roja de les Balears.

lunes, 14 de febrero de 2011

Domingo Natta Tutzó (Menorca 1931 - Palma 13 de març de 1998)

Oficial de senyals marítimes, gran esportista i voluntari de Creu Roja.

Afeccionat als esports nàutics, practica el submarinisme, és un destacat regatista i aconsegueix un gran palmarès esportiu. De caràcter senzill, atent i càlid, s’agrada de ser útil als altres sense enrenous ni protagonismes. Fa la feina de manera callada, constant, rigorosa i eficaç.

Com a professional és oficial de senyals marítimes. Des dels anys 80 és l’encarregat de la càmera hiperbàrica del Consell de Menorca. Amb motiu del trasllat d’aquesta al parc insular de bombers, el Consell li dedica (1994) un emotiu homenatge de reconeixement per la seva trajectòria esportiva, cívica i humana.

El setembre de 1995 és designat president (delegat especial) de l’assemblea de Creu Roja a Maó. Des del càrrec desplega una intensa activitat amb relació al foment dels esports nàutics, el salvament marítim, els serveis de companyia a persones hospitalitzades i el transport adaptat. D’alta part, sota la seva presidència s’implanten a l’illa els serveis de teleassistència de Creu Roja. Va ser, també, president del Club Marítim.

Mor sobtadament a Palma als 67 anys. El president del Consell, Cristòfol Triay, i la consellera delegada de Sanitat i Acció social, Carlota Alberola, fan públic el seu condol pel seu traspàs. Creu Roja li concedeix a títol pòstum la medalla de plata de la institució, que és lliura a la seva vídua el 29 de maig de 1998 en el marc d’una emotiva cerimònia, en el curs de la qual es descobreix una placa dedicada a la seva memòria en l’oficina de Creu Roja a Maó.