lunes, 29 de noviembre de 2010

Valentín Sambricio López ( ? - Madrid 1962)

Professor d’història de l’art, investigador, arxiver, soci i voluntari de Creu Roja.

Fill de Valentín i Dolores, va tenir quatre germans, Manuel, Maria Dolores, José Luís i Trinidad. Estudia Filosofia i Lletres i es doctora en història de l’art. Resideix a Palma els anys 1907 i 1908, com a professor d’història de l’art de l’Escola d’Arts i Oficis. Fa part de la Junta directiva de la Comissió de Creu Roja a Palma elegida el 10 de desembre de 1907. Hi ocupa el càrrec de vicepresident quart, al costat de Baltasar Champsaur Sicília, Bernat Amer Pons i Maties Company Mas.

Com a investigador, s’especialitza en l’estudi de l’obra de Goya i publica diverses obres sobre aquest i altres pintors. El seu treball principal, “Tapices de Goya” (1946), és guardonat amb el Premi Menéndez Pelayo de les Lletres de 1944 i amb el Premi Nacional de Literatura de 1946. Publica, a més, els llibres “José del Castillo” (1950) i “Francisco Bayeu” (1955). Escriu articles d’investigació com “El Museo Fernandino” (1942) i “Los retratos de Carlos IV y Mª Luisa” (1957). Dirigeix la publicació del “Catálogo de la Exposición Francisco de Goya en el IV Centenario de la capitalidad de Madrid” (1961).

És professor d’història de l’art de l’Escola d’Arts i Oficis, tècnic de l’Arxiu del Palau Reial (aleshores Palau Nacional), col·laborador de l’Institut Diego Velázquez del Consell d’Investigacions Científiques i membre de The Hispanic Society of America (NYC).

Casat amb Elisa Rivera de Echegaray Merino, tenen tres fills: José Carlos, María Elisa i Rosa María. Mor a Madrid, a una edat avançada, el 9 de maig de 1962.

jueves, 25 de noviembre de 2010

Joan Soler Planas (Sa Pobla, 18 d'agost de 1933 - Palma, 24 de febrer de 2001)

Prevere i filòsof.

Nat a Sa Pobla, és fill de Gabriel i Margalida. Estudia quatre cursos de batxillerat al Col·legi del Beat Ramon Llull, d'Inca, per passar després al Seminari Conciliar Diocesà de Mallorca. Durant els estudis als Seminari completa el batxillerat com a alumne lliure de l'Institut Ramon Llull.  Es doctora a Roma amb la tesi "El pensament de Julián Marías". Ordenat de prevere, és nomenat professor del Seminari i superior dels teòlegs. Tot seguit és designat consiliari dels Cursets de Cristiandat. Durant quatre anys (1974-78) és vicari episcopal de Palma. Posteriorment és nomenat (1978) rector de la parròquia de Palmanyola, les activitats de la qual inicia, i capellà de la "Llar d'ancians".

Afeccionat a estudiar i escriure, publica diversos treballs d’ètica com “Ética luliana y derecho de propiedad” (Revista Mayurka, 1969), de filosofia com la seva tesi “El pensamiento de Julián Marías” (Revista de Occidente, 1973) i d’història (“Palmanyola, vint anys de la parròquia, 1978-1998”, Jorvich, 1997). És membre de la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia.

A causa d’una llarga malaltia, mor a l’Hospital de Creu Roja a Palma als 67 anys. Deixa un llegat testamentari per a la creació d’una fundació amb seu a Sa Pobla, destinada a la finançació i promoció d’activitats culturals i literàries. Els fins concrets de la fundació són acollir l’arxiu municipal i l’arxiu parroquial, donar cabuda a una biblioteca d’autors poblers, promoure i donar a conèixer l’obra de Mn. Antoni Aguiló Valls “Toniet” i crear un espai dedicat a la memòria d’aquest capellà pobler.

La Fundació Mn. Joan Soler Planas comença les activitats el 23 d’abril de 2007. Actualment (2010) la responsable de la Fundació és Isabel Crespí.

Jesús Enciso Viana (Laguardia, Vitòria, Àlaba, 14 de gener de 1906 - Palma, 21 de setembre de 1964)

Bisbe de Mallorca, escripturista i fundador de Càritas Diocesana de Mallorca.

Després de completar els estudis eclesiàstics, iniciats al Seminari de Vitòria i completats a Roma, rep l’ordenació sacerdotal el 15 de juliol de 1928 a Roma, on es doctora en Teologia i es llicencia en Sagrades Escriptures. És professor, cap de la secció bíblica i sots-director de l’Institut ‘Francisco Suárez’ de Teologia. Durant un temps és Consiliari Nacional d’Acció Catòlica. Posteriorment és nomenat canonge lectoral de la catedral de Madrid.

Publica diversos treballs d’investigació, com “Problemas del Gènesis” i “Por los senderos de la Bíblia. Volumen II: Jesucristo”. També escriu sobre temes pastorals com “Cartas del Obispo de Mallorca” i “Cursillos de Cristiandad en la diócesis de Mallorca”.

El 12 d’octubre de 1949 és designat administrador apostòlic de Ciudad Rodrigo i bisbe titular d’Elusa. El 2 de febrer de 1950 és designat Bisbe de Ciudad Rodrigo i rep la consagració episcopal el 16 d’abril de 1950. El 30 de maig de 1955 és promogut a la Diòcesi de Mallorca. Participa com a pare conciliar a les sessions primera i segona del Vaticà II. Durant el seu pontificat crea Càritas Diocesana de Mallorca com a entitat eclesiàstica organitzada al servei de les persones en situació d’exclusió, desempara i risc. Funda Ràdio Popular de Mallorca, com a emissora diocesana confessional, entretinguda i propera. Erigeix parròquies noves a Palma, com Sant Francesc de Paula i l’Encarnació, capdavanteres en l’aplicació de l’esperit del Vaticà II.

Mana que la catequesi s’imparteixi en català als nins i nines catalanoparlants. Publica un nou catecisme en la llengua pròpia de l’illa i amb l’encertada substitució d’algunes paraules convencionals per altres més naturals. Sotmet a anàlisi el contingut teològic dels cursets de cristiandat i la seva metodologia. Després d’un any d’estada a Mallorca publica una carta pastoral sobre el tema en la qual proposa una major profunditat teològica i l’enriquiment dels conceptes que es manegen de gràcia i pecat. Recomana incorporar elements destinats a incentivar l’aposta per l’educació i formació després del curset.

