viernes, 26 de febrero de 2010

Cercle de Belles Arts (1904-15)

El Saló Beethoven creat el 1898 es va veure sacsejat el març de 1904 per la mort del compositor Antoni Noguera, un dels seus principals promotors i animadors. D'altra part, el Foment de la Pintura i l'Escultura, tocat per la seva participació en les contovèrsies que s'havien mogut arran de l'exposició d'Antoni Gelabert del 1902, necessitava una renovació profunda, un canvi d'imatge i un nou lideratge.

La societat de concerts Beethoven (o Saló Beethoven) i el Foment de la Pintura i l’Escultura, per raons de mutu interès, acordaren fusionar-se en una nova entitat, que s’anomenà Cercle de Belles Arts. En fou elegit president Ricard Roca Amorós, industrial de prestigi, deslliurat de compromisos d’etapes anteriors. A més, es decidí condicionar una nova seu, situada al passeig de la Constitució (avui, passeig del Born), núm. 12, que s’inaugurà el 4-XII-1904 amb una exposició oberta a tots els socis i amb un concert a càrrec del jove pianista Antoni Torrandell. Abans de la inauguració es va fer una exposició de quadres de S. Rusiñol i L. Cerdà i una de Joan Fuster.

La combinació de manifestacions pictòriques i musicals donà bons resultats. La vida de la societat s’animà i al seu recer quallaren diverses tertúlies artístiques. Amb poc temps la societat passà de l’animació a l’eufòria. El mes de setembre del 1907 acordà adquirir uns nous locals a l’edifici que es construïa al carrer de la Marina (actualment, d’Antoni Maura), devora el Teatre Líric. Constaven de planta baixa i entresol. La planta baixa disposava d’un saló de 16 metres de llarg per 9 d’ample, una sala de billar, una tribuna de 22 m2 i dependències complementàries. A l’entresol hi havia sala de descans, sala de lectura, sala de música de cambra, sala de tertúlies (sala del tresillo), sala de Juntes, despatx per a la secretaria i estances del conserge. La inauguració del local tingué lloc el juliol del 1908.

Pocs dies abans de la inauguració, el 30 de juny, la Junta General de la societat havia procedit a la renovació estatutària de la Junta Directiva. N’havia estat elegit president el metge Josep Arís Garcia, anterior vice-president. El dia 8-XI-1908 es convocà Junta General Extraordinària, a la qual hi assistí un nombre elevat de socis. La Junta Directiva proposà l’emissió d’un emprèstit de 6.000 PTA a 15 anys, amortitzable a raó de 400 PTA anuals, dividit en 600 obligacions de 10 PTA cada una. L’objecte de l’operació era atendre les necessitats de finançament derivades de l’adquisició i condicionament del nou local social. D’altra part s’autoritzà la Junta Directiva perquè elaborés un nou reglament. Amb aquesta finalitat es nomenà una comissió assessora integrada pels socis Joan Marquès Luigi, Melcior Oliver, Llorenç Cerdà Bisbal, Joan Bauzà Mas, Miquel Sarmiento i Domènec Riutort.

L’eufòria dels darrers dos anys, la manca de realisme d'algunes actuacions de la Junta Directiva i el fracàs de l’emissió d’obligacions destinada a finançar la nova seu, feren que minvés la participació de socis, sobretot d’aquells que eren més afeccionats a la pintura i a la música que a les reunions de societat. Malgrat això, la Junta Directiva de l’entitat en la seva sessió del 19-I-1909 acordà d’organitzar una kermesse i un ball de màscares als locals propis i als del Teatre Líric. El juliol organitzà un viatge de turisme a Marsella, Niça, Gènova, Venècia i Milà. Les exposicions de pintura i els concerts de música restaven desplaçats a un segon pla.

Un grup de socis descontents va crear una nova societat, l’Associació d’Artistes Pintors, i es va donar de baixa en el Cercle de Belles Arts. D’altra banda, el Cercle de Belles Arts es va traslladar a uns locals modestos del passeig del Born i reemprengué el mes d’abril del 1910 la celebració de sorteigs de pintura i escultura. Inicialment hi varen participar nombrosos pintors no integrats en l’Associació d’Artistes Pintors, com Antoni Ribas Oliver, Joan Fuster Bonnín, Joan Pallicer, Jordi Anckermann Ribas, Josep Pons Frau i Antoni Ribas Prats. Joan Bauzà Mas, soci de l’Associació d’Artistes Pintors, a partir del 1912 participà, també, en alguns sorteigs del Cercle de Belles Arts.

El juny del 1914 es va declarar la Primera Guerra Mundial. La tensió i les inquietuds que provocà enrariren el mercat local de la pintura i la seva demanda registrà una disminució important. D’altra part, el sistema de vendes de pintura mitjançant sorteigs mensuals no responia tan bé com anys enrera als gusts i a les preferències del nous col·leccionistes i dels joves afeccionats a l’art. Aquests desitjaven canals més amplis, més directes i més lliures d’accés a l’oferta.

L’arribada a Mallorca d’Hermenegild Anglada, acompanyat d’un grup nombrós de pintors joves, de bell antuvi afegí elements d’incertesa al mercat local de l’art. Els temps es presentaven difícils. Tot plegat féu que l’Associació d’Artistes Pintors i el Cercle de Belles Arts cerquessin el suport d’una societat més gran i més forta. El Veloç Sport Balear s’agradà de les seves propostes i acceptà d’acollir-los.

El dia primer del 1915 el Cercle de Belles Arts absorbí l’Associació d’Artistes Pintors, i alhora va ser absorbit per la societat recreativa i esportiva Veloç Sport Balear. Aleshores aquesta creà una secció dedicada a la celebració d’exposicions i sorteigs de pintura i de concerts de música, a la qual es donà el nom de Cercle de Belles Arts.


Palma, desembre del 1992 i actualització febrer 2010.

miércoles, 24 de febrero de 2010

Saló Beethoven (1897-1904)

L’ambient de preocupació i pessimisme que envaí la societat mallorquina en els darrers anys de la centúria no solament no impedí sinó que impulsà que la nova generació d’intel·lectuals, pintors, músics, professionals, empresaris i afeccionats a la pintura i a la música se sentís moguda a ocupar l’escena pública, i aportàs anhels de renovació, ambicions de modernitat i l’afany de redreçament d’una situació que demanava fórmules noves i idees noves. En aquest context, un grup d’afeccionats a la música i a les lletres fundà a Palma la societat Saló Beethoven, també dita popularment “Salonet Beethoven”, en la qual s’integraren les antigues tertúlies musicals de can Joan Bennàssar i can Banquer. Els seus sis promotors varen ser Antoni Noguera Balaguer, els germans Joan i Antoni Marquès Luigi, Melcior Oliver, Ferran Alzamora Gomà i Josep Tous Ferrer.

Entre els socis hi havia afeccionats a la música i a les lletres, escriptors, poetes, músics, pintors, crítics d’art, intel·lectuals, empresaris i professionals. Van fer part de la societat, a més dels promotors, Bartomeu Amengual Andreu (periodista i jurista), Miquel dels Sants Oliver (periodista i escriptor), Enric Alzamora Gomà (empresari), Gabriel Alzamora Villalonga, Joan Alcover Maspons (poeta), Fèlix Escales Chamení (escriptor), Bartomeu Alenyà Ginard (procurador), Conrad Pinto (professor de música), Joan Sureda Bimet (propietari), Miquel Capllonch Rotger (compositor), Gabriel Alomar Villalonga (escriptor), Lluís Martí, Miquel Sarmiento Salom (escriptor i crític d’art), Francesc Socies, Antoni Gelabert Massot (pintor), Joan Fuster Bonnin (pintor), Pere Càffaro Jaume (pintor), Vicenç Llorenç Rubí (pintor), Joan Torrendell Escalas (escriptor i crític d’art), Estanilau de K. Aguiló i Aguiló (arxiver i bibliòfil), Mateu Obrador Bennàsser, Ramon Obrador, Joan Valenzuela Alcarín (apotecari), Francesc Rosselló (pintor), Joan Rosselló i d’altres.

La societat va iniciar les seves activitats a finals del 1897. La primera gran vetllada extraordinària va tenir lloc, amb gran concurrència, el 9-I-1898, dedicada a la música, la pintura i la literatura. Es va interpretar "La flauta màgica", de Mozart, al piano i 8 mans, a càrrec de Joan i Antoni Marquès Luigi, Josep Balaguer i Antoni Noguera. El pintor Joan Fuster presentà un pastel i Jeroni Fortesa l'oli titulat "Pintura". Varen llegir composicions literàries pròpies Pere d'Alcàntara Peña, Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar Villalonga i Joan Alcover Maspons (1).

En paralel a la realització d'activitats ocasionals, s'enllestiren les obres d’arranjament i condicionament del local, instal·lació del bust de Beethoven, l'adquisició de mobiliari, la compra de dos pianos i la preparació de la inauguració focial. El bust de Beethoven, destinat a presidir el local, modelat amb fang del país i pintat de color obscur (2), va ser comanat al jove escultor Miquel Frau. El mes de març del 1898 es va exposar a l’aparador de Can Pons i Bonet, juntament amb la seva peanya, decorada amb una garlanda de flors de card. El mes de maig va restar situat en el seu lloc definitiu a l’interior del local social, sostingut sobre un sòcol fixat a la paret.

La inauguració oficial va tenir lloc la nit de Reis del 1899 (5-I-1899) amb una vetllada extraordinària d’homenatge a Beethoven (3). El nombre d’associats superà aviat els quaranta. Les activitats consistien en la realització de concerts, vetllades d’audició de música, lectures de composicions musicals, lectures de poemes i de creacions literàries en prosa, homenatges en honor d’hostes il·lustres (4), banquets i tertúlies.

El local social, cedit per Josep Tous Ferrer, era situat al carrer de la Llum, en els baixos de la redacció de “La Última Hora”. Es va instituir una vetllada anual extraordinària, amb sopar, que tenia lloc la nit de Reis. A la vetllada de la nit de Reis del 1900, Antoni Noguera va interpretar les seves composicions “Dansa trista” i “Dansa de Sant Joan”; Noguera, Llorens i els germans Marquès varen interpretar un fragment de la simfonia núm. 6 "Pastoral" i un quartet de Beethoven; Miquel dels Sants Oliver va recitar “El cant de la Sirena”, part d’un poema que estava escrivint; Joan Alcover llegí la seva composició poètica “Noche de Reyes”. A les parets del local es podien admirar obres dels pintors Joan Fuster, Antoni Gelabert, Pere Càffaro i Llorens (5) i (6). La de 1902 es va dedicar als pintors Santiago Rusiñol i Joaquim Mir.

En el local de la societat es van fer, ocasionalment, exposicions de pintura. Es poden esmentar les exposicions de Pere Blanes Viale de juny del 1899 i de Llorenç Cerdà de febrer de 1904.

El 1903 es va acordar constituir legalment la societat. En aquest fi es va elegir una comissió encarregada de redactar els estatuts, que va estar formada per Antoni Noguera, Conrad Pinto, Antoni Tomàs, Joan Marquès i Enric Alzamora.

El març del 1904, la societat va esdevenir trasbalsada per la mort inesperada d’Antoni Noguera, un dels seus promotors i el seu animador més respectat. En el curs del 1904 el Foment de la Pintura i l’Escultura i el Saló Beethoven, per raons d’interès comú, varen acordar fusionar-se i crear una nova entitat anomenada Cercle de Belles Arts.

El 1911, arran de la crisi del Cercle de Belles Arts, es constituí una nova societat anomenada Saló Beethoven, amb seu al carrer Valero, dedicada a la celebració d’audicions musicals i tertúlies musicals. Va ser-ne elegit president Joan Marquès Luigi.


Notes

(1) Vegeu "La Última Hora", 10-I-1898, p. 2.
(2) "Un busto de Beethoven", 'La Última Hora', 3-III-1898, pàg. 2.
(3) "Concierto en el Salón Beethoven", 'La Última Hora', 7-I-1899.
(4) L'abril del 1902 es va dedicar un gran homenatge a Joan Alcover amb un sopar servit pel Restaurant Orient, lectures de poemes i composicions en prosa, parlaments i brindis. Vegeu M. Sarmiento, "A D. Juan Alcover", 'La Última Hora', 22-IV-1902 i R. Obrador, "Reseña de la velada", 'La Última Hora', 22-IV-1902.
(5) ASMODEO, “Salón Beethoven”, ‘La Última Hora’, 7-I-1900, pàg. 1.
(6) PIERROT, “Salón Beethoven”, ‘La Última Hora’, 8-I-1900, pàg. 1.


24-II-2010

domingo, 21 de febrero de 2010

Foment de la Pintura i l'Escultura (1876-1904)

A Barcelona s’havia creat, i hi funcionava amb resultats positius, la Societat per a les Exposicions de Belles Arts. Era una entitat privada, impulsada pels mateixos artistes, orientada a obrir per a la pintura canals nous de venda. Arriba a construir i mantenir (1868-74) un palau de Belles Arts a Barcelona, en el qual es fan exposicions periòdiques. El 1870, organitza una exposició extraordinària en la qual participaren dos artistes mallorquins, Joan Bauzà i Antoni Ribas. El 1871, organitza una exposició general en la qual Joan Bauzà obté una medalla de primera classe.

