Orígens del feminisme a Mallorca (2008)

La historiadora Isabel Peñarrubia acaba de publicar l’estudi “Entre la ploma i la tribuna”, subtitulat “Els orígens del primer feminisme a Mallorca, 1869-1890”. Es tracta d’un volum de 272 pàgines, que explora amb profunditat els fets que envoltaren les primeres manifestacions del feminisme a Mallorca, en el període1869-1890. El llibre ha estat editat per la Biblioteca Serra d’Or dins la col·lecció “Publicacions de l’Abadia de Montserrat”.

Estam davant d’un llibre de maduresa. L’autora, que compta amb més de 10 publicacions, està considerada una de les historiadores més prolífiques i originals de la Historiografia mallorquina actual. Domina la disciplina, després de més de trenta anys d’una investigació que és reconeguda dins l’àmbit historiogràfic no solament de Mallorca, sinó també del Principat i de les principals revistes i grups de recerca historiogràfica espanyola. Disposa d’una visió global de la història contemporània, que abasta els vessants polític, social i cultural. Les seves aportacions destaquen en camps tan variats com el nacionalisme, el caciquisme, la cultura, les arts i, darrerament, la historiografia de gènere.

Aquesta és una obra de gran interès per a tots els que senten preocupació per les qüestions relacionades amb la discriminació de gèneres, i totes les discriminacions, en el context del món contemporani. Des d’un passat no gaire llunyà, l’aportació de Peñarrubia projecta sobre la realitat actual referències aclaridores que contribueixen a posar de manifest els prejudicis, les reticències i les reserves més o menys contingudes, que es diuen o es callen, amb relació al reconeixement efectiu i plenari del dret de la dona a la igualtat. Quan es mira la història, amb la precisió y la minuciositat de Peñarrubia, un se n’adona que hi ha coses que en els darrers 115/120 anys no han canviat gaire i que l’entrunyellat de prejudicis antifeministes, ara com abans, s’alimenta d’actituds esbiaixades, falsos raonament i evidències distorsionades. Per aquest motiu resulta apassionant l’anàlisi exhaustiva que fa l’autora a partir de l’examen de totes les fonts documentals a l’abast. L’exhaustivitat és una de les característiques que defineixen els treballs de Peñarrubia. En el fons de la seva obra hi batega una tasca ingent de recerca, d’informació i de recopilació i ordenació de dades, que fa de l’obra un treball sòlid, ferm, ben documentat i adequadament sistematitzat. L’autora ha treballat amb la tenacitat i el rigor que la caracteritzen, sense escatimar-hi temps ni dedicació personal. Per això l’anàlisi adquireix les dimensions pròpies d’una obra assaonada amb parsimònia, teixida amb passió pel detall i basada en una laboriositat que no deixa racó ni escletxa sense explorar a fons.

Destaca l’ofici amb el qual l’autora recrea l’esperit de l’època i com en el seu marc explica les difícils condicions en les quals es va desplegar la lluita de les dones pel reconeixement dels seus drets. Una altra virtut de l’obra és el domini que llueix del llenguatge, elaborat amb intel·ligència i habilitat. La seva prosa és fluida i clara i la lectura del text és entretinguda, divertida i sorprenent. L’autora fa que les paraules del passat, degudament contextualitzades, parlin per elles mateixes. No hi cal afegir res perquè el lector senti l’estrany so d’explicacions bordament manipulades, d’apel·lacions a una concepció de la natura sargida a mida i feta sense cap contrast científic, i d’interessos improcedents i temors grotescos.

