lunes, 25 de enero de 2010

El cost d’insularitat (1988)

Pocs aspectes de la realitat econòmica de les Balears han mobilitzat en els darrers vint anys tanta atenció pública com la qüestió de l’anomenat “cost d’insularitat”. És clar que aquesta no es compta entre les qüestions econòmiques més rellevants de les illes. Però cap de les altres qüestions econòmiques ha demostrat tenir tanta capacitat com aquesta per mobilitzar l’opinió pública a favor no de la pròpia qüestió, sinó de qui en parla. Aquesta és la raó que explica la seva presència freqüent en els plànols de l’actualitat.

Malgrat l’abundància de referències que s’han fet del tema, solament n’hi ha tres que mereixen ser destacada, per tal com són les úniques que han tractat la qüestió amb el rigor propi de l’anàlisi econòmica. Situats a l’extrem contrari es podrien relacionar les referències que han destacar per tractar la qüestió amb menys rigor, amb més confusions i amb més clares intencions d’instrumentalitzar el tema a favor d’interessos que poc tenien a veure amb el coneixement de la realitat econòmica regional. D’aquestes darreres no en parlarem.

La primera formulació pública de l’expressió i del concepte de “cost d’insularitat”, la va fer Bartomeu Barceló Pons amb motiu del congrés que sobre economies regionals de la Mediterrània se celebrà a Marsella el 1967.

L’any 1973 Pere Costa Porto va elaborar un ampli estudi monogràfic per encàrrec de l’Ajuntament de Palma. La principal aportació d’aquest treball consisteix en la precisió del concepte de “cost d’insularitat” que es proposa i sobretot en l’explicació que es dóna de la seva complexitat, de la seva relativitat temporal i de la seva relació amb un gran nombre de variables econòmiques i no econòmiques.

L’any 1980 la Conselleria de Transports i Comunicacions del Consell General Interinsular publicà un altre estudi sobre el tema, l’elaboració del qual va córrer a càrrec de M. Alenyà. El treball va ser posteriorment ampliat i actualitzat i publicat com a annex de l’obra “Introducció a l’economia de les Balears” (Caixa d’Estalvis de Balears “Sa Nostra”, Palma, 1984). L’aportació més destacada d’aquest estudi es troba en l’argumentació de la tesi segons la qual el cost d’insularitat de les Balears dependent del transport de persones i mercaderies és positiu, però de dimensions relatives poc rellevants.

La propera publicació de les taules input-output de l’economia de les Balears, referides a l’any 1983, permetrà d’analitzar amb cert detall les dimensions i la distribució del consum dels serveis de transport per part de les diverses branques productives de les illes. La comparació d’aquests consum amb els de les taules referides al conjunt de l’Estat i amb els de les taules d’altres comunitats autònomes proporcionarà una base informativa nova, que pot ser ben útil per avançar en el coneixement del fenomen. D’altra part la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Mallorca, Eivissa i Formentera, fa poc ha decidit de redactar un treball sobre el tema. Benvingut sigui aquest treball, sempre que es tracti d’un estudi i no d’un simple repertori d’opinions poc informades o desinformades; sempre que es tracti d’una anàlisi objectiva dels fets i no d’un repertori de discursos emotius; sempre que es tracti d’un esforç a favor de l’objectivitat i en contra dels judicis de valor habituals; sempre que es tracti d’un treball que es recolzi en el reconeixement que els fenòmens econòmics s’han d’estudiar tot respectant les exigències del mètode científic.

Els temes inclosos en l’àmbit de l’economia s’han d’analitzar amb el mateix rigor que requereix l’anàlisi dels fenòmens físics, biològics, mèdics, farmacèutics o químics. A ningú no se li ocorrerà de pensar que el coneixement en els àmbits esmentats es pot fer avançar mitjançant simples relacions d’opinions de persones alienes al camp específic de l’estudi, dirigides amb tan escassos coneixements com bona voluntat per un misser, un filòsof, un poeta o un místic. És clar que l’economia tampoc no és aliena a aquests condicionants.



Informatiu PIMEM, març 1988.

XXV aniversari d'Obra Cultural Balear (1988)

LLENGUA I PROGRÉS

El passat mes de desembre se celebrà el 25è aniversari de la fundació d’Obra Cultural Balear, constituïda el 21-XII-1962 per iniciativa de l’il•lustre filòleg Francesc de Borja Moll Casasnovas.

Les realitzacions de l’entitat, que poc a poc anà calant en els diversos àmbits de la societat mallorquina, han estat moltes i importants. A ella es deu, entre d’altres coses, la creació i el foment de les condicions que propiciaren el reconeixement públic de la llengua catalana com a pròpia de les illes. Aquest fet es concretaria més tard en la seva proclamació com a tal a l’Estatut d’Autonomia i a la Llei de Normalització Lingüística.