L’experiència de l’esmentada societat i l’existència d’una demanda emergent de pintura que s’avenia malament amb el sistema antic de l’encàrrec, fan que s’obri pas la idea de crear a Palma una societat artística similar. L’objectiu bàsic consistia a popularitzar el gust per l’obra d’art, incrementar la seva demanda, facilitar les transaccions de petit nivell i, sobretot, fer possible que la producció entri, directament i lliurement, en contacte amb el públic.

Ricard Anckermann, amb la col·laboració d’Emili Pou Bonet, enginyer de camins i afeccionat a l’art, promou la creació de la nova societat, l’objecte principal de la qual és el foment de la producció i venda de pintura i l’escultures. Consegüentment, rep el nom de Foment de la Pintura i l’Escultura. Emili Pou és el primer signant del document de constitució, la qual cosa li val el mèrit de ser reconegut com el primer fundador de la societat. Entre els pintors signen el document Ricard Anckermann, Joan Bauzà, Faust Morell Orlandis, Antoni Ribas Oliver, Joan O’Neille, Gaspar Terrassa, Antoni Fuster Fortesa, Francesc Maura Montaner, Salvador Torres Sancho, Ricard Carlotta, Agustí Buades Frau, Damià Boscana, etc. Entre els afeccionats a l’art signen el document, a més d’Emili Pou, Ernest Canut Choussat, Miquel Fluxà Palet, Gabriel Maura Montaner i d’altres.

La societat resta constituïda a començaments de març de 1876, amb domicili social al carrer Constitució, núm. 92. La primera Junta Directiva, presidida per Faust Morell Orlandis, rep el patrocini de l’Acadèmia Provincial de Belles Arts i el suport econòmic de la Diputació Provincial i de l’Ajuntament de Palma (1).

La vida de la societat es basa en l’organització d’exposicions ordinàries, de periodicitat mensual o trimestral, destinades a la venda per mitjà del sistema de sorteig entre els associats. No se sortejaven els quadres, sinó premis denominats en pessetes destinats a l'adquisició d'obres exposades que el premiat elegia llirement. A més, es fa una exposició extraordinària anual, que habitualment té lloc el mes de desembre. L’experiència té èxit i la vida de la societat s'allarga. El públic pot manifestar lliurement les seves preferències i els artistes s’acostumen a escoltar els dictats de la demanda. L’entesa entre els dos pols del mercat fa que la producció s’incrementi notablement i la demanda presenti un dinamisme desconegut fins aleshores.

Després de la mort (1880) de Faust Morell Orlandis, és elegit president Joan O'Neille. Més endavant ocupen la presidència de l’entitat Ricard Anckermann, Joan Mestre Bosc i Alexandre Rosselló. Amb caràcter accidental ho són Antoni Ribas i Joan O’Neille. Aquest és el darrer president: exerceix el càrrec (1902-04) a títol de president d'edat. Exerceixen el càrrec de secretari Joan O’Neille, Antoni Ribas i Vicenç Furió, entre d'altres. Consta que l'entitat, el 1899, trasllada la seva seu social de la plaça Antoni Maura (abans, de les Copinyes) a l'antiga casa de la Constitució. El nou local s'inaugura el 5-III-1899.

Entre les exposicions memorables organitzades pel Foment es poden citar la inaugural (març 1876) (2), la del primer aniversari (1877) en la qual Anckermann presenta l'oli titulat "Assalt a l'harem", dintingit amb el primer premi, la molt concorreguda d'octubre del 1896 (amb obres de pintors consagrats i joves)(3), la dedicada a commemorar el 300 aniversari del naixement de Velázquez (juny 1899)(4), la del lot de mil pessetes (desembre 1900/gener 1901) (5), en la qual Joan Bauzà presenta la tela "Interior de la Llonja", que va ser adquirida per la Diputació Provincial (6), la de desembre de 1901 en la qual Antoni Ribas presenta la tela titulada "La Cala", que és adquirida pel Cercle Mallorquí, la dedicada a la memòria del pintor Antoni Fuster Fortesa (25-I-1903), etc.

El 1902 Antoni Gelabert Massot fa una exposició a la seu del Foment de la Pintura i l’Escultura (7), que enceta un aspre debat públic entre els partidaris de les noves formes de fer pintura (modernistes) i els partidaris de l’antiga escola (academicistes). La polèmica s’inicia arran de la publicació d’un article de Miquel Sarmiento a favor de la pintura de Gelabert. Es posen al costat de Sarmiento Miquel dels Sants Oliver, Joan Torrandell, Fèlix Escalas i Gabriel Alomar. Sarmiento publica els seus articles a “La Última Hora” entre desembre de 1902 i gener de 1903 (8). Són replicats per Joan O’Neille, com a president d’edat del Foment de la Pintura i l’Escultura (9), en nom dels socis pintors de l’entitat i a títol personal.

Arran de la polèmica, Antoni Gelabert es converteix, sense pretendre-ho, en la figura emblemàtica dels modernistes locals. Mentrestant el prestigi del Foment resta tocat i en poc temps es fa patent que el seu prestigi ha patit una erosió gran i profunda.

El gener del 1904, després de la seva estada a Paris, Antoni Gelabert fa una nova exposició, aquesta vegada a les sales del Cercle Mallorquí. El fet motiva que des de les pàgines del diari “La Tarde”, una ploma anònima, identificada amb els vells plantejaments d’alguns pintors del Foment, inicia una nova polèmica. Santiago Rusiñol publica a “La Almudaina” diversos articles en defensa de Gelabert i de la renovació de la pintura. Tot plegat posa de manifest que el Foment necessita una transformació profunda, un canvi d’orientació i un nou lideratge.

En el curs del 1904 el Foment de la Pintura i l’Escultura i el Saló Beethoven, sacsejat per la mort prematura d’Antoni Noguera, acorden fusionar-se i crear una nova entitat anomenada Cercle de Belles Arts. És elegit primer president Ricard Roca Amorós, industrial de prestigi, afeccionat a la pintura i a la música, i amic personal de William Degouve. A més, s’acorda condicionar una nova seu, ubicada al carrer de la Constitució, núm. 12 (avui Passeig del Born), que s’inaugura el desembre del 1904.


Palma, 21-II-2010



Notes


(1) Els altres càrrecs de la Junta varen ser: vicepresident: Miquel Fluxà Palet; tresorer: Damià Boscana; vocals: Esnest Canut, Gabriel Maura i Antoni Fuster Fortesa; i secretari: Joan 0'Neille.

(2) Hi varen participar 12 pintors. Anckerman hi va presentar "Mercuri contemporani" i "Noia endiumenjada tocant la guitarra"; Joan Bauzà "Pagès mallorquí" i "Lacai"; Faust Morell "Nina voltejant un cèrcol"; Gaspar Terrassa "Interior d'un convent" i trs teles més; Antoni Fuster "Natura morta"; Carlotta "Pagès" i "Pagesa"; Agustí Buades amb "Lectura del Quixot" i "Murades d'Alcúdia", etc.

(3) Hi participaren Francesc Rosselló ("Vista de Valldemossa"), Ricard Anckermann ("Interior d'un bosc"), Joan Bauzà ("Pagès"), Antoni Ribas ("El Calvari de Pollença"), Llorenç Cerdà ("El Molinar" i "Carrer de Pollença"), Antoni Fuster Fortesa ("Façana lateral de la Llonja"), Gaspar Terrassa, Joan Fuster ("Flors i fruits" i "Testa d'una nina")i Caffaro. També hi participaren els pintors joves Vicenç Llorens, Pallicer, Jeroni Fortesa, Pere Blanes, Delgado i Rauret. Vegeu "La Última Hora", 28-X-1896, p. 1.

(4) L'exposició de Velázques es va fer a proposta del pintor Joan Bauzà Mas, que s'encarregà de comissariar-la. Va incloure reproduccions a l'oli, gravats i fotografies d'obres del pintor sevillà.

(5) Projectada segons una idea del president de l’entitat, Alexandre Rosselló Pastors.

(6) Actualment fa part de la col·lecció del Consell Insular de Mallorca.

(7) L’exposició té lloc el desembre del 1902. Hi presenta algunes de les obres que el mes d’octubre anterior havia exposat a la Sala Parés (Barcelona).

(8) Els tres articles de Miquel Sarmiento a “La Última Hora” es varen publicar en les següents dates: 20-XII-1902, 30-XII-1902 i 2-I-1903.

(9) Els quatre articles de rèplica que Joan O’Neille va publicar a “La Última Hora” corresponen a les edicions dels dies: 29-XII-1902, 10-I-1903, 12-I-1903 i 15-I-1903. Fa constar el seu càrrec de president d’edat de l’entitat al peu de la seva signatura.

L’Associació d’Artistes Pintors (1910-1914)

El Cercle de Belles Arts, societat creada per fusió del Foment de la Pintura i l’Escultura i el Saló Beethoven, va iniciar les seves activitats el desembre del 1904 amb la inauguració de la seva seu social, ubicada al carrer Constitució, número 12 (avui Passeig del Born).

La bona marxa de la societat i de les vendes de pintura i escultura pel sistema d’exposicions - sorteigs va animar la Junta Directiva a proposar l’adquisició d’un local espaiós i gran, de dues plantes, a l’edifici en construcció al carrer de la Marina (avui Antoni Maura), situat al costat del Teatre Líric. La iniciativa va ser aprovada, però sorgiren divergències quan es va proposar l’emissió d’un emprèstit, divisible en títols a adquirir pels socis. L’elevat import del deute i les escasses possibilitats de la seva col·locació varen fer que la societat es veiés abocada a una situació delicada i turbulenta. Les activitats es varen paralitzar temporalment, mentre augmentava el descontentament entre els socis. Un grup d’ells va acordar la creació d’una nova societat, que es regiria d’acord amb principis de màxima austeritat, prudència i control de costos.

El 12 de gener del 1910, es féu pública la notícia de la propera constitució d’una nova societat dedicada a l’organització mensual d’exposicions - sorteigs. Per estalviar despeses no tindria local propi i les exposicions es farien a l’òptica de can Lassalle, del carrer de Sant Nicolau, núm. 31, de Palma.

Es va acordar que la societat es diria Associació d’Artistes Pintors. Legalment constituïda, en va ser elegit president Ricard Roca Amorós (1849-1918), antic president (1904-09) del Cercle de Belles Arts, industrial de prestigi, afeccionat a la pintura i l’escultura i amic personal de William Degouve. Per al càrrec de tresorer va ser elegit Manuel Cirer Arbona (1860-1940), metge, activista cultural i afeccionat a les Belles Arts. El càrrec de secretari el va ocupar Pere Giménez.

S’incorporaren a la nova societat els pintors Vicenç Furió, Francesc Rosselló, Llorenç Cerdà, Joan Pizà, Gaspar Terrassa, Antoni Gelabert, Pere Càffaro, Miquel Arcas, Joan Bauzà i Pilar Montaner. El dia 1 d’abril de 1910 es va inaugurar la primera exposició. La societat va desplegar una activitat regular i sense incidències fins que es produeix l’esclat de la Primera Guerra Mundial, el 1914.

Els pintors Antoni Ribas Oliver, Joan Fuster Bonnin, Joan Pellicer, Jordi Anckermann Ribas, Josep Pons Frau, Antoni Ribas Prats, Vicenç Llorens i l’escultor Joan Grauches, es mantingueren fidels al Cercle de Belles Arts. Consideraven exagerades les idees d’estalvi de costos, no els agradava la renúncia a uns locals adequats i pensaven que era innecessària la ruptura amb una entitat reconeguda i arrelada com el Cercle de Belles Arts. Els vuit artistes esmentats varen decidir assumir la gestió de l’entitat, a la qual tots ells hi dedicaren temps i esforços amb l’objectiu de redreçar la situació del Cercle. La societat es traslladà a uns locals modests del carrer Constitució i inicià una nova singladura. Tot seguit, l’abril del 1910, es reprengué l’organització de sorteigs mensuals.

Entre 1910 i 1914, la competència entre les dues societats animà el mercat, la qual cosa féu possible la viabilitat d’ambdues durant un temps, per bé que amb problemes per a les dues. La rivalitat inicial es dissipà progressivament i alguns membres de l’Associació d’Artistes Pintors, com ara Joan Bauzà, participaren en les exposicions del Cercle de Belles Arts.

L’arribada a Mallorca d’Anglada i d’un grup nombrós d’amics i deixebles seus va contribuir a fer més patents i propers els problemes derivats de la guerra i aportà noves preocupacions associades a l’ampliació i diversificació de l’oferta de pintura a l’Illa en el marc d’un mercat reduït i poc actiu. La reducció de les vendes i les incerteses del moment feren que l’Associació d’Artistes Pintors es veiés enfrontada a problemes de viabilitat i decidís cercar aixopluc en una societat més potent. El mateix feia aleshores el Cercle de Belles Arts, afectat per problemes similars.

