Art i contemporaneïtat (1998)

Vivim en un món complicat, sotmès a un procés de canvi intens, que genera inseguretats, estrès, temors i, sobretot, una esfereïdora sensació de desbordament de les aptituds amb les quals els éssers humans estan dotats per afrontar les dificultats de la vida.

Sovint pensam que ens manca capacitat per entendre el món en el qual vivim, per situar-nos-hi adequadament, per ser eficaços i obtenir-ne els resultats que necessitam personalment i col.lectiva. Massa vegades sembla impossible reeixir de viure de manera plaent. Les coses es transformen tan ràpidament, que ens aclapara la percepció que els nostres coneixements professionals i els nostres hàbits personals corren riscos de restar endarrerits i esdevenir obsolets. La informació sobre el que passa al món és tan abundant, tan diversa, tan difícil de relacionar i seleccionar, que molts es lliuren a la ignorància o la indiferència.

Mai com avui, els éssers humans no havien tingut una necessitat tan manifesta de disposar d’espais interiors amplis, equilibrats i oberts al diàleg, la informació i les emocions plaents. Mai no s’havia vist amb tanta evidència que la persona humana necessita aprendre a ser humana i a comportar-se humanament, a enriquir-se i créixer interiorment, a rebutjar la temptació permanent de restar ancorada en el món de les idees fixes, a valorar la recerca més que els coneixements i a enaltir el plaer i el gaudi estètic, perquè són font de la vida i ferment de la creativitat.

L’art contemporani respon a les característiques del món d’avui, n’és el resultat i, alhora, el testimoni més significatiu. Fora de l’art dels nostres dies trobarem pocs fenòmens que reflecteixin millor la diversitat, la complexitat, la combinació d’ordre i caos, les angoixes i les ambicions del nostre temps. No és bo d’entendre el món actual sense haver entès abans l’art actual; es fa gairebé impossible discernir entre la informació significativa i la intranscendent sense haver après a mirar, escoltar i fruir l’art, sobretot l’art contemporani; no es pot gaudir del món d’avui sense saber gaudir de la pintura d’avui, la música d’avui, etc. Tampoc no es pot entendre i apreciar l’art gòtic o renaixentista, barroc, romàntic o modernista, si no s’ha entès primer l’art del temps que vivim. La contemporaneïtat de l’art antic, no la pot admirar qui no veu la de l’art d’avui.

La convivència assossegada, reiterada i quotidiana amb l’art contemporani, ensenya a mirar, escoltar, llegir, sentir i pensar. Mirar és contemplar amb voluntat de veure. Llegir és mirar, escoltar, parlar i descobrir. Oir música és acceptar que el món de les sensacions és superior al dels coneixements. Veure teatre és obrir-se a la reflexió, la introspecció, l’anàlisi crítica de les coses i al pensament.

No hi ha una metodologia única que servesqui de guia per mirar un quadre, escoltar música o llegir. Mirant, escoltant i llegint s’aprèn que mirar, escoltar i llegir són processos d’interrogació i de diàleg amb l’obra i amb un mateix. Mirar, escoltar i llegir, és contemplar, assaborir i fruir; és aprendre a pensar i sentir. L’art contemporani transforma el fet de mirar, escoltar i llegir en un procés de recerca de coneixements i emocions, utilíssim per veure el món d’avui amb lucidesa.

La contemplació de l’art és una porta oberta a la incertesa. Contemplar és usar el desordre com a mitjà de relació amb l’obra d’art, que no pot ser copsada i viscuda d’una manera lineal, predeterminada i objectiva. Per això, contemplar és enfrontar-se amb coses imprevisibles i insospitades. Quan un mira amb ulls oberts i lliures no sap el que trobarà: emprèn una aventura. Contemplar és voler conèixer el món, acceptar el risc de la sorpresa i assumir que el coneixement i el plaer no es donen associats a les seguretats i les certeses. En aquest sentit, podem dir que la pintura antiga inclou un element essencial: la història que conta. Addicionalment inclou, si hi ha elements per produir-la, l’emoció estètica. L’espectador d’aquesta pintura fa el seu camí amb l’ajut d’una història, gairebé sempre grandiloqüent i transcendent. La pintura contemporània, en canvi, vol prescindir de tot el que no té relació directa amb els sentiments i l’emoció estètica i, consegüentment, relega la història (senzilla, quotidiana, incompleta, etc.) a un paper, sempre prescindible, d’ordre instrumental. Els espectadors han de mirar la pintura actual directament, sense ajuts i arriscadament.

La font més rica de plaer és l’experiència de mirar i vagar per la pintura; de llegir i rellegir embriagant-se de paraules; d’escoltar música amb els silencis que guarden el secret de l’emoció. L’experiència estètica és un estímul poderós i indispensable per adquirir una comprensió intel.ligent del món, per trobar forces gairebé inexhauribles de resistència i per assentar sobre fonaments sòlids el goig de viure i l’ambició de crear.

L’art contemporani és complex, divers, entrunyellat, distant i, sovint, hermètic, com el món del qual feim part. Viure l’art del nostre temps permet trobar sentit a la complexitat de les coses, veure la riquesa que es dóna associada a la diversitat, experimentar que al darrere de les dificultats de comprensió hi ha un món vastíssim de sensacions estimulants i constatar que els fets aparentment més hermètics són els que, al capdavall, susciten majors oportunitats de diàleg amb els altres i amb un mateix.

L’experiència estètica feta hàbit de vida és el mitjà més segur i més fiable per destriar el bo del dolent, les coses extraordinàries de les mediocres, allò que esbalaeix d’allò que estimula a pensar i sentir, allò que enlluerna d’allò que genera plaer. La vivència de l’art contemporani ofereix un devessall d’oportunitats per aprendre a discernir, avaluar, seleccionar i triar.

Una vida amarada d’emocions estètiques no és el resultat d’un cop de sort ni l’atribut gratuït d’uns privilegiats, sinó el fruit d’una lluita i d’una conquesta. És el fruit del treball d’aquells que s’atorguen el do de viure l’art, de conviure amb ell, d’assaborir-lo amb parsimònia i perseverància, de cercar el seu sentit i de fruir les emocions que suscita. És, sobretot, el fruit que troba qui no es conforma amb les coses fàcils, senzilles i clares que fan part d’un món que, vulguem o no, ja no és el d’avui.

Es fa difícil d’entendre que professionals, executius i líders socials puguin fer la seva feina, amb solvència, sense una elevada apreciació i una profunda aprehensió de l’art contemporani. No sembla acceptable que els plans de formació de la joventut no tinguin un apartat amplíssim dedicat a l’experiència estètica contemporània. No s’entén, i no és raonable, que algunes mancances d’art i de contemporaneïtat assoleixin de fer, amb poques resistències, que el món d’avui sembli massa complex, atordidor i inabastable.

Diari de Balears, Balears Cultural, núm. 89, diumenge, 20 de setembre de 1998, planes I i VIII.