Compta amb l’estreta col·laboració d’un grup de preveres qualificats, com Guillem Payeras Bujosa (cursets de cristiandat), Guillem Fiol Colom (mitjans de comunicació), Dionís Sastre Alonso (Càritas), Bartomeu Torres Gost (conseller personal i Capítol de la Seu), Francesc Planas Muntaner (vicari general), Miquel Moncadas Noguera (moviment familiar), etc. És el darrer bisbe de Mallorca que compta durant tot el pontificat amb l’ajut de la figura tradicional de quatre seminaristes amb funcions de patges, que l’acompanyen i serveixen a les cerimònies religioses més solemnes. Alguns dels seus patges són Bartomeu Suau Mayol, Antoni Ferrer, Josep Noguera Arrom, Miquel Alenyà, Pere Pou Galmès, etc. Són els seus capellans d’honor Joan Josep Alemany i Lluc Morell Trias.

A causa d’una cirrosi hepàtica, es veu obligat a guardar repòs i és hospitalitzat a Madrid. Més endavant, és internat a l’Hospital de Creu Roja a Palma, on mor el 21 de setembre de 1964. Descansa a la capella del Santíssim de la Seu de Palma.

martes, 23 de noviembre de 2010

Joan Ferrer Alemany (Búger, Mallorca 1911-2001)

Prevere i llibreter.

Nat a Búger el 28 d’agost del 1911, estudia al Seminari Conciliar de Sant Pere, de Palma. El 6 de juny de 1936 és ordenat pel bisbe Josep Miralles Sbert. Poc després de l’ordenació, a l'hora dels nomenaments, s'acorda enviar-lo com a vicari a Son Carrió. El nomenament no es publica, perquè és mobilitzat per l’Exèrcit i destinat (juliol 1936) com a capellà castrense a Manacor, on exerceix el seu ministeri fins el maig de 1937.

La seva missió a Manacor consisteix a atendre i confessar les persones destinades a ser afusellades sense judici previ, fossin milicians de l’expedició republicana a Mallorca comandada per Alberto Bayo o ciutadans de Manacor i d’altres indrets acusats de ser republicans o d’esquerres. El desembarcament de l’expedició republicana s’inicia el 16 d’agost de 1936 i acaba amb la retirada del 4 de setembre següent.

Confessa els que li ho demanen i dóna l’extremaunció a les víctimes després de ser afusellades. En aquells moments l’extremaunció no es podia administrar, en casos com els citats, abans que el receptor no presentés ferides visiblement mortals. L'historiador Antoni Tugores Manresa considera, amb prou fonament, que és ell qui confessa i atén a l’edifici del Rosari o a l’Escola Graduada les cinc infermeres voluntàries de Creu Roja detingudes el 4 de setembre de 1936 a Sa Coma pels 'dragons de la mort' del comte Rossi.

Les condicions de la feina i la vivència directa de l’horror dels afusellaments provoquen en el seu ànim una profunda ferida que li dura tota la vida i que li causa patiments mai no resolts, com explica el seu biògraf, Mn. Baltasar Morey Carbonell.

Atès l’estat de salut que presenta, el maig de 1937 és destinat a la parròquia de Randa com a vicari-ecònom. Randa és un lloc tranquil i exempt de tensions de feina. Hi resta fins que el 1941 es fa palès que la seva salut psicològica i emocional demana un temps llarg de repòs sota atenció mèdica. Aleshores fa una estada a Búger, que es perllonga durant dos anys (1941-43), dedicat a refer la salut malmesa, cosa que no li impedeix ordenar l’arxiu parroquial i escriure el llibre “Dades històriques del poble i la parròquia de Búger” (1943).

Aparentment recuperat, el 1943 és destinat com a vicari cooperador a la parròquia de Vilafranca de Bonany, d’on és rector el seu amic i company Mn. Miquel Siquier Pons, també natural de Búger. Al rector i amic s’encomana discretament la tasca de prestar atenció i suport a l’evolució de l’estat de salut del vicari.

El 1951, amb motiu del trasllat de Mn. Miquel Siquier a la rectoria de Llucmajor, és nomenat rector de Vilafranca, càrrec que manté durant vuit anys. El juny de 1959 és destinat a la parròquia de Sant Marçal (Marratxí), que regeix durant 22 anys. Hi construeix una escola parroquial, que resta enllestida el 1968, i es dedica a la predicació i l’animació religiosa. Des del 1944 és confessor de les Germanes de la Caritat.

Funda (1946) la Llibreria Religiosa Selecta, especialitzada en temes teològics i religiosos. Ubicada (1956) al carrer de Sant Felip Neri, núm. 10, esdevé centre de trobada de preveres i religiosos, que allà poden consultar i adquirir les darreres novetats. El 1961 signa un conveni amb l’editorial PPC (Propaganda Popular Catòlica), que converteix la llibreria en una delegació de l’editorial a Mallorca. En duu la gestió fins a la seva defunció.

Feiner, actiu, emprenedor i intel•ligent, els que el conegueren mai no el sentiren parlar de la seva dolorosa experiència a Manacor ni de la seva malaltia. A causa de la feblesa de la salut, es jubila (1981) anticipadament, als 70 anys, i es retira a Búger, on mor el 14 d’abril del 2001, als 89 anys.



Referències:

Mn. Baltasar MOREY CARBONELL, “Necrològica de Joan Ferrer Alemany”, ‘Butlletí Oficial del Bisbat de Mallorca’, pàg. 241, Palma setembre/octubre de 2001.

Tomeu POU, "En memòria de Mn. Joan Ferrer Alemany", 'Pòrtula', núm. 237, juny 2001.

Entrevista amb Mn. Gaspar Aguiló Capó (21-X-2010).

domingo, 21 de noviembre de 2010

Gabriel Femenia Maura (Palma, 15 de juny de 1685 - 2 d'agost de 1752)

Pintor i impulsor a Mallorca de la pintura de paisatge. Fill de Josep Femenia i Magdalena Maura, és batejat per Antoni Rabassa, prevere i vicari de Sant Miquel, que li imposa els noms de Gabriel, Antoni, Bartomeu i Ignasi. Els seus padrins són Bartomeu Calafat, picapedrer, i Francina Maura. Una lectura exhaustiva dels llibres sacramentals de la parròquia de Sant Miquel (Palma) permet observar que probablement no era casat i que no tenia fills. En el registre de la seva defunció no se cita el nom de l’esposa, com és habitual aleshores, sinó els noms dels pares. D’altra banda, no consten en els llibres de baptismes de la parròquia els naixements de fills seus. Va tenir germans i germanes, els noms dels quals són Margalida (16-X-1691), Francina Maria (29-XI-1697), Josep (29-XI-1700), Magdalena (11-IX-1703) i Antonina (26-IX-1706). Consta que vivia a una casa situada al costat del Convent de la Mercè, on probablement tenia l’habitatge, el taller de pintura i el magatzem.