El Veloç Sport Balear (“el Veloç”), ubicat al carrer Constitució (Passeig del Born), va escoltar les inquietuds i els desigs de l’Associació d’Artistes Pintors i del Cercle de Belles Arts. Els va proposar que l’Associació d’Artistes Pintors fos absorbida pel Cercle de Belles Arts, per tal que el Veloç pogués absorbir el Cercle de Belles Arts en una única operació, que es va fer efectiva el dia primer de gener de 1915. El Veloç va crear aleshores una secció de pintura i escultura, a la qual va donar el nom de Cercle de Belles Arts.

Palma, 21-II-2010

Art i economia a les Balears (2005)

Excel·lentíssim Sr. President,
digníssimes autoritats,
Il•lustríssims senyors acadèmics i senyores acadèmiques,
amigues i amics,
senyores y senyors,


Vull manifestar, primer de tot, el meu agraïment als membres d’aquesta Acadèmia per la distinció que m’han atorgat. Em sent particularment honorat pel fet de compartir responsabilitats amb persones que han estat els meus mestres en els àmbits del dibuix, la pintura i la música; amb persones per les quals sent una gran admiració des de fa molts d’anys; i amb amics als quals em sent obligat per forts lligams d’afecte i respecte. No vull amagar que avui em sent una mica confús pel que significa aquest acte. Som conscient de les meves limitacions personals en el camp de l’art. Tractaré de correspondre a la vostra confiança amb un treball fet amb il•lusió i disposat, sobretot, a escoltar i aprendre.

La meva professió d’economista i algunes publicacions dels 90, m’han aconsellat de tractar avui el tema de les relacions entre art i economia. Les anàlisis d’aquestes relacions es varen iniciar, a Europa i als EUA, en els darrers anys de la dècada dels 50 del segle passat, al bell mig d’una polèmica que va crear dos grups: el dels anomenats mercantilistes de l’art i els dits antimercantilistes de l’art, o més breument mercantilistes i antimercantilistes.

El 1966 es va publicar una obra important i excel•lent titulada “Performing Arts: The Economic Dilemma”, que tocava aspectes monogràfics i singulars. Els autors eren W.J. Baumol i W.G. Bowden. És la primera obra de referència de l’anàlisi econòmica de l’art.

En un temps molt primerenc, el 1976, Josep Melià Pericàs, va publicar l’assaig “Art i capitalisme”, que encara ara conserva l’interès propi d’una reflexió, lúcida i avançada en el temps, sobre les relacions entre art i economia. Pens que és una obra de lectura necessària per part de les persones interessades en el tema.

El 1989 el professor William D. Grampp va publicar l’assaig “Pricing the Priceless: Art, Artists, and Economics”, traduït a l’espanyol el 1991 i publicat per Ariel sota el títol “Arte, inversión y mecenazgo”.

A mitjans dels 90, James Heilbrun va publicar l’obra titulada “Economics of Art and Culture”, que va marcar el punt d’inflexió a partir del qual l’anàlisi econòmica de la cultura i de l’art va fer camí amb pas segur. La primera obra de Heilbrun va ser revisada, ampliada i completada pel propi autor i pel seu deixeble Charles M. Gray. Els treballs d’ambdós van permetre la publicació, el 2001, d’una segona edició de l‘obra, molt ampliada.

El 1998 “la Caixa” va editar un treball força interessant sobre el tema que ens ocupa, obra de David de Ugarte, actualment exhaurida en paper, però disponible gratuïtament a la internet.

En els anys del nou segle les investigacions continuen a bon ritme i per bon camí, com demostren els “surveys” i treballs d’investigació que es publiquen a la revista especialitzada “Journal of Cultural Economics”, la lectura de la qual posa de manifest els darrers avanços dels treballs que es fan, el seu rigor científic i la diversitat dels temes que es tracten.

A partir de les aportacions d’un cos teòric i empíric actualment important, em permetré de fer algunes observacions, des del punt de vista d’un afeccionat a l’art, d’un modest col•leccionista de pintura, d’un estudiós de la pintura, d’un visitador empedreït d’exposicions, galeries d’art, tallers d’artistes, etc. La visió serà, per tant, la d’un economista enfrontat a la realitat de la pintura, sobretot a la realitat de la pintura feta a les illes.

L’exposició es divideix en quatre apartats: limitacions de l’economia, principals relacions entre economia i art, breu història del mercat de la pintura a les Balears i evolució dels preus de la pintura de les illes.


I/ Les limitacions de l’economia

L’anàlisi econòmica de l’art, i sobretot de la pintura, aporta consideracions i observacions que poden ser interessants i aclaridores, per la qual cosa pot ser útil considerar-les, si més no, des d’una perspectiva general, alhora rigorosa i modesta. Cal que sigui rigorosa perquè s’ha de cercar la correcció del mètode científic i cal que sigui modesta perquè l’economia no ho explica tot. La modèstia és, a més, una virtut pròpia dels investigadors, ja que la veritat és esquiva, amagadissa i fugissera.

L’economia només pot explicar una part de la realitat i això, sempre amb les limitacions inherents a la pròpia ciència. Pel que fa a l’art, l’economia pot il•lustrar i complementar la història de l’art, però no pot substituir-la; pot enriquir la crítica artística, però no pot orientar-la ni determinar-la; pot informar l’estètica, però mai no pot ni limitar-la, ni condicionar-la. Els autors que han estudiat les relacions entre art i economia no sempre han tingut clares les limitacions de les seves anàlisis.

Tractarem, per tant, d’avançar partint de la constatació que l’economia només pot fer una contribució modesta i limitada al coneixement de l’art, de les seves manifestacions i dels fenòmens econòmics i no econòmics que fan part del seu vast univers.

Alguns conceptes bàsics

Parlar d’economia és una cosa que sovint es qualifica d’avorrida, confusa, enrevessada i poc pertinent. Per aquest motiu, tractarem de ser clars, tant com ens sigui possible, i alhora tractarem de demostrar que en algunes ocasions parlar d’economia és una cosa pertinent. En aquest sentit els vull avançar que al llarg de l’exposició farem ús d’alguns conceptes econòmics bàsics: la utilitat, la utilitat marginal, el cost, l’oferta, la demanda i el preu.


La utilitat

És la suma dels avantatges econòmics i no econòmics, monetaris i no monetaris, físics i emocionals, que una persona (un consumidor o un demandant) obté de la possessió d’un bé. La utilitat és una suma d’avantatges: una cosa és útil perquè proporciona satisfacció al seu posseïdor.

L’avaluació de la utilitat que els béns i serveis proporcionen a les persones constitueix una font inesgotable i inabastable de càlculs i decisions que el comprador fa reiteradament en un procés de reconsideració constant. S’equivoquen les persones que pensen que viuen al marge dels càlculs. L’experiència demostra que tota persona pren les decisions que l’afecten en base a l’avaluació d’una llarga sèrie de variables.

L’art aporta utilitat a qui el té, sigui una institució pública, una institució privada, una empresa, una fundació o un particular. Perquè proporciona utilitat, l’art es compra i es ven. Més concretament, el comprador d’art ho és perquè espera obtenir-ne una utilitat en termes d’avantatges o de satisfacció.


La utilitat marginal

El sumatori que defineix la utilitat d’un bé per a un comprador no és igual amb relació a tots els béns homogenis que pot adquirir. La utilitat marginal és la quota de satisfacció que el comprador d’un bé obté de la darrera adquisició que fa. Les anàlisis empíriques demostren que la funció d’utilitat dels béns homogenis és decreixent. El comprador de quadres homogenis d’un mateix pintor arribarà a un punt en el qual decidirà adquirir obres d’un altre autor o obres del mateix pintor, però de qualitat més elevada. El principi d’utilitat marginal i el fet que aquesta sigui decreixent determina que els col•leccionistes d’art tendesquin a diversificar les seves compres entre autors diversos i s’interessin per qualitats creixents. Parlem d’un col•leccionista que es comporti raonablement i normalment. Hi ha compradors atípics, de la mateixa manera que també hi ha autors atípics, el comportament dels quals no abordam aquí.


El cost

L’adquisició d’un bé mai no és gratuïta, quan parlam de béns produïts, es a dir de béns escassos. Perquè alguns béns generen utilitat, hi ha persones disposades a assumir alguns costos per posseir-les. El cost per al comprador és la suma dels desavantatges que està disposat a assumir per aconseguir com a contrapartida el bé escàs, o bé produït, que desitja perquè li proporcionarà utilitat. Estarà disposat a intercanviar-lo per un altre bé o estarà disposat a intercanviar-lo per l’equivalent de tots els béns, els diners. Dit amb altres paraules, estarà disposat a pagar-ne un preu equivalent al cost de renunciar a la possessió d’altres béns alternatius.

Perquè la pintura produeix utilitat al comprador, aquest està disposat a assumir determinats costos. Estarà disposat a fer-ho en el marc d’unes limitacions taxades i tenint en compte la relació entre utilitat a obtenir i costos a assumir. Un comprador normal o raonable mai no estarà disposat a assumir un cost superior a la utilitat esperada.

Arribats a aquest punt cal dir que el comprador sap avaluar millor els seus costs en termes de la utilitat que perd que el grau d’utilitat que obtindrà a canvi. Per aquest motiu el comprador necessita informació, assessorament, formació, sensibilitat i gust. En tota transacció el comprador assumeix incerteses, cosa que incrementa els seus costos i redueix el nivell de la utilitat esperada.


La demanda

És la suma de persones i institucions que desitgen adquirir objectes d’art en un moment determinat i que disposen dels recursos suficients per fer-ho. L’anàlisi empírica posa de manifest que els compradors d’art es comporten d’una manera normal. Volem dir que el volum de la demanda efectiva tendeix a augmentar amb relació inversa als preus. Per això, la corba representativa de la demanda és decreixent. Cal afegir que la posició de la corba de la demanda es desplaça de dreta a esquerre i de baix a dalt, segons les variacions dels nivells de renda i d’ingressos, el clima econòmic general, els gustos dels compradors, el nombre de demandants, etc.

La demanda d’objectes d’art es comporta com la demanda d’altres béns: és una funció d’utilitat relacionada amb els preus. Els motius que impulsen els demandants d’art a comprar-ne és bàsicament un: la satisfacció que la possessió de l’objecte els produeix.

Hi ha la creença generalitzada que els compradors d’art són fàcilment manipulables i que és bo de fer enganar-los. Cal dir que aquesta creença és errònia i a més és impossible en termes consistents d’un univers prou gran de venedors i compradors.

Val a dir, a més, que els compradors d’art són persones en general prou ben informades, que consulten experts acreditats, que es mouen amb prudència, que construeixen o desmunten la credibilitat dels venedors i que sovint actuen de manera simultània en el camp dels compradors i dels venedors.


L’oferta

És la suma dels objectes d’art que es troben a la venda en un moment i en un lloc determinats. L’anàlisi empírica demostra que l’oferta es comporta com una funció directe d’utilitat amb relació als preus. Quan els preus augmenten, el volum de l’oferta tendeix a augmentar i quan els preus disminueixen, el volum de l’oferta tendeix a disminuir.


Els preus

Parlar de demanda i d’oferta ens duu inevitablement a parlar de preus. Aquests resulten de l’enfrontament entre l’oferta i la demanda, entre els compradors i els venedors. En circumstàncies normals, els preus de l’art són el resultat de l’acord antre els que volen els preus més baixos possibles per maximitzar la seva utilitat i els que volen els preus més alts possibles per maximitzar els seus beneficis.

No és cert que els intermediaris entre compradors i venedors d’art tenguin capacitat suficient per imposar de manera autònoma increments de preus desproporcionats. S’ha dit i s’ha escrit que ells són els responsables del fet que els preus de la pintura a les illes estiguin sobrevalorats. Si això fos cert, els compradors de les illes tendirien a comprar pintura equivalent a intermediaris de fora, mentre els pintors i intermediaris de fora tendirien a instal•lar-se aquí. Els fenòmens citats produirien sobre els preus uns efectes que tendirien a anular les diferències dels nivells de preus.

Val a dir que els preus són actius, generen moviments imprevisibles però raonables, no són neutrals. Signifiquen molt i provoquen decisions conseqüents i coherents. Podem citar un exemple significatiu. Hi va haver un moment en el qual els preus de les obres d’un pintor català reconegut a les illes eren més alts aquí que al Principat. Aquest fet va provocar una entrada a les illes d’un nombre elevat de les obres que es posaven a la venda del citat autor a Barcelona, cosa que va provocar un augment dels preus de la seva pintura al Principat i una reducció relativa dels preus d’aquí.

Una darrera observació per dir que entre els pintors actius a les illes, n’hi a uns que determinen els preus amb relació a la seva demanda (són els pintors de referència) i n’hi ha d’altres que per raons de prestigi, mimetisme, ignorància o similars, determinen els seus preus amb relació als de les obres dels pintors de referència. Els que fan això actuen erròniament, ja que al cap i a la fi han de fer concessions en els preus, perquè la seva obra no es ven amb fluïdesa. D’altra part, sovint, es veuen obligats a complementar la dedicació a la pintura amb activitats alternatives.

