lunes, 29 de agosto de 2016

El Passeig del Born (II)

El Born de Palma és un passeig de gran importància ciutadana i històrica. No va ser projectat i realitzat per arquitectes, enginyers i urbanistes. El va crear el desbordament de sa Riera que tingué lloc el 14 d’octubre de 1403, després de dos dies i dues nits de pluges intenses que inundaren la part baixa de la ciutat i arrossegaren i destruíren nombrosos habitatges de manera que restà una franja de terreny lliure a la banda dreta del llit del torrent. La crònica dels fets diu que el nombre de morts provocats per la catàstrofe es va situar a l’entorn de les cinc mil persones.

A la dreta del curs del torrent  restà una franja lliure d’habitatges que els jurats decidiren adquirir per ubicar-hi un espai destinat a la celebració de torneigs, activitats col·lectives, festes i passeig. S’hi instal·là un cos o born per a la realització de torneigs.

L’espai disponible es va ampliar el 1613, quan acabaren les obres de desviació de sa Riera, que es féu passar a ponent de les murades de Palma per desembocar entre es Baluard de Sant Pere i sa Feixina. L’objectiu principal del projecte consistí a allunyar els perills de les torrentades reiterades, de les que la més greu de què es té noticia és la de 1403. Desviada sa Riera, l’espai del Born es pogué ampliar amb l’emplenament de l’antic llit del torrent.


El 1812 l’arquitecte Isidoro González Velázquez rebé l’encàrrec de projectar un passeig, que solament en part es dugué a terme al llarg del segle XIX. Hi col·locà dues fonts, una a cada extrem. El 1883 a l’espai del passeig s’obriren quatre accessos laterals i se situaren en els extrems quatre esfinxs amb pedestal, popularment anomenades lleones. S’hi plantaren vàries fileres d’arbres i s’hi posaren bancs per als vianants i fanals.

lunes, 8 de agosto de 2016

Assistents a la recepció reial al Palau de l'Almudaina (Palma, Mallorca, 7-VIII-2016)