És probable que s’iniciés en la pintura a Palma. Segons la tradició va anar a Itàlia per ampliar i completar la formació, si bé aquest fet no consta documentalment ni es desprèn de l’anàlisi estilística i tècnica dels seus treballs. Tot amb tot és probable que fes una estada, de durada indeterminada, a Itàlia o un viatge, d’acord amb el costum dels pintors locals de l’època, com Miquel Pont. Tampoc no es pot descartar que hi fes una estada relativament llarga, com s’ha dit sovint. No es coneixen els noms del seus professors a Itàlia, ja que els que se citen habitualment no coincideixen amb ell cronològicament, com indica Marià Carbonell. És probable que el viatge a Itàlia, si existí, tingués lloc entre 1710 i 1715, quan ell tenia entre 25 i 30 anys. Els seus treballs, segons M. Carbonell, reflecteixen influències de gravats francesos (Adam Perelle i Claudi de Lorena) i italians del XVII.

Pinta composicions religioses i paisatges imaginaris ajustats al corrent barroc. Hi ha poques obres seves autenticades amb seguretat. De les pintures religioses que se citen solament se n’ha pogut localitzar i identificar una, la representació de la Sagrada Família, de la Granja (Esporles). Altres, citades per Joaquín M. Bover i Antoni Furió, no han estat localitzades. Destaca sobretot en la pintura de paisatges, que es caracteritza per la varietat de formats i mides. La seva concepció és imaginària i idealitzada, incorpora una vegetació exuberant i molts de detalls anecdòtics (rius, ponts, ocells, ovelles, ases, ànecs, etc.). Fa ús de perspectives profundes, celatges amplis i lluminosos, soques d’arbres trencades pel vent, personatges populars com el pastor, la rentadora de roba, el barquer, el jove galant, etc. Treballa habitualment amb la tècnica del “fa presto”.

Coneix possiblement la tècnica del mosaic. Segons José Vargas Ponce, Joaquín M. Bover i Joan O’Neille, en realitza un de Santa Llúcia, de format oval, per al palau del comte de Montenegro, que no s’ha pogut localitzar. Els treballs que se li atribueixen són fets de manera apressada a causa de la pressió de la demanda que rebia com a pintor d’èxit, dels treballs de taller en mans de col·laboradors i de les imitacions que fan altres autors. Les arquitectures que representa són similars a les reals. Entre els paisatges que es conserven, es consideren autèntics els procedents de la sèrie del refectori de l’antiga casa del Marquès de la Torre. Entre els clients de l’artista es troben el Comte de Montenegro, Ramon Fortuny, el Marquès de Bellpuig, el Marquès d’Ariany, el Marquès de Solleric i altres.

Envoltat d’una certa fama, que comparteix amb Miquel Pont, segons manifesten els pintors Melcior Borràs i Esteve Sanxo, mor a Palma, a la seva casa situada al costat de l'església de la Mercè, el 2 d’agost de 1752, als 67 anys. Possiblement mor fadrí. No deixa testament i no disposa sepultura. És enterrat a l’església de Sant Miquel.

Per sobre de les ombres i buits que envolten la seva figura i la seva obra, Femenia és el difusor del paisatge naturalista barroc a Mallorca, tot iniciant una tradició que s’hi conserva fins a mitjan XIX.



Bibliografia

Marià CARBONELL, “Femenia Maura, Gabriel”, Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears”, t. 2, pàg. 139-143, Palma, 1996.

Miquel ALENYÀ, “Femenia Maura, Gabriel”, GEM, t. 5, pàg. 239, Palma, 1989.

Luís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Las Baleares y sus pintores”, Lluís Ripoll editor, Palma, 1981.

Jeroni JUAN TOUS, “La pintura mallorquina (siglos XVI al XVIII)”, ‘Historia de Mallorca’ (J. Mascaró Passarius, ed.), Palma, 1972.

Antonio FURIÓ, “Diccionario Histórico de los Ilustres Profesores de las Bellas Artes en Mallorca”, Editorial Mallorquina de Francisco Pons, Palma, 1946.

Joan O’NEILLE, “Biografías de los pintores palmesanos Guillermo Mesquida y Gabriel Femenia”, ‘Revista Balear’, núm. 1, pàg. 5-9, Palma, 1872.

Joaquín M. BOVER, “Notícias histórico-artística de los museos del Emmo. Sr. Cardenal Despuig existentes en Mallorca”, Palma, 1846.

José VARGAS PONCE, “Descripción de las Islas Pithiusas y Baleares”, Madrid, 1787.

Pau Lluís Fornés Isern (Palma, 15 de desembre de 1930 - 12 de desembre de 2006)

Pintor, dibuixant i dramaturg.

Es forma de manera autodidacta, per bé que rep orientacions de Pere Quetglas Ferrer “Xam”. Amplia la formació amb viatges i visites a museus i galeries de diversos indrets d’Europa, cosa que li permet conèixer de primera mà les noves formes d’expressió plàstica dels 60 i 70.

Fa (1950) la primera exposició al Cercle de Belles Arts, de Palma. Tot seguit exposa a Madrid, Paris, Londres, Amsterdam, altres ciutats europees i Nova York (1957). Durant un temps resideix i treballa a Madrid (1968-73) i Barcelona (1977-85), per bé que mai no interromp el contacte amb sa germana, per la qual sent un gran afecte, i amb els amics de Mallorca, els quals s’agrada de reunir en llargues vetllades a la seva casa del Terreno.


Pau Lluís Fornés
Pau L. Fornés Isern, Rapte de Sabina, Museu de Can Prunera


Ben aviat defineix un estil personal i característic, que s’allunya de la tradició postimpressionsita local de postguerra, que algú ha definit com a realisme líric. Crea un llenguatge en el qual domina el dibuix, l’experimentació amb els colors i les formes, un aparent desordre compositiu i una acusada estilització de les figures. Amb la superposició d’objectes i l’acumulació de formes crea composicions abarrocades, que produeixen sensacions d’atapeïment i saturació. Les envolta d’una atmosfera irreal i lírica, no exempta d’un punt de nostàlgia, soledat, desolació i tristor. La figura humana hi apareix sovint entotsolada, meditativa i immersa en un món sensual i voluptuós, ple de referències simbolistes. El seu treball posa de manifest una gran habilitat i facilitat per al dibuix i l’afecció de l’autor per als jocs capriciosos de colors i clarobscurs.

