jueves, 14 de enero de 2010

"A Martorell" de Trinitat Rus (2008)

El quadre “A Martorell” de Trinitat Rus és una obra singular, d’un gran interès plàstic, que amaga sota les formes i els colors una proposta ben captivadora de reflexió i pensament. D’una banda té uns valors plàstics propis, a parer meu, ben sòlids. D’altra part acompanya aquests valors amb una invitació a entrar dins el joc de les imatges, símbols, indicacions y suggeriments que mostra, silenciosament o sonorament, depèn de qui el mira i de com el mira.

L’anàlisi plàstica ens parla d’harmonies, equilibris, línies de força, conjuncions i contrastos subtils, la contemplació dels quals eleva l’esperit assossegadament, suaument, vers la percepció d’una intensa i alhora profunda emoció estètica.

La combinació de verds degradats i de verds vius formen un joc que sembla tenir vida pròpia i que transmet sentiments que hom tendeix a associar amb la joia de viure i la festa de la vida quan hi regna la pau, la solidaritat, la fraternitat i la benaurança.

Els daurats centrals conformen un espai lluminós que rep o emet llum natural. El seu contrast amb els ocres que té al costat, que absorbeixen llum, conformen una combinació de terra i sol que crea a la retina de l’espectador impressions de relleu, volum, espai, profunditat i força. No d’una força que colpeix o fer, sinó d’una força que commou i complau.

Les formes rectilínies, allargades, gairebé geomètriques de l’arc, entren en diàleg amb la morbidesa del dibuix que l’envolta. D’aquest diàleg se’n deriven per als espectadors sensacions d’afirmació de les formes irregulars, atzaroses, capricioses i suaus de l’espai central. Són formes que acaronen la vista, retenen la mirada i transmeten a l’esperit sentiments de complaença, acceptació, conformitat, satisfacció i benestar.

Si deixam les formes i ens centram en l’exploració del contingut, es a dir dels significats que contenen les imatges, podríem dir que l’obra es presenta dividida en quatre plànols successius que li donen una gran profunditat. En primer terme, destacat i separat de la resta de la pintura, es veu una partitura autògrafa, real, d’una composició del P. Martorell. És el motiu principal de la composició, el més proper a l’espectador. Aquesta partitura se situa entre l’espectador i la resta de la pintura, com ho indica l’ombra densa que projecta sobre ella.

El segon terme és ocupat per una musa (Euterpe o Terpsícore) que sosté un violí amb la mà esquerra i l’arc amb la dreta. Fa sonar el violí amb notes agudes, notes de melodia, no d’acompanyament, com explica la posició de l’arc i de la mà esquerre. La imatge de la musa irradia claror, mentre amb una mirada introspectiva i concentrada assaboreix el gaudi que rep de la música que ella i l’orgue fan anar. El seu esguard és serè, com correspon a qui ha deixat, si més no per un moment, el món dels sentits atret per la proximitat de les emocions de l’esperit.

En un tercer terme s’hi veu un esbós de l’orgue monumental de la Basílica de Sant Francesc de Palma, coronat per músics i àngels que toquen i canten, tot simbolitzant la música que per a aquest instrument ha compost amb devoció i delit, al llarg dels anys, el P. Martorell. Malgrat que l’orgue sigui a un tercer terme, la música que se sent a l’interior del quadre és la música de l’orgue. El violí en fa el complement.

En un quart terme es veu una imatge des Colomer. No se sap si és una imatge projectada sobre la tela o una imatge estàtica. Simbolitza Mallorca, la seva cultura, les seves tradicions, el seu paisatge, la seva llengua, la seva gent: és la terra de Martorell, és el nostre país.

Una segona mirada de l’obra permet descobrir-hi que la pintora, joguissera, ha introduït un acudit que trasbalsa el sentit general i directe de la pintura. A la part inferior esquerre ens confessa que el paper sobre el que ha pintat la composició s’ha desenganxat parcialment i s’ha enrotllat en forma d’un con.

D’aquesta manera ens diu que l’obra només conté dos termes reals, el primer ocupat per la partitura musical i el de la pintura que ocupa tota ella un sol pla: el segon terme.

Ens diu que, pel que fa al quadre, la pintura és només l’acompanyament de la partitura musical.

Ens diu que la pintura tot i la seva bellesa està al servei de l’element central: la partitura, la creació musical.

Ens diu que la pintura és fràgil i de fàcil deteriorament, mentre la composició de la partitura és resistent i perdurable.

Ens diu que el quadre està fet per exaltar la composició musical, que és el més importat de l’obra, allò on l’espectador ha de cercar el gaudi i el goig que ella, la pintura, ens proposa i exalta.

Encara diu més coses. Però convé que ho deixem aquí, perquè aquesta és la invitació que ens fa ara, ara mateix, el quadre de Trinitat Rus.

Gràcies.

Basílica de Sant Francesc (Palma), 6-X-2008
Sant Francesc d’Inca, 7-XII-2008

No hay comentarios:

Publicar un comentario