Francina Armengol
Xelo Huertas
José Hila i esposa
Miquel Ensenyat
Bartomeu Barceló, fiscal
Joan Cifuentes, comandant general de les Balears
Patrçicia Gómez, consellera de Salut
Juli Fuster, Ibsalut
Iago Nogueruela, conseller de Treball
Monti Galmès, president del Reial Mallorca, i l’esposa Stephanie
Carme Serra Magraner
Jesús Boyero Arañón
Catalina Crespí
Óscar Mayol
Francesc Antich, senador
Jaume Barceló, comandant de la Guàrdia Civil a les Balears
Cristòfol Villalonga, Cos Nacional de Policia de les Balears
Joan Gómez, Ben Amics
Iñaki Muñoz
Catalina Serra, de C’s
Tolo Güell (s'absetà per indisposició)
Juan José Hidalgo
María Josep Hidalgo
Carme Planas Palou
Rosa Regi
Ferran Rotger Salas
José Luís García, CC.OO
Biel Torrens, Unió de Pagesos
Antoni Terrassa, Tribunal Superior de Justícia de les Balears
Joan Moreno, cap del Sector Naval
Eusebi Lozano, cap del Sector Aeri
Manel Fernández Roca, delegat de Defensa
Carme Riera
Francesc Llinars
Pep Pinya, galerista
Frederic Pinya, galerista
Nekane Aramburu
Joan Punyet Miró
Marisol Ramírez
Agustín “El Casta”
Llorenç Huguet Rotger
Grace Garcia
Vicenç Rodrigo, FAPA
Nadal Bernat, provicari general
Sergi Roig, regatista
Hanane Saadi, consolesa del Marroc
Imma de Benito, Federació Empresarial Hotelera
Joan Huguet Rotger
Josep Ramon Bauzà, senador
Margalida Duran i marit
Rosa Estaràs
Carme Soler, ONCE
Josep Vilaseca, ONCE
Tomeu Català
Maite Salord, presidenta del Consell de Menorca
Albert Candela i Catalina Pericàs
Purificació Gutiérrez i Jaume Font
Marga Prohens
Catalina Soler
Joan Costa
Paula Salas
Resu Regel
Rafel Ferragut
Alexandra Salvà
Pablo Mielgo
Albert Pinya
Maria Roses
Francisco Copado
Shophie Beneveto
Jaume Anglada
Martí March, conseller d’Educació
Catalina Cladera, consellera d’Hisenda
Francesc Miralles, vicepresident del Consell de Mallorca
Cosme Bonet, conseller d'Economia i Hisenda del Consell de Mallorca
Maria Salom
Teresa Palmer, diputada al Congrés
Miquel Ramis
William Graves
Jaime Rodríguez Toubes, almirall
Javier Sanz, Club Nàutic
Macarena de Castro
Tomeu Caldentey
Josep Llabrés
Joan Guaita
Isabel Balaguer
Jaume Montserrat
Xavier i Nicolau Pomar
Rosa Garcia Noceda
Conxa Juanola
Margalida Orfila
Montse Amat
Jordi Campos
Victòria Escobar
Eduard Jardón
Antoni Bennàssar
Dolors Caldentei
Jordi Álvarez
Carme Sánchez
Roser Fuster
Alfred Arias
Natàlia Salgado
Jason Moore
Neus Nadal, comtessa vídua de Montenegro
Frederic Trullols, comte de Montenegro
Glòria Gomila
Margalida Amengual
Margalida Alomar
Alfons Jaume
Pilar Aguiló
Joana M. Román
Jordi Muñoz
Oriol Bonnín
Antoni Abrines
Esperança Munar
Rafel Roig
Maria Antònia Binimelis
Aina Garcia
Martí Alenyà Feliu, degà del Col·legi d'Advocats
Dídac Cadena
Betsaida Cruz
Rafel Bestard
Núria Oliver
Onofre Martorell, president del Col·legi d'Economistes
Agustí Martínez
Lara Boyebach
Víctor Jacoiberger
Eugènia Planas
Joan Torres, informador gràfic
Teresa Ayuga, informadora gràfica
Pere Bota, informador gràfic
Manu Niezuk, informador gràfic
M. Elena Vallès, informadora
Alícia Mateos, informadora



Palma, 8-VIII-2016

miércoles, 20 de julio de 2016

Bru Morey Fiol (Valldemossa, Mallorca, 28 d’abril de 1915 – Palma, Mallorca, 18 de juliol de 2016).

Prevere, canonge de la Seu de Mallorca i professor de dret canònic i de dret públic eclesiàstic del Seminari de Mallorca. Estudià en el Seminari Conciliar de Sant Pere, de Mallorca i s’ordenà de prevere el 1939. Es llicencià en teologia (1940) i en dret canònic (1943) a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma. Dominà quatre idiomes: català, castellà, italià i llatí.

Exercí la docència com a professor titular de dret canònic i de dret públic eclesiàstic del Seminari de Mallorca (1946-1970). Compaginà el seu ministeri amb les funcions de notari eclesiàstic, defensor del vincle i altres càrrecs a la Cúria diocesana. Als 31 anys va ser nomenat canonge lectoral de la Seu de Mallorca (1946), on exercí també el càrrec de canonge arxiver. Fundà i dirigí un grup nombrós de joves dels dos sexes a través de l’organització anomenada La Reja, que es mantingué activa sobretot els anys 50 i 60 del segle passat. Deia habitualment la missa dels diumenges de les 13 hores de la parròquia de Sant Jaume, de Palma, molt concorreguda i caracteritzada per uns sermons de dos o tres minuts (de vegades més breus), però contundents i commovedors. Els anys 50 s’encarregà de la gestió de la tómbola benèfica que per Nadal muntava el Bisbat de Mallorca per atendre les necessitats de les famílies més vulnerables de l’illa, les obres del Seminari Nou o similars.