A la vista dels seus 25 anys de vida es pot dir que l’OCB és una associació que es caracteritza primer de tot pel seu pluralisme: dóna cabuda a socis provinents de totes les classes socials, de totes les ideologies democràtiques, de tots els indrets de Mallorca i també a nombrosos immigrants. És, a més, una associació absolutament compromesa amb la democràcia, amb l’aprofundiment de les llibertats, públiques i privades, i amb el progrés cultural, social i cívic de les illes. Per això la vocació a favor de la defensa i promoció de la llengua i cultura pròpies no és, ni ho ha estat mai, una vocació tancada, cega, exclusivista i desproporcionada.

La normalització de l’ús de la llengua ha avançat notablement en els darrers anys, sobretot després de la recuperació per part de l’Estat del marc democràtic i constitucional i de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia. Amb tot, la tasca no es pot donar per acabada, entre d’altres raons, perquè en el món les coses dissortadament no canvien pel sol fet que canviïn les lleis, els projectes col•lectius i les actituds de la institucions. S’arrosseguen fortes inèrcies contràries a la nostra llengua, alimentades per 262 anys (1715-1977) de persecució, prohibicions, marginacions i discriminació.

D’altra part la presència del català en els mitjans de comunicació escrits i no escrits és encara molt escassa. L’ús de la llengua en el món del comerç, de la publicitat, de la retolació dels establiments públics i privats, de les relacions dels ciutadans amb l’Administració i de l’Administració amb ells, etc., també és encara migrat.

L’anàlisi de les causes que determinen les dificultats amb les quals topa la normalització de l’ús de la llengua posa en relleu que es necessiten anys, l’acció decidida dels poders públics, el concurs d’empreses privades i associacions cíviques i sobretot la voluntat de la immensa majoria del nostre poble. Aquest darrer factor és el més estratègic i alhora el més transcendent. Atès això, cal dir que perquè aquest procés qualli i prosperi es fa necessària una gestió tolerant, respectuosa, assenyada i compatible amb la mentalitat no maximalista i no arrauxada de la població de les illes.

Des d’aquesta perspectiva es pot dir que de cara als propers anys el principal desafiament que es planteja a l’OCB consisteix a tenir el saber i les habilitats suficients per promoure, animar i dinamitzar un consens popular a favor de la llengua tan ampli i viu com sigui possible.



Informatiu PIMEM, març 1988

Mestre anònim de natures mortes (s. XVII)

Nom convencional que es dóna a l’autor anònim o al taller d’una sèrie de natures mortes obrades en el segle XVII. Alfonso Pérez Sánchez considera que l’autor va ser actiu en el període 1630-50.

Les pintures es caracteritzen per l’ús de colors clars, reflexos d’esmalt i ombres força acusades i profundes. El dibuix, la composició i la distribució d’elements, acusen un cert ingenuïsme. Tots els elements són distribuïts sobre un pla o taula que es mira des d’un punt de vista relativament elevat i situat a certa distància. Els motius són sobris i destil•len austeritat. La diferent qualitat de les obres que li són atribuïdes suggereix la possibilitat que es tracti d’un taller, de l’illa o de fora. En un lloc molt visible d’un recipient es veu la inscripció “Llimonet”, referida al seu contingut de confitura de llimona. Aquest fet permet pensar que l’autor era de terres de parla catalana, per bé que la manca de documentació dificulta la seva identificació.

Fan part dels seus motius habituals safates de ceràmica de Delft (Holanda) i cistelles de palma, pots, peces de vidre i ocells estilitzats. S’hi veuen fruites (peres, pomes, raïm, albercocs, prunes, codonys, figues flors, melons, síndries, granades ...), hortalisses (raves, cebes, tomàtigues, carxofes...), dolços i pastissos (duqueses, torrons, crespells ensucrats...), confitures, panades, anyells, vi, etc.

Aquestes obres figuren en nombroses col•leccions privades com a elements de decoració de menjador. Habitualment fan parelles, terns, dobles parelles, sextets o dotzenes. La seva relativa abundància a l’illa motiva que se’l conegui com a mestre o taller mallorquí de natures mortes, sense que aquesta referència postuli necessàriament la seva naixença o residència a Mallorca.

L’atribució de les obres al pintor granadí Blas de Ledesma, actiu en el s XVII, està avui descartada.