Fa dibuixos, olis i acrílics sobre tela i paper, pintures murals i pintura religiosa. Entre els seus murals destaquen els de La Pajarita i Royal Pub, ambdós de Palma. Pel que fa a la pintura religiosa, sobresurten les tres teles que honoren Santa Catalina Thomàs a la parròquia que duu el seu nom a Palma, el tríptic de l’altar major de Sant Agustí i d’altres. El 1977 presenta a la Galeria Bearn una extensa i molt notable col·lecció de quadres relacionats amb la història de la novel·la “Bearn o la sala de les nines”, de Llorenç Villalonga. A les darreres exposicions presenta composicions de flors fantasioses en les quals el protagonisme és del color. En el seus treballs reflecteix sovint l’afecció que sent per la literatura. A més, fa nombroses il·lustracions per a la publicació d’obres d’autors com Llorenç Villalonga, Blai Bonet i d’altres.

Com a dramaturg, és autor de “Re...quaranta putes sagrades” (1987), “Ses side-cars” (1988), “Aristina, tragèdia grecopagesa” (1989), “L’enderrocament d’un mite” (1988), “Babel fi de segle” (1988), “L’àgora ambulant” (1989) i “La malaltia del sexe” (1992). En el món del teatre excel·leix també com a dissenyador de vestuari. En els anys 80 es revela com a creador de glosses, que publica al diari “Última Hora”.

El 1963 rep la medalla d’or del Saló de Tardor del Cercle de Belles Arts de Mallorca. El 2001 el Casal Solleric, de l'Ajuntament de Palma, li dedica una exposició antològica amb obres de 1954 a 2001. Mor a Palma el 12 de desembre de 2006, als 76 anys d’edat.


Bibliografia

Cristina ROS, "Fornés Isern, Pau Lluís", 'La Pintura i l'Escultura a les Balears', pàg. 177-178, Promomallorca ed., Palma, 1966.

Llorenç CAPELLÀ, "Pau Lluís Fornés", 'Las Artes', pàg. xxx, Baltar ed., Palma, 1990.

Miquel ALENYÀ, "La pintura moderna a Mallorca", Ajuntament de Palma, Palma, 1996.

GEM, 6, 14.

sábado, 20 de noviembre de 2010

Joan Miralles Lladó (Muro, Mallorca, 27 de juny de 1912 - Deià, Mallorca, 18 de novembre de 2010)

Estudia a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics, de Palma, on és deixeble de Llorenç Cerdà, Francesc Rosselló, Pere J. Barceló Oliver, Pere Càffaro Jaume i d'altres professors. Ells anys 30 fa part del Grupo Azul, integrat per joves artistes i afeccionats a l’art de la seva edat, com Marià Aguiló, Gaspar Sabater, Pere Quetglas Ferrer “Xam”, Paco Miralles i Ramon Nadal Horrach. El grup es va dissoldre en començar la guerra civil.

Plaça de Fornalutx (Joan Miralles)
Joan Miralles Lladó, Plaça de Fornalutx

Fa la primera exposició al Cercle de Balles Arts (1941), de Palma, amb obres de temàtica religiosa i històrica, paisatges, natures mortes i retrats. En el primer tram de la seva vida artística es dedica a la pintura de composició, atenent encàrrecs d’esglésies i monestirs, i al retrat. En els anys 40 aconsegueix notorietat i fama com a retratista, la qual cosa el duu a atendre encàrrecs de Mallorca i d’altres indrets de l’estat, com ara Madrid, on es trasllada un cert temps, fins que l’enyorança el porta de nou a l’illa. A partir dels anys 60 es dedica sobretot al paisatge i al retrat. Cultiva el paisatge de Deià, el paisatge urbà de Palma, marines, interiors d’habitatges, composicions de grups i el retrat.

Els seus paisatges traspuen serenor i pau. Fa ús d’una paleta de colors naturals suaus amb predomini de la gamma dels blaus, verds i grisos. En alguns quadres predomina la gamma dels ocres i terres. Les composicions excel·leixen per la senzillesa, l’esquematisme i la simplificació de les formes. S’agrada de fer ús de llums tamisades, disperses i tènues. Crea atmosferes de calma, que conviden a la intimitat i que adesiara suggereixen un cert aire de desolació. En el retrat aconsegueix amb facilitat la semblança, que té el costum d’acompanyar amb colors uniformes i línies allargades i rotundes.

Va ser un home elegant, atent, senzill i de tracte proper i càlid. La seva afecció a la natura va tenir com a tema preferit una natura en repòs, que en ell es dóna associada al gust per la pau, la tranquil·litat, la moderació i la sobrietat.

El 1955 és elegit acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Belles Arts de les Illes Balears, de la qual esdevé vicepresident. El 1984 és nomenat Fill Il·lustre de Muro. Obté la medalla d’or del Cercle de Belles Arts (2003) i el premi Ramon Llull, del Govern de les Illes Balears (2005).

Casat dues vegades, és pare de dos fills (Joan i Guillem) i d’una filla (Isabel). En enviduar (2007) es retira a les cases de Can Forcimany, on mor el 18 de novembre de 2010, als 98 anys d’edat. Descansa en el cementiri de Deià.


Bibliografia

Margalida TUR, "Miralles Lladó, Joan", 'La Pintura i l'Escultura a les Balears', pàg. 241-242, Promomallorca ed., Palma, 1996.

RafeL PERELLÓ PARADELO, "El pintor Juan Miralles", Ediciones Internacionales Jaime III, Palma, 1990.

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, "Juan Miralles", 'Las Baleares y sus pintores', pàg. 202, Lluís Ripoll editor, Palma, 1981.

GEM, 11, 35.




viernes, 19 de noviembre de 2010

Antoni Balugo Cabué

Professional de la medicina especialitzat en gestió hospitalària.

Ha estat director-gerent de l’Hospital de Creu Roja a Palma (1990-92), gerent de l’Hospital General de Catalunya (fins el 2006), director de la Clínica USP Palmaplanas (2006-07) i d'USP Institut Universitari Dexeus (des del 2007).

Ha participat com a ponent en congressos, jornades mèdiques i simposiums, com el dedicat a l'anàlisi del tema “El malalt i la cirurgia mínimament invassiva”, organitzat el 2005 per la Societat Espanyola de Cirurgia Cardíaca. En representació d'USP Institut Universitari Dexeus fa part del Patronat de la Fundació Doctor Rubert.

martes, 16 de noviembre de 2010

Manuel Mora Esteva (Barcelona 25 de gener de 1916 - Palma 9 d'agost de 1987)

Metge, cirurgià, polític, voluntari de Creu Roja i president de Creu Roja a les Balears.