Associà l’exercici sacerdotal amb l’aplicació de formes noves, acostades a les generacions dels joves d’aquells anys, consistents en l’administració del sagrament de la penitència a casa seva, a l’interior del seu cotxe, a la vora de la mar amb vestit de bany, etc. Aquests fets li donaren anomenada i relleu social, mentre envoltaren alhora la seva figura de polèmiques, sobretot pel caràcter mixt del grup La Reja, fet insòlit en els àmbits catòlics d’aleshores.

Vestia habitualment amb sotana impecable i s’agradava de fer-se atractiu mitjançant l’ús de perfum. Col·laborà amb el bisbe Joan Hervàs, per bé que no acceptà el mètode dels Cursets de Cristiandat. Com a professor del Seminari excel·lí per la seva excel·lent formació universitària i pel domini que tenia de la llengua llatina parlada, cosa que li permetia impartir gran part de les classes en llatí, les úniques que aquests anys es feien en el Seminari en la llengua oficial de l’Església.

Els anys 60 fundà i aixecà la parròquia de Sant Llorenç, de Palmanova, que regí 18 anys. Hi disposà de l’ajut successiu de dos vicaris, cooperadors: Antoni Pericàs i Joan Darder. Quan li arribà l’ordre episcopal de cessament, se sentí disgustat, però mai no va fer pública la seva contrarietat.

Propietari per herència de la finca de Ca l’Abat (Valldemossa), hi residí habitualment, combinant-la amb l’ús d’un habitatge al carrer del Jardí Botànic i, posteriorment, a l’avinguda Jaume III. Mai no deixà d’atendre els joves dels anys 60. En aquest context assistia a les celebracions anuals del Nadal de la nostra promoció de batxillers de l’Institut de l’any 1955. Ens deia la missa i, a petició del grup, ens dedicava cada any un sermó de pocs minuts fins que la salut li permeté de fer-ho. També presidia els sopars d’amistat i companyonia amb què finalitzava la celebració anual.


Publicà les obres Jesucristo (1937), Por la pedagogía a Dios (1975), dedicat a la mare Alberta Jiménez, i va escriure amb la col·laboració de l’escriptor Miquel Segura el llibre autobiogràfic El darrer canonge (1991). Col·laborà amb la publicació d’articles de fons religiós i humanístic a La AlmudainaDiario de Mallorca, Baleares i Última Hora. Escriví les seves memòries, que publicà a les pàgines del diari Última Hora. Va ser distingit amb la medalla de Beneficència i amb el títol de Fill Il·lustre de Valldemossa, on es posà el seu nom a un carrer de la vila. Retirat a la residència sacerdotal de Sant Pere i San Bernat, morí poc després de les 5 de la tarda del 18 de juliol de 2016, als 101 anys d’edat. El Bisbe de Mallorca presidí la missa funeral, que tingué lloc a la Seu de Mallorca el dimecres 20 de juliol de l'any esmentat abans.


Bibliografia

Pere Aguiló Mora, "Bruno Morey entre la heterodoxia y el amor a Cristo", Última Hora, pàg. 19, 19-VII-2016.

Miquel Segura, "Murió el  'darrer canonge' ", Última Hora, pàg.32, 19-VII-2016.

Miquel Segura, "Fui feliz en Ca l'Abat", Última Hora, 24-VII-2016, pàg. 59.

sábado, 19 de marzo de 2016

El retrat d’Innocenci X

Diego Velázquez pintà a Roma el retrat del papa Innocenci X a l’entorn del mes d’agost de 1650. Es conserva i es pot visitar a la galeria Doria-Pamphili, de Roma. És un oli sobre tela, de 140 x 120 cm. Alguns consideren que és el millor retrat pintat a l’oli de tots els temps. El mateix papa, quan el veié acabat, digué que era troppo vero (massa vertader). Francis Bacon, que en féu unes 40 interpretacions a partir de fotografies completes o limitades al cap, deia que no podia suportar l’impacte de l’obra original. Altres han manifestat que, una vegada vist el retrat, és impossible oblidar-lo. L’obra es mostrava, i crec que es mostra encara, en una cambra especial al costat d’un bust del mateix papa obrat per Bernini. Quan començava a preparar el viatge de tornada a Mallorca cap a la fi del curs 1960-1961 vaig decidir visitar la galeria Doria-Pamphili. La contemplació directa de l’obra me produí una commoció que no he oblidat.