Permeteu-me que faci referència al pintor que millor ha sabut administrar els preus de la seva pintura. Em referesc a Miquel Llabrés Grimalt, antic acadèmic numerari d’aquesta Acadèmia. Ell no va acceptar els preus de referència dels dos pintors de més anomenada del seu temps: Ramon Nadal i Josep Ventosa. Ell sempre va gestionar els seus preus en funció de la seva pròpia demanda, no en funció de la demanda dels altres, cosa que és tot un exemple a seguir. A més, va pensar sempre que el prestigi de l’obra d’un pintor no depèn d’un nivell alt de preus, sinó d’un creixement regular dels preus. Per a ell valia més assegurar l’estabilitat dels preus i gestionar el seu augment de manera pausada i progressiva, que presumir dels preus més alts del mercat.

És oportú de recordar aquí la trajectòria erràtica dels preus que va aplicar Francesc Bernareggi a la seva gran pintura, en perjudici propi, perquè mai no va entendre que havia de cercar el preu de la seva obra, en comptes de voler igualar els preus amb els d’un pintor de referència, en el seu cas n’Anglada.

Convindria a tots que compradors, pintors, intermediaris i galeristes, fossin més conscients del fet que els preus de la pintura no són en el cel, sinó en el mercat i que no són capriciosos, perquè responen a fets objectius com és la demanda, l’oferta, la utilitat i la utilitat marginal.


El mercat

És la suma que fan els compradors, els artistes i els intermediaris. Els comportaments de cada un dels tres grups es basen en les regles de l’oferta i de la demanda, que són regles de racionalitat. En aquest sentit el mercat de la pintura és un mercat normal, comparable als mercats d’altres béns i serveis.

A la pregunta: ¿hi ha a les illes un mercat propi de pintura? Correspon, a parer meu, una resposta afirmativa. Hi ha un mercat amb característiques pròpies de la pintura de Mallorca i de les altres illes i aquest és un mercat actiu i viu. El fet que hi hagi un mercat específic de Mallorca i de les illes no constitueix un fet excepcional. La pintura en el món, encara ara, es divideix en mercats locals més o manco grans: hi ha un mercat català de la pintura, un mercat valencià, un mercat basc, un mercat castellà, etc. També hi ha un mercat venecià de pintura, un mercat romà, un mercat napolità, etc. Igualment hi ha un mercat anglès de pintura i un mercat nacional nord-americà que suma diversos mercats locals. A més, hi ha els grans mercats internacionals de Londres i de NY. L’existència d’un mercat de pintura de les illes no constitueix una excepció: es un fet regular. Cal dir que aquest mercat no és absolutament autònom, no és independent d’altres mercats locals ni dels mercats nacionals i internacionals, és un mercat en evolució, és un mercat més obert que fa 20 o 30 anys, és un mercat que ha experimentat en els darrers anys una reducció considerable de les barreres d’entrada i de sortida, és un mercat que no pot subsistir sense el reforç natural de la pintura de primera línia de Catalunya, del conjunt d’Espanya i del conjunt internacional.


II/ Algunes relacions entre economia i art

Sobre les relacions entre art i economia, farem 5 observacions.


1/ Valor i preu

El valor de l’art, es pot definir com la suma dels atributs o característiques que fan que una obra tengui entitat estètica i, a més, força o potència estètica. El valor estètic d’una obra depèn molt del nombre dels seus elements constitutius, però depèn encara més del vigor d’aquests elements.

El valor d’una obra d’art depèn, també, d’altres variables, que no són estètiques. L’interès històric d’una obra afegeix un escreix al valor estètic. El “Sant Jordi”, de Pere Niçard, no solament té un alt valor estètic, sinó que a més incorpora valor derivat del fet que és una peça que té una història prou ben coneguda, molt lligada a la ciutat de Palma i a la Diòcesi de Mallorca. Un altre factor que afegeix valor és el fet que l’obra sigui o no una peça singular, una peça amb característiques diferenciades, úniques i d’interès per al coneixement de la història de l’art, el coneixement de fets de la història d’una regió o d’un país o el coneixement de variables diverses (econòmiques, socials, culturals, etc.) d’una comunitat. En aquest sentit el “Sant Jordi” de Pere Niçard, que incorpora la representació de la celebració, en els. XV, de la festa de l’Estendard a Palma i que ha estat recentment restaurat, gaudeix de factors addicionals que incrementen el seu valor. El fet que una peça sigui molt coneguda i molt reconeguda afegeix al seu valor directe un complement de valor addicional. L’obra de Pere Niçard és l’obra pictòrica de l’illa coneguda per un nombre més gran de persones i, alhora, és reconeguda amb caràcter general com a una obra de valor singular.

El fet que sigui més o menys representativa de la millor etapa del seu autor és un altre factor que pot afegir una quota addicional de valor. Les pintures de Ricard Anckermann de la sala de l’hemicicle del Parlament són molt representatives del millor Anckermann, cosa per la qual el seu valor en resulta incrementat.

El valor d’una obra d’art és la suma del seu valor estètic i dels valors addicionals. Malgrat tot, el valor d’una obra d’art no és mesurable d’una manera objectiva i acceptable per un conjunt ampli de persones. No hi ha unitats de mesura establertes ni se’n podran establir en el futur. Els intents que s’han fet de manera experimental en els darrers anys, han resultat, en tots els casos coneguts, artificiosos i no convincents. El valor es pot descriure, es pot fonamentar en anàlisis de les seves característiques, però no es pot mesurar.

Aquest fet no impedeix que l’obra artística tengui un valor de canvi o preu. ¿Quines relacions hi ha entre el valor i el preu d’una obra d’art? El preu no mesura el valor intrínsec d’una obra d’art, sinó allò que el mercat està disposat a pagar per adquirir-la i el posseïdor està disposat a acceptar per vendre-la.

Valor i preu són dues coses sempre diferents, però en qüestions d’art són immensament diferents. Malgrat tot, les anàlisis empíriques que s’han fet, sobretot als EUA, posen de manifest que hi ha una certa relació entre el valor i el preu de la pintura. Es tracta, però, d’una relació no mesurable perquè una de les sèries, la dels valors, no es coneix. Solament es pot constatar que a una obra de major valor estètic el mercat tendeix a atorgar-li un major preu i a una de menor valor tendeix a concedir-li un preu menor. No es coneix, però, la funció de relació de la qual el preu és la variable dependent.

En art, valor i preu són dues coses molt diferents, però no són del tot independents. Aquesta dependència permet i justifica que parlar de preus de l’art no sigui una cosa empobridora de l’art o impròpia de l’art.


2/ Preus justos, estables i no incalculables

Els preus dels objectes d’art que es compren i es venen, els determina el mercat, com passa amb els preus de totes les coses que es compren i es venen.

Els preus de la pintura no són determinats per processos sobrenaturals, màgics o superiors a la realitat humana de l’oferta i la demanda. Quan un vol conèixer el preu d’una pintura no ha de consultar els oracles, sinó el mercat. La pintura, malgrat ser un bé superior, no gaudeix de privilegis especials a l’hora de ser indexada amb un preu. El preu de la pintura, el determina l’oferta, la demanda i el mercat. Per aquest motiu la pintura no té preus justos, no té preus exempts d’oscil•lacions i no té preus incalculables.

El funcionament del mercat es basa en funcions d’utilitat, que es manifesten a través del comportament de compradors i venedors. A la base del mercat hi ha la variable utilitat i no hi ha elements relacionats amb la justícia. Amb relació a la pintura no s'han de cercar preus justos, sinó preus coherents amb el mercat. L’experiència en l’àmbit de les compres de pintura demostra que els intents de determinar els preus de la pintura en termes de justícia, són intents de situar-los fora del mercat i de manipular-los. Les apel•lacions als preus justos contenen, sovint, pretensions d’engany.

Tampoc no hi ha preus exempts d’oscil•lacions. Alguns apel•len al fet que el valor de la pintura és una variable que demana gran respecte, que és molt objectiva i que és, sobretot, molt estable a curt i a llarg termini. D’això se’n deriva que els preus de la pintura haurien de ser absolutament estables (inflexibles a la baixa) o, si més no, més estables que els preus d’altres béns i serveis menys valuosos. L’experiència demostra que els preus de la pintura han experimentat en el passat fases de contracció, en termes monetaris i en termes reals, i fases d’elevacions, que en algunes etapes han estat considerables.

Passa que els artistes i els galeristes, en etapes de baixes de la demanda i dels preus, tracten per tots els mitjans al seu abast de dissimular la baixa. Alguns artistes, en els anys 1989-1993 varen optar per utilitzar suports diferents dels habituals en la seva obra. Molts varen deixar la tela i concentraren la feina en el paper, els preus del qual no coincideixen amb els preus dels treballs sobre tela. D’altra part, els galeristes varen tendir a mantenir els preus nominals i, quan es varen veure en la necessitat de baixar els preu d’una obra per poder-la vendre varen fer ús, sovint, del recurs de canviar de mercat. Així dues obres que havien voltat per Barcelona a un preu d’oferta de 12 milions de ptes. cada una, en els anys citats, es varen oferir aquí, a Mallorca, allunyada dels ulls del mercat català, per 6 milions de ptes. i aquí es varen vendre el 1993. Una d’elles era d’un pintor català reconegut i l’altra, un tema taurí. La primera va ser adquirida per un particular i la segona per una Caixa d’Estalvis.

Tampoc no hi ha preus incalculables, no hi ha preus que s’escapin de la possibilitats de la seva determinació en funció dels preus que obres similars han obtengut en els mercats. Les apel•lacions a preus incalculables contenen també, l’experiència així ho confirma, intents de desvincular els preus del mercat i, per tant, intents d’engany o frau.


3/ Els artistes fan càlcul econòmic

Els bons pintors no solament creen art i bellesa, sinó que, a més, conscientment o inconscient, voluntàriament o involuntària, explícitament o implícita, fan càlculs econòmics. Fer-los significa posar en relació els costos que implica la feina que fan i la utilitat que n’obtenen. La creació artística i el càlcul econòmic no solament no són coses contradictòries o enfrontades, sinó que són coses que es donen la mà: que es fan alhora.

Els artistes, en general, presten atenció a la seva utilitat i tracten d’incrementar-la amb els recursos que tenen a l’abast. Per a un artista la utilitat és un sumatori que inclou variables de diversa naturalesa. Entre aquestes sempre hi són presents els ingressos i, també, els costos.

A més dels ingressos monetaris, es tenen en compte altres variables tan importants com el gust que l’artista experimenta amb la seva feina, la satisfacció que li proporciona la producció d’unes obres que el complauen i l’enorgulleixen, el reconeixement que rep dels que l’envolten, la projecció pública de la seva obra i del seu nom, el prestigi dels compradors de la seva obra, la presència d’obres seves a museus, a col•leccions privades d’anomenada, a instal•lacions de les administracions públiques o de determinades institucions privades.

El sumatori del valor subjectiu que l’artista atorga a aquestes variables, inclosos els ingressos monetaris, donen el total de la utilitat que l’artista pot obtenir com a contrapartida del seu treball.

L’interès dels artistes pels ingressos es posa de manifest amb les maniobres que alguns d’ells han fet per apujar els preus o per mantenir-los elevats. Aquest és el cas d’un pintor espanyol de prestigi universal, que guardava una part relativament important de la seva producció amb l’objecte que els preus de venda de les seves obres es mantinguessin alts.

En altres ocasions, per incrementar els ingressos alguns pintors han establert llistats de preus de venda relacionats amb la quantitat de feina necessària per fer l’obra. Dit amb paraules més planeres, pel que fa als encàrrecs han establert preus de venda relacionats amb la qualitat de l’obra. Aquest és un recurs que en el passat va fer servir un conegut pintor de les illes.

Als artistes els interessen, també, els costos, que cerquen de minimitzar, perquè redueixen els seus guanys i, consegüentment, redueixen els seus nivells d’utilitat. En aquest sentit es pot parlar dels ajudants que Ricard Anckermann va utilitzar a l’hora de fer els grans pannells del menjador de Son Vida. Igualment es pot citar el treball que va fer Antoni Gelabert en la preparació dels pannells que Santiago Rusiñol va fer per al Grand Hotel, de Palma.

Els costos es poden reduir, fent la feina més lleugera i més ràpida. Aquest és el cas de Ricard Anckermann quan uns anys després d’haver pintat “L’assalt a l’harem” per a Can Villalonga, en va fer una rèplica, signada i datada correctament (1877), que avui fa part de la col•lecció de pintura de Sa Nostra. Feren rèpliques conegudes Joan Pizà, Llorenç Cerdà i d’altres.