Bibliografia

- SA NOSTRA (ed.), “Natura en repòs, la natura morta a Mallorca, segles XVII-XVIII”, Palma 1994.
- Miquel ALENYÀ, “Mestre mallorquí de natures mortes”, GEM, tom 10, pág. 411-412, Palma 1997.
- José M. PARDO, “Mestre de les natures mortes”, ‘Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura de les Balears’, tom III, pàg. 187-192, Palma 1998.
- Alfonso E. PÉREZ SÁNCHEZ, “Pintura española de bodegones y floreros de 1600 a Goya”, Madrid 1983.

Els antics cognoms d'Alcúdia i els noms de lloc catalans (1987)

A l’hora de definir l’univers dels antics llinatges (cognoms) d’Alcúdia un es troba amb una mancança inicial de certa importància: el còdex del llibre “Els homes d’armes de Mallorca. Llista de la Part Forana” (1359) no conté els fulls compresos entre el 66 i el 75, en els quals hi havia les llistes d’Alcúdia, Pollença i Campanet.

Per aquest motiu les fonts que ha calgut consultar han estat les següents: en primer lloc, els llibres de Cartes Reials de l’Escrivania d’Alcúdia dels segles XIV i XV; també, el llibre de Capbrevacions d’Alcúdia de l’any 1518; a més, els documents notarials de l’Arxiu del Regne de Mallorca lliurats amb documents corresponents a residents a Alcúdia als segles XIV i XV i als primers anys del segle XVI. A més, els volums II (1459 i 1460), III (1460 i 1461) i IV (1496 i 1497) dels “Concessos” o llicències matrimonials de la Cúria Episcopal de Mallorca. Així mateix s’han tingut en compte les indicacions que sobre llinatges antics d’Alcúdia fa Ventayol (1928) (pàg. 228-229).

Com a darrer document, o document més acostat a nosaltres en el temps, s’ha utilitzat la relació de les 76 famílies que habitaven a Alcúdia en el temps de la Germania, segons la classificació feta per a l’aplicació dels privilegis reials concedits per l’emperador Carles V amb data del 18-X-1525 (Cf. Ventayol, 1928, pàg. 231).

No hem consultat els llibres de “concessos”, o llicències matrimonials dels primers anys del segle XVI, perquè no es troben disponibles a causa el seu mal estat de conservació. Tampoc no s’han tingut en compte els registres eclesiàstics de baptismes, matrimonis i defuncions d’Alcúdia, perquè no s’iniciaren fins la segona meitat del segle XVI en compliment de les disposicions del Concili de Trento.


RELACIÓ DELS ANTICS LLINATGES ALCUDIENS

A partir de la informació anterior es pot definir els següent univers de llinatges antics d’Alcúdia (documentats en els primers anys del segle XVI o abans): Abrines, Agret, Aguiló, Alenyà, Alzina, Amorós, Ardit, Arnau, Armentera, Aulí, Axartell, Bach, Balaguer, Balma, Barrera, Bertà, Besser, Benejam, Binimelis, Bisbal, Boada, Boadella, Bonet, Bosch, Bru, Buch, Caldès, Canals, Capdebou, Caramens, Carbonell, Carròs, Casafranca, Castell, Castells, Castelló, Cerdà, Cifre, Comelles, Cursach, Cugullada, Doménech, Esteve, Fanals, França, Frívola, Fuxà, Gorch, Gilet, Guasp, Guayta, Joan, Loret, Llempayes, Llitrà, Maltès, March, Mascaró, Mascort, Massanet, Manresa, Martí, Marcó, Marquet, Martorell, Maura, Monistrol, Montblanc, Moragues, Morlà, Morell, Montéis, Mosqueroles, Moror, Morro, Muntaner, Olivar, Parets, Pastor, Pelegrí, Perelada, Perpinyà, Planells, Pont, Ponts, Pou, Prats, Puig, Pujals, Pujols, Quers, Regarau, Reus, Renovard, Riera, Riparia, Riusec, Roig, Sabater, Saguer, Sants, Seguí, Sequier, Serra, Sitges, Socies, Soliveres, Solivaret, Sunyer, Sureda, Tàrrega, Torrandell, Terrassa, Torrella, Torrens, Tortosa, Totosaus, Trompedor, Truiol, Ullastret, Ventaiol, Vidal, Vilanova i Vives. Són en total 130 llinatges.

La relació anterior pretén solament reunir els cognoms de famílies que visqueren a Alcúdia entre el segle XIII i començaments del segle XVI. El període de temps de referència és llarg a causa de la manca d’una documentació suficient que permeti escurçar-lo sense incórrer en omissions rellevants. D’altra part, val a dir que tot al llarg del temps indicat es produïren variacions que afectaren l’univers dels llinatges alcudiencs: alguns cognoms que apareixen en documents dels primers anys del període no es troben en documents datats en els darrers anys i a l’inrevés. A causa d’això i d’altres restriccions, la relació que hem presentat té solament el valor d’una aproximació.