Neix a Barcelona, fill de l’enginyer de mines Manuel Mora Gómez i d’Antònia Esteva Canet. Els seus pares fixen la residència a Formentera i, després, a Palma, on estudia el batxillerat (1926-32) a l’Institut Nacional de Segona Ensenyança de Palma. Cursa la carrera de medicina a les Universitats de Madrid, Barcelona i Salamanca, on es llicencia (1940). S’especialitza en cirurgia ortopèdica i traumatològica a Barcelona i amplia estudis amb el Dr. Bastos Ansard. De tornada a Palma (1946), aconsegueix (1948) passaport per sortir del país. Es trasllada amb la família a Mèxic, on es relaciona amb els republicans exiliats, sobretot amb els socialistes Amador Fernández i Amós Ruiz Lecina. Torna a Palma el 1954.

És (1955-70) director de l’Hospital de Sant Joan de Déu (Palma), metge especialista en traumatologia de la Seguretat Social i de la Mutualitat de Futbolistes. Atén, a més, una consulta privada de la seva especialitat. Participar en la fundació de l’Associació Balear de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia (ABCOT), de la qual és (1983-87) el primer president (1983-87). Va ser membre de la Societat Internacional de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia.

Participa (1974) en la fundació de la Junta Democràtica de Mallorca, que representa en reunions a Paris i Madrid. Posteriorment fa part (1974-76) de l’Assemblea Democràtica de Mallorca. Impulsor del Partit Socialista Popular (PSP) a les illes, el juny del 1976 és elegit vicepresident del comitè executiu nacional del partit. Afiliat al PSOE, el 1977 és elegit senador per Mallorca, càrrec que ocupa fins a les eleccions del 1979. Com a senador, és membre de l’Assemblea de Parlamentaris de les Balears (1977-78).

Com a president (1986-87) de l’Assemblea autonòmica de la Creu Roja a les Balears, inicia les negociacions d’un nou conveni de col•laboració amb l’Insalud (després Ibsalut) pel que fa a l’hospital de Creu Roja a Palma. El conveni es formalitza i entra en vigor el 1990. Casat (1942) amb Jeanne Marquès Mayol (Sóller 1914) tenen dues filles, Antònia i Catalina, i un fill, Manuel. Mor a Palma als 71 anys.

Emili Pou Magraner (Palma 1868 - 18 de maig de 1940)

Militar, articulista i voluntari de Creu Roja.

Fill de l’enginyer d’obres públiques Emili Pou Bonet, ingressa a l’Acadèmia General Militar (1885) i s’incorpora a l’arma de cavalleria. Participa (1895-96) a la campanya de Cuba. Ascendeix (1925) a coronel i és destinat (1927) al comandament del regiment de Caçadors de Villarrobledo. Es retira (1932) amb la graduació de general de brigada honorari. Era germà de l’escriptor republicà Jeroni Pou Magraner.

El febrer del 1936 va ser designat president-delegat de Creu Roja a les Balears, càrrec del qual pren possessió el 5 de febrer de 1936. Durant el seu mandat compta amb la col·laboració successiva de tres vicepresidentes: Empar Pou, vídua de Riera; Margalida Rosselló Alenyà, vídua de Pou; i Joana Hernández de Gamundí.

Sota la seva presidència es fa el trasllat de la seu social i del dispensari de Creu Roja de la Rambla, de Palma, als nous locals del carrer 31 de desembre, núm. 6. Per tenir cura del local i de les seves instal·lacions estableix (1936) un conveni amb les monges Franciscanes Filles de Maria, que dóna lloc a una col·laboració que s’inicia el dia primer de juliol de 1936 i es manté durant més de 50 anys. La situació del local i la seva accessibilitat permeten augmentar considerablement els serveis sanitaris, mèdics i socials de l’entitat. D’ideologia conservadora, manté relacions de col·laboració positiva i de respecte exquisit amb voluntaris d’altres ideologies. Dimiteix del càrrec per motius de salut en els primers dies de novembre de 1936 i mor a la primavera de 1940, als 72 anys d’edat.

Publica articles d'opinió al diari “Heraldo de Aragón” i a “La Última Hora”, on signa amb el pseudònim d’El capitán Bellver.

domingo, 14 de noviembre de 2010

Premi al mèrit estadístic Antoni Monserrat Moll. Parlament de Miquel Alenyà, receptor del premi

Honorable Sra. Presidenta,
Honorables senyors i senyores,
Família d'Antoni Monserrat,
Amics i amigues,


Vull agrair molt sincerament el premi Antoni Monserrat Moll, de l’Institut Balear d’Estadística. Em sent molt afalagat i honorat amb aquesta distinció pel que significa i pel nom que porta, que és el d’un col•lega de professió, un company de fatigues compartides a l’entorn de l’economia de les illes i un gran amic.

El motiu que justifica el premi és un treball singular, fet amb parsimònia, paciència i constància, al llarg de 30 anys ininterromputs, del 1970 al 2001. Es tracta d’un bloc numèric de sèries encadenades amb taxes de variacions reals i monetàries.

Les primeres dades que conté es refereixen al 1970 i les darreres corresponen al 2000. El bloc numèric està fet passa a passa, a mesura que es publicaven o es posaven a l’abast dels economistes les dades de les Balears, que un grup de professionals recollíem i sistematitzàvem amb la vista posada en els treballs que feien el cos de l’Informe Econòmic anual de Sa Nostra, després anomenat “Evolució Econòmica de les Balears” i finalment titulat “Informe econòmic i social de les Balears”. Les cinc primeres edicions es publiquen com a annex de la Memòria anual de Sa Nostra, després es publiquen com a volums independents que es presenten guarnits amb unes cobertes que cada any canvien de color, sense perdre la unitat de disseny i d’imatge. El primer informe va ser molt modest: constà de quatre capítols i 24 planes. Va créixer gradualment fins adquirir unes dimensions considerables.

El bloc inclou dades absolutes en valors monetaris corrents, taxes de variació anual dels preus i taxes reals de variació anual de les 50 magnituds considerades. Es refereixen a les branques de producció de l’economia balear i a les funcions de demanda desglossada en demanda de consum privat dels residents, consum públic, formació bruta de capital fix, variació d’existències, i pel que fa a la demanda exterior, en demanda de consum privat dels no residents, importacions i exportacions.