Un altre recurs de reducció dels costos a l’abast dels artistes és la utilització d’obres pròpies per fer el pagament d’algunes despeses. Bernareggi en diverses ocasions va abonar les despeses de les consultes mèdiques lliurant al metge treballs seus. Un cas similar és el del pintor Arthur Segal, que va viure a Mallorca entre 1934 i 1936. Quan va marxar de l’illa arran de l’esclat de la Guerra Civil, va lliurar al seu metge, el de Cala Rajada, per liquidar els comptes pendents, un quadre magnífic titulat “Tableau simultanée”, signat el 1922, que actualment és propietat de la Fundació Sa Nostra.

En alguns casos les reduccions dels costos han vengut donades pels canvis tecnològics. La utilització de la pintura a l’oli pels pintors flamencs, els va permetre abaratir els costos, per la qual cosa el seu mètode es va generalitzar aviat. Més recentment, la substitució de l’oli per la tinta acrílica també ha implicat reduccions de costos de producció per als artistes.

Hi ha casos en els quals els artistes no s’han preocupat pels costos i han prestat nul•la, o gairebé nul•la, atenció als ingressos. Aquest és el cas d’Antoni Fuster Fortesa, que mai no va vendre un quadre, perquè mai en va posar cap a la venda. Pintava pel plaer de pintar i no venia pel prestigi que a finals del XIX donava el fet de viure de rendes, sense treballar. Antoni Fuster, procedint com ho va fer, va maximitzar la seva utilitat, la seva satisfacció. No va pintar per vendre, però el seu comportament, com el del conjunt dels pintors, es pot explicar, també, amb l’ajut de la teoria econòmica de la utilitat.


4/ Els preus de la pintura de vegades cauen a zero

Hi ha obres que amb el pas del temps esdevenen obsoletes i no tenen compradors. Poden ser obres d’escàs valor estètic, que han deixat d’interessar al públic o poden ser obres de valor estètic rellevant que han deixat de generar constatacions d’utilitat, a causa de canvis en els gustos o a causa de la pèrdua d’alguns valors afegits com ara els que s’associen amb la novetat.

Les obres que deixen de tenir preu i costen de mantenir, prest o tard, seran destruïdes pels seus posseïdors. Així s’ha esdevingut al llarg de la història. Solament una part molt petita de tot l’art que s’ha fet al llarg del darrer mil•lenni s’ha conservat. La resta s’ha destruït o simplement ha desaparegut. La desmitificació dels preus de la pintura que hem tractat de fonamentar aquí, ha d’arribar al punt d’acceptar la realitat que hi ha pintures que, amb el temps, per raons diverses, perden tot el seu valor de canvi: tot el seu preu.

No totes les pintures que tenen valor zero en el mercat són obres aptes per ser destruïdes. Al mercat dels dissabtes de la Porta de Sant Antoni de Palma, fa uns vint-i-cinc anys, Carles Blanes Nouvilas va trobar una tela molt bruta, una mica deteriorada i sense vasa, que va adquirir per quatre duros. La va fer restaurar acuradament i, examinada amb rigor, es va constatar que era una de les 7 versions diferents que Miquel Bestard va fer del Port de Palma. No és la millor de les set, però és una peça magnífica, representativa de la pintura de Mallorca del s. XVII.


5/ Els preus de la pintura internacional

Els preus nominals de la pintura clàssica de les illes presenten una elevada correlació amb els preus de la pintura internacional que es donen a les grans subhastes, sobretot a les de Londres i NY. Més que l’evolució del nivell mitjà dels preus, el que aquí ha influït en els darrers 20 anys, han estat els preus que han marcat punts màxims.

El 1984 es va adjudicar per 9,4 M de dòlars l’obra “Marina de Folkestone”, de Joseph Turner. Vint anys més tard, el maig de 2004, l’obra de Picasso “Al•lot amb pipa” es va vendre per 104,2 milions de dòlars.

Els preus màxims pagats en el mercat de les subhastes internacionals s’ha multiplicat per 11 en els darrers 20 anys. Els preus de la pintura clàssica de les illes corresponents a obres de primer nivell s’ha multiplicat per 9,8 en el mateix període. Val a dir que la pesseta i el dòlar, al llarg dels anys indicats no varen tenir una relació de canvi estable. Això vol dir que, la correlació observada entre els preus internacionals de la pintura i els preus locals afecta més els preus nominals que els preus reals.


III/ Breu història del mercat de la pintura a les illes

El en darrer terç del s. XIX, les relacions entre el públic i els artistes eren pràcticament inexistents a les illes. La necessitat de possibilitar-les i fomentar-les es féu cada vegada més patent. La inexistència d’un mercat de pintura era inconvenient per als compradors i per als artistes. En aquests circumstàncies Ricard Anckermann, home de gran iniciativa i forta personalitat, va acordar promoure una societat artística orientada a la creació i sosteniment d’un mercat de pintura i escultura. Amb el suport d’Emili Pou i d’un grup de col•laboradors, va crear (1876) la societat anomenada Foment de la Pintura i l’Escultura, que va esdevenir l’eix d’un mercat nou i actiu.

D’aleshores ençà el mercat ha crescut molt i s’ha consolidat. En aquest sentit cal recordar diverses fites importants. El 1917, la societat recreativa “La Veda” va acordar destinar el saló àrab de la seva seu social a sala d’exposicions, que es va inaugurar amb una mostra de Roberto Montenegro.

El 1928, es varen inaugurar les Galeries Costa, que amb el temps varen esdevenir la base del mercat de la pintura de les Balears.

El 1940 es va fundar una nova societat amb un vell nom, Cercle de Belles Arts, que va obrir una sala d’exposicions per a pintors joves. Entre el 1941 i el 1966 va restar instal•lada a la planta baixa de l’actual edifici del Parlament, amb accés pel carrer Conqueridor, gairebé just al davant de les Galeries Costa. Aquest fet va servir per situar, en benefici de compradors i venedors, en un pol únic la ubicació física del mercat de l’art.

A Eivissa es va inaugurar, el 1968, la galeria Karl Van der Voort (1968-1983). Pocs mesos després, el 1969, es va obrir a Palma una nova galeria, destinada a tenir gran importància, la Sala Pelaires.

En els anys 70, després de la primera crisi turística, es varen obrir dos establiments nous: Galeria Bearn (1977) i Galeria Jaume III (1978).

El 1990 es va inaugurar el Centre Cultural Contemporani Pelaires. L’oferta s’amplià amb l’obertura de galeries d’art a la Part Forana: la Maior (1990) a Pollença i d’altres a Felanitx, Pollença, Alcúdia, Inca, Manacor, etc.

Avui hi ha a les illes dues associacions professionals de galeristes, l’Associació Independent de Galeristes (AIGAB) creada el 1991 i la associació Art Palma, fundada el 2004. Entre les dues reuneixen 16 empreses i uns 20 establiments. En total, hi ha a les illes entre 40 i 50 establiments de venda de pintura.


IV/ L’evolució dels preus de la pintura

Ens referim aquí als preus de la pintura que té a Palma la seu del seu mercat. Aquesta pintura inclou obres del darrer terç del s. XIX i dels dos primers terços del XX. Els autors més significatius són Ricard Anckermann, Antoni Ribas, Antoni Fuster, Llorenç Cerdà, Joan Fuster Bonnín, Joan Antoni Fuster Valiente, Francesc Bernareggi, Tito Cittadini, Antoni Gelabert, Narcís Puget i Vives Llull, als quals s’afegeixen, de fet, Miquel Llabrés i Josep Robert Torrent. No són pròpies d’aquest mercat les obres de Joan Mestre Bosch i Agustí Buades Frau, però els seus preus es mouen com si ho fossin.

És un mercat que anomenarem clàssic. En els darrers 50 anys ha constatat una considerable estabilitat, una fluïdesa suficient, uns nivells de preus coherents i increments elevats de preus. Les obres sotmeses a observació han estat les més destacades, pel que fa a qualitat, dimensions i estat de conservació.

La pintura contemporània de referències balears, que té a les illes i, sobre tot a Palma, una part rellevant de les seves relacions amb la demanda, no és objecte de consideració en aquest apartat.

Disposem d’informació documentada que abasta el període de 66 anys comprès entre 1939 i 2005, obtinguda a partir de diverses fonts i registres.

Per raons de brevetat ens referirem solament als preus dels darrers 25 anys i als dels darrers 10 anys.

a) Entre el 1979 i el 2004, l’índex general dels preus de la pintura en termes de valor constant es va multiplicar per 2 (1,941), cosa equivalent a una taxa d’interès anual acumulativa del 2,6%.

b) Si en comptes dels darrers 25 anys, tenim en compte els 10 darrers anys (1995-2004), aleshores constataríem que els preus de la pintura s’han incrementat a un ritme del 6,3% anual.

Els preus de la pintura tendeixen a augmentar a una taxa que supera la del nivell general de preus. La pintura ha estat un refugi adequat per conservar el valor adquisitiu de la inversió i per guanyar, a més, un escreix addicional del 2,6% anual en els darrers 25 anys i del 6,3% anual en els darrers 10 anys.

Els preus de la pintura tendeixen a créixer en termes de valor adquisitiu constant a ritmes positius, per bé que inferiors als d’alguns actius reals de demanda àmplia. Tot amb tot, es pot advertir un cert grau de correlació entre l’evolució dels preus de la pintura i els de determinats actius reals: quan les taxes de revalorització dels béns reals s’acceleren, també s’acceleren les de la pintura, si bé aquestes avancen amb un cert retard temporal i a un ritme inferior.

La conclusió anterior no es pot establir en termes absoluts. L’anàlisi de la sèrie llarga dels preus de la pintura, corresponent al període 1939-2004, posa de manifest que en moments de conjuntura econòmica feble, els preus nominals de la pintura són més flexibles a la baixa que els d’altres actius reals.

La pintura no és la millor inversió possible: la seva rendibilitat en termes econòmics és inferior a la d’altres actius, els seus preus són flexibles a la baixa i la seva demanda no és tan fluïda com la d’altres béns. Però no ha estat una mala inversió en els darrers 25 anys o en els darrers10 anys des del punt de vista econòmic.

La pintura convé adquirir-la per motius de gaudi estètic. En suma, perquè és pintura. Això de banda, es pot adquirir per motius econòmics associats a la capacitat que ha demostrat en el passat de mantenir el valor real de la inversió, a la rendibilitat moderada que ha demostrat en els períodes analitzats i a la conveniència de diversificar els riscos patrimonials.

La compra de pintura s’ha de fer per obtenir gaudi estètic o per procurar-lo al públic. Les motivacions econòmiques, tot i ésser menys importants, convé tenir-les en compte, si més no, per les raons que hem exposat.


Moltes gràcies per la seva atenció.



Palma, 3 de novembre de 2005
Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià de les Illes Balears

sábado, 20 de febrero de 2010

Joan Mestre Bosc (Palma 1824-1893)

Pintor. Deixeble de Bartomeu Sureda, estudià a l’Acadèmia de Nobles Arts, de Palma, i a la de Barcelona.

Participà en diverses ocasions a les exposicions que organitzava la Diputació Provincial de Balears i aconseguí la medalla d’or (1848) i la de plata (1849). Residí a Madrid per ampliar estudis. Quan tornà a Palma, fou nomenat professor de l’Escola de Belles Arts. Durant la visita d’Isabel II a Mallorca (1860), aquesta s’agradà de les pintures amb les quals participava a l’Exposició Agrícola, Industrial i de Belles Arts (1860), cosa per la qual li va atorgar (1860) el títol de pintor de cambra. Participà a l’Exposició Nacional de Belles Arts, de Madrid (1864).

Pintà natures mortes, paisatges, marines, temes religiosos, com “Salvació de Moisès de les aigües del Nil”, i històrics, com “Rendició del valí de Mallorca al rei En Jaume” (1878). També féu aquarel•les i dibuixos. Destacà en la realització de retrats, com el de la seva esposa Maria Antònia Font Miralles, el del bisbe Salvà, el del nin Miquel Costa i Llobera, sobre un cavall de cartró, i els que féu per a la galeria de fills il•lustres de l’Ajuntament de Palma. La seva obra, inserida en el classicisme acadèmic, destaca per la pulcritud del dibuix, per la riquesa de detalls, per la qualitat dels ropatges i per l’exuberància dels paisatges de fons que acompanyen bona part dels retrats.

Fou acadèmic de l’Acadèmia Provincial de Belles Arts, de Palma, i membre corresponent de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, de Madrid. Va ser professor de l’Escola Provincial de Belles Arts. Entre 1876 i 1879, n’ocupà interinament el càrrec de director. En el seu taller del carrer de Verí impartí durant molts d’any classes de pintura.

Obres seves figuren al Museu de Mallorca, Museu de Lluc, Ajuntament de Palma, santuari de Sant Salvador (Artà) i a les pinacoteques del Consell Insular de Mallorca i de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de les Balears –Sa Nostra-, entre d’altres.




Gran Enciclopèdia de Mallorca, v. 10, pàg. 406-407
Brisas, 21-XI-1993

L’economia de la postguerra a Mallorca (1939-1959)

A l’acabament de la Guerra Civil espanyola, l’economia de Mallorca viu una situació caracteritzada per l’escassetat i el racionament d’aliments decretat a tot l’Estat el maig de 1939. Els volums reals de renda són inferiors als dels anys del conflicte i resten situats, per a bona part de la població, en nivells propers als de subsistència.