INCIDÈNCIA DE LA TOPONÍMIA CATALANA.

Dels llinatges indicats corresponen a noms de lloc, o hi poden correspondre, els següents: Abrines, Alenyà, Armentera, Aulí, Axartell, Balaguer, Balma, Besser, Bisbal, Boada, Boadella, Caldès, Canals, Carbonell, Castell, Castells, Castelló, Cifre, Comelles, Cugullada, Fanals, Fons, Fornells, França, Fuxà, Gilet, Guaita, Loret, Llempaies, Llitrà, Massanet, Manresa, Martorell, Monistrol, Montblanc, Morell, Montéis, Mosqueroles, Moror, Parets, Perelada, Perpinyà, Pont, Ponts, Prats, Puig, Pujals, Pujol, Quers, Reus, Riera, Riusec, Saguer, Sants, Serra, Sitges, Soliveres, Sunyer, Sureda, Tàrrega, Terrassa, Ullastret, Ventaiol, Vilanova i Vives. En total són 68 llinatges, la qual cosa representa un 52,31 % del total de llinatges inclosos en la primera relació. Tots corresponen a noms de lloc catalans llevat de Besser (Beziers), Cifre (Xipre) i França. D’altra part, hem prescindit dels tres antics llinatges d’Alcúdia equivalents a noms gentilicis: Cerdà, Renovard (Genovard) i Maltès.

En el quadre adjunt es presenta la distribució per comarques dels noms de lloc relacionats. Aquesta s’ha fet tenint en compte que molts dels llinatges indicats no corresponen solament a un únic topònim. Hi ha llinatges que corresponen a nombrosos noms de lloc. Aquest és el cas de Vilanova, que correspon, segons les dades que hem manejat, a 19 llocs: Vilanova de Bellpuig, Vilanova de Sau, Vilanova de Prades, Vilanova de Segrià, Vilanova de Meià, etc. En altres casos les equivalències no presenten un grau tan elevat de dispersió. En algunes ocasions a cada llinatge correspon un sol nom de lloc: Martorell, Terrassa, Armentera, etc. A això s’ha d’afegir que al llarg del temps hi ha noms de lloc que han desaparegut o han aparegut, que han canviat de forma i fins i tot que han canviat de localització. Totes aquestes consideracions s’han de tenir en compte a l’hora d’avaluar correctament l’abast d’una distribució comarcal com la que es presenta.

La definició dels indrets corresponents a cada nom de lloc ha estat feta a partir de la consulta de tres obres: Vilà (1983), Rosselló (1981) i Moll (1982).

L’esmentada distribució s’ha fet aplicant a cada llinatge tots els noms de lloc que li corresponen. Després cada un d’aquests ha estat ponderat amb un valor igual a la fracció equivalent al resultat de dividir cada nom de lloc pel nombre total de les seves localitzacions possibles. Així per exemple, els 19 llocs corresponents a Vilanova s’han codificat amb un valor igual a 1/19. Procedint d’aquesta manera s’han obtingut els valors relacionats a la primera columna del quadre adjunt. Aquests mateixos valors expressats en percentatges s’ofereixen a la segona columna. L’única diferència entre ambdues columnes consisteix en el fet que la primera suma 68 (nombre de llinatges equivalents a topònims) i la segona suma 100.

Finalment s’ha elaborat la tercera columna d’acord amb el mètode de congestió de probabilitats consistent a seleccionar de totes les possibilitats relacionades per a cada topònim aquelles que són més probables. Hem entès com a possibilitats més probables les corresponents a indrets el grau de probabilitat global dels quals, segons les dades de la segona columna, és igual o superior al 2%. Procedint d’aquesta manera s’obté una distribució de la sèrie de probabilitats en la qual s’accentua la ponderació dels indrets més probables.


CONSIDERACIONS FINALS

La lectura dels resultats obtinguts permet posar en relleu alguns extrems rellevants. En primer lloc, l’elevat nombre dels primitius llinatges d’Alcúdia (uns 130), la qual cosa reflecteix l’antiga importància del lloc i la seva relativa prosperitat. D’altra part, l’elevat percentatge dels primitius llinatges alcudiencs equivalents a noms de lloc: més de la meitat del total. En tercer lloc, el fet que el predomini dels noms de lloc catalans sigui aclaparador: el 94,854 % del total de llinatges alcudiencs equivalents a noms de lloc corresponents a topònims catalans (Principat, Catalunya del Nord i País Valencià).