Es presenta en format de full d’Excel. Les variables i les taxes de variació anual es troben lligades per les operacions corresponents, de manera que el model serveix per calcular variacions absolutes dels valors reals, variacions absolutes dels valors monetaris i les seves variacions agregades, fer càlculs sobre l’evolució de l’estructura del producte regional i de la seva composició. Serveix també per calcular la contribució de cada funció de demanda, de cada branca d’activitat i de cada sector al creixement del PIB de l’any. Permet, en suma, obtenir resultats i càlculs diferents, la comparació dels quals suggereix observacions útils per entendre la marxa de l’economia i les seves tendències. Constitueix una font de referències que facilita l’anàlisi econòmica amb perspectives anuals diverses. Permet observacions sobre el capteniment de les funcions de la demanda i la seva influència sobre el comportament de la producció agregada o distribuïda per branques d’activitat.

La construcció del bloc es va iniciar amb l’ús de llapis, calculadora manual i fulls de paper enganxats amb goma d’aferrar o cinta adhesiva transparent. Més endavant es va substituir el paper, la calculadora i el llapis per registres informàtics que adopten el format definitiu del full de càlcul Excel el 1989, aleshores en pugna aferrissada amb el Lotus, de més general acceptació. Vàrem optar per l’Excel en una decisió que creiem que era més arriscada en aquell moment, per bé que pensàvem que s’adaptava millor a les progressió previsible de les prestacions informàtiques futures.

La base de dades de referència va permetre enriquir l’anàlisi que es publicava a l’Informe anual i afegir-hi nombrosos quadres i gràfics que d’una altra manera haguessin estat més difícils de fer i possiblement més elementals. Va servir a Ferran Navinés per basar-hi en part la seva tesi doctoral. Ha servit recentment als autors de la publicació “Economia de les Balears 1970-2010”, editada per Documenta Balear amb el suport de la Conselleria d’Economia i Hisenda del Govern. Ha servit de base a articles diversos publicats a “Revista Industrial”, del Ministeri d’Indústria, al número de “Papeles de Economia” dedicat monogràficament a l’economia de les Balears, a la Revista Econòmica de Catalunya, i a la revista “Cuadernos de Información Económica”, de la Fundació FIES, després dita Fundació FUNCAS, de la Confederació de Caixes d’Estalvis.

El bloc presenta les dades dels seus tres darrers anys, el 1998, 1999 i 2000, en doble versió, en pessetes i euros. Hi ha un annex, que inclou per als darrers anys del bloc el desglossament de les dades regionals per illes mitjançant l’ús de taxes ajustades cada any a cada conjunt insular.

La base de dades pròpiament dita no ha estat mai publicada íntegrament, ni en paper ni en CD. De manera parcial s’ha publicat en nombroses ocasions.

El premi de l’Institut Balear d’Estadística (IBESTAD) m’ha omplert de goig i m’ha portat al cap records molt grats i entranyables, que no puc deixar de citar, si més no, breument.

Em refereixo a algunes persones que m’han acompanyat en el passat i m’han aportat alguns dels elements que han permès o facilitat la tasca de construir el bloc numèric de dades i relacions. Record en primer lloc la figura de Margarita Márquez Jaume, la professora que al Col•legi Cervantes em va descobrir la forma i el nom dels números àrabs.

Record la figura austera, amable i ordenada de Jaume Serra, professor titular de matemàtiques de l’Institut Ramon Llull en els primers anys 50. Record, amb emoció, les classes particulars i individuals, de matemàtiques i física, que vaig rebre d’Andreu Crespí a la seva casa d’aquí devora durant el curs 1961-62. Record amb respecte les classes d’anàlisi matemàtica del professor Enric Linés a la Facultat d’Econòmiques de Barcelona. Record, també, el professor Alfons García Barbancho, primer catedràtic d’Econometria i Mètodes Estadístics de Barcelona i el segon de tot Espanya. Record les classes apassionades d’Econometria que feia el professor Barber. Record altres persones, com Nadal Batle, company i condeixeble de l’Institut, a qui vaig fer moltes consultes i vaig obtenir sempre bons aclariments.

Sobretot record en aquests moments l’amistat i la col•laboració que vaig tenir el privilegi de compartir amb Antoni Monserrat Moll, gran amic. Moltes vegades ens vàrem reunir per interpretar en clau econòmica les dades que ell extreia de fonts oficials de manera regular i que ordenava amb inusual habilitat. Ell va ser un dels puntals en el qual es basa l’anàlisi, els quadres i les dades desglossades de l’Evolució econòmica, primer, i de l’Informe Econòmic i social, després. En el curs dels anys 90 en Toni Monserrat es va incorporar a l’equip d’aquella empresa pionera que reuní 82 professionals durant 33 anys, del 1968 al 2001, i que varen produir 33 informes anuals prou ben fets.

Record amb nostàlgia la figura modesta, senzilla i elegant d’Artur Saurí, director aleshores del Servei d’Estudis de Banca Catalana, que ens acompanyà amb el seu bon criteri i la seva capacitat d’anàlisi en l’aventura de fer un informe econòmic anual rigorós, solvent i creïble.

Per acabar no puc deixar de referir-me a Carles Blanes Nouvilas, director general de Sa Nostra durant 25 anys, del 1968 al 1993. Ell va ser qui decidí impulsar i tirar endavant l’Informe Econòmic de les Balears el febrer del 1969, un projecte que convertí per al gran públic l’anàlisi econòmica regional en una tasca propera, entenedora, útil i neutral, com ell volia.

Moltes gràcies


Parlament de les Illes Balears
Sala del Senat
Palma, 15 de novembre de 2010.

Bartomeu Sureda Misserol (Palma 1769 - 10 de març de 1851)

Gravador, pintor, innovador industrial i director de les Reials Fàbriques. Neix a Palma en el si d’una família modesta. És fill de Mateu Sureda, fuster, i de Bàrbara Misserol. Estudia dibuix a l’Acadèmia de Nobles Arts, de Palma. Amb el patrocini de Tomàs de Verí, amplia estudis a Madrid, on treballa com a delineant i aprèn disseny industrial a la fàbrica d’Agustí de Betancourt. Per adquirir coneixements d’enginyeria industrial fa una estada a Londres (1799-1802). A Paris (1802-03) practica la tècnica de la porcellana dura o de Sèvres. A Amèrica i Anglaterra aprèn tècniques d’ús industrial del cotó. A Munic aprèn la nova tècnica de la litografia, de l’ús de la qual a Espanya en serà promotor i impulsor.