D’altra part, l’economia mallorquina es troba enfrontada a cinc grans problemes: el sobredimensionament de l’ocupació agrària, la necessitat de reconvertir la indústria per adaptar-la a les condicions de producció d’una economia de pau, la generació insuficient de recursos per finançar importacions, la reducció de la capacitat de consum de la població a causa de l’erosió del valor real dels salaris i un sistema de distribució interior de béns condicionat per intervencions i controls administratius que dificulten el funcionament regular del mercat, propicien l’aparició i la difusió de l’estraperlo i fomenten l’especulació sobre béns de primera necessitat.


Les seqüeles de la guerra: escassetat i depressió econòmica (1939-44)

La immigració que havia arribat a l’Illa en els anys de la guerra i la producció dedicada a resoldre les primeres necessitats i al finançament del bàndol nacional, impulsen un progressiu augment del nombre de persones ocupades en l’agricultura. El volum d’actius del sector primari, que abans del conflicte era del 40%, passa a més del 50% (1940), percentatge que s'incrementa encara en els primers anys de la postguerra, a causa dels problemes que afecten els nivells d’activitat industrial arran dels canvis de la demanda i la seva reducció. L’agricultura esdevé, així, refugi d’un contingent important d’atur encobert. Conseqüentment, el camp mallorquí resta sotmès a un procés de sobreexplotació, que afavoreix l’excedent i perdjudica la productivitat i els salaris. No solament es conren terres marginals que havien estat abandonades, sinó que, fins i tot, s’incorporaren noves terres a la superfície de cultiu.

La indústria de l’Illa ha de resoldre problemes d’adaptació a les noves condicions de producció derivades de l’acabament de la guerra. La demanda de productes industrials registra canvis que afecten, de manera rellevant, branques tan importants com ara calçat, tèxtil, transformats metàl•lics, i diversos grups de l’alimentació. El procés de reestructuració s’ha d’afrontar en el context d’un mercat debilitat per baixes de la demanda interior i per l’esclat de la Segona Guerra Mundial. El volum d’activitat industrial presenta, al llarg del període una reducció que indueix baixes d’ocupació i del valor real dels salaris. Un problema addicional prové de les dificultats, les irregularitats i els elevats costos dels subministrament d’energia primària (combustibles líquids i sòlids), d’energia de transformació (electricitat) i de primeres matèries.

La reducció de la capacitat adquisitava de la població i la baixa de la producció industrial perjudiquen els nivells d’activitat dels serveis: comerç, transports, banca, restauració i altres. Mantenen els nivells d’activitat, i en alguns casos els incrementen, les branques de reparacions i l’Administració pública.

La formació de capital en béns de producció i material mòbil topa amb notables dificultats, dependents de la manca de recursos de les empreses, l’atonia de la demanda i la insuficiència dels proveïments exteriors. D’altra banda, la construcció registrà una baixa considerable, segons indiquen les dades de producció interior de ciment i importacions de materials de construcció. La consideració de l’Illa com a zona no devastada per la guerra l’exclou dels plans de reconstrucció del país. Això fa que la inversió pública sigui sensiblement limitada al llarg del període. Amb tot, es poden citar algunes obres puntuals realitzades en aquests anys. El novembre de 1941, s’inicien simbòlicament, amb una solemne cerimònia oficial, les obres d’enderrocament prèvies a la reforma del mercat de l’Olivar. També el 1941, comença la construcció de la línia fèrria que ha d’unir les pedreres de Gènova amb Porto Pi per al trasllat dels materials destinats al dic de l’Oest del port de Palma. El 1942, varen ésser transportats els primers blocs i col•locats a la base del punt d’arrencada del dic. El 1942, s’acaben les obres del nou edifici de la llonja del peix, en es Mollet (Palma) que és inaugurat dos anys després. El 1944, comencen les obres de construcció del moll de Sant Carles, que es prolonguen durant deu anys.

Segons el treball de Carles Gasòliba “La balanza de comercio exterior en las Islas Baleares”, en aquests anys el saldo de la balança comercial amb l’exterior tendeix a situar-se en posicions negatives, que perjudiquen l’evolució de la renda i la capacitat d’adquisició de manufactures que no es produeixen a l’Illa. Les dificultats per exportar s’amplien a causa del conflicte internacional, l’aïllament espanyol i la debilitat de la demanda peninsular d’alguns dels nostres principals productes d’exportació com ara l’ametlla i el vi. Altrament, les importacions se situen en unes xifres tan migrades que bé es pot parlar de la doble autarquia de la Mallorca d’aleshores: la que hi regeix de fet respecte del conjunt espanyol, malgrat les reduïdes dimensions del territori insular, i la que s’hi pateix respecte de l’estranger a causa de la política autàrquica de l’Estat.

Fa aparició l’atur. Per bé que minimitzat o oblidat estadísticament, és objecte de freqüents referències oficials. Mentre unes alaben les prestacions, per aquest concepte, de l’Auxili Social, altres inclouen prohibicions explícites. Perquè els treballadors immigrats no fessin venir els seus familiars, es mana el reembarcament immediat dels treballadors que arribin a la recerca de feina. S'estableix, a més, que les empreses, a l’efecte de control, comuniquin a l’Administració totes les reduccions definitives i temporals de llocs de feina.

El valor de la producció insular mesurada en termes de valor constant es redueix entre 1939 i 1942 a causa d’unes anyades agrícoles particularment desfavorables. Aquest període, conegut popularment con “els anys de la fam”, es caracteritza per una penúria d’aliments i béns de primera necessitat, que no havia existit durant la guerra. Hi ha escassetat de farina, pa, oli, sucre, sabó, tabac, cotó, carbó i altres. Conseqüentment, proliferen els aliments succedanis com ara el sucre de garrota, l’oli de cacauet, el pa de blat de les Índies o el cafè de malta. Les restriccions elèctriques, per manca de combustibles, fan que s’imposi la reducció del nombre i la freqüència dels transports col•lectius. La ràdio ha de limitar les emissions a les franges horàries del migdia i el vespre.


L’ajustament del nivell d’activitat (1945-50)

A l’acabament de la Segona Guerra Mundial, l’ONU acorda una resolució de condemna del règim espanyol (1945) que implica la retirada dels ambaixadors del països occidentals (1946) i l’aïllament polític i econòmic d’Espanya. Això no obstant, la finalització del conflicte introdueix alguns canvis rellevants des del punt de vista econòmic. D’una banda, la pressió demogràfica interior tendeix a alleugerir-se a través d’un corrent emigratori que es perllonga fins a mitjan dècada dels anys cinquanta.

D’altra banda, la millora de la producció agrària en relació a les campanyes d’anys anteriors abona un cert increment de les exportacions, que contribueix a fer positiu el saldo de la balança comercial en el trienni 1945-47. La progressiva normalització de l’economia internacional, l’ampliació dels mercats exteriors i la recuperació gradual del pols per part del mercat interior, fan innecessari el reajustament de l’activitat industrial. Aqust fet es tradueix aviat en increments de les exportacions i de l’ocupació. La població activa del sector secundari, en poc més d’un lustre, passa d’un 23 % a un 33% del total de la població activa, la qual cosa contribueix a la descongestió de l’ocupació agrària. La dinamització de la indústria afavoreix la productivitat del sistema insular, impulsa l’activitat del conjunt de l’economia i propicia el comportament favorable de la balança comercial amb l’exterior.

El 1946 es crea la junta d’ordenació Econòmico-Social de Balears, que elaborà un avantprojecte de pla econòmic per al quinquenni 1947-51. Aquest document, que respon a les expectatives de redreçament econòmic que havia obert l’acabament de la Guerra Mundial, conté diverses anàlisis sectorials i propostes d’actuacions encaminades a incrementar la producció i el nivell de vida de la població.

La inversió pública es manté a nivells escassos a causa de l’exclusió de Mallorca dels plans de reconstrucció de l’Estat. Prossegueixen les obres del dic de l’Oest del port de Palma, s’avança en la construcció del passeig Marítim, s’inauguren algunes obres puntuals com ara l’edifici, a Palma, de correus i telègrafs (1946), s’acaben les obres de la nova seu, a Palma, de la Delegació d’Hisenda (1947), s’intensifica el ritme de les obres relacionades amb al reforma del mercat de l’Olivar i comencen les de l’avinguda Jaume III.

D’altra banda, es dona una lenta recuperació de la demanda tu4rística i de l’activitat hotelera, després de deu anys de grans dificultats (1936-45). A l’empara d’aquest fi i a la vista d’unes perspectives favorables, es construeixen alguns establiments turístics nous com ara l’hotel Maricel (1947), a Cas Català. El Foment del Turisme va dur a terme, amb resultats satisfactoris, campanyes destinades a atreure el turisme espanyol de noces.

L’escassetat, el racionament, l’atur, l’estraperlo, l’emigració i alguns aliments succedanis, encara eren vigents. La penúria de béns de primera necessitat és cada vegada menys intensa perquè la tendència general de l’economia va canviant d’orientació. El creixement gradual del nivell d’activitat econòmica fa possible, segons estimacions, que el 1951, s’aconsegueixi de recuperar el volum real de producció de 1939 (inferior al de 1938).


Expansió de la indústria i dels serveis (1951-59)

A partir de 1951, s’inicia una etapa d’expansió. Hi contribueixen, sobretot, dos factors. D’una banda els Estats Units, empesos per la pressió de l’anomenada guerra freda, propicien que, el 1951, l’ONU adopti una nova posició respecte d’Espanya, la qual cosa permet el retorn dels ambaixadors occidentals i la progressiva normalització de les relacions amb l'estranger. La signatura, el 1953, del tractat d’amistat i cooperació entre els EUA i Espanya constitueix un esdeveniment emblemàtic que posa fi a l’aïllament polític i econòmic del país. D’altra banda, la recuperació econòmica d’Europa occidental dona lloc a una progressiva ampliació dels mercats tradicionals dels productes mallorquins d’exportació i a l’expansió gradual de la demanda turística, que en pocs anys es constitueix en un dels elements principals de dinamització de l’economia insular.

La recuperació dels nivells d’activitat i renda es basa en l’augment de la producció industrial, la superació del dèficit energètic, l’increment de les exportacions, l’obtenció de superàvits en el comerç amb l’exterior, l’expansió del sector de la construcció i l’inici del procés d’expansió turística. L’augment de l’activitat els sectors manufacturers és el factor més decisiu. El creixement de la demanda interior i exterior permet incrementar la producció industrial, millorar el nivell d’aprofitament de la capacitat de producció disponible, racionalitzar el treball, allargar les sèries de productes i incorporar alguns béns d’equip nous. Tot plegat es tradueix en una ampliació de la productivitat industrial, que propicia augments de la producció més grans que els de l’ocupació.

Un informe del Govern Civil de Balears denuncia, el 1952, que la producció elèctrica solament atén a Mallorca només un 44% de la demanda efectiva. Es considera que aquest dèficit constitueix el principal obstacle per al desenvolupament econòmic de l’Illa. En atenció a això, l’Institut Nacional d’Indústria (INI), el 1952, adquireix GESA i el 1953 la dota d’una nova central mòbil que permet ampliar la potència de generació i procedir a la reparació de la central I. La companyia GESA inicia el 1955la construcció de la central d’Alcúdia el primer grup de la qual entra en servei el 1958 i, a partir de 1956, procedeix a l’adquisició de les centrals rurals encara existents, per tal d’unificar els sistemes de producció i distribució. Tot plegat fa possible que entre 1952 i 1959, la producció elèctrica augmenti a una taxa mitjana anual acumulativa del 12 %, la qual cosa permet la progressiva reducció del dèficit energètic insular, contribueix a incrementar la producció i fa viable l’inici de l’expansió turística.

La producció agrària, descongestionada en bona part de l’excés d’ocupació, millor organitzada, orientada per un mercat deslliurat de nombroses intervencions anteriors, genera una producció que, superat l’aïllament comercial del país, es pot destinar en mesura creixent a l’exportació. L’augment de la producció industrial i de la producció agrària permeten que es tanquin amb superàvits els saldos anuals de la balança comercial. Això incrementa la renda interior i afavoreix el sanejament financer del sistema productiu.

D’altra part, la construcció experimenta un canvi d’orientació gràcies a diversos factors. Entre aquests, la continuació i la intensificació del ritme de realització d’algunes obres públiques com ara el dic de l’Oest del port de Palma, el passeig Marítim (obert al trànsit des de la cruïlla de Monsenyor Palmer fins a Portopí el 1957), l’execució de millores a la xarxa viària, en els elements de protecció, en el dic de Llevant del port de Palma i d’altres. El 1953, s’inicien les obres del moll de Paraires, no previst en el projecte inicial d’ampliació del port. La demanda d’habitatges de nova planta registra un cert augment, sobretot a Palma, el pes de la població de la qual sobre la total de l’Illa continua creixent. D’altra banda, es fa a Palma tot un conjunt important d’obres relacionades amb les reformes del mercat de l’Olivar i el seu entorn i de l’avinguda Jaume III. Finalment, la demanda de nous establiments turístics contribueix a impulsar l’activitat del sector. En aquests anys s’inauguren l’hotel Jaume I (1952), l’hotel Bahia Palace (1955), l’hotel Nixe (1957) i altres. El nombre de places hoteleres passa de 3.000 el 1950 a 16.000 el 1959.

