lunes, 29 de agosto de 2016

El Passeig del Born (II)

El Born de Palma és un passeig de gran importància ciutadana i històrica. No va ser projectat i realitzat per arquitectes, enginyers i urbanistes. El va crear el desbordament de sa Riera que tingué lloc el 14 d’octubre de 1403, després de dos dies i dues nits de pluges intenses que inundaren la part baixa de la ciutat i arrossegaren i destruíren nombrosos habitatges de manera que restà una franja de terreny lliure a la banda dreta del llit del torrent. La crònica dels fets diu que el nombre de morts provocats per la catàstrofe es va situar a l’entorn de les cinc mil persones.

A la dreta del curs del torrent  restà una franja lliure d’habitatges que els jurats decidiren adquirir per ubicar-hi un espai destinat a la celebració de torneigs, activitats col·lectives, festes i passeig. S’hi instal·là un cos o born per a la realització de torneigs.

L’espai disponible es va ampliar el 1613, quan acabaren les obres de desviació de sa Riera, que es féu passar a ponent de les murades de Palma per desembocar entre es Baluard de Sant Pere i sa Feixina. L’objectiu principal del projecte consistí a allunyar els perills de les torrentades reiterades, de les que la més greu de què es té noticia és la de 1403. Desviada sa Riera, l’espai del Born es pogué ampliar amb l’emplenament de l’antic llit del torrent.


El 1812 l’arquitecte Isidoro González Velázquez rebé l’encàrrec de projectar un passeig, que solament en part es dugué a terme al llarg del segle XIX. Hi col·locà dues fonts, una a cada extrem. El 1883 a l’espai del passeig s’obriren quatre accessos laterals i se situaren en els extrems quatre esfinxs amb pedestal, popularment anomenades lleones. S’hi plantaren vàries fileres d’arbres i s’hi posaren bancs per als vianants i fanals.

sábado, 13 de agosto de 2016

Dos quadres de Ricard Anckermann

Francesc Xavier de Rocabertí de Dameto i Boixadors, comte de Perelada i de Savellà, marquès de Bellpuig i vescomte de Rocabertí, un dels grans terratinents de l’illa, amic molt proper de Faust Morell, encarrega a Ricard Anckermann la realització de tres quadres de gran format, destinats a evocar gestes militars de tres avantpassats. L'artista fa el treball entre el 1867 i el 1868. Aquí parlem solament de les dues primeres teles..

Probablement, les acaba abans que el 1868 esclatés la Revolució de Setembre, que destrona la reina Isabel II i fa que el comte de Perelada s’exiliï a París, d’on no torna fins al 1875. La primera obra es titula Dalmau II, vescomte de Rocabertí, en veure que el cavall del rei Pere I era ferit de mort en el camp de batalla, li lliura la seva muntura perquè pugui continuar dirigint l’acció de les tropes catalano-aragoneses. L’obra recorda un fet d’armes, conegut per tradició familiar, esdevingut a la batalla de les Navas de Tolosa (1212), en la que la coalició d’Alfons VIII de Castella, Pere I de Catalunya-Aragó i Sanç de Navarra, derrota l’exèrcit del califa almohade Muhammad al-Nasir. Aquesta obra va sortir a la venda en línia a través d’una casa de subhastes de Barcelona l’abril de 2016. Li atribuí el títol abreujat de Dalmau II, vescomte de Rocabertí, ofereix la seva muntura al rei. Li atribueix  una mida de 291 x 393 cm.

La segona obra es titula Dalmau III, vescomte de Rocabertí, després de ser informat per l’heroïna dita ”la Mercadera” de l’incendi de Perelada per l’exèrcit de Felip III de França, convoca els seus homes per expulsar els invasors. L’oli evoca un fet esdevingut el 1285, quan el rei de França inicià la invasió de Catalunya, amb la pretensió d’ocupar-la, per bé que hagué de suspendre l’acció i retirar-se precipitadament poc després d’haver posat setge a Girona. Aquesta obra es va oferir en venda en línia a través d’una casa de subhastes amb seu a Barcelona l’abril de 2016. Li atribuí el títol abreujat de ‘La Mercadera’ dirigeix la seva súplica al vescomte de Rocabertí Dalmau III. Li assigna unes mides de bastidor de 292 x 393 cm.

