miércoles, 20 de enero de 2010

Art i ètica (2000)

Moralistes de tots els temps han tractat de lligar moral i art, tot enaltint la moral i justificant la instrumentalització de l’art. El fet moral i el fet artístic són manifestacions diferents, diuen, d’una mateixa realitat superior, sobrehumana o divina. Aquestes tesis s’han sustentat habitualment en tres arguments: la pretensió que la moral i l’art són fets normatius, la creença que la moral i l’art reflecteixen la bondat i la bellesa d’un fet superior (Déu, la Revolució, la Humanitat, etc.) i l’afirmació que l’art és una realitat instrumental.

L’art no és un repertori normatiu. La moral, com a conjunt de normes de conducta inspirades en doctrines religioses o seculars, té poc a veure amb l’art, que no pot sotmetre’s a codis de comportament. L’art codificat o codificable, l’art que imposa obligacions, que en crea o que n’ensenya, no és art o ho és a pesar d’aquestes servituds. L’art no expressa més obligacions que les derivades de la responsabilitat de l’artista en relació al fet estètic. Aquest compromís és, alhora, expressió de llibertat i demostració d’autonomia, independència, insubmissió, dissens i rebel•lia. L’única norma compatible amb l’art és l’absència de normes. L’art està obligat, només, a ser art.

L’art no reflecteix la bellesa i no revela la bondat d’una realitat suprema. La concepció de la moral i de l’art com a expressions inevitablement combinades, interrelacionades i interdependents, destinades a inspirar i impulsar comportaments personals ajustats a la perfecció d’un ordre superior, sobrenatural o no, és errònia. La finalitat de l’art no és posar les persones humanes en comunicació amb divinitats, sinó amb elles mateixes i, derivadament, amb altres persones. No és propi de l’art guiar el pensament, sinó alliberar-lo. L’art no demana que les persones es comportin d’una manera o d’una altra, sinó que assoleixin de gaudir l’emoció que provoca, en determinades condicions, el fet estètic. L’art és universal i permanent: per això des de tota casta de posicions morals, religioses i no religioses, i des de les modes de tots el temps, s’ha fet art. Ho demostren les misses de Mozart, les pintures d’El Greco, el sentit moralitzador de Goya, l’arquitectura de temples pagans, cristians, musulmans, etc., el teatre dels grans autors, la novel•la dels grans mestres.

La moral defineix, a més de les obligacions, les virtuts. En el camp de l’art la virtut esdevé virtuosisme. Aquest, sovint, tendeix a empobrir i trivialitzar l’art i mai no li afegeix qualitats intrínseques. Per bé que el virtuosisme aixeca grans aplaudiments, pot tudar l’art, pot fer-lo impossible, pot convertir-lo en un espectacle de circ. De la seva intranscendència no s’han alliberat ni antics creadors d’èxit, ni instrumentistes d’anomenada, ni certes avantguardes contemporànies sotmeses a la síndrome de “fer-la” cada vegada més grossa. El virtuosisme associat a l’art pren forma, en algunes ocasions, d’exaltació de la dificultat. Altres vegades pren forma d’encimbellament del detallisme. Adesiara pren forma de mitjà per cridar l’atenció. La dificultat no és font de qualitat artística; el detallisme fatiga, distreu i dificulta l’emoció estètica; provocar i escandalitzar no és un fi de l’art.

L’art es pot instrumentalitzar a favor de causes nobles i innobles, legítimes i il•legítimes, bones i dolentes. Tot amb tot, l’art no és un instrument: és un fi en ell mateix. Per bé que l’ús de l’art s’ha donat lligat sovint a grans manipulacions col•lectives, la naturalesa de les coses demostra que l’art allibera el pensament, eixampla la voluntat, potencia la lucidesa i impulsa la llibertat.

L’art no és moral, no és amoral i no és immoral. L’art és transmoral. Està per sobre i més enllà de la moral: ocupa un espai que no entra, necessàriament, en comunicació amb aquesta, perquè no crea ni suporta obligacions. És transmoral perquè no està sotmès a la contingència de les idees morals; perquè, si bé transita per l’àmbit de la moral, se situa per sobre de totes les concepcions morals, perquè és essencialment humà i està fet per a l’enriquiment i per al gaudi de les persones. Erròniament, en nom de la moral s’han condemnat obres d’art cabdals. Stalin va sotmetre Sostakovic a un seguit de represàlies arran de l’estrena de l’òpera Lady Macbet de Mtsensk; Oscar Wilde va ser empresonat després de la publicació d’El retrat de Dorian Gray; Flaubert va ser jutjat per haver escrit Madame Bovary. Cercar, trobar i veure elements d’immoralitat en l’art és propi de ments poc sensates.

