Canet, per fi a la Llonja (2000)

Com poques vedades havia succeït, l’exposició de Canet i l’espai interior de la Llonja ofereixen a l’espectador una magnífica combinació de suggerències i interrogacions, d’emocions i reflexió, de gaudi i inquietuds. La Llonja i la pintura de Canet es fonen en quelcom més que continent i contingut. L’espai no solament acompanya l’obra que s’hi exposa, sinó que, a més, convida a mirar-la lentament, reposadament, plaentment, hedonísticament. La sobrietat clàssica de l’arquitectura gòtica i l’austeritat classicista de la pintura de l’artista creen un món d’interrelacions i de funcions harmòniques que colpeix la mirada i posa vibració en l’ambient.

Les obres dels norantes tenen un cert predomini sobre el conjunt exposat. Això no obstant, les 50 peces seleccionades en funció de la representativitat de la trajectòria de l’artista assoleixen d’oferir una seqüència prou acostada a allò que ha estat l’evolució real de trenta anys de producció d’un pintor sòlid, feiner, agosarat, compromès amb la pintura i constant en la seva pròpia manera d’interpretar-la i fer-la.

Ben prest Canet va optar per un camí definit, delimitat i concret, en el qual s’ha mogut, amb desimboltura i sense vacil•lacions, del 1976 ençà. És cert que li agrada tota la pintura, la de totes les èpoques, la de totes les formes d’expressió, la de totes les concepcions que l’han impulsada i l’han condicionada. Malgrat això, la seva opció com a creador s’ha ajustat a una manera de fer austera, depurada i essencialista, que l’ha dut a llevar continguts, suprimir anècdotes, evitar descripcions, defugir narracions. Mai no ha volgut contar res en un quadre i sempre ha pretès que la seva pintura fos una expressió purament plàstica, orientada a crear bellesa i provocar emoció. Si l’espectador ho vol, serà aquesta emoció, sovint intensa, el que crearà en l’esperit la necessitat de demanar i pensar, d’analitzar i cercar, de decidir i fer.

Encara que Canet ha viatjat llargament i lliurament per la pintura abstracta, la seva producció artística és fruit de la reflexió i de la selecció d’una tradició concreta, triada i volguda conscientment i deliberadament. Canet fa ús d’una història de l’art coneguda i reconeguda, que sotmet a un intens procés d’interiorització, bastit sobre la reflexió, la revisió, l’anàlisi crítica i l’assimilació personal. Miró, Tàpies, Motherwell, Màlevitx, Klee, Mondrian, Rothko, i, també, Picasso, Braque, Gris i d’altres, han estat estudiats i investigats pel pintor, que fa part dels artistes que es decanten per treure art del seu interior. Els resultats demostren que aconsegueix de fer-ho amb talent i d’una manera força personal, amarada d’originalitat. Canet diu que sintetitzar la tradició és una manera de poder ser original. Si més no, la contemplació de la seva pintura posa de manifest que, en tot cas, n’és una condició necessària.

El protagonista de l’obra, i per elevació de l’exposició, és la concepció que l’artista té de la bellesa i de l’emoció estètica que aquesta està destinada a provocar en l’espectador. Atès això, es fa ociós parlar de geometries, de colors purs, de trets gestuals, de taques planes. Canet ha fet ús continuat, gairebé ininterromput, d’una cal•ligrafia pròpia i d’un llenguatge personal, fet de “variacions” sobre una matriu bàsica d’idees i de solucions posades al servei del seu ideal creatiu. Es poden fer valoracions diverses de l’obra, però ningú no pot negar que Canet sempre ha treballat amb honradesa i competència.

L’exposició ve acompanyada d’un catàleg acurat i ben editat, que mereix un elogi explícit. El text de Guillem Frontera, ben documentat, ordenat i ric en matisos, esdevé complement adequat de l’exposició.

La Conselleria d’Educació i Cultura del Govern, amb l’exposició de Canet i amb les dues anteriors, ha demostrat iniciativa, capacitat de gestió i sensibilitat vers uns artistes que, des de fa molt de temps, mereixien un reconeixement oficial com el que es fa a través del cicle “Trajectòries”. El seu èxit posa de manifest que convindria completar la relació inicial amb el noms d’altres artistes que també varen obrir la plàstica de les illes a la contemporaneïtat i han contribuït de manera rellevant a la seva consolidació.

Diari de Balears, Balears Cultural, núm. 170, 14-V-2000