La distribució per comarques dels topònims catalans equivalents a antics llinatges d’Alcúdia ofereix una dispersió àmplia: a la columna segona hi ha representades més de 40 comarques catalanes. Malgrat això es dóna un cert grau de concentració en quatre nuclis principals. El més important és el format pel Baix Empordà, l’Alt Empordà, Gironès, la Selva i la Garrotxa, que en conjunt aporten un 32,413 % del total de noms. El segon en importància suma quatre comarques: la Conca del Barberà, el Baix Camp, el Baix Penedès i la Ribera d’Ebre, les quals en conjunt recullen un 18,014 % del total de noms de lloc classificats. La tercera zona en importància és la formada per la Noguera, l’Urgell i l’Alt Urgell, que aporta un 13,235 % del total. Finalment es dóna una quarta zona de concentració formada per la suma de les comarques del Bages, Vallès Occidental i Baix Llobregat, les quals inclouen un 12,317 % del total de noms de lloc considerats.

És destacable la representació que dins del conjunt estudiat tenen les comarques de la Catalunya del Nord, les quals aporten un 5,821% del total dels topònims classificats.

Aquest escrit va ser publicat amb algunes mancances a la revista “El Mirall”, núm. 10, agost 1987


Bibliografia

Francesc de Borja MOLL, “Els llinatges catalans”, Editorial Moll, Palma 1982

Joan ROSELLÓ LLITERES, “Incidència de la toponímia catalana sobre els llinatges de Mallorca, Publicacions de l’Arxiu Diocesà de Mallorca, Palma 1981

Pere VENTAYOL SUAU, “Història d Alcúdia”, t. II, Biblioteca de la Última Hora, Palma 1928

Joan VILÀ i VALENTÍ et al., “Atlas Universal Català”

Gran Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1983.



TOPÒNIMS CORRESPONENTS ALS ANTICS LLINATGES D’ALCÚDIA
Distribució comarcal


% %
Catalunya del Nord          (1)      (2)       (3)

Rosselló ....................... 2,253 3,313 3,615
Vallespir ...................... 1,250 1,838  2,206
Conflent ....................... 0,700 1,029 --

País Valencià
Total ..........................   2,911 4,281  2,941

Principat
Baix Empordà .............. 5,616 8,259 10,784
Alt Empordà .................6,078 8,938 10,232
Conca del Barberà ........3,553 5,225   6,801
La Noguera .................. 3,303 4,857   5,699
Bages ........................... 3,500 5,147   5,515
Baix Camp ................... 2,920 4,294   5,331
Gironès ........................ 2,375 3,493   4,779
La Selva ....................... 2,333 3,431   4,412
Urgell ........................... 1,753 2,578   3,860
Alt Urgell ...................... 2,178 3,203   3,676
Baix Llobregat ................1,000 1,470   2,941
Ribera d’Ebre ................ 1,833 2,696   2,941
Baix Penedès ..................1,532 2,253   2,941
Vallès Oriental ................ 1,702 2,503. 2,390
La Garrotxa .................... 1,500 2,206  2,206
Pallars Jussà ................... 1,666 2,450   2,206
Vallès Occidental .............1,100 1,618  1,471
Baixa Ribagorça ...............0,792 1,165  1,471
Barcelonès ...................... 1,000 1,471  1,471
EL Segrià ...................... ..1,105 1,625  1,471
Baixa Cerdanya ............... 0,750 1,103  1,103
Priorat ............................. 0,333 0,490. 0,735
Baix Maestrat .................. 0,833 1,225  0,735
Alta Cerdanya ..................1,553 2,284  0,368
Ripollès ........................... 0,250 0,368  0,368
Osona ............................. 0,553 0,813  0,184
Garraf ..............................1,253 1,843    --
La Sagarra ....................... 0,917 1,348    --
Berguedà ......................... 0,875 1,287     --
Alt Penedès ....................  0,775 1,140     --
Pallars Sobirà .................. 0,678 0,997      --
Alt Camp .......................  0,666 0,979      --
Anoia .............................. 0,605 0,890      --
Alta Ribagorça ................ 0,200 0,294       --
Baix Cinca ...................... 0,200 0,294       --
Alt Maestrat .................... 0,053 0,078       --
Maresme ......................... 0,053 0,078       --

Altres indrets
França ......................... 2,500 3,676 3,677
Xipre .......................... 1,000 1,470 1,470

Nombre de llinatges ............ 68
Suma de percentatges ...100,00 100,00 ------