El fet que l’art sigui transmoral no impedeix que constitueixi un referent ètic d’extraordinària importància. Efectivament, l’art és una font riquíssima d’ètica perquè és una via de canvis personals profunds, d’impuls d’actituds creatives, de foment de l’ús de les capacitats crítiques, de desvetllament d’inquietuds de recerca, innovació i creació. L’art no obliga a res, però anima a fer moltes coses, amplia el món de les idees, enrobusteix la voluntat, allunya de la mediocritat, genera ambicions de llibertat i engrandeix l’esperit dels éssers humans.


Xavier Carbonell
Miquel Alenyà


Balears Cultural, núm. 172, 28-V-2000, plana I.

La pintura d'Antoni Fuster (1987)

Antoni Fuster i Fortesa (1853-1902), de l’antiga família de Gabriel Fuster, amb casa pairal al carrer Victòria de Palma, és un dels representants més eminents de la generació de pintors mallorquins de la segona meitat del segle XIX. Entre els seus contemporanis es compten Anckermann, Ribas, Bauzà, Morell, Buades, Carlotta, Terrassa, Pizà, O’Neille, etc.


L’artista i la seva obra

La seva condició d’home fadrí, fill d’una família burgesa i benestant, i la seva manca d’urgències econòmiques, constitueixen un factor important a l’hora d’explicar el fet que la seva dedicació a la pintura es desplegàs de manera assossegada i distesa. Com diu Gabriel Fuster Mayans, cultivà la pintura “amb una intensitat moderada”. D’altra part, aquests fets varen determinar que la seva obra no fos extensa i que es distribuís principalment entre familiars i amics. Val a dir que pintava a un ritme de dos o tres quadres l’any, cosa per la qual la seva obra completa consta solament de setanta i poques peces, llevat de notes i esbossos, com fa constar Romà Piña Fuster.

Pintà, sobretot, marines i retrats. Les seves marines, dedicades a temes d’aigües tranquil•les, gairebé immòbils, es basen en un dibuix de gran soltesa, en un extraordinari sentit de l’equilibri i en composicions de formes delicades i riques en detalls i matisos. Mai no hi manca la presència de la figura humana, que és la gran protagonista de la seva obra, com recorda Romà Piña a la biografia que va escriure del pintor. D’altra banda, els seus paisatges reflecteixen una atmosfera de profunda serenitat i d’una gran placidesa, cosa que es basa en la utilització de tres elements força característics: l’absència de vent (substituït sempre per un oratge suavíssim gairebé imperceptible), l’ordre admirable en el qual apareixen distribuïts els elements que formen la composició i la delicades dels colors de la seva paleta.

Els seus retrats, de notable força expressiva i d’una gran penetració psicològica, com adverteix Damià Ferrà-Pons, constitueixen una mostra del seu respecte per la justícia, l’ordre, el progrés i la saviesa, i de les seves preferències gairebé obsessives per la tendresa, la ingenuïtat, la innocència i la senzillesa. Pintà personatges de relleu com és ara Jovellanos, Tomàs Aguiló, Cristòfol Pizà, el senador Ignasi Fuster Fortesa i d’altres. Això no obstant, els seus millors retrats són els dedicats als infants. Si les seves marines són, segons Piña, l’expressió de la Mallorca dels dies tranquils, els seus retrats són, sobretot, l’exaltació de la innocència i la tendresa.


El darrer oli: una petita obra mestra

L’estiu de l’any 1902 (1), tot just dos o tres mesos abans de morir, pintà i acabà un oli sobre tela, poc conegut fins ara, que reprodueix els rostres de dues nines, les germanes Vicenta i Assumpció Fuster Miró-Granada, filles del seu cosí Hilari Fuster i Fuster “Polleta”. És aquesta, molt probablement, la darrera obra de l’artista, ja que l’oli que va restar en el cavallet després del seu traspàs, esdevingut el 30-XI-1902 a causa d’un atac de feridura (2), no es pot considerar una obra acabada.