Introdueix a Espanya les primeres màquines de filatura. Nomenat (1803) director de les Reales Fábricas de Porcelana y Loza del Buen Retiro (Madrid), hi crea una fórmula original de porcellana dura. Arran de la invasió francesa d’Espanya es trasllada (1808) a Paris. De retorn a Espanya es fa càrrec (1817) de la direcció de la Real Fábrica de Paños, de Guadalajara, en els sistemes de producció de la qual incorpora innovacions i millores tècniques. A Madrid, és nomenat director de la fàbrica de vidre de San Ildefonso – on introdueix l’elaboració de miralls de cos sencer – i de la fàbrica de ceràmica de la Moncloa (1821-29).

Es casa amb Louise Chappron de Saint Amsard i tenen 5 fills: Carolina, Lluïsa, Júlia, Sofia i Alexandre. Jubilat, torna a Mallorca el 1836, on aporta diverses innovacions tècniques, com la implantació al taller de l’Hospici del teler de llançadora volant i la serradora fina de xapes i planxes de fusta per a la indústria del moble, base del creixement de la indústria de la marqueteria. Alhora impulsa la utilització de la tècnica de la litografia. Dóna suport a l’Acadèmia de Nobles Arts, que incrementa progressivament el nombre d’estudiants de la secció de dibuix, fet que li permet impulsar la creació (1849) de l’Acadèmia Provincial de Belles Arts.

Alguns dels seus gravats serveixen per il·lustrar (1840) l’obra “Panorama óptico-histórico-artístico de las islas Baleares”, d’Antoni Furió. Li són atribuïdes dues pintures religioses de la capella de Sant Vicenç de la parròquia de Santa Eulàlia, de Palma, que representen Antoni de Pàdua i Francesc d’Assís. Fa paisatges, sobretot de petit format, d’inspiració romàntica, en els quals sovint inclou figures populars. Utilitza les tècniques de l’oli i de l’aquarel·la i també es dedica al dibuix. Goya pinta (1804-06) el seu retrat i el de la seva dona Louise i Agustí Buades fa (1838) diverses versions del seu retrat quan té 69 anys. Mor a Palma als 82 anys.

El Museo Municipal de Madrid li dedica (2000) una exposició i publica un llibre il·lustrat sota el títol “Bartolomé Sureda (1769-1851). Arte e industria en la Ilustración tardía”, amb articles de Catalina Cantarellas Camps, Carles Pau Manera Erbina, José Sierra Álvarez, Carmen Rodríguez Topete, Salvador Quero Castro i Jesusa Vega. Un carrer de Palma duu el seu nom. Té una entrada a la GEM.


Francisco de Goya Lucientes, Retrat 
de Bartomeu Sureda Miserol, oli/tela,
1803-1804.


Bibliografia

Antoni FURIÓ, "Panorama óptico-histórico-artístico de las Islas Baleares", Impremta de Pere-Josep Gelabert, Palma, 1840

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ PARADELO, "Las Baleares y sus pintores 1836-1936", L. Ripoll editor, Palma, 1981

Isabel TUDA RODRÍGUEZ et al., "Bartolomé Sureda (1769-1851). Arte e industria en la Ilustración tardía", Museo Municipal de Madrid, Madrid, 2000

GEM, 17, 63-64

martes, 9 de noviembre de 2010

Maria Bordoy Ferrer (Palma, 19 de setembre de 1914 - 17 de juliol de 1994)

Tècnica en infermeria i voluntària de Creu Roja.

Fa els estudis d’auxiliar d’infermeria a l’Escola d’Infermeres Auxiliars de Creu Roja a les Balears.

Poc després de la inauguració (1950) de l’Hospital de Creu Roja, s’incorpora al nou centre com a auxiliar d’infermeria de la secció de Dames Infermeres Voluntàries de la Creu Roja. Posteriorment és elegida presidenta de la citada secció i poc després és nomenada directora de l’Escola d’Infermeres Auxiliars de Creu Roja. Realitza les tasques que té encomanades amb plena dedicació i desinteressadament.

El març del 1971 és elegida presidenta de la Junta directiva de l’Hospital de Creu Roja a Palma, càrrec que ocupa ininterrompudament fins al 1990. Com a presidenta de la Junta de l’Hospital passa a ocupar una plaça de vocal titular de la Junta directiva de l’Assemblea Provincial de Creu Roja a les Balears. En el període 1977-81 ocupa el càrrec de Secretària General de l’esmentada Assemblea. En cessar en el càrrec a petició pròpia, continua com a vocal de la Junta directiva de l’Assemblea Provincial en virtut d’elecció directa en el marc dels processos electorals que cada quatre anys fa la institució.

Des del 1953, i fins el 1994, duu la direcció i l’administració de les festes anuals de la bandereta a l’àmbit de les Balears, que sota el seu guiatge esdevenen una important font de finançació de les activitats de la institució, especialment dels serveis sanitaris que es presten a persones sense recursos, de les inversions en ampliació i equipament de l’Hospital de Palma i de les activitats de les oficines locals.

En entrar en vigor el conveni de 1986 de Creu Roja amb l’Insalud per a la gestió de l’Hospital de Palma, passa a un segon pla a causa de les dificultats que afecten la seva salut. Aleshores se centra en les tasques d’administració de l’Hospital, que amb l’ajut de col·laboradors atén amb constància fins que les forces li ho permeten.

En prova d’agraïment per la seva labor ingent, reconeguda diverses vegades en el llibre d’actes de l’Assemblea de Creu Roja a les Balears, és guardonada el 14 de maig de 1993 per l’Oficina Nacional amb la Placa d’Honor de Creu Roja, que li lliura en nom de la institució S.A.R. Maria Solange de Messía i Lesseps, aleshores vicepresidenta d’honor de Creu Roja Espanyola i abans presidenta de la secció d’Infermeres i Hospitals de Creu Roja Espanyola. En el mateix acte, Maria Planas Rosselló, presidenta de Creu Roja a les Balears, lliura la medalla d’or al seu marit.

Casada (1943) amb Lambert Cortès i Cortès, periodista i voluntari de Creu Roja, són pares d’un fill, Francesc Xavier. Després de 40 anys de serveis voluntaris a Creu Roja, mor a l’estiu de 1994, dos mesos abans de fer els 80 anys, tot deixant a l’Hospital i a l’Assemblea de Creu Roja a les Balears un record inesborrable d’humanitat i generositat.

lunes, 8 de noviembre de 2010

Teodor Úbeda Gramaje (Ontinyent, 30 d'octubre de 1931 - Palma, 18 de maig de 2003)

Bisbe de Mallorca, impulsor de l’acció social, l’ecumenisme, la llengua i cultura pròpies i la participació del laïcat.

Estudia el batxillerat i aprova l’examen d’Estat. En el Seminari de València fa els estudis eclesiàstics fins que s’ordena de prevere (1955). Posteriorment obté la llicenciatura en Teologia (1961) i la diplomatura en sociologia a la Universitat Pontifícia de Sant Tomàs (Angelicum), de Roma.

