El rebuig de l'art (2001)

L’art gaudeix d’un gran prestigi social. Tothom, per bé que amb mesura variable, reconeix la seva superioritat. Fer art, exposar art, promoure l’art i difondre’l, són activitats socialment ben valorades, que honoren els seus actors.

Quan es deixa de parlar d’art en termes generals, moltes vegades es troben reaccions individuals d’indiferència o, fins i tot, de resistència, intransigència i rebuig. El consens genèric sobre l’excel•lència de l’art es trenca, sovint, amb relació a les obres d’art i a les activitats artístiques.

Molts pocs llegeixen, pocs s’interessen per la pintura, només una minoria assisteix a concerts de música, gairebé ningú va al teatre. D’altra part, es constata una situació generalitzada que manifesta concepcions artístiques confuses o devaluades i, en alguns casos, contradictòries. Predomina en espais molt amplis una concepció de l’art que l’identifica i el redueix a expressions superficials, amables, còmodes i trivials. Molt freqüentment s’identifica l’art amb manifestacions pseudoromàntiques, basades en l’exaltació fàcil i tossuda dels sentiments més elementals i dels sentimentalismes més carrinclons.

L’art està fet per interrogar la raó, mantenir viva la curiositat, impulsar la reflexió, propiciar la introspecció, mobilitzar l’anàlisi, incentivar la crítica, alimentar la creativitat, promoure l’autonomia personal, commoure l’esperit i elevar-lo al món de l’emoció estètica. Perquè això sigui possible és necessari l’esforç de l’espectador, un cert grau de preparació, l’acceptació de la innovació i la creació, voluntat de diàleg amb l’autor, desig d’aprendre, ànsies de superar les simplificacions, intenció de fer anar la imaginació, propòsits d’enriquir la pròpia experiència. Consegüentment, la promoció de l’art és una tasca complexa i difícil, que topa amb dificultats, sobretot amb les derivades de les diverses formes que pren el rebuig de l’art.

Rebutgen l’art aquells que pensen que ha de ser instrument al servei d’unes idees o d’una ideologia i de la seva implantació o difusió. L’índex de llibres prohibits pel Sant Ofici incloïa nombroses obres de coneixement necessari o molt convenient per a tota persona mitjanament culta. La Revolució Cultural Xinesa va cremar llibres excel•lents, va destruir biblioteques, va llançar al foc pintures de grans autors. Els procediments habituals del rebuig són, en general, més subtils, més sibil•lins, més dissimulats, si bé igualment devastadors.

Rebutgen l’art aquells que li presten atenció en la mesura que serveix els seus interessos de fama, de promoció, de prestigi o de guany. La instrumetalització de l’art pot ser i, de fet, sovint és una manera de condicionar-lo, desnaturalitzar-lo i, per això, de negar-lo. L’art és essencialment autònom i independent. L’art es justifica, només, per ell mateix.

Rebutgen l’art els qui estableixen normes de separació, classificació i selecció basades en criteris de compensació de les fatigues de la vida moderna, de relaxació, de transmissió de sensacions i sentiments de pau, assossec, seguretat, confiança. Utilitzar l’art en atenció a criteris de funcionalitat immediata és, en molts de casos, una manera de reduir-lo, disminuir-lo, empobrir-lo i, consegüentment, de negar-lo. L’art no relaxa, sinó que emociona i inquieta. L’art no transmet sensacions d’assossec i seguretat, sinó que commou l’esperit.

Rebutgen l’art aquells que, per ignorància o interès, el converteixen en espectacle de consum fàcil, en suma de productes senzills d’oci general, en missatges condensats, esmicolats, triturats, predigerits, simplificats. Destruir l’art per engendrar espectacles esbalaidors és una forma matussera de negar l’art.

Rebutgen l’art els qui pretenen popularitzar-lo mitjançant la seva materialització en productes desnaturalitzats, edulcorats i embastardits, dissenyats per a un públic ingenu i infantil. L’art és incompatible amb la mediocritat i la banalitat.

Rebutgen l’art els qui s’hi acosten des de la convicció que la bellesa es troba només en la natura. Per a molts l’art no es una font autònoma de bellesa, nova i sorprenent, sinó un mirall destinat a reflectir postes de sol, camps de blat amb roselles, oliveres mil•lenàries, cels amb coloms i papallones. L’art és fruit de la creació humana: la bellesa de la natura mai no és artística.

Rebutgen l’art o, si més no, el redueixen i l’empetiteixen aquells que pensen que el seu espai està acotat, definit i tancat. El camp de l’art és en expansió. L’art abasta un món vastíssim i molt ric de manifestacions diverses, antigues i noves, tradicionals i emergents, convencionals i innovadores, històriques i rupturistes. El món digital, la televisió, la informàtica, la internet, el ciberespai i d’altres mitjans han obert o han començat a obrir nous camps en els quals es despleguen i es desplegaran noves formes de l’art.

Rebutgen l’art, i s’equivoquen, els qui el postulen com a font d’entreteniment superficial i intranscendent. L’art no és incompatible amb l’entreteniment: n’és una font importantíssima. L’art impressiona els sentits, commou l’esperit, enriqueix la persona i l’acosta al gaudi de l’experiència estètica, que és l’entreteniment més profund, més ric i més enriquidor de tots els possibles. Art i gaudi són dos elements d’una funció, única i necessària, reservada als qui l’han treballada, als qui s’han esforçat a descobrir-la, als qui s’han ensinistrat per fruir-la, als qui la volen, la demanen i la cerquen.

Fer art és crear-lo, aplicar-lo, predicar-lo, promoure’l i difondre’l, sense condicions, sense reserves, sense devaluacions, sense reduccions, sense acotacions. L’art fet amb llibertat, l’art de ningú i de tots, l’art de la diversitat i la complexitat, és el mitjà més poderós d’enriquiment i de desenvolupament personal i social. Per això l’art i les seves manifestacions poden ser, han de ser, convé que siguin, cal que siguin, una font de prestigi ferma i inesgotable, poderosa i transcendent, captivadora i suggerent, capaç de transformar-ne el rebuig en afecció i la indiferència en devoció fervorosa.

Palma, març del 2001