Les dues protagonistes de l’oli esmentat apareixen situades en dos plànols diferents. La més petita ocupa el primer terme, la qual cosa fa que els perfils de la seva figura siguin complets i aquesta gaudesqui, per bé que només aparentment, d’una certa preeminència. A la dreta del seu darreras hi ha una altra minyona, la figura de la qual és més gran i està il•luminada de manera més directa i plena. Val a dir que les dues germanes es duien un any just d’edat. Ambdues havien nat el 12 de juny: Vicenta el 1897 i Assumpció el 1898. Tenien aleshores cinc i quatre anys acabats de fer.

La contemplació reiterada de la pintura i l’anàlisi dels nombrosos detalls que incorpora permeten entreveure la intenció del pintor de representar dos dels elements humans que li eren més íntimament benvolguts. En el primer terme representa la ingenuïtat mitjançant dos recursos: un rostre transparent d’ulls intensament vius i un suau esbós de somrís curull de simpàtica i graciosa polissoneria. En el segon terme, el que es representa és la innocència, concebuda com a plenitud serena i segura de bondat, bellesa i tendresa. A parer nostre, no és casual el joc d’un primer i un segon terme, molt acostats, per distingir i exaltar innocència i ingenuïtat dins d’un context en el qual es vol posar en relleu les virtuts de la infantesa, lloar-les amb no dissimulat apassionament i elevar-les a categoria d’exemple d’allò que hauria d’informar el comportament humà universal.

Els elements que envolten les dues figures (vestits d’un blanc immaculat, llaçades de color rosa, ombres projectades en tons rosa sobre un fons proper de color salmó pal•lidíssim, arracades de perla minúscula, collarets de fils d’or, etc.) es combinen harmoniosament entre ells i amb el tema bàsic de l’obra, dins del qual fan funcions clares de realçament d’allò que el pintor pretén suggerir i comunicar.

Hem volgut comentar breument aquest oli (4) no tant per la seva absència en els catàlegs coneguts de l’autor, com per la seva condició d’obra cabdal d’un artista eminent que posà en l’exaltació de la innocència el seu més alt interès i el millor del seu mestratge. Altrament, el fet que aquesta sigui molt probablement la darrera pintura de l’artista explicaria que ell, intuint la proximitat del seu final, hi abocàs amb intensitat inusual la destresa del seu art i, tot aprofitant el tema que més el colpia, hi expressàs amb sorprenent inspiració i amb força desconeguda allò que més s’agradava de dir i de fer.


Notes

(1) Segons es desprèn de la col•lecció de fotografies de la família Fuster “Polla”.

(2) Segons consta a la partida de la seva defunció al Registre Civil de Palma.

(3) Els vestits eren de fil, per bé que a la pintura es representen amb transparències, veladures i brillantors que en un esclat de tons diferents i intensitats diverses, serveixen per magnificar el color blanc d’acord amb la seva significació i importància dins l’obra.

(4) Oli sobre tela, de 35,5 x 52 cm., datat i signat AID el 1902


Bibliografia

Gabriel FUSTER MAYANS, “En el centenario del nacimiento de Antonio Fuster", ‘Revista del Círculo de Bellas Artes’, Palma 1953.

Romà PIÑA HOMS, “El pintor Antonio Fuster”, Edicions Cort, Palma 1971.

Damià FERRÀ-PONS, “Fuster i Fortesa, Antoni”, ‘GEC, vol. 7, pàg. 747, Barcelona 1974.


“El Mirall”, desembre 1987.

Cultura, valors i conflicte (2000)

La cultura no incorpora solament informació i coneixements. També incorpora aptituds o habilitats i actituds. No és culta la persona incapaç d’apreciar les manifestacions de l’art. Tampoc no és culte aquell que no sap o no vol entendre els altres, que no desitja comprendre situacions personals diferents de la pròpia, que no accepta el dissens i, substitutivament, la crítica i el conflicte, etc. Mai no pot ser culta una persona autoritària, despòtica, discriminadora, explotadora, desplegadora de conductes antisocials, etc.

La cultura, com a part essencial de la saviesa, abasta un ventall molt ampli de factors que fan un conjunt no divisible. Per això, la cultura no es pot segmentar ni especialitzar: és multicolor, universal, generalista, omnicomprensiva i globalitzadora. La cultura dels coneixements, la cultura dels valors i la cultura del gaudi no són tres vessants d’una unitat, sinó tres aspectes parcials d’una realitat única que incorpora alhora coneixements, valors i factors de gaudi.