El text aporta una relació de les primeres dones que usaren la ploma i ocuparen la tribuna a Mallorca, com Manuela de los Herreros, Angelina Martínez de Lafuente, Victòria Peña, Margalida Caimari, Marcel·lina Moragues, Magdalena Bonet i d’altres. També es relaten les cuites dels misògins més significats, com Bartomeu Singala i la seva defensa de l’estereotip convencional de la dona humil, recatada i callada. Apareixen les cites que es varen fer de les argumentacions sexistes de Rousseau, que exclouen les dones de la ciutadania i de la democràcia en atenció a una suposada llei de la natura que les identifica només en funció de la seva capacitat reproductora. No hi manquen les advertències sobre el fet que la dona no ha d’estudiar perquè el treball intel·lectual redueix la fecunditat femenina. Es recorden afirmacions de parlaments i escrits en defensa i justificació del dret de l’home casat a castigar la dona, de justificacions de l’exclusió de la dona de l’educació, el treball remunerat, la creació artística, la Universitat, etc. Es recorden les limitacions de la dona pel que fa a l’administració del seu patrimoni, especialment amb relació a la contractació de préstecs, crèdits i l’atorgament de fiances, que no tenien validesa sense la vènia marital, prova de la seva condició de persona necessitada de tutela i inferior. Resulta molt il·lustratiu veure com l’home es considera el posseïdor en exclusiva de la intel·ligència, nega a la dona l’espai social i la reclou en el món domèstic, on té una “missió sagrada” a complir: engendrar fills, tenir cura de la casa i servir el marit. La dona, reiteradament, és descrita com a una persona plena de febleses físiques, morals i intel·lectuals. Amb reiteració es diu que ella és la curadora de la moralitat i, consegüentment, la responsable dels casos que es donen d’immoralitat masculina.

Es fa referència, també, a homes que varen fer costat a les aspiracions feministes, com ara Alexandre Rosselló. S’explica el paper de suport al feminisme que varen aportar l’Ateneu Balear, l’Escola Mercantil, el sindicat Unió Obrera Balear (UOB) i d’altres organitzacions capdavanteres. Val a dir que l’Ateneu va assumir explicitament com a objectiu propi la promoció social i pública de la dona mitjançant l’ensenyament.

Les dones feministes de Mallorca de fa cent anys no es limitaren a reclamar el dret a la igualtat. Varen voler exercir-lo en la mesura de les possibilitats que donava el món en el qual vivien i que elles es varen proposar d’ampliar. És de gran interès seguir el procés d’assumpció gradual de tasques de les quals eren excloses tradicionalment. Així apareixen dones dedicades a la creació literària, s’inscriuen les primeres dones com a alumnes de l’Institut Balear, es fan presents com a vocals dels òrgans de govern de societats benèfiques i d’instrucció, com la Societat Protectora de la Infància, la Junta d’Instrucció Pública, la Junta de Salvament de Nàufrags, la Junta de Creu Roja. L’abril del 1871 Consol Aragón fa un míting al Casino Republicà, al qual en varen seguir d’altres a càrrec de dones que es lluïren a la tribuna i la prestigiaren. Emergeixen dones líders sindicals, com ara Magdalena Bonet. Entre els subscriptors dels títols fundacionals de la Caixa de Balears es troben (1882) Catalina Ginard Bauzà i les seves cosines Magdalena i Joana M. Ginard, que varen gaudir, d’acord amb els estatuts de l’entitat, del dret de fer part de l’Assemblea general o Junta de Patrons, responsable de la gestió del negoci. Important va ser la tasca de promoció a Mallorca del Congrés Femení Nacional i d’altres iniciatives. L’associació “La virtut social”, societat de modistes i cosidores, poc després de la seva creació fa públic (1870) un manifest, que és la primera proclama feminista coneguda a Mallorca i, probablement, una de les primeres d’Espanya.

Val a dir que contra els avanços del feminisme germinal de les darreres dècades del XIX, es varen alçar forces contradictòries provinents dels sectors integristes i clericals. Els atacs varen ser directes, explícits, frontals, insistents, barroers i virulents. La denúncia que l’autora en fa és clara, valenta i aclaridora de les responsabilitats de les institucions de l’època.

Per últim, cal dir que el llibre transmet al lector el convenciment que la lluita de les dones del XIX no va ser de bades. Alhora, posa de manifest que la memòria històrica és necessària i irrenunciable per construir una societat conscient i responsable.