domingo, 6 de marzo de 2016

Els celtes

Conjunt de pobles originaris de la zona meridional d’Alemanya, actiu a partir del 1.000 o el 900 aC. S’estenen geogràficament a partir del 500 aC per bona part d’Europa i dominen des del Rhin a la meitat oriental de la Península Ibèrica, el Nord d’Itàlia i el Danubi central. L’expansió romana i la romanització afecta gairebé tot el territori celta de manera que a la fi del món antic es conserven la llengua i les tradicions celtes solament a la Bretanya, Gal·les, Escòcia i Irlanda. Els celtes mai no formaren una unitat política, fet que explicaria llur permeabilitat a les diverses influències culturals.


lunes, 22 de febrero de 2016

Muriel, adéu

Varem ser condeixebles de la promoció iota de la Facultat d’Econòmiques de Barcelona. Quan ens coneguérem na Muriel Casals tenia 17 anys i jo 22. Simpatizarem i aprofitarem moltes ocasions per parlar. Ella tenia el costum d’expressar-se amb veu baixa, de parlar mentre pensava el que deia, d’enraonar lentament i amb un lleuger accent francès que poc a poc va superar. El seu criteri era equilibrat, assenyat i coherent. S’afilià al PSUC, però mai no perdé el capteniment serè i dolç. Mantingué i cultivà l’amistat amb tots els condeixebles, que gaudíem de relacionar-nos amb ella. Feinera de mena, assistia a totes les classes i portava al dia els apunts. Vestia amb una modèstia d’allò més elegant. Tots els companys n’estàvem una mica enamorats d’ella i dels seus ulls cels. Es casà amb un dels companys del curs, n’Emili, i tingué una filla, Laia Gasch. Acabada la carrera, volgué dedicar-se a l’ensenyament. Féu la tesi i preparà oposicions que guanyà a la Facultat d’Econòmiques de l’Autònoma de Barcelona, on treballà de valent i amb dedicació plena. Catalana nada a Avinyó el 1945, sobiranista de mena, saturada d’equilibris i de lucidesa, va ser elegida presidenta de l’Òmnium Cultural. El 2015 ocupà la tercera plaça de la llista de JxSí i es lliurà a les tasques del Parlament. Havia d’ocupar la presidència d’una de les comissions més complexes i difícils, però una bicicleta la llançà al terra i prengué mal. Restarem entristits i desolats el passat 14 de febrer de 2016. Recordarem sempre el seu llegat de seny, d’honestedat i de conviccions fermes i universals.

sábado, 6 de febrero de 2016

Eduard Jordà López (Palma, 6 d’octubre de 1928 – 5 de febrer de 2016)

Metge cirurgià ortopèdic i traumatòleg. Es llicencià (1953) i es doctorà (1976) en medicina i cirurgia a la Universitat de València. S’especialitzà en  traumatología i cirurgia ortopèdica (1963), en medicina de l’educació física i l’esport (1969) per la Universitat de Madrid i en rehabilitació (1973) per la Universitat de Barcelona. El 2006 va obtenir el títol de doctor en  Història per la Universitat de les Illes Balears (UIB). Va ser el cap de traumatologia dels hospitals de  la Creu Roja de PalmaS i de Son Dureta. Posteriorment va dirirgir l’Hospital de Sant Joan de Déu de Palma (1969-1975). Publicà diverses obres com Manual del socorrista i Fracturas de la extremidad proximal del fémur. Casat amb Elionor Fortesa Ferrari, va ser pare de sis fills: Eduard, Miquel, Dolors, Elionor, Mercè i Rafel.


Fonts:

DD.AA. Qui és qui a Mallorca, Promomallorca, Palma, 1999.

Miquel ALENYA, La Creu Roja a les Balears. 140 anys d'acció humanitària, Creu Roja Espanyola, Palma, 2014.

Redacció, Muere Eduardo Jordà, Diario de Mallorca, 6-II-2016, Palma.