Les limitacions de les capacitats humanes d’anàlisi i comunicació fan necessari que el discurs sobre la cultura s’hagi de presentar artificiosament fragmentat perquè sigui comprensible. Consegüentment, les anàlisis parcials de la cultura s’han d’emmarcar sempre en el seu context general. Tot acceptant les limitacions indicades, volem exposar aquí algunes reflexions sobre aspectes de la cultura que toquen l’àmbit de les actituds i de la conducta; això es, dels valors. Ens proposam, sobretot, exposar algunes reflexions sobre la varietat i la diversitat d’elements que incorpora el concepte de valor.

No tots els valors tenen el mateix rang, el mateix abast, la mateixa perdurabilitat, el mateix grau d’acceptació i la mateixa transcendència. Pensam que els valors de més àmplia acceptació es poden considerar dividits en tres grups o nivells: els valors finalistas o essencials, els valors instrumentals i els valors de la conducta individual.

Creiem que són valors finalistes o essencials aquells que inspiren les línies mestres de la conducta humana, que són o haurien d’esser de general acceptació i que demanen una aplicació universal: la solidaritat, la tolerància, el pluralisme, la llibertat, la igualtat de les persones, dels gèneres i de les races, el rebuig de totes les formes d’autoritarisme, etc. La lluita per a l’assumpció dels valors finalistes fa que les persones siguin més riques, més humanes, més completes i més grans. Malgrat això, la difusió dels valors finalistes al llarg de la història ha estat difícil, ha mogut guerres i revolucions, ha estat causa de dolor a balquena i ha hagut de menester sacrificis col•lectius i individuals enormes. La cultura dels valors finalistes o essencials mai no ha deixat d’avançar, però sempre ha hagut de fer-ho per camins d’espines, renúncies, sacrificis i dolor col•lectiu. La insolidaritat, la intolerància i l’autoritarisme mai no han retrocedit sense lluita, sense esforços, sense pressió, sense conflicte. La insolidaritat, la intolerància i l’autoritarisme demanen, reclamen i fan necessari el dissens, la confrontació, el clam de “prou” d’aquells que treballen per un món més just, més humà i, per això, més ric i més culte.

Cal no confondre els valors finalistes amb els valors instrumentals. Aquests inclouen bàsicament, les habilitats que fan que una persona pugui desplegar conductes útils per a ella mateixa o per a algun grup al qual pertany i, si convé, per als altres. En el temps que corren, fets de pragmatisme i d’immediatisme, els valors instrumentals adquireixen sovint l’aurèola de valors finalistes. En alguns indrets, per exemple, es dóna tanta importància al coneixement de la llengua alemanya, que aquest factor instrumental es tractat per molts com si fos un valor finalista. De manera similar, en algunes empreses és tan transcendent tenir esmolat el sentit comercial (l’habilitat per a la venda) o l’esperit empresarial (l’habilitat per incrementar el saldo del compte de pèrdues i guanys) que aquests dos factors esdevenen ideològicament, en alguns casos, valors finalistes de màxima importància i d’obligada acceptació. Falsos valors finalistes es postulen, adesiara, com a valors essencials de la convivència humana. Cal no refiar-se de persones mal informades i cal denunciar la confusió de mitjans instrumentals i valors essencials que es dóna en la definició, de vegades escrita, per bé que sempre malèvola, de l’estructura institucional i de funcionament d’algunes empreses i institucions. Els valors instrumentals fan que les persones siguin més útils, però no que siguin més humanes i més grans.

En un altre nivell hem de situar els valors que inspiren la conducta individual. Es tracta de principis assumits com a elements orientadors de l’acció personal. A pesar de la viabilitat que els caracteritza, es detecten posicions i tendències majoritàries o de gran pes col•lectiu. En aquest sentit podem parlar de la importància que els joves o els adults donen al fet de dur una vida moralment adequada i digna, al fet de mantenir una vida sexual satisfactòria, al fet de fer feina amb professionalitat i responsabilitat, al respecte que els mereix la família, a la importància que per a ells tenen les relacions amb els amics (grups d’iguals), amb la religió, amb la política, etc. Pel que fa al conjunt d’aquest apartat, cal postular la transcendència de la lliure consciència personal, el respecte degut a la convivència col•lectiva i la necessària defensa de la cohesió social.

La cultura no és un estat de coses, sinó un camí fet de renuncies, esforços, lluita i exercicis de llibertat. La cultura vol ser de tots i demana arribar a tothom. Dissortadament, però, és patrimoni de pocs. Molts són els que treballen perquè la confusió, els interessos particulars, els resultats materials i l’exaltació d’estranys vedells d’or entrebanquin la difusió de la cultura i, consegüentment, el progrés social.


Balears Cultural, núm. 156, 6-II-2000, plana I.