Essent vicari general de València, és promogut (1970) a bisbe auxiliar d’Eivissa. El 1972 és nomenat administrador apostòlic de la diòcesi de Mallorca i el 13 d’abril de 1973 és elegit bisbe de Mallorca.

Interessat a promoure i impulsar l’acció social de l’Església, crea (1979) la Delegació Diocesana d’Acció Social, dóna nou impuls a Càritas de Mallorca, funda (1976) l’entitat Marginats de La Sapiència (des del 2000, Fundació Social La Sapiència) i l’Hospital de Nit (1981). Promou la fundació del Projecte Home (1985) i del Projecte Jove, i encoratja la creació i enfortiment dels grups d’esplai (1978). Dóna suport a l’ampliació i diversificació de la pastoral penitenciària i de l’atenció de la població reclusa. Presta especial atenció al suport a les persones malaltes, amb addiccions i amb discapacitat. Amplia i diversifica el ventall d’associacions confessionals dedicades a la intervenció social, com l’Associació Pare Montalvo, Llars del Temple, Associació Jovent, Pisos d’acollida i emancipació de les Adoratrius, Fundació Joana Barceló, Associació Siloé, etc. Participa (1986) en la creació de la Fundació Deixalles. Es rodeja d’un grup brillant de col•laboradors en l’àmbit social del qual fan part els preveres Bartomeu Bennàssar Vicens, Ramon Serra Isern, Gabriel Pérez Alzina, Antoni Garau i Garau, Josep Noguera Arrom, Bartomeu Suau Serra, Bartomeu Suau Mayol, Bartomeu Català Barceló, Llorenç Tous Massanet i d’altres.

Es preocupa per la conservació, ampliació i exhibició del patrimoni. En aquest àmbit cal destacar la restauració, amb el suport de l’Obra Social de Sa Nostra, del retaule de Sant Jordi, de Pere Nisard; la renovació i nova ubicació del Museu diocesà; i la construcció d’una renovada i moderna capella del santíssim a la Seu.

Publica cartes pastorals i altres comunicacions dirigides a orientar els ciutadans en la promoció de la llengua i cultura pròpies, la transició democràtica, l’autonomia, la crisi econòmica, la conservació del territori, el turisme, la solidaritat, la família, la immigració i d’altres temes rellevants. Convoca (1995) un Sínode diocesà destinat a promoure la reflexió, el debat, la renovació i l’acció social, que es reuneix el 1998-99.

Fomenta la dedicació missionera de preveres, religiosos, religioses i seglars, a Burundi (Àfrica) i Perú. Dóna suport a l’ecumenisme, sobretot amb relació amb les esglésies anglicana, luterana alemanya i luterana sueca. Assisteix (1987) a la inauguració de la sinagoga de Palma.

Manté una posició oberta, tolerant i independent de les opcions de partit. De tracte proper i càlid, es guanya la simpatia de la gent d’església i el respecte dels moviments laïcistes. La seva darrera compareixença pública té lloc amb motiu de la concentració als carrers de Palma per pregar per la pau, que convoca poc abans de l’inici de la guerra de l’Iraq.

El 1998 la presidenta autonòmica de Creu Roja a les Balears li lliura, en un acte entranyable que té lloc al saló d’actes de la institució a Palma, la medalla de plata de Creu Roja en reconeixement de la seva gestió en favor de les persones en situació d’exclusió, dificultat social, risc social, dependència, malaltia i desempara. El 2002 rep la medalla d’or de la Comunitat Autònoma de les Balears.

Després de 30 anys de fecund pontificat, mor a Palma als 72 anys d’edat. Un carrer de Palma duu el seu nom.

miércoles, 3 de noviembre de 2010

Festa de reconeixement dels voluntaris 2010

Digníssimes autoritats,
Voluntaris i voluntàries de Creu Roja a Eivissa-Formentera, Menorca i Mallorca,
Amics i amigues,

Celebrem avui la festa anual dedicada als voluntaris i voluntàries que fem part de la institució i que treballem perquè a les illes les persones en situació de necessitat, vulnerabilitat i desempara, tinguin una mà amiga que els doni suport, ajut, consol, solucions, companyia i afecte.

Els darrers anys hem hagut d’enfrontar-nos a una situació de crisi, que hem vist com afectava sobretot persones ancianes, joves, discapacitats, toxicòmans, exclosos, sense sostre, marginats o malalts. Hem conegut més que en etapes anteriors el rostre d’una crisi que ha estat i és, sobretot, humana. Hem estat testimonis directes d’un augment considerable del nombre de persones que s’han acostat a nosaltres en petició de respostes concretes i, gairebé sempre, urgents, inajornables i de primera necessitat. La resposta de Creu Roja ha estat, com sempre, la suma de la vostra disposició de servei, de solidaritat i de comprensió.

He de dir-vos que en aquestes circumstàncies heu fet molt bé la feina. Per això, avui he d’agrair-vos la vostra generositat, el vostre lliurament personal, el vostre esforç continuat. Em dirigeixo especialment als voluntaris i voluntàries de la xarxa territorial de Creu Roja a les Balears: a les oficines locals de Menorca i Mallorca i a l’oficina insular d’Eivissa i Formentera.

La proximitat a les persones ens demana treballar des del l’entorn que tenen més proper, com és el municipi, la vila, la barriada, els nuclis de població separats, petits i dispersos. Dit amb unes altres paraules, estic pensant en la cura i l’atenció que ens demanen els programes i activitats que es duen a terme des de les 15 oficines territorials: 6 de Menorca, 1 d’Eivissa-Formentera i 8 de Mallorca.

Creu Roja compta amb la vostra il·lusió, amb el vostre entusiasme, amb la vostra dedicació, amb la vostra solidaritat i generositat. Creu Roja compta amb vosaltres perquè vosaltres sou les mans, les cames, la veu, el rostre i el cor de Creu Roja.

No vull acabar sense manifestar l’agraïment que tots els que fem Creu Roja sentim pel recolzament i el suport que hem rebut, i rebem, de les institucions públiques, d’entitats privades, empreses i col·laboradors i avui, de manera particularment afectuosa, del Col·legi Lluis Vives.

Perquè ens puguem fer càrrec de l’entrunyellat d’activitats que tots plegats som capaços de fer per als usuaris dels nostres serveis, se’ns presenta tot seguit un vídeo artesà, esplèndid, fet per n’Elvira i n’Esther.

A tots, gràcies.

Can Domenge (Palma)
5-XI-2010