Un factor destacable, per la seva entitat i pel desenvolupament que experimentarà en el futur, és l’ampliació de la demanda de serveis turístics. L’afluència de viatgers registra increments percentuals importants en passar d’uns 70.000 del 1950 a prop de 275.000 el 1959. A més de l’afluència augmenta, també, l’estada mitjana hotelera. L’augment d’aquestes dues variables impulsa un fort creixement de la producció de serveis turístics. L’increment d’aquesta producció contribueix a dinamitzar el sector dels serveis, el qual, a l’empara de l’augment de la demanda interior i de la renda de les famílies residents, aconsegueix de donar ocupació el 1959 a un volum de mà d’obra equivalent a un trenta per cent del total ocupat a l’Illa, amb un augment de més de tres punts sobre el percentatge de l’any 1950. Les vendes de serveis turístics arriben a situar-se en uns volums en pessetes corrents similars a la suma de totes les exportacions a altres regions i a l’estranger. L’acumulació del superàvit de la balança comercial i de la balança de serveis es tradueix en superàvits folgats de la balança insular d’operacions per compte corrent.

L’augment dels nivells d’activitat i la continuïtat del procés d’expansió fan que s’inverteixi el signe del saldo migratori que, des de mitjan dècada, deixa d’ésser favorable a l’emigració i passa a ésser favorable a la immigració.

L’augment de l’activitat econòmica de l’Illa genera increments de la renda insular i de la renda per habitat. Aquesta aconsegueix consolidar–se en una posició situada prop d’un 20% per damunt la mitjana del conjunt espanyol.




Mallorca
Gran Enciclopèdia de Mallorca, v. IX, pàg. 220-226.
Brisas,

Gabriel-Josep Fuster Pomar (Palma 1767-1845)

Comerciant i prestamista.

Impulsà i amplià els negocis familiars estenent-los al tràfic comercial amb Amèrica. Reuní una important fortuna, que invertí en actius comercials i en la concessió de préstecs. Els darrers anys de la seva vida, participà en el finançament i en la propietat d’alguns vaixells mercants destinats al tràfic amb les Antilles. Continuà els negocis comercials el seu fill Gabriel F. Fuster Fortesa.

Féu construir, a Palma, el casal anomenat can Gabriel Fuster, amb façanes al carrers Palau Reial i Victòria. En casar-se la seva filla Maria Josepa amb Rafel-Ignasi Fuster Fortesa -Polla-, s’emparentaren les dues famílies Fuster més conegudes i acabalades del s XIX a Palma, les de can Gabriel Fuster i can Polla.



Gran Enciclopèdia de Mallorca, t. VI, pàg. 105
Brisas, 21-VII-1991

Gabriel F. Fuster Mayans – “Gafim” (Palma, 15 d'abril de 1913 - 19 de gener de 1977)

Periodista, escriptor i crític d’art.

Neix al casal de "Can Moixina" del carrer de Sant Miquel (Palma). És fill de l'advocat i rendista Gabriel Fuster Valentí (1876-1942), que urbanitzà Son Oliva Nou, i de l'eivissenca Margalida Mayans Escandell (1886-1974). Batiat a la parròquia de Sant Miquel, li posen els noms de Gabriel i Faust. Estudia el batxillerat (1923-1929) a l'Institut "Ramon Llull" (Palma) i al col·legi "La Salle" (Palma). Cursa els estudis de dret a les universitats de Barcelona i Saragossa, on es llicencia el 1935. Inicia la tasca periodística com a col·laborador de la revista “Brisas” el 1934. El 1936, signa el document “Resposta dels Mallorquins al Missatge dels Catalans”.

El 1941 s’incorpora al diari “Baleares” com a crític d’art i cronista de boxa, esport que practica. El 1952 n’esdevé redactor i, a partir d’aleshores, compagina la crítica artística i literària amb seccions fitxes, com la columna setmanal “Sa Porta” (1961), a través de la qual popularitza els personatges Calafat, Galiana i madò Gurumbau. El primer fou caracteritzat per Pere Sureda Montaner i protagonitzà una sèrie d’acudits al diari “Baleares”, recollits en el llibre “Coses d’en Calafat” (1966). Des del 1962, escriu la columna diària “Tertulias en la Plaza Mayor”.

És tinent de batle de Cultura de l’Ajuntament de Palma (1951-1956) i promou (1956) la creació dels Premis Ciutat de Palma. És autor de “Tres viatges amb calma per l’illa de la calma” (1952), del relat “El dimoni a Vallvidrera” (1956) i dels estudis biogràfics “Jaime Mir” (1956) i “Nota biogràfica sobre Bartolomé Rosselló-Pórcel” (1964). També publica treballs d’anàlisi històrica i crítica de la pintura, com “En el centenario del nacimiento de Antoni Fuster” (1953), “Anglada Camarasa” (1958), “Gelabert” (1962), “Juan Fuster” (1970) i “Un siglo de pintura y arte en Baleares” (1973).

Amic de Bartomeu Rosselló-Pórcel, la correspondència que aquest li adreça (1934-1935) es publica a la revista “Estudis Baleàrics” (1989). Casat (1938) amb Maria Antònia Sureda Sanxo, tenen tres fills: Gabriel (1940), Joan Antoni (1942) i Margalida.

Va ser director periodista de la revista "Lluc" (1968-74) i president de l'Associació de la Premsa. El març de 1979, dos anys després del seu traspàs, l’Ajuntament de Palma li dedica (31-III-1979)una placa i un bust de mig relleu al pilar de l’arc central de la façana sud de la Plaça Major (Palma), obra de Remígia Caubet. El 1999 Carles Marín Lladó publica l'obra "Gabriel Fuster Mayans (Gafim). Un periodista a la Mallorca franquista".


Bibliografia:

GEM, t. VI, pàg. 105, Palma 1993

Brisas, 21-VII-1991

Carles MARÍN LLADÓ, "Gabriel Fuster Mayans (Gafim). Un periodista a la Mallorca franquista", Lleonard Muntaner ed., Palma 1999

sábado, 6 de febrero de 2010

40 anys de l'Informe Econòmic i Social de les Illes Balears (1968-2008)

L’anàlisi econòmica territorial es va iniciar a les Balears a mitjans del anys 60 del segle passat de la mà dels primers economistes formats a la Facultat de Ciències Econòmiques de Barcelona. En varen ser capdavanters Pere Costa Porto, Rafel Ferragut Bonafé, Francesc Moll Marquès i d’altres. Va destacar Pere Costa que treballà a la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Mallorca, Eivissa i Formentera, era soci de Septe i va publicar diversos treballs capdavanters en el butlletí de la Cambra en els anys 1966-1970.

Els treballs d’anàlisi econòmica varen rebre un impuls important arran de la decisió de Carles Blanes Nouvilas, aleshores nou director de Sa Nostra, Caixa de les Balears, de promoure la elaboració i publicació d’un informe econòmic anual de les illes. En aquest fi, abans de tot, va demanar l’opinió de quatre professionals: Jaume Galmès Tous, tècnic agrícola de l’Obra Social de l’entitat; Bartomeu Barceló Pons, geògraf, aleshores director de la societat privada Septe (més endavant catedràtic de Geografia de la UIB), dedicada a fer estudis de previsió, programació i anàlisi econòmica; Andreu Casasnovas Marquès, de Ciutadella de Menorca, especialista en anàlisi turística; i Miquel Alenyà Fuster, titulat de feia poc, professor d’economia de l’Escola de Turisme de les Balears i de l’Escola de Turisme del Mediterrani, que publicava articles d’economia a la premsa local.

Vistes la opinions favorables sobre l’interès del projecte i la seva viabilitat, Carles Blanes va decidir encarregar la elaboració del primer informe, referit al 1968, que publicaria a la Memòria Anual de Sa Nostra. Constava de 4 capítols: comerç i balança comercial, agricultura, indústria i turisme. En varen ser els autors Pere Costa (de SEPTE), Jaume Galmès, Miquel Alenyà i Andreu Casanovas.

A partir d’aquesta base els informes anuals varen anar ampliant la seva extensió i el nombre d’autors col•laboradors, amb les incorporacions de Vicenç Rotger Rabassa, Alonso Ramallo Massanet, Víctor Garau Jaulin du Seutre, Paulí Buchens Adrover, Guillem López Casasnovas, Catalina-Mercè Amer Riera, Antoni Campins Colom, Antoni Sastre Albertí, Francesc Sastre Albertí, Joan Mir Obrador, Antoni Barceló Veny, Pere Mascaró Pons, Ferran Navinés Badal, José Antonio Roselló Rausell, Carles Manera Erbina, Esteve Bardolet Jané, etc., fins arribar als 85 (individuals i col•lectius) que d’una o altra manera, amb major o menor freqüència, hi varen treballar entre 1968 i 2000. Els seus noms es relacionen a un annex específic de l’Informe econòmic i social del 2000, com a homenatge de reconeixement i gratitud amb motiu del seu comiat. En una línia de continuïtat que no es va interrompre ni conceptualment ni des del punt de vista de la seva direcció i autoria al llarg de 33 anys, l’informe va créixer i va esdevenir una eina rellevant d’informació a l’abast dels agents econòmics de les illes.

El 1974 Carles Blanes va considerar oportú establir una relació de col·laboració continuada amb el Servei d’Estudis de Banca Catalana, cosa que va permetre l’edició separada de l’informe, la ampliació dels capítols dedicats a l’economia internacional i espanyola, l’augment de la seva tirada i difusió i les aportacions entranyables d’Artur Saurí i del Río, que varen contribuir a reforçar l’equip de treball i a millorar l’informe amb les seves aportacions oportunes, encertades, respectuoses i sempre lúcides. Entre 1974 i 1997 l’informe va adoptar el nom d’Evolució econòmica de les Balears, per recuperar finalment (1998) el d’Informe econòmic i social.

En el marc dels informes anuals de Sa Nostra es va anar construint una base de dades destinada a recollir la informació disponible, sistematitzar-la, regularitzar-la, evitar-ne les interrupcions i els talls, homogeneïtzar-la. Aquesta base s’estén des de 1970 a 2000. Conté dades anuals d’àmbit territorial, agregats monetaris expressats en pessetes corrents i constants, i alguns desglossaments per illes. Més concretament, incorpora dades de població de dret i de fet, nombre de turistes per nacionalitats d’origen, estada mitjana general, totals de pernoctacions turístiques, producció i VAB dels serveis d’allotjament turístic, despesa turística complementària i producció turística agregada, ingressos regionals per turisme, 33 quadres del VAB desglossat pels 4 sectors productius i 25 branques d’activitat, 33 quadres de la demanda desglossada per components de demanda interna i externa, producte interior brut, variacions reals i monetàries dels agregats econòmics, desglossament de la producció i la demanda per illes (1996-2000), renda familiar disponible per components (1996-2000), consum i estalvi (1996-2000), excedent d’explotació i salaris (1996-2000), producte interior brut i renda per habitant.

El 2009 va fer 40 anys de la publicació del primer informe econòmic anual de les Balears. El fet va passar gairebé desapercebut, malgrat la importància que li correspon per la rellevància i utilitat de les seves aportacions.

viernes, 5 de febrero de 2010

La pintura de Joana Ferrer (2005)

Elevar l’espectador a un món de reflexió, contemplació, introspecció i gaudi. Aquest és el projecte de diàleg plàstic que Joana Ferrer ens presenta en una exposició curosament treballada, elaborada amb entusiasme i fervor, i realitzada amb l’esforç que solament és capaç de desplegar un esperit obert, dialogant, comunicatiu, generós i magnànim.

Ferrer no pinta solament per satisfer els seus sentits, els seus anhels de creació, la seva profunda i sincera vocació de pintar per viure una rica i intensa experiència personal. Li dedica des de fa anys llargues hores de feina, que en el seu cas i segons pròpia confessió, corren amb la rapidesa del raig, de l’ensomni, del plaer. Pinta per imperatiu d’un esperit que vol donar-se als altres, que desitja commoure, emocionar, interrogar i fascinar. La seva és una pintura que s’afirma en l’alteritat: per això no s’entén prou bé ni en el silenci de l’estudi ni en la introspecció del seu treball diari. És una pintura que vol ser vista, comentada, analitzada, debatuda: és una pintura que necessita sentir-se contemplada, saber-se mirada. És una pintura que es recolza en l’ambició de donar sense rebre, d’oferir sense reclamar, de lliurar sense esperar contrapartides.