lunes, 8 de agosto de 2016

Assistents a la recepció reial al Palau de l'Almudaina (Palma, Mallorca, 7-VIII-2016)

Francina Armengol
Xelo Huertas
José Hila i esposa
Miquel Ensenyat
Bartomeu Barceló, fiscal
Joan Cifuentes, comandant general de les Balears
Patrçicia Gómez, consellera de Salut
Juli Fuster, Ibsalut
Iago Nogueruela, conseller de Treball
Monti Galmès, president del Reial Mallorca, i l’esposa Stephanie
Carme Serra Magraner
Jesús Boyero Arañón
Catalina Crespí
Óscar Mayol
Francesc Antich, senador
Jaume Barceló, comandant de la Guàrdia Civil a les Balears
Cristòfol Villalonga, Cos Nacional de Policia de les Balears
Joan Gómez, Ben Amics
Iñaki Muñoz
Catalina Serra, de C’s
Tolo Güell (s'absetà per indisposició)
Juan José Hidalgo
María Josep Hidalgo
Carme Planas Palou
Rosa Regi
Ferran Rotger Salas
José Luís García, CC.OO
Biel Torrens, Unió de Pagesos
Antoni Terrassa, Tribunal Superior de Justícia de les Balears
Joan Moreno, cap del Sector Naval
Eusebi Lozano, cap del Sector Aeri
Manel Fernández Roca, delegat de Defensa
Carme Riera
Francesc Llinars
Pep Pinya, galerista
Frederic Pinya, galerista
Nekane Aramburu
Joan Punyet Miró
Marisol Ramírez
Agustín “El Casta”
Llorenç Huguet Rotger
Grace Garcia
Vicenç Rodrigo, FAPA
Nadal Bernat, provicari general
Sergi Roig, regatista
Hanane Saadi, consolesa del Marroc
Imma de Benito, Federació Empresarial Hotelera
Joan Huguet Rotger
Josep Ramon Bauzà, senador
Margalida Duran i marit
Rosa Estaràs
Carme Soler, ONCE
Josep Vilaseca, ONCE
Tomeu Català
Maite Salord, presidenta del Consell de Menorca
Albert Candela i Catalina Pericàs
Purificació Gutiérrez i Jaume Font
Marga Prohens
Catalina Soler
Joan Costa
Paula Salas
Resu Regel
Rafel Ferragut
Alexandra Salvà
Pablo Mielgo
Albert Pinya
Maria Roses
Francisco Copado
Shophie Beneveto
Jaume Anglada
Martí March, conseller d’Educació
Catalina Cladera, consellera d’Hisenda
Francesc Miralles, vicepresident del Consell de Mallorca
Cosme Bonet, conseller d'Economia i Hisenda del Consell de Mallorca
Maria Salom
Teresa Palmer, diputada al Congrés
Miquel Ramis
William Graves
Jaime Rodríguez Toubes, almirall
Javier Sanz, Club Nàutic
Macarena de Castro
Tomeu Caldentey
Josep Llabrés
Joan Guaita
Isabel Balaguer
Jaume Montserrat
Xavier i Nicolau Pomar
Rosa Garcia Noceda
Conxa Juanola
Margalida Orfila
Montse Amat
Jordi Campos
Victòria Escobar
Eduard Jardón
Antoni Bennàssar
Dolors Caldentei
Jordi Álvarez
Carme Sánchez
Roser Fuster
Alfred Arias
Natàlia Salgado
Jason Moore
Neus Nadal, comtessa vídua de Montenegro
Frederic Trullols, comte de Montenegro
Glòria Gomila
Margalida Amengual
Margalida Alomar
Alfons Jaume
Pilar Aguiló
Joana M. Román
Jordi Muñoz
Oriol Bonnín
Antoni Abrines
Esperança Munar
Rafel Roig
Maria Antònia Binimelis
Aina Garcia
Martí Alenyà Feliu, degà del Col·legi d'Advocats
Dídac Cadena
Betsaida Cruz
Rafel Bestard
Núria Oliver
Onofre Martorell, president del Col·legi d'Economistes
Agustí Martínez
Lara Boyebach
Víctor Jacoiberger
Eugènia Planas
Joan Torres, informador gràfic
Teresa Ayuga, informadora gràfica
Pere Bota, informador gràfic
Manu Niezuk, informador gràfic
M. Elena Vallès, informadora
Alícia Mateos, informadora



Palma, 8-VIII-2016

miércoles, 20 de julio de 2016

Bru Morey Fiol (Valldemossa, Mallorca, 28 d’abril de 1915 – Palma, Mallorca, 18 de juliol de 2016).