Després d’un llarg període de formació i aprenentatge, Ferrer va iniciar una etapa d’experimentació autònoma que transportà els seus pinzells a tasques de cercar, provar, indagar, triar, perseverar i avançar. El camí va ser solitari, ardu i difícil. El consell del mestre resultà decisiu al principi, però aviat esdevingué entranyable, càlid, amistós. Les obres anaren fluint parsimoniosament, gradualment, lentament, serenament, tot posant de manifest una habilitat plàstica més que notable i una intuïció estètica envejable. D’aquesta manera, Ferrer amollà amarres, es mogué en espais cada vegada més amplis de llibertat i aconseguí realitzar obres excel•lents, com les que ens mostra ara. Ho fa amb satisfacció i amb la modèstia personal que conformen el talant de la artista que se planteja noves metes, que vol recórrer nous camins, de desitja a tota costa innovar, aprendre, descobrir i treballar amb la dedicació i l’esforç necessaris per donar a llum noves formes de fascinació i de bellesa.

Les obres de Ferrer no són reiteracions d’un tema central, predominantment, únic. No es basen en la repetició de formes i recursos expressius. No expliquen idees diverses amb elements comuns i reiteratius. L’obra que presenta ens parla molt d’experimentació, inquietuds, inconformisme, ambicions de superació. D’aquí que la seva pintura ens fa espectadors i contempladors d’una diversitat tan àmplia com la que caracteritza la vida, com la que és pròpia del món de formes i color que ha retingut la pintura de tots els temps, com la que confereix essencialitat a un esperit exquisit, sensible i dispost a treballar amb intensitat i passió.

En la pintura que presenta s’identifiquen elements gestuals, informalistes, conceptuals, expressionistes del món de l’abstracció, luministes, tenebristes i, sobre tot, els que habitualment s’associen amb un potent classicisme, ordenat amb convicció i dotat d’harmonies i equilibris que sedueixen la mirada i retenen la contemplació. Pollock, Miró, Gris, De Kooning, Rothko, Tobey, Staël i altres formen part de la constel•lació de grans mestres que contemplen la potencia de la seva obra, el poder de les seves habilitats plàstiques i la força de la seva expressió.

La esplèndida i jove maduresa de Ferrer auguren que el seu serà un camí llarg, durador, convincent i fecund, però sobre tot emocionant. Les seves són obres per a contemplar amb la mirada assossegada, amb l’ànima disposada a trobar noves sensacions, amb la voluntat de pensar, assaborir i gaudir.


Gener del 2005

jueves, 4 de febrero de 2010

La Serra de Tramuntana, factor estratègic (1998)

La Serra de Tramuntana constitueix un dels elements més singulars de la realitat física mallorquina i, alhora, és un element importantíssim des del punt de vista econòmic. La productivitat i competitivitat present i futura del conjunt del sistema productiu insular depèn en gran mesura de la preservació del medi natural i de la dinamització de les funcions que integren allò que convencionalment s’anomena Serra de Tramuntana. També en depèn la qualitat de vida i el benestar de la població resident a l’illa.

Les relacions que s’estableixen entre economia i adequada gestió dels recursos de la Serra no s’ajusten a una funció única, senzilla, simple i unilateral. Es tracta de nombroses funcions complexes i multipolars. Per això, parlar-ne no és una tasca ni senzilla ni fàcil.

Resumint molt les coses, cal recordar primer de tot una cosa sabuda de tothom: que el pes de l’atractiu turístic de l’illa depèn en bona apart de l’existència de l’espai, extens, prou ben conservat, daurat i, fins i tot, idíl•lic, que fan la Serra i el seu entorn immediat. Ningú no posa en dubte que la desaparició parcial o el deteriorament d’aquest enclau provocaria conseqüències gravíssimes i irreversibles sobre la capacitat d’atracció turística de la qual gaudeix a hora d’ara l’illa. La competitivitat turística de Mallorca es basa, més que no sembla, en les externalitats econòmiques que es deriven d’aquesta gran massa que integra la Serra, en la qual la naturalesa esclava en un espectacle de bellesa grandiosa i captivada.

D’altra part, l’existència del turisme sosté algunes funcions que transmeten dinamisme, donen vida i fan alhora necessària i econòmicament productiva la Serra. Les rutes turístiques que la travessen han contribuït a mantenir algunes activitats productives i n’han propiciat la implantació de noves. Les visites a la Cartoixa de Valldemossa, al Monestir de Lluc, a les cales de la Calobra i al torrent de Pareis, a Miramar, etc., són exponents que palesen la possibilitat i la realitat d’una entesa econòmica funcionalment positiva entre turisme i Serra de Tramuntana.

D’altra part, és important de remarcar que la Serra ha estat marc específic i directe dins del qual s’han despelgat en el passat i es despleguen encara en el present activitats productives rendibles. Silvicultura, caça, ramaderia de muntanya, oliverar, fruits cítrics, conreus agrícoles, etc., són activitats que es troben fortament arrelades en els diversos vessants de la Serra. La simbiosi entre aquestes activitats, susceptibles de millores i d’adaptacions a les exigències d’una racionalitat coherent amb les dels sistemes de producció del temps moderns és tan gran, que l’adequada gestió de la Serra no es pot concebre, en termes de viabilitat econòmica, sense el manteniment de bona part d’aquestes activitats. Una concepció lúcida de la preservació de la Serra no casa bé amb la proposició segons la qual preservació es sinònim d’abandonament de tota activitat productiva.

No s’ha d’oblidar que la Serra dóna cabuda a diversos nuclis de població, el dinamisme dels quals s’ha de mantenir i potenciar. Ens hem de felicitar pel fet que hi hagi població assentada dins l’àmbit de la Serra. No solament no hi és sobrera, sinó que hi és necessària i indispensable. El que s’ha de voler és un espai preservat i viu; preservat perquè és viu, i viu perquè la seva preservació és una tasca activa i viable econòmicament. Els nuclis existents són on són perquè l’ús de la capacitat de producció disponible en aquests llocs els ha fet necessaris i útils. D’altra part els esmentats nuclis són com són a causa d’una llarga història de funcions de producció, d’equilibri i d’utilitat, que els ha condicionat i conformat al llarg del temps. Naturalesa, activitat productiva i nuclis de població han creat en el passat harmonies i equilibris que cal reproduir en el futur.

Un altre eix de reflexió ve donat pel fet que els nous temps no solament comporten adaptacions i renovacions de les activitats i funcions del passat, sinó que a més ofereixen noves oportunitats que cal aprofitar. Agroturisme, turisme rural, excursionisme, senderisme, activitats recreatives i d’altres són actualment activitats que cal potenciar, fomentar i desenvolupar.

També s’ha de tenir en compte que la Serra és el més gran i més important sistema natural de recollida d’aigües pluvials, d’emmagatzamament soterrani de reserves i de proveïment dels aquífers illencs. Això demana accions de preservació activa tendents a evitar l’erosió, la desforestació, la contaminació, etc.

La declaració de la Serra de Tramuntana com a parc natural s’hauria de fer tenint en compte la importància econòmica d’aquest indret, les seves externalitats econòmiques de cara a la competitivitat del producte turístic i la qualitat de vida de la població resident, i també tenint en compte que és (i ha de seguir essent-ho) una entitat viva econòmicament i socialment, que demana una gestió potenciadora de les seves funcionalitats econòmiques.

A tall de resum, i només a títol indicatiu, es podria dir que el pla de gestió de futur Parc Natural de la Serra hauria de contemplar un catàleg ampli de mesures relatives a qüestions econòmiques referents a producció agrícola, producció ramadera, producció forestal, activitats artesanals, etc.


1.- PRODUCCIONS AGRÍCOLES

Es tracta de potenciar la qualitat de les produccions que s’hi donen per tal de fer-les més competitives i viables a mitjan termini. En aquest sentit s’ha de parlar de la millora de les varietats dels arbres fruiters cítrics existents mitjançant la seva substitució a través de l’empelt per altres de major demanda i més qualitat. Una altra tasca a fer és la que es relaciona amb la implantació de sistemes per a la reducció del grau d’acidesa de l’oli d’oliva de la Serra, la producció del qual interessa i convé mantenir i per diverses i poderoses raons directes i indirectes.


2. PRODUCCIONS RAMADERES
Es fa necessari de potenciar les produccions ramaderes. En aquest sentit cal parlar de donar suport a la millora de la cabana, l’increment de la seva qualitat genètica i l’augment de la seva productivitat. També cal parlar de donar suport a la millora de la gestió de les explotacions ramaderes i a la disminució dels costos de producció. Una atenció preferent mereix, atesa la seva transcendència i les seves possibilitats futures, el foment de la producció i del consum de formatge d’ovella de la Serra, amb la implantació de controls de qualitat i denominació d’origen.


3. PRODDUCCIONDS FORERTALS.

És urgent la realització de tallafocs, construcció de vies d’accés, creació de discontinuïtats vegetals i d’altres actuacions encaminades a la reducció dels riscos d’incendi i destrucció de la massa forestal. Dins l’apartat que ens ocupa, s’inclouen també accions encaminades a la introducció de millores cinegètiques i de reserves de caça, per a la qual cosa caldria comptar amb la col•laboració de les societats de caçadors.


4.ACTIVITATS ARTESANASLS I COMERCIALS.

Seria d’una gran utilitat la inclusió de mesures de foment i suport de les activitats artesanals i comercials ubicades en el territori de la Serra. En termes més generals caldria parlar d’actuacions de suport de les Pimes existents per tal de fer-les més competitives, més rendibles i més sòlides.


5. TURISME

Dins d’aquest àmbit cal referir-se al fenomen de l’agroturisme i del turisme rural. En aquest sentit s’ha de parlar d’ajuts per fer viable la seva comercialització, que es desenvolupa al marge dels tour-operadors, i per dotar les explotacions d’una estructura de gestió competitiva. S’imposa, a més, la realització d’obres de millora de l’entorn i els accessos dels nuclis d’interès turístic, del bon aspecte urbà dels nuclis de població amb potencialitats turístiques i d’altres accions orientades a la creació d’una oferta de qualitat. Una atenció específica reclama la creació i millora dels camins rurals que demana l’emergència i la generació de la demanda d’agroturisme i de turisme rural. No s’ha d’oblidar la electrificació de zones susceptibles d’acollida turística.


6. INFRAESTRUCTURES URBANES.

La tasca de fixació en el seu lloc de residència de la població que viu en els nuclis urbans de la Serra demana, a més de mesures encaminades a l’augment de la renda generada en els llocs esmentats, la realització d’obres de millora i d’ampliació de les infrastructures hidràuliques i de sanejament, especialment en aquells nuclis que no en tenen o en tenen en mesura insuficient. També s’han de contemplar actuacions encaminades a la millora de les comunicacions disponibles en els nuclis urbans de referència.


7. DEFENSA I APROFITAMENT DEL MERDI RURAL

En aquest paràgraf hauríen de tenir caràcter prioritari les mesures orientades a la lluita contra l’erosió del sol i al manteniment de la capacitat d’infiltració pluviomètrica disponible en l’actualitat. En aquest sentit s’imposen obres de reparació i reconstrucció de murs de contenció de terres, conservant la tipologia tradicional i contribuint a la conservació del paisatge rural. D’altra part, s’han de fer tots els esforços necessaris per a la conservació de les estructures arquitectòniques rurals, com ara tanques, marges, possessions, forns de calç, cases de neu, barraques de roter, etc. La neteja i rehabilitazió de torrents és una tasca bàsica per tal d’evitar l’extravasament d’aigües i l’arrossegament de terres. També es fa necessària la realització de plans de preservació de les espècies vegetals i animals pròpies de la Serra o predominants en ella que són amenaçades de desaparició.


8. A TALL DE CONCLUSIO

La transcendència econòmica de la Sera i les seves funcions externes (externalitats) fan necessari l’establiment d’un pla de gestió acurat, ajustat i amarat de visió de present i, sobretot, de futur. Els nivells de renda que es generen a l’illa depenen en una mesura que mai no ha estar prou ben ponderada i explicitada de l’existència i preservació de la Serra. Per això, dedicar-li l’atenció necessària i aplicar-li els esforços corresponents no solament es pot reclamar com a contraprestació lògica i coherent (de les externalitats presents), sinó que, a més, s’ha de demanar perquè de la potenciació dels equilibris interns i externs que depenen de la Serra es derivaran moltes de les oportunitats futures de sosteniment i potenciació de la competitivitat del sistema productiu insular.

La declaració de la Serra de Tramuntana i el seu entorn com a parc natural i l’establiment d’un pla de gestió adequat són coses que s’han de demanar en nom d’un balanç més que positiu de costos/beneficis i d’inversions/rendes privades i públiques. Per això cal dir que, des del punt de vista de l’estratègia econòmica i del càlcul econòmic, la declaració de la Serra com a parc natural s’imposa com a acte d’autodefensa i de lucidesa.



LA SERRA DE TRAMUNTANA, NATURA I CULTURA
Publicada el 16-IV-1998
Reproduït com a article al “Fora Vila Verd” (El Día del Mundo) del 19-IV-1998.