Prevere, canonge de la Seu de Mallorca i professor de dret canònic i de dret públic eclesiàstic del Seminari de Mallorca. Estudià en el Seminari Conciliar de Sant Pere, de Mallorca i s’ordenà de prevere el 1939. Es llicencià en teologia (1940) i en dret canònic (1943) a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma. Dominà quatre idiomes: català, castellà, italià i llatí.

Exercí la docència com a professor titular de dret canònic i de dret públic eclesiàstic del Seminari de Mallorca (1946-1970). Compaginà el seu ministeri amb les funcions de notari eclesiàstic, defensor del vincle i altres càrrecs a la Cúria diocesana. Als 31 anys va ser nomenat canonge lectoral de la Seu de Mallorca (1946), on exercí també el càrrec de canonge arxiver. Fundà i dirigí un grup nombrós de joves dels dos sexes a través de l’organització anomenada La Reja, que es mantingué activa sobretot els anys 50 i 60 del segle passat. Deia habitualment la missa dels diumenges de les 13 hores de la parròquia de Sant Jaume, de Palma, molt concorreguda i caracteritzada per uns sermons de dos o tres minuts (de vegades més breus), però contundents i commovedors. Els anys 50 s’encarregà de la gestió de la tómbola benèfica que per Nadal muntava el Bisbat de Mallorca per atendre les necessitats de les famílies més vulnerables de l’illa, les obres del Seminari Nou o similars.

Associà l’exercici sacerdotal amb l’aplicació de formes noves, acostades a les generacions dels joves d’aquells anys, consistents en l’administració del sagrament de la penitència a casa seva, a l’interior del seu cotxe, a la vora de la mar amb vestit de bany, etc. Aquests fets li donaren anomenada i relleu social, mentre envoltaren alhora la seva figura de polèmiques, sobretot pel caràcter mixt del grup La Reja, fet insòlit en els àmbits catòlics d’aleshores.

Vestia habitualment amb sotana impecable i s’agradava de fer-se atractiu mitjançant l’ús de perfum. Col·laborà amb el bisbe Joan Hervàs, per bé que no acceptà el mètode dels Cursets de Cristiandat. Com a professor del Seminari excel·lí per la seva excel·lent formació universitària i pel domini que tenia de la llengua llatina parlada, cosa que li permetia impartir gran part de les classes en llatí, les úniques que aquests anys es feien en el Seminari en la llengua oficial de l’Església.

Els anys 60 fundà i aixecà la parròquia de Sant Llorenç, de Palmanova, que regí 18 anys. Hi disposà de l’ajut successiu de dos vicaris, cooperadors: Antoni Pericàs i Joan Darder. Quan li arribà l’ordre episcopal de cessament, se sentí disgustat, però mai no va fer pública la seva contrarietat.

Propietari per herència de la finca de Ca l’Abat (Valldemossa), hi residí habitualment, combinant-la amb l’ús d’un habitatge al carrer del Jardí Botànic i, posteriorment, a l’avinguda Jaume III. Mai no deixà d’atendre els joves dels anys 60. En aquest context assistia a les celebracions anuals del Nadal de la nostra promoció de batxillers de l’Institut de l’any 1955. Ens deia la missa i, a petició del grup, ens dedicava cada any un sermó de pocs minuts fins que la salut li permeté de fer-ho. També presidia els sopars d’amistat i companyonia amb què finalitzava la celebració anual.


Publicà les obres Jesucristo (1937), Por la pedagogía a Dios (1975), dedicat a la mare Alberta Jiménez, i va escriure amb la col·laboració de l’escriptor Miquel Segura el llibre autobiogràfic El darrer canonge (1991). Col·laborà amb la publicació d’articles de fons religiós i humanístic a La AlmudainaDiario de Mallorca, Baleares i Última Hora. Escriví les seves memòries, que publicà a les pàgines del diari Última Hora. Va ser distingit amb la medalla de Beneficència i amb el títol de Fill Il·lustre de Valldemossa, on es posà el seu nom a un carrer de la vila. Retirat a la residència sacerdotal de Sant Pere i San Bernat, morí poc després de les 5 de la tarda del 18 de juliol de 2016, als 101 anys d’edat. El Bisbe de Mallorca presidí la missa funeral, que tingué lloc a la Seu de Mallorca el dimecres 20 de juliol de l'any esmentat abans.


Bibliografia

Pere Aguiló Mora, "Bruno Morey entre la heterodoxia y el amor a Cristo", Última Hora, pàg. 19, 19-VII-2016.

Miquel Segura, "Murió el  'darrer canonge' ", Última Hora, pàg.32, 19-VII-2016.

Miquel Segura, "Fui feliz en Ca l'Abat", Última Hora, 24-VII-2016, pàg. 59.

viernes, 29 de abril de 2016

La familia de Ricard Anckermann

Ricard Ànckermann contragué matrimoni amb Concepció Ribas Oliver. Tingueren dos fills que moriren en edat pupil·lar, Jordi (1874) i Margarida (1878), i quatre que el sobrevisqueren: Jordi (1880), Margarida (1882), Concepció (1883) i Emília (1887).

Concepció Ribas Oliver (Palma, 1846-1922), esposa del pintor, era filla de Bartomeu Ribas Miralles Moreno, natural de Montuïri, i de Joaquima Oliver Homar, natural de Palma, nada al carrer de la Capelleria el 25-I-1846. Era germana del pintor Antoni Ribas Oliver. Es casà amb Ricard Anckermann a la parròquia de Sant Nicolau, de Palma, el 26-XI-1873. Pintora afeccionada, serví de model al seu marit en algunes ocasions. Morí a Palma el desembre de 1922.

Jordi Anckermann Ribas (Palma, 1880 - 1960), fill de l’artista, nasqué a Palma el 9-I-1880. Estudià a Palma i a Barcelona. Es dedicà al dibuix, la pintura i l’astronomia. Féu part de la Société Astronomique de France. Va ser professor ajudant de dibuix de l’Institut de Palma (1903-1950) i delineant de l’Ajuntament de Palma. Visqué al carrer Polvorí, del Terreno (Palma), amb la seva parella, Rosa Pomar. Morí l’11-XII-1960, poc abans de fer els 81 anys.

Margalida Anckermann Ribas (Palma, 1882-1970), filla de l’artista, nasqué a Palma el 6-VI-1882. Serví de model al pare en nombroses ocasions. Es casà amb Vicenç Barceló Noguera. Del matrimoni nasqueren una filla, Maria (1908), i un fill, Vicenç (1911). Morí el 9-VI-1970 a la seva casa del carrer Remolares, de Palma.

Concepció Anckermann Ribas (Palma 1883-1940), filla de l’artista, nasqué a Palma el 24-VI-1883 i hi morí fadrina el 4-III-1940.

Emilia Anckermann Ribas (Palma, 1887 - 1972), filla de l’artista, nasqué a Palma el 6-III-1887. Es casà a la Seu amb Marià Amigó Medinas el 2-II-1912. Tingueren tres fills: Domènec, Ricard i Marià. Morí el 7-VIII-1972.

El seu germà Carles Anckermann Riera (Palma, 1829 - L’Havana, 1909),  marxà a Cuba el 28-VI-1848. Casat amb Isabel Bueno, tingueren (1855) un fill, Carlos Anckermann Bueno, que es traslladà a Mallorca el 1872. Contragué matrimoni en segones núpcies amb Júlia Rafart i tingueren tres fills: María (1866), Margarita (1868) i Jorge Anckermann Rafart (1877-1941), que excel·lí com a compositor, director d’orquestra i intèrpret (contrabaixista) de música.

El germà Antoni Anckermann Riera (Palma, 1833 - València, 1884) va ser tècnic mecànic. S’encarregà de supervisar (1870-1871) la construcció del vapor Lulio a les drassanes de J. W. Dudgeon, de Greenwich (Londres), i en va ser el primer cap de màquines (1871) També ocupà el càrrec de cap de tallers de Ferrocarrils de Mallorca. El 1965 va ser nomenat maquinista de la draga del Port de Palma. Casat amb Pilar Pujol, tingueren tres fills: Encarnació (1863), Margarida (1864) i Jordi Anckermann Pujol (1866). La seva filla, Margalida Anckermann Pujol, va ser la primera dona que es matriculà de batxillerat a l’Institut de Palma i la primera que hi obtingué el títol de batxiller a Palma. Després estudià magisteri i exercí de professora de primària a Establiments.

El germà Joan Anckermann Riera (Palma, 1835 - ?), mestre armer i ferrer, prengué l’ofici del pare i treballà en el seu taller de la Rambla, que rebé en herència. Es dedicà també a la fabricació d’aparells quirúrgics. Casat amb Margarida Castanyer Lladó, tingueren un fill, Jordi (1881) i una filla, Margarida Anckermann Castanyer (1885). Aquesta es casà (1909) amb Sebastià Bauzà Prats, empleat del Banc de Crèdit Balear.


El germà Jordi Anckermann Riera (Palma, 1847 - ?) fou tècnic industrial i es dedicà a la metal·lúrgia i al gravat. Es casà amb Sebastiana Canet Vaquer. Tingueren dues filles, Margarida i Antònia, i dos fills, Jordi i Guillem. La filla Margarida Anckermann Canet (Palma, 1882 - Eivissa, 1972) obtingué el títol de mestra a l’Escola Normal de Palma, es casà amb l’eivissenc Antoni Guasch, pràctic del Port d’Eivissa, i exercí la docència a Santa Eulàlia del Riu (Eivissa), on un carrer duu el seu nom.

Arribada a Palma de Carles V (Ricard Anckermann)

Una de les obres més grans del pintor mallorquí d'origen alemany Ricard Anckermann és la titulada Arribada a Palma de Carles V el 1541. Feta per encàrrec de la Diputació Provincial, es troba dipositada a la part esquerra del replà superior del vestíbul de l'escala de cortesia del Consell Insular de Mallorca. Representa l'emperador agenollat a l'exterior de la Seu mentre venera la Veracreu que li ofereix el bisbe de gràcia Nicolau Montaians. S'hi veuen dos patges, vestits de vermell, el color propi d’Alemanya, que tenen cura del cavall de pel negre de l’emperador, que va vestit de dol a causa de la mort recent de l’ emperadriu. Hi ha dos penons, un amb la imatge de l’àliga imperial alemanya bicèfala i un altre amb la imatge de la Mare de Déu Immaculada. També s’hi veuen els macers de l’Ajuntament amb l’abillament tradicional. El bisbe va acompanyat de dos capellans d’honor amb camis blanc. Els acòlits es presenten amb ruquet blanc i encenser. Els canonges, presidits pel degà, que porta capa pluvial com el bisbe, i un altre canonge amb casulla cel, l’acompanyen i honoren juntament amb Joan Caulelles, jurat en cap, vist d’esquena, que munta un cavall de pel roig, mentre els jurats i cavallers sostenen els pals del pali. Després de l’adoració de la Veracreu, l’emperador es retirà a la Almudaina, on s’hostatjà tres dies. El bastidor de la tela esmentada fa unes mides de 3,20 x 5,20 m. L'obra porta al costat de la signatura la data de 1879.

El dol de la Mare de Déu (Ricard Anckermann)

El pintor mallorquí d'origen alemany Ricard Anckermann Riera (1842-1907) va realitzar nombroses obres d'alt nivell, com ara la decoració i les pintures de la Sala de Ball del Cercle Mallorquí, avui seu de l'hemicicle del Parlament de les Illes Balears, Cèsar davant el bust d'Alexandre Magne, Assalt a l'harem, El Davallament de la Creu, Els Consellers de Barcelona es presenten davant el rei Alfons VArribada a Palma de Carles V el 1541, Lliurament de la Zuda (Rendició del walí de Mallorca al rei Jaume I) i altres. Entre aquestes altres s'ha de citar la tela El dol de la Mare de Déu (El luto de la Vigen), premiada a l'Exposició Nacional de Belles Arts de 1887, actualment dipositada al Museu Diocesà de Mallorca, que l'exhibeix sota el títol nou de La soledad de la Virgen. Cal advertir que el títol original de l'obra, el que li posà el pintor, el que la va identificar durant molts d'anys i el que portava quan va ser premiada és El dol de la Mare de Déu (El luto de la Virgen). Val a dir que és un motiu de satisfacció el fet que aquesta obra magnífica s'hagi recuperat per al públic i que, després de molts d'anys, sigui possible tornar a contemplar-la. L'adquisició de l'obra per part del Museu Diocesà es va fer per donació d'una família que